23 de novembre de 2016

El futur del Parc Natural de l’Albufera, a debat

El simposi, organitzat per la Universitat de València, cerca la participació de tots els agents implicats i s’emetrà per streaming

 El Parc Natural de l’Albufera, ara, és el títol del simposi que tindrà lloc els dies 25 i 26 de novembre, al Jardí Botànic, amb l’objectiu de generar un espai de debat al voltant de l’Albufera amb  les aportacions dels i les participants: personal científic i tècnic, agents socials, així com assistents presencials i virtuals. El contingut de les dues jornades, organitzades per la Universitat de València, serà retransmès en directe per streaming a través de la pàgina http://mediauni.uv.es/parcalbufera i es podrà seguir per les xarxes socials amb el hashtag #albuferaara.

 Per a més informació, feu clic ací.

Gabinet de Cultura botànica i Comunicació

Eva.pastor@uv.es

Elisa.caballer@uv.es

cicbotanic@uv.es

96 315 68 00/06/24

Jardí Botànic de la Universitat de València

c/Quart, 80

96 315 68 00/17

www.jardibotanic.org

Programació:

La casa dels pares de Lázaro a Matanzas. Cuba.

A mitjans dels anys 1990′ vaig conèixer Lázaro, un jove cubà assentat a València. Vam establir una certa relació degut a que em trobava relacionat amb gent per a la què, jo, treballa. En intensificar la mútua coneixença m’explicà les penúries que passaven a l’illa en aquells anys de blocatge econòmic.

Desconeixia per complet la meravella que s’amagava en aquelles latituds. Només les referències d’alguns amics que hi havien viatjat a l’illa que parlaven del bon tracte humà i el paisatge brillant de la mar, platges i el deteriorament material que sofria.

N’estava amoïnat per la seua família que havia deixat a l’illa caribenca.

Un bon dia, veient que les coses que feia aguantaven i tenien un punt decoratiu més aviat poc carregat ni retòric, em demanà que dissenyàs una casa senzilla per als seus pares, doncs vivien en unes condicions força precàries i que ells anirien construint-la a Matanzas, a poc a poc, i ell des d’ací els aniria ajudant tant aportant-hi diner com alguns materials inexistents llavors a l’illa, però bastant comuns ací.

M’advertí, que allà, el ferro dels forjats era escàs i llis, sense corruga per a afermar el treball conjunt entre concret i acer, que els diàmetres eren del 8 o del 10 mil·límetres i que se’n servia plegat en rotllanes que es desplegaven i adreçaven en la mateixa obra per a servir d’armat de moments negatius. Allò em va fer transbalsar i pensar que, en la distància, podria esdevenir-se una solsida de la casa. I com solc fer, vaig “carregar el matxo” per si de cas fallava alguna cosa.

Podem observar, també, l’existència d’alguns materials ceràmics típics de les comarques de la Plana Baixa i Alta de Castelló per a banys de producció massiva fa dues dècades avui ja totalment descatalogats.

Vaig en recordar-me d’aquella prevenció de Gottfried Semper sobre la seua teoria de que els arquitectes europeus si estiguérem a l’Àfrica acabaríem construint com els constructors de les tribus africanes.

Perquè l’entorn i els materials a l’abast són els que n’hi ha, i no cap altres. Hi han passat els anys i des de fa un parell d’anys aquella casa que vam construir s’ha convertit en una mena d’hotelet per a ús turístic. Possiblement un dels recursos econòmics que pot tindre l’illa amb un esplet de recursos que revertisquen sobre els cubans en els propers anys sense abandonar la seua ideosincràsia i identitat.

En aquest cas, i més que mai, van fer realitat una d’aquelles línies de pensament que més m’ha influenciat com és l’archittetura povera.

Avui la casa que amb tanta tendresa vam bastir és una mena de petit hostal de nom: