“Eixidiu. m. [LC] Forat per on surt l’aigua. L’eixidiu d’una aigüera”. Hi ha mots que et lliguen a una placidesa exigent, com aquest. Mots agradables que queden, mots que et modelen com si fossis fang, que diries un pic i un altre, i que, per tant d’ús, no els gastaries. Eixidiu. Me l’ha descobert Eva Baltasar en el seu magnífic “Permagel”.
“No hi ha res pitjor que sentir-te exclusivitat d’altri, haver d’escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de lego”.
Molt bona lectura, sí, et reté sense cap incomoditat. Un xiuxiueig encaterinador que et mena on vol vencent tota resistència.
“El dubte, escletxa per on s’infiltra l’escalfor del món, agosarada violació del permagel”.
Expressió enèrgica, la d’Eva Baltasar, en la que les imatges i els símils t’ajuden a fer el camí, que enlairen a cada passa perquè puguis veure sense destorbs el paisatge que transites.
“La meva por té pensaments, pensaments positius que cal eliminar”.
Fa de bon recomanar-ne la lectura encara que no trobis el fil ni els eixidius necessaris perquè la crida sigui neta i clara.
“Em ploro a sobre, sense voler-ho ni voler evitar-ho”.
És el permagel, qui diu,
“Però és la vida, la salvatge que ens cerca i ens assetja”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!