Els vaig conéixer un estiu del 2004. Ells creixien; jo naixia. Era un d’eixos moments de jovenet a punt de traspassar la línia cap a l’adolescència, en què comencem a fer-nos una idea del que és la política. Si fins aleshores tot es reduïa a “fatxa” o “anarca”, va ser a partir d’aquest descobriment que vaig observar més varietat, més opcions ideològiques a què em vaig anar ajustant –o que es van ajustar a mi– a mesura que passaven els mesos. Sobretot, vaig comprovar que en valencià, a part de les cançons infantils i alguna més de festes, també hi havia un circuit, menut, però circuït. I em van obrir pas en un món valencianista, catalanista, de resistència cultural que no he abandonat des d’ençà. Un grup de joves de la ciutat de València feia música, i d’una qualitat exquisita. “Som”, “La flama”, “Del Sud”, “Quatre vents”, “El cant de Maulets”… i un any després eixia en DVD el concert al Campus de Tarongers. Me’l vaig repassar centenars de vegades, i em sabia fins al més mínim detall. De fet, a la meua parella li vaig comentar que, algun dia, entrevistaria Xavi Sarrià… i anys després, uns companys de classe i jo, l’entrevistàrem per a una assignatura de Filologia Catalana.
Perquè sí, perquè l’amor que vaig sentir cap als Obrint Pas va despertar en mi un interés exacerbat per Joan Fuster, amb el seu discurs per la unitat de llengua (tant que, a dia de hui, realitze un treball final de grau sobre el mestre de Sueca), un interés afectuós per Vicent Andrés Estellés, un interés patriòtic per Enric Valor o per Sanchis Guarner. Per la literatura nostra, per la llengua dels Països Catalans. I, llavors, em vaig disposar a estudiar Filologia Catalana, com el cantant, com el compositor, com l’escriptor Xavi Sarrià. De fet, el primer any encara el vaig trobar per les escales de la facultat.
No obstant això, també em van ensenyar a viatjar a l’Amèrica Llatina, a conéixer els parlaments del Che, d’Allende, a indagar qui era Tupac Amaru, o Simón Bolívar. Em van introduir en el paradís, en els problemes quotidians, en la pobresa i en les ganes de lluita per canviar la merda de societat que habitem. Defensors de les malanomenades causes perdudes, van crear una grandíssima empatia. I, des de l’institut, veia com hi havia altres rutes per caminar cap a la gola del món.
A més, a partir d’Obrint Pas va créixer en mi una necessitat d’escoltar música en valencià, etiqueta que cal defugir –no podem centrar-nos en el fet que la música siga en valencià: és música i punt!–, i vaig vore que també hi havia Ovidi, Miquel Gil, Al Tall, Feliu Ventura, La Gossa Sorda o Pep Botifarra. O, més enllà de les nostres fronteres, Fermín Muguruza, o Rude, o Área 23.
Fins i tot, vaig cantar amb ells (i un miler de boques més) a les dues edicions de Com Sona l’Eso a què vaig assistir, la de Benicàssim (2006) i la de Barcelona (2007). I van ser dies de pèls de punta: cantar amb els Obrint Pas! Mesos després, em vaig comprar una dolçaina per tal d’imitar el Miquel Gironés, però és inimitable, i jo una mica curtet per a qüestions musicals.
I ara, hui exactament, diuen que se’n van. Bé, no diuen que se’n van, però que, en acabar la gira “Seguirem” i els dos concerts fins ara programats per al 2014, es prendran un temps indefinit de descans. Sent egoista, no haurien de marxar mai: ells són els iniciadors d’una revolta de nous músics, de joves que pensem que tot està per fer i tot és possible; ells són la imatge, el símbol de la València (i tot el País Valencià) resistent que volem; ells són la banda sonora de moltes de les nostres vides. Ells… ells porten 20 anys de lluita, de combat, de despertar consciències. Han trencat esquemes; han sigut la fera que planta cara al caçador; han sigut la flama; han sigut el foc i la paraula; han sigut la revolta de l’ànima; han sigut el coratge; han sigut els quatre vents; han sigut l’estel que ens ha mostrat una senda de llibertat. I ara diuen que volen descansar, que necessiten reomplir-se. I, saben què, estimats lectors? Que s’ho mereixen, que mereixen eixe descans, que mereixen eixe temps de reclusió, tant si tornen (tant de bo que siga així!) com si tenen en ment altres projectes. No ho volem, però ho respectem i ho compartim.
Han sigut vint anys al capdavant del nostre país, cremant etapes, creant meravelles. Han sigut vint anys de servei al nostre poble. I ara és el torn de posar-nos nosaltres al servici d’ells. Són els herois, han sigut els nostres representants arreu del món, des de Caracas al Japó, passant per Berlin.
Xavi, Miquel, Miquel, Jaume, Maki, Robert, Albert, Marcos, Chola, però també, Josep o Marc, i tota la gent que fa possible que gaudim de l’espectacle, moltes gràcies per tot el que ens heu donat, per tot el que ens heu provocat, per tot el que ens heu mostrat. Teniu el poble al vostre servei, i no vos abandonarem. El primer pas, el pròxim divendres 22, a Ontinyent. Això sí, des d’allà on estem i on esteu, vos observarem amb orgull pel badallet de la porta que heu deixat entreoberta.
(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 21 de març de 2013)
