Sota la dutxa, acabat d’aixecar-se quan encara no eren les sis de matí, se li ha aparegut la darrera imatge del darrer somni: una dona jove amb el cap rebentat pel tret d’una escopeta, estesa en una mena de prat cobert de neu. La sang fresca l’espantava tant com la cavorca en què s’havia convertit
“Eixidiu. m. [LC] Forat per on surt l’aigua. L’eixidiu d’una aigüera”. Hi ha mots que et lliguen a una placidesa exigent, com aquest. Mots agradables que queden, mots que et modelen com si fossis fang, que diries un pic i un altre, i que, per tant d’ús, no els gastaries. Eixidiu. Me l’ha descobert Eva
Les mans tenen noranta-tres anys però no són gens velles. L’artrosi les deforma però ni així han perdut el vici parlar mansuetament, d’acaronar tot el que abasten o intueixen i de lluir la tumbaga del casament que els seixanta-sis anys han erosionat. El poc temps que descansen, les mans es donen a la memòria que
No hi ha cap per pensar en res que tingui vísceres i òrgans que manifestin cap mena de sensació. No hi ha dit que desitgi tumbaga ni peus enamorats de cigrons
Durant un minut escàs, quan acabaven de tocar les tres de la matinada, s’ha imposat un silenci absolut sobre la ciutat bella i polida que ens fa viure al caire de l’estimbada. El silenci que es crea quan la vida es propaga com si fos univers. Sols un minut de fosca silenciosa importunada, això sí,
Avança entre el fred que ha perdut la compostura. Dificultosament se sent el cos i és incapaç de conformar la pensada més fràgil. Camina carregada de pena, el cap acalat, humiliat, els braços en dissidència, amotinats, i es diu que si fos per ella s’arrauliria en l’escocell generós del plataner com ho fan les fulles
Cap al nord els nàufrags amb balses d’arena i sospirs agònics. El fiord tremola en rebre els cadàvers, i els miralls fantasmes que enceguen fossanes i fulles d’espasa. Criden les espelmes quan els fanals callen.
Dissabte passat en el Taller Marginàlia, la nau que Can Gazà, Institut contra l’exclusió social té en el polígon ciutadà de Can Valero, va tenir lloc el tercer Vermut del Primer Dissabte que anà a càrrec dels amics molt més que fraternals de l’associació Horizonte. La coral d’aquest club solidari (Nostàlgics de s’Horizonte) ens cantà
En el parc, la humitat ben perceptible testimoniava la generositat de les darreres pluges que temporalment han amabilitzat Ciutat. Els elements de jocs no lluïen gaire, per això, però el seu llanguiment tardoral no retreia les intencions de les criatures. L’infant que acaba d’estrenar els tres anys com si fossin un parell de sabates llustroses
El meu preceptor menor, avui capvespre, ha decidit que el betlem de casa que muntàrem el seu germà fa una setmana, havia de reflectir fidelment el present gens galdós de les “terres santes”, que malauradament viuen intensament els estralls de tots els caires de la violència, i ha desfet l’harmonia naïf del betlem. A la
Si va a dir ver, els que ofrenàrem la nostra infància i primera joventut al nacionalcatolicisme, no hem perdut molts de llistons, si atenem la por que ens inocularen i el terror, en molts casos, en què vivíem el pecat pitjor, que era ofendre Déu. Sabérem aprofitar les més discretes retxilleres d’aire no contaminat. Fórem
En netejar i desar la llibreria, que ja tocava, enfilat a l’escala per començar pel prestatge que frega el sostre, pren el primer volum de les rondalles mallorquines compilades per mossèn Alcover i editades pel seu deixeble Francesc de B. Moll, i en passar-li el plomall se’n desprèn un paper ceba que no frisa gens
M’agrada caminar sota la pluja, tot i que no canti i malgrat que sigui una cursa exigent contra els bassiots de les voreres i els microllacs que es formen en els creuers dels carrers perjudicant els vianants, clar. Val a dir que Ciutat, entre això, els cotxes, les motos, els patinets elèctrics i els altres,
No se sap bé si és un raig de llum que entra a la fotografia o és la llum del fanal que esguarda l’entrada fotografiada de Can Gazà la que surt de l’instant captat per cercar la finestra del despatx i fer part del migdia oratjat. I quan el gazanenc amb nom d’emperador romà, just
les pedres heretades batudes com l’estendard dels lliberts revifen el forment del crit tendral de la melodia amb blauet de la cançó amb call per a la terra prima per a la ira de l’illa