Blocs de VilaWeb

Divendres passat em van multar. Sí, sobre les dotze de la nit em van multar. La causa va ser anar a tirar el fem. Els arguments dels policies, que no es pot tirar més fem quan ja ha passat el camió del fem. Reconec que les hores estipulades són de huit a onze. Ara bé, em naixen unes quantes preguntes: si haguera tirat els residus una volta el camió ja haguera passat, m’haurien denunciat amb aquests arguments? Els policies eren prop del contenidor perquè estaven fent-se un café –o el que fóra– al bar del costat; si no hi hagueren estat, haurien estat atents per si algú eixia a tirar el fem a deshora?

Sé que el que diu la llei va a missa, però no descobriré res que si afirme que l’aplicació d’aquesta depén de les circumstàncies, del moment, de la gossera i de si tenen ganes de tocar allò que sona. Per exemple: si dissabte no passa el camió del fem –i, per tant, no s’hi pot tirar el fem–, com s’explica que els diumenges de matí la majoria dels contenidors estiguen plens? O perquè el camió no hi ha passat o perquè els policies no s’han fet café en el bar del costat. Opte, clarament, per la segona opció. Potser, dissabte de nit no toque un café amb llet. Café, d’altra banda, que paguem els habitants del poble, ja que, segons tinc entés, quan van a un local no solten cap euro. Ni als policies ni als guàrdia civils se’ls cobra. Ai, si als estudiants ens pagaren tots els cafés que ens fem al llarg de la setmana…

Igualment passa quan un vehicle aparca en un lloc destinat per als minusvàlids. Ho pot fer ell, ell i ell altre; si ho fas tu, multa. O estacionar cinc minuts en un gual. O mil coses més. És més, tenen la impunitat, alguns, de parlar per telèfon mentre condueixen, però si eres tu qui duu el mòbil a l’orella, la butxaca i els punts del carnet se n’han de ressentir. La justícia és igual per a tots, però aquest ‘tots’ exclou una minoria.

Tornant a l’anècdota del fem, se m’acudeixen diferents vies. Una podria ser posar-me al costat dels contenidors un dia de vesprada i, quan algú vaja a tirar el seu fem, telefonar la policia perquè veja què hi passa. Hi acudirien de seguida? Sempre es pot recórrer al ‘paparizzisme’. Però no, no seré jo qui els facilite la gran tasca que porten a terme. Una altra via podria ser esperar davant del contenidor, des de les huit fins a les onze, que aplegue el camió del fem. Si fa la seua feina abans de les onze, quan estiga a punt de marxar, tiraré el meu fem i els diré, amb cara de xiquet entremaliat i senyalant el rellotge: “Mireu, en sou testimonis: no són les onze encara i estic tirant el fem. Sóc un rebel o no?”. Però tampoc tenen culpa, els treballadors, de cap numeret.

Tanmateix, se m’acut una de ben bona: podríem quedar tot el ‘poble’ –sense els polítics que ens governen– i esbrinar a quin bar aniran per prendre café. Així, mitjançant cadenes de guatsap, ens posarem tots d’acord i no llançarem el fem al contenidor que més prop siga d’ells. Jo ho sentiria pels amos del local, però a voltes cal el sacrifici d’uns pocs per al bé comú. No obstant això, com que els policies són molts (tants en cal per a un poble de 8000 habitants?), s’han de guanyar el jornal, i podria esdevenir-se una cerca i captura a qui incomplisca la llei. Perquè ja se sap, la feina de tot bon policia és la d’evitar que s’incomplisca la llei. Però, ‘quis custodiet ipsos custodes?’, ai!

No podem viure amb la por de ser nets; si els contenidors existeixen, és per dipositar-hi les restes del dia. Tampoc tot el món té un horari adequat al de llançar el fem: qui treballa de nit, què fa, paga directament els diners de la multa? O, tal volta, la millor solució, i fora bromes, seria emmalaltir de la síndrome de Diògenes i estalviar-nos els viatges tan incòmodes, quan hom ja va amb pijama, per tirar el que ja no s’ha d’emprar. Faríem una mica de pudor, però no hauríem de pagar els sous a tants agents municipals, ni a tants polítics, ni a ningú. Ara, no sofreix el poble una mena de síndrome de Diògenes ara mateix?

