miozz mirades

Amb cert context = Con cierto contexto = CONCIERTO CONTEXTO
Tota una filosofia al voltant dels concerts. Ho podeu llegir aquí.

En Francesc fa dies que ens ha animat a conèixer La iaia. Ens convé fer-li cas: ell va portar els MANEL a casa quan ningú en parlava, i amb el mateix encert premonitori ens ha fet escoltar Els amics de les arts, Mishima o el Petit de ca l’Erill. Quan encara ningú del nostre voltant els coneixia. Ni en parlaven els mitjans.
Convé fer-li cas, encara que jo aquesta vegada em quedaré amb les ganes, càsum de salut!

El tot setmana del 17 de gener 2011: exigim civisme als polítics (segueix)

EXIGIM CIVISME ALS POLÍTICS

Els polítics que pretenen governar el país o la ciutat estan obligats a donar un bon exemple, no fer actes incívics ni il·legals, i ser coherents amb les consignes que defensen. Tenint en compte que només hi ha una minoria de polítics encausats per prevaricació, corrupció i altres delictes greus, seria demagògic acusar de delinqüència la classe política en general i criminalitzar-la; seria un mal ús de la informació i un acte de difamació discriminatori dir per exemple que “tots els polítics són corruptes i delinqüents”.

Seria exactament el mateix que passa quan alguns polítics fan demagògia i un mal ús de la informació, i criminalitzen la població no per la seva conducta real sinó per la seva condició, per exemple d’immigrant. Suposar que una persona per la sola condició de ser immigrada o d’un origen concret ha de ser incívica o delinqüent és tan greu i injust com suposar que un polític pel fet de ser-ho serà corrupte o prevaricador.

És paradoxal també la importància que donen ara la majoria de polítics a l’estricte compliment de les normes de civisme per part de la població, i la facilitat amb què alguns d’ells se les salten. Les males maneres que fan servir sovint alguns polítics per discutir, amb agressions incloses, les mentides, les desqualificacions i les difamacions que s’escampen sovint amb l’excusa de guanyar vots, no són res més que faltes greus contra el civisme, que en la seva accepció de civilitat es defineix com a “Qualitat de la persona que posseeix bones maneres, que conviu en grup respectant la personalitat d’altri i que observa les normes de convivència i de tracte social”.

De fet, tan si es reconeix com si no,  els polítics que juguen al joc democràtic de presentar-se a les eleccions estan obligats a acatar la constitució i la legalitat vigent,  I potser cal que els ciutadans exigim amb contundència  la mateixa severitat i vigilància sobre el seu comportament legal i cívic que ells reclamen sobre el comportament de la ciutadania.

Sense la més mínima permissivitat, exigim que es persegueixi i castigui amb rigor qualsevol actuació dels polítics que sigui incívica,  o il·legal,  com ho és la promoció de  l’odi, la discriminació i la difamació. O com ho és qualsevol incitació a la vulneració dels drets humans.

Aqusts són els apunts publicats al bloc durant aquesta setmana:

dilluns: sense rebaixes al bloc, el més llegit fins ara
dimecres:no mataràs, i condemnaràs tota violència (I): partits legals
divendres:tovallons genials
dissabte:provocar discriminació i odi és delicte
diumenge:migranyes reparadores?

I aquests són els tres apunts publicats al bloc qualsevol dia, que més visites han rebut durant aquesta setmana.

• som totes i tots, amb igualtat de drets i deures, també en el civisme
• tovallons genials
• no mataràs, i condemnaràs tota violència (I): partits legals

Possiblement sigui força imprudent posar-se a teclejar davant la pantalla tot just després de superar la fase aguda d’una inoportuníssima migranya d’aquelles que malgrat avisar de la seva arribada en plena nit no s’aconsegueix combatre ni amb homeopatia ni amb al·lopatia, i ni amb respiracions de ïoga ni dormint, . Però són tantes les coses que fan xup xup dins del meu cap i tants els deures pendents, que potser donar-hi sortida pot alleugerir aquesta tensió cranial que es manté pulsàtil malgrat ja ha desaparegut l’insuportable dolor darrera l’ull dret. Sense oblidar de posar-me les ulleres d’aprop – això faria de la imprudència una temeritat – estreno doncs la simpàtica tauleta de llit que em van portar els reis mags – ells i el de les Nyacres són de l’únic tipus de reis que reconec – i em poso a corregir exercicis i revisar correus, m’hi poso boi estirada i ben encoixinada. Primer de tot, però, un aprenentatge d’aquestes darreres migranyes abocat al bloc – fa molt que no obro aquest calaix – ja que d’un temps ençà s’han convertit en atacs fulminants sobretot en diumenge, enmig de caps de setmana o període de vacances, en contextos de tranquil·litat, i sense altres causes clarament reconeixibles com a detonant. Reconec que bona part de motiu d’escriure-hi, a part de compartir-ho amb d’altres soferts migranyosos, és pura queixa, ganes de protestar… contra ningú, només per desfogar la frustració de no acabar de dominar aquesta malura i que ella em torturi i em marqui l’agenda: (segueix)