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 12 de maig de 2013)

Benvolgudes mares i benvolguts pares. Benvolguts familiars i amics. Benvolguts companys de classe. Benvolguts senyors professors. Benvolguts senyor padrí i senyors representants. Benvolgut senyor cap del departament. Benvolgut senyor degà de la Facultat. Moltíssimes gràcies per haver volgut acompanyar-nos en aquesta gala tan especial per a nosaltres, en què celebrem la fi, després de quatre anys, de la carrera. Moltes gràcies.

Com que de discursos, no n’he fet mai, i segurament tampoc en sabria, els contaré un conte. Aquest conte tracta d’un jove que parla una mica ràpid i que, en una voluntat ferma de trencar la llei no escrita de portar corbata o corbatí, vist, només, una camisa blanca i una jaqueta blava com si fóra un presentador de reality show. Aquest jove que parla una mica ràpid, enguany acaba el grau –ara la seua promoció seran els primers de grau, tot i que va començar en llicenciatura– i un dia se li va ocórrer proposar de fer el discurs de la graduació. Llavors no pensava que fóra tan difícil, però ara està cagant-se en tot el santoral perquè no sap ben bé què dir. Ni com dir-ho. Blasfema profundament, es maldiu, perquè en el moment que va proposar llegir el discurs de graduació no va calcular-ne les conseqüències. A més, té la difícil tasca d’evitar l’aparició dels badalls. De fet, s’imagina en la situació, alça la vista i veu primer badall.

El jove que parla una mica ràpid pensa que podria fer una xicoteta defensa del català. Provocaria el somriure còmplice i, potser, algun aplaudiment fàcil. Al cap i a la fi, aquest amor a la llengua és una de les causes per les quals tots els que, com ell, es graduaran, optaren per aquella carrera. Filologia Catalana. S’adona que, en dir-ho en veu alta, se li omple la boca: Filologia Catalana. No és un descobriment, això que se li òmpliga la boca, ja que al llarg d’aquests quatre anys el jove que parla una mica ràpid ho ha pogut comprovar cada volta que li preguntaven què estava estudiant. I repetia: Filologia Catalana. I les sinyos Maries i els sinyos Monolos tornaven: “redéu, ara t’has fet catalaniste? Per què collons no estudies el valencià de mosatros?” I el jove que parla una mica ràpid, armat de paciència i de tossuderia al principi, explicava el rotllo que són la mateixa llengua, tot i que amb denominació diferent. Però no ho volien comprendre, i els que ho feien no ho volien acceptar. Després, abandonava l’actitud didàctica i es limitava a somriure i a dir un lacònic “ja, ja”. I és que la pregunteta tenia mala bava, perquè aquells que volien que el jove que parla una mica ràpid estudiara el valencià en comptes del català, eren els mateixos que, quan es girava, estaven comentant, en la llengua de Belén Esteban, com de desvergonyit, de roig, de separatista era. Perquè aquestes sinyos Maries i aquests sinyos Manolos són els mateixos que, quan un senyor ministre amb cara de malvat de dibuixos animats aprova una llei que retalla l’educació en català, desitjarien abaixar-li els pantalons i vinga a xuclar.

Però, txup, de sobte recorda el factor badall. Sap que si tot això ho amolla en el discurs de graduació, ja no serà només un badall el que provocarà. I decideix donar-se pressa, perquè entén que la seua funció és la de posar-li veu a uns sentiments, alguns compartits, altres personals, no la d’aconseguir que els assistents de les últimes files esbufeguen i miren el seu rellotge dient: “Que pesat és, este xiquet!”.

Ho esborra tot. Segueix en el dubte, en els nervis. Què pot dir el jove que parla una mica ràpid en el discurs? Per exemple, que està allí dalt de rebot? I és que el jove que parla una mica ràpid, en un primer moment, va haver de decidir-se entre les matemàtiques o la filologia catalana, tot i que finalment va elegir el camí de la llengua. No perquè li agradaren les llengües ni el seu funcionament, no. De fet, sempre ha notat que la diferència entre els qui estudien Filologia Catalana i qualsevol altra filologia és que els primers saben que, entre altres factors, depén d’ells que aquesta llengua, que ens la volen acorralar al reducte folklòric, es continue ensenyant. No s’imagina –amb les excepcions corresponents– un estudiant de Filologia Anglesa llegint en estiu constantment llibres en anglés. Llibres d’entreteniment, s’entén. En canvi, l’estudiant de Filologia Catalana tendeix a buscar sempre la versió en català.

Però, i ací està el perquè de la paraula “rebot”: volia estudiar-ho al Principat, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, i etcètera. Concretament, a la UAB. Tenia, no sap ben bé per què, el convenciment que allí no cal fer tanta resistència per la llengua, perquè és més “oficial” que ací, que no cal amagar-se per parlar el seu català propi de València. Però, és clar, era evident la contradicció: estudiar Filologia Catalana per evitar la desaparició de la llengua i optar per la via fàcil d’anar a Catalunya i no haver de resistir, és com voler-se tirar des de dalt del Micalet i tindre por de practicar puenting. Aleshores, en l’últim moment, s’inscriu en la Universitat de la capital d’aquest país tan menut, la Universitat de València, la ciutat, l’amor i l’odi convertit en el Bankia i el niu de blau, però també en l’esperança, en el futur, en el coratge. I reconeix, confessa i exclama que gràcies a aquella meravellosa decisió ha pogut gaudir dels millors anys de la seua vida.

Quan escriu la darrera paraula sent com una espècie d’orgasme perquè el discurs comença a prendre forma. “Ja era hora!”. Però, en rellegir-ho, s’adona que no, que allò no té ni cap ni peus i que, segurament, a hores d’ara, algú en l’última fila ja deu estar roncant. “Per què collons m’hauré de clavar jo en estos embolics?”. Per a tranquil·litzar-se, va a la cuina, ompli un got d’aigua, el posa al microones, regula el cronòmetre un minut i vint-i-tres segons, busca en l’armariet de dalt de la nevera les camamil·les, n’agafa dues, espera que el microones l’avise, piiiit, obri la porta del microones, trau el got, es caga en Déu perquè s’ha cremat, busca un tovalló, intenta de nou agafar el got, aconsegueix traure’l, hi llança dues cullerades de sucre, hi fica les camamil·les i té una grandíssima idea.

Agafa el telèfon mòbil, marca el número d’informació i demana ajuda per a fer un discurs. Llavors, durant els pròxims cinc minuts sent: un taxista que li comenta que s’ha enganyat, una monja que demana caritat, un frare que li pregunta si té menys de 18 anys, l’amo d’una tòmbola que el crida perquè s’hi acoste, una concursant d’un reality show perquè la jaqueta que porta el xic que parla una mica ràpid l’ha confosa, però que, igualment, li demana que envie un missatge perquè no l’expulsen de no sé quina illa, un dels agents de la seua operadora de mòbil que vol fer-li una oferta, un testimoni de Jehovà, una balena que vol deixar de ser mamífer per convertir-se en peix, un de l’Opus Dei que proclama que cal abolir el preservatiu i que ser gai és una malaltia, una tia que li recorda que fa temps que no va a visitar-la, un senyor amb bigot que li pregunta si vol algun vestit de luxe, un agent de policia que li proposa jugar amb les manilles i la porra, un reporter d’un canal de televisió públic manipulat, una cantant que agraeix el suport del públic per haver-la fet guanyar, un tarotista que no sap pronunciar les esses, els pares dient-li “ai, jove que parla una mica ràpid, que ja no sabem res de tu”, un cirurgià que necessita un bisturí per operar-li el pit a la pacient que té davant, una psicòloga que requereix una psicòloga, un adolescent que vol explotar-se un granet de pus, un caragol que no vol traure les banyes perquè ja no ix el sol, un bou que es queixa perquè el torero vol fer cultura a costa d’ell, la caputxeta vermella que renega perquè la mare la fa anar a veure l’àvia i ella vol tirar-se el llop, l’encarregat d’unes enquestes sobre si quan el gall pon un ou, cap a quin costat cau, el Panxo que ja s’ha cansat de perseguir el Pinxo per punxar-lo amb un punxó , un gos que lladra sense motiu, un banquer que li ofereix un reproductor de música, una vaixella, un televisor de plasma i un aparell de DVD si hi obri un compte, un antic company d’institut que vol que li deixe uns apunts, l’hostessa ordenant-li què ha de fer en cas d’accident, un assassí d’ovelles, una alcaldessa borratxa, un etcètera.

El jove que parla una mica ràpid es penedeix de la magnífica idea. A quina mala hora ha decidit fixar-se en el món. Però, no són tots els discursos una sèrie de frases que han d’ocupar ics minuts i en la majoria dels quals no es diu absolutament res? Borra immediatament aquesta pregunta, ja que restaria credibilitat i importància al que ha de dir. Si és que realment ha de dir alguna cosa…

S’asseu una estona a mirar per la finestra. “Què hòsties podria dir?” Aleshores, el jove que parla una mica ràpid es gita. Resta en silenci. Tanca els ulls. I li brollen les imatges més precioses d’aquests últims quatre anys…

Immediatament es transporta al setembre de 2009. Recorda que fou el dia que més estona va estar callat –i això que ell és molt xarrador i, damunt, parla una mica ràpid. Tot eren cares desconegudes. I a ell, que venia d’un poble menut, allò se li quedava massa gran. I tan sol. I tantes novetats. Amb el temps, aquelles cares noves se li van anar fent familiars. Anava obrint portes i anava observant com moltes mans s’entrellaçaven amb altres mans. I un dia, sense demanar-ho explícitament, però amb unes ganes enormes, unes mans van vindre a per ell.

Amb aquelles mans va redescobrir l’amistat, va redescobrir què era la solidaritat, la confiança plena amb algú, la maduresa. Amb aquelles mans va començar a veure què era la vida, aquell hui per tu i demà per mi, aquell si tu caus, amb la força de la meua mà, t’alces. Aquelles mans es van mullar amb algunes llàgrimes de felicitat però també van haver d’aguantar algunes rialles de ràbia. Aquelles mans van discutir, es van dir de tot, es van barallar, però aquelles mateixes mans mai han deixat d’estar unides. Amb aquelles mans ha viatjat pel món de Bearn o pels senyorius d’Ausiàs March, per la València d’Estellés o per la Sueca de Fuster. Amb aquelles mans ha entés que entre el subjecte i el predicat és incorrecte l’ús de la coma o que amb quatre normes es pot maquetar un text i pot quedar molt mudâor. Amb aquelles mans ha comprovat que la soledat només és un mot molt lleig i que els obstacles s’acaben superant tard o d’hora. I amb aquelles mans se sap capaç de tot i de més.

Aquelles mans, des del setembre de 2009 fins hui mateix, només s’han separat, i no del tot, cada cap de setmana per tornar als seus Barxeta, Betxí, Faura, Benidorm, Villalonga, Rafelcofer, Vallada, l’Alcúdia o per quedar-se a la mateixa València. Són, totes elles, unes mans atentes, responsables, però que saben estrényer-te ben fort quan necessites la seua companyia. Són unes mans de diferents edats, que varien des dels vint-i-tants fins als seixanta-i-tants. Perquè el jove que parla una mica ràpid vol recordar-ho: sense les mans dels professors, ells, els alumnes, fa temps que s’hagueren quedat molt enrere. Sense aquelles mans plenes de saviesa i experiència, les mans de la generació del jove que parla una mica ràpid ara mateix no sabrien escriure tres línies sense cometre alguna incoherència, algun error. No sabrien que la Cecília Ce va anar a la ciutat a fer senyors. Ni que Carner és un gran escriptor i no un treballador de la carn. Ni que la paremiologia és tan i tan important com la dialectologia. Són aquelles mans dels professors les que han escrit mil i un esquemes, les que han anat passant diapositives de powerpoint, les que han anat passant vídeos de tota mena. Per això, podria concloure que eixes mans més majors, quan embolcallaven les mans de la generació del jove que parla una mica ràpid, només buscaven apartar tota l’obscuritat per descobrir-los la llum.

El jove que parla una mica ràpid mira el rellotge. Seria tan bonic poder estendre’s ací… però no té temps. Tenia uns huit minuts i ja fa estona que se’n passa. Ho haurà de resumir i així els aplaudiments protocolaris despertaran els senyors –ara ja en plural– que dormen. Però, com podria dir tant en tan poc de temps? Com? Potser, podria escriure que, malgrat que la carrera s’acabe, les mans d’ell mai se separaran de les d’aquella classe. Que, si alguna volta, aquell públic necessita un somriure o una altra mà per a plorar, allí tindrà la seua. Podria escriure tot això i més. Però tampoc ho farà.

Comentarà, ara sí, ja s’ha decidit, que, més que un tros de cartró amb el nom, la signatura del rei i la titulació dels estudis, més que tots els apunts acumulats al llarg dels cursos, més que qualsevol nit despert, s’emporta allò que mai no anirà als currículums: l’alegria i l’orgull d’haver conegut unes mans, unes persones, una família en definitiva, formada per gent a qui comença a trobar a faltar des del mateix moment que va redactant aquestes línies. Què serà de l’any que ve sense aquests germans i aquests pares? Què? No s’ho vol imaginar, però se sentirà desemparat. Sap que són genials, i quan els tinga davant els ho dirà: “Sou genials”. Ara, mentre fa cabòries, només li apeteix exclamar-los: “Moltes gràcies per aquests mesos, moltes gràcies per haver-me fet costat en moments clau, moltes gràcies per les atencions i per les confidències, moltes gràcies per haver-me fet sentir com un més en aquesta família. Sou increïbles”.

El jove que parla una mica ràpid, content per haver pogut condensar tot el que sentia, fa la relectura del text per a donar-li el vistiplau. Ho repassa. No és massa llarg. Potser, després de tot, li perdonen l’extensió. Potser, després de tot, no hi haurà hagut cap badall. Potser, després de tot… “Merda”, crida, desesperat, mentre mira el rellotge. “M’havien dit huit minuts”. I, de sobte, el somriure pel treball acabat s’esborra. I, amb el somriure, decideix esborrar-ho tot de nou. Ho té clar: telefonarà els organitzadors, posarà qualsevol excusa i confessarà que no pot fer el discurs de la graduació, i mira que li sap malament.

Per a desconnectar entra al iutup. I repassa cançons. Però, de cop i volta, ensopega amb un vídeo que s’ha repassat de pe a pa unes quantes voltes: el discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt.

I si… El jove que parla una mica ràpid té la idea més sensata, més meravellosa, més adequada, per a aquella situació. De discursos, no n’ha fet mai. I, davant de més de 200 persones, segurament la millor opció no és la d’innovar. Per què no els conta un conte? Aleshores, cofoi, acalorat, excitat, posa, de nou, la lletra 12 al Times New Roman, li col·loca un interlineat d’1’5, justifica el futur text, li posa l’idioma català i comença:

Benvolgudes mares i benvolguts pares. Benvolguts familiars i amics. Benvolguts companys de classe. Benvolguts senyors professors. Benvolguts senyor padrí i senyors representants. Benvolgut senyor cap del departament. Benvolgut senyor degà de la Facultat. Moltíssimes gràcies per haver volgut acompanyar-nos en aquesta gala tan especial per a nosaltres, en què celebrem la fi, després de quatre anys, de la carrera. Moltes gràcies.

 

[Fotografia: Jordi Vicent Gea] 

Em fan gràcia els “dia de” per tota la hipocresia que amaguen. El dia del pare, el dia de la mare, com si la resta de l’any no ens hagueren de suportar a nosaltres, els fills. El dia dels enamorats, com si la resta de l’any no estimarem ningú. El dia de la dona, com si la resta de l’any no existira la dona o no fóra igual que l’home. El dia de l’Alzheimer, com si la resta de l’any ningú recordara que hi ha gent que mai més podrà recordar. I, és clar, el 23 d’abril, el dia del llibre, quan les llibreries menudes es fan veure i quan les multinacionals exploten tot el seu material. O el dia en què la gent afirma que és una ferma lectora, quan no passen els ulls per un llibre des d’aquelles lectures obligades de l’ESO. O el dia en què, com més llibres comprem, més interessants semblem, sense comentar que acabaran amuntonant pols a les prestatgeries.