Quan els meus factors més coneguts i controlats que desencadenen els atacs no semblen ser-ne la causa, darrerament he d’explorar altres alertes, i descobreixo:

• la relaxació com a desencadenant de migranya, quan l’esrtres ja és la normalitat; en parlen alguns estudis i tractats, però a mi no m’havia passat d’una forma tan evident des de fa dècades; significa això que estic en aquest cercle? Bona cosa per meditar-hi…ara caldria veure què és més factible, si no relaxar-se mai – gens saludable – o sortir del cercle de l’estres instaurat estructuralment…
  

Aquest migdia, mentre buscava debades una postura còmode dins el cotxe, durant l’inacabable viatge de tornada d’Espolla, pensava amb molt mal humor en aquella frase tan tòpica que ens etziben sovint de “el teu cos et parla i cal escoltar-lo” i em dolia concloure que potser sí que he tingut poca cura amb el descans en el conjunt de la setmana, que potser sí que és un avís, una aturada tècnica per reparar el ritme… sí, potser caldrà tornar a revisar els “criteris de sostenibilitat” per a migranyosos crònics i assegurar els mínims…

La fotografia l’he reutilitzat del primer apunt que vaig escriure sobre les migranyes, (migranya, el segrest imprevist), el dia que vaig decidir obrir aquesta secció al bloc (migranyes + maldecaps, invisible i poc compresa malaltia)

(actualització: ep! al final ha estat el preludi d’una grip intestinal, o gastronteritis vírica, amb febre inclosa; així doncs… potser no en sóc culpable? Ara els arguments d’anàlisi, de reparació, trontollen; però no anirà gens malament treballar igualment per a la sostenibilitat…)

Potser aquest és el missatge més important que es deriva de la recent acusació fiscal al líder de Plataforma per Catalunya: fer saber a l’opinió pública que provocar discriminació i odi està penat. El dubte és per què no es persegueix aquest delicte activament, sense esperar atrevides o tímides denúncies ciutadanes. I per què no es castiga exemplarment. Inhabilitant als polítics que han comès aquest delicte. I il·legalitzant els partits que ho practiquen, per exemple. Provocar disciminació i odi ho fa també el Partit Popular, i unes quantes formacions més que concorren legalment al joc democràtic. Ja sabem que en aquest regne espanyol no es passa a tots els partits pel mateix sedaç – en parlava a no mataràs, i condemnaràs tota violència (I): els partits legals – però potser començaria a ser hora de fer-ho d’una forma contundent, definitiva. El dubte que justifica la passivitat, el temor de fins a quin punt aquesta persecussió afavoreix la popularitat populista de les formacions polítiques que incorporen la provocació d’odi i discriminació – i/o violència – en els seus postulats, desapareixeria si estés clar fins a on està disposada la Justícia a ser justa i exemplar, és a dir, a aplicar condemnes a l’alçada del delicte. Perquè si al final no es castiga, la lliçó pública dóna la raó als infractors, i és un molt mal negoci. Deixar impunes aquests delictes és una temeritat, i potser ja és hora de deixar d’aplicar permesivitat i comprensives mesures pedagògiques a aquests polítics reincidents: ja s’ha vist que no aprenen ni volen aprendre, toca sancionar-los amb contundència.

Parlant d’art efímer, els plegat de tovallons no dura gaire estona un cop començat l’àpat, excepte que es tracti de tovallons plegats com a obres d’art, com és el cas de les espectaculars i exitoses exposicions d’en Joan Sallas. Però aquest de la fotografia és un ós acabat d’inventar i de plegar, dedicat al restaurant de l’Ós, on en Joan hi feia un mos.
Hi ha genis i artistes – de renom o anònims -, que deixen esboços damunt les estovalles, i escriptors o famosos que prenen notes o signen contractes damunt tovallons. Amb en Joan la cració damunt els tovallons pren forma, plec a plec. Que la figura esdevingui perdurable o efímera dependrà de l’ús que es faci del tovalló, i potser de com sigui de sucós l’àpat…
 Jo, per si de cas, prenc la imatge capturada per contemplar-la sense tocar-la, i sense haver de treure-li la pols. No sé ben bé si el Restaurant  és a Freiburg o a Viena – aquests dies en Joan no para d’anar d’una ciutat a l’altra – però en tot cas és prou lluny, i potser no arribaria a temps abans no el desfacin. Qui es pensi que en l’ancestral art de la papiroflèxia ja està tot inventat s’equivoca. És que no coneix en Joan!