La culpa, però, no és de les grans plataformes que han de vendre els seus productes; només en són les beneficiàries. El principal causant és la societat: una societat que dóna prioritats a un ningú que s’ha gitat amb aquesta o aquella altra, i no a una persona que ha escrit un llibre; una societat que prefereix escoltar les declaracions d’un futbolista que no allò que hi ha a la pàgina 57 de tal llibre o tal altre. La gent –la trista majoria– va a “dies”, a modes. Hui toca açò, parlem d’açò; hui toca allò, parlem d’allò. Però el 22 o el 24, per no anar més enllà, molts obliden què és un llibre. I, per tant, obliden què es pensar. El futbol pot resultar un passatemps agradable, però no ocupar totes les portades dels periòdics. Els ‘reality show’ poden actuar per a desconnectar (?), però no ens donen cap clau. Els llibres; els llibres són la vida, són les esperances dels canvis.

I precisament els llibres són els qui ens recorden que cada 25 d’abril som un poble ocupat. De res serveix que cada 25 d’abril hom diga que parla valencià, que el nostre territori és el País Valencià, que porte camises amb lemes valencians, si, la resta de l’any, no l’utilitzem, no defensem el que som. I això, desgraciadament, passa, i molt sovint. El dia de la pèrdua dels furs, nosaltres no celebrem res, nosaltres ho rememorem. Aquesta és la diferència: no és un dia de festa, és un dia d’aturar-nos per prendre més embranzida, per projectar-nos cap al futur.

No tenim l’ajuda de les autoritats, ni de les institucions, però ni falta que ens fa. Tenim la història i tenim la memòria, tenim la llengua i tenim els parlants. Però tot això, junt, només ho podem tenir gràcies als llibres, a les pàgines plenes d’informació, de cultura. I no podem esperar fins al 23 d’abril per a adquirir un llibre i llegir-nos-el per al 25 d’abril; dubte que hi haja temps, però, dubte encara més que el 24 d’abril aquells usuaris exclusius de llibres del dia anterior lligen i es preparen per al 25 d’abril.

Valencians, augmentem i millorem com a lectors; creem més plataformes de difusió, escrivim en xarxa, repassem blocs, creguem en la lectura com a manera de canviar el món. No és una ideologia elitista; si algú no entén quelcom de la nostra llengua, donem-li la mà, servim-los de diccionari. Propaguem la lectura i propaguem el nostre bé més preuat i que encara no ens han pres. No hem perdut; al contrari, si en 300 anys encara seguim vius és, entre altres coses, gràcies a la resistència cultural –a més dels sacrificis de tanta gent–, gràcies a les pàgines dels Fuster, Estellés, Valor, Sanchis Guarner i tants, i tants, i tants altres. Valencians, els llibres, els bons llibres, ens faran lliures. ‘Ells’ no sembla que ho facen; guanyem-los. Llegim!

 (Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 27 d’abril de 2013) 

Sembla que nord enllà (si ho mirem des d’ací), on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, les minories sí que compten. Portem anys lluitant per les causes justes, per fer que les minories tinguen veu, i resulta que al Principat ja hi ha qui la té. Ara bé, unes minories amb suport de l’Estat que, per tant, no són minories, sinó un no-sé-què que sempre té impunitat. L’Estat, sí, aquell organisme, poder o qualsevol definició sinonímica que no respecta allò que no sap o que no vol saber. I és que, si un sol alumne demana que la classe siga en castellà, aquesta haurà de ser en la llengua de l’Estat –no ens enganyem; aquest no té més llengües que l’espanyol, per molt que la Constitució ho pinte tan bonic i tan plural–. Perquè, què més té si hi ha quinze, vint estudiants que la vulguen en català? Visca la democràcia!

Després, un diputat vol parlar en català al Congrés espanyol, encara que siga en un gest més aviat simbòlic, i acaba expulsat de la tribuna. El poder de les minories, com és! No obstant això, és una mesura que no crec que beneficie gens l’alumne rebel. Si, per culpa d’ell, tota la classe s’ha de fotre i ha de canviar la llengua que prefereixen per la que un sol individu desitja, no hi haurà mirades amenaçants? Què farà eixe alumne (en l’hipotètic cas que només n’hi haja un; si n’hi ha dos, doncs els dos alumnes) per relacionar-se amb la resta? Com els parlarà, en espanyol o en català? Si els parla en català, no reaccionaran malament i li demanaran explicacions pel fet que no vulga escoltar matemàtiques o ciències socials en la llengua pròpia del país? Si els parla en espanyol, no reaccionaran malament, perquè se senten envaïts en la seua pròpia casa? No han considerat les ments benpensants que és una decisió que aboca a l’exclusió social? Perquè, si de milers i milers de xiquets, només dotze famílies han demanat una escolarització en castellà, i, a sobre, els ho concedeixen, no hi haurà alguna malícia juvenil en el moment d’interactuar?

En qualsevol cas, algunes reaccions de la xarxa ja han apuntat cap a la desobediència. Tampoc no ens en queda una altra. I dic “ens”, i ens englobe també a nosaltres, els valencians, perquè al pas que anem, mai viurem una situació similar. Si a Catalunya s’ataca el català és perquè, precisament, tenen molta por i se saben perdedors (no sé a què es deu la por del castellà, perquè la llengua, que no té cap culpa de ser filla d’un Estat opressor, continua escoltant-se a Barcelona, Tarragona i etcètera, i la trobem a la televisió, als periòdics i a qualsevol indret d’una manera subtil). Ací, al País Valencià, hi ha milers i milers i milers d’estudiants que no es poden escolaritzar en català. Per tant, la situació és a la inversa, i no serveix de res allò de ‘si un alumne ho demana’. Ja hi ha qui ho ha demanat i ha quedat com Camot. Ací, som minoria, o això ens volen fer creure. Però ací les minories no comptem, ni per a la llengua ni perquè, ja que ve al cas, des de la Generalitat es fera algun tipus d’homenatge ahir, que feia vint anys que l’assassinaren, a Guillem Agulló. Som ciutadans de segona, de tercera, de quarta o, fins i tot, de cinquena, i no entrem en els ‘seus’ plans.

Envege, i ho dic de tot cor, la situació que s’ha viscut a Catalunya. És un bon senyal. La por els ha fet actuar i ho han fet contra una de les seues –i nostres– senyes d’identitat. I els ciutadans hi han reaccionat de seguida. Són poderosos perquè són un poble cabut i conscient. I eixa és la nostra lluita subalterna d’ací, la nostra resistència des de les trinxeres: conscienciar la resta de la població que també hem de ser cabuts, que també tenim una història i una llengua, i que aquesta no és l’espanyol. Eixa serà la nostra victòria, i quan arribe el dia, perquè n’estic segur que arribarà, en què un alumne vulga la classe en castellà i la justícia li done la ‘raó’, sabrem que som ja invencibles. Per més que un alumne vulga la classe en castellà, anglés o suahili.

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 13 d’abril de 2013) 

Fa un mes només semblava una utopia. Poc havíem pogut avançar en Falles i Pasqua a causa d’altres treballs més imminents. I amb tan sols dues setmanes pràcticament hem entrat -encara no superat- en la tercera fase del TFG. Recordem-ne les fases: la primera, la posada en contacte amb els textos fusterians a analitzar; la segona, la lectura de la bibliografia necessària  per a l’estudi; la tercera, la lectura, de nou, dels textos fusterians a analitzar, ara sí, amb les marques que toquen; la quarta, l’esquema del que cal dir a cada apartat; la cinquena, la redacció del TFG; la sisena, les diverses revisions i correccions. Hom pot pensar que és un ritme lent -hi ha qui ja fa dies i setmanes que ha entregat el seu-, però també hi ha hagut altres quefers d’assignatures que hauria d’haver tingut acabades: mea culpa. En fi, no és moment ara de lamentar-se. Sols puc dir que comence a fer el TFG més meu, i això sempre és positiu, molt positiu. El dia 15 de juny, finalment, serà l’últim dia per a entregar-li’l a la tutora, Carme Gregori. D’ací a quatre dies, faltarà exactament un mes. Arribarem al 15 de maig amb la tercera fase, com a mínim, superada?