Escolto els polítics del govern espanyol i comprovo com segueix de vigent i activa l’hipocresia i la manipulació entorn l’ús
polític de la violència, fins a uns extrems que escandalitzen. Aquests
dies, escoltant tot el que es deriva de l’anunci de treva d’ETA amb la resitència a donar espai i legalitat a l’expressió democràtica a l’entorn Batasuna, no puc deixar de recordar les paperetes de partits falangistes que compartien espai entre les piles de sigles per ser votades a unes eleccions democràtiques, ni que el PP no condemna ni demana perdó pel franquisme. I poso en valor els postulats anti militaristes i pacifistes en pro de la fi dels exèrcits, de tots els exèrcits… (segueix)

L’any 1987 vaig assistir i participar a un dels programes A DEBAT que
dirigia Cuní a TV3 i que aquell dia es dedicava a temes relacionats amb
la Declaració de la Renda. Jo i la meva parella havíem estat els primers
Objectors Fiscals
de Catalunya a qui Hisenda embargava el compte corrent, després d’un
període  sense repressió en què el moviment va poder difondre amplament
aquesta estratègia d’acció antimilitarista no violenta contra els pressupostos militars.
Durant la meva intervenció, Pepe Beúnza, col·locat estratègicament per ser captat per les càmeres quan jo intervingués, desplegà una pancarta amb la frase NO MATARÀS,
aquest manament suposadament sagrat per a tanta gent. De vegades hi ha
qui oblida quina és la funció principal dels exèrcits, per molt que ens
la vulguin disfrassar. 

Condemnar la violència amb convicció, i
creure que la humanitat pot trobar fórmules per relacionar-se i
governar-se, per esdevenir lliures sense recórrer a l’exercici de
la violència contra la vida i dignitat humana dels altres, és el repte més
important i més difícil d’assolir que té plantejat la nostra espècie: portem milers d’anys existint com a homo
sàpiens i no hem superat les formes d’explotació  i d’autodestrucció,
segueix vigent i activa la violència com a mètode principal
d’estructuració política i social, com a mètode de domini, extorsió,
imposició de poder; i de defensa i resistència davant de l’atac, l’agressió i la vulneració de drets.

També
segueix vigent i activa l’hipocresia i la manipulació entorn l’ús
polític de la violència, fins a uns extrems que escandalitzen. Aquests
dies, escoltant tot el que es deriva de l’anunci de treva d’ETA, amb la resitència a donar espai i legalitat a l’expressió democràtica a l’entorn Batasuna, cal
recordar ben alt que:

– L’ideari Falangista inclou que “la violencia puede ser lícita cuando se emplee por un ideal que la justifique”,
i aquest posicionament explícit a favor de la violència no impedeix a
les formacions falangistes presentar-se a les eleccions a tot l’estat, i
ser votades democràticament.

– El Partit Populat s’ha negat reiteradament a condemnar el franquisme, i malgrat això és un partit legal que se segueix presentant a les eleccions i governa.

– La
lluita armada és la fórmula de pressió, atac i defensa escollida per la
majoria d’estats (democràtics o no, imperialistes o no, dictatorials o
no),  i de bandes terroristes al servei
d’ideologies o interessos diversos. La militarització, sigui estructural
i legal, o sigui al marge de la llei, està basada en els mateixis principis.

– La investigació, formació i sensibilització a favor de formes d’organització, lluita i resolució de conflictes no violentes existeix i té un gran potencial, però no interessa, no es difon ni potencia, i són els mateixos que usen demagògicament la paraula PAU els qui la frenen.

Estic fermament convençuda que cal superar la violència i que cal abandonar sense cap fisura les estratègies de lluita armada per construir solucions d’autèntica pau, perdurables, sòlides. Em reafirmo amb la meva convicció a favor de la no violència i del pacifisme basat en la justícia, la llibertat. Em reafirmo en la condemna de tota violència, i per tant em reafirmo
en el meu anti militarisme, anti imperialisme i en el meu anti
terrorisme d’una forma absoluta, rotunda. Condemnar només la d’una banda
– sigui quina sigui – no és jugar net.

I
només espero que el Procés de Pau a Euskadi tiri endavant i no es freni
per la poca talla i l’hipocresia política d’un govern espanyol que
juga brut i demagògicament, que dóna credibilitat a actors polítics de
formacions que podrien estar tan o més il·legalitzades que Batasuna si s’apliqués amb rigor el suposat esperit de la llei de partits (PP – Falangistes…), i en canvi no es deixa  assessorar pels autèntics entesos en processos de pau exitoses. Sisplau dialoguin, sisplau moguin fitxa, sisplau, no la caguin!

No sé si vau poder seguir l’ÀGORA el darrer comunicat d’ETA. Crec que és molt recomenable. Em vaig senti molt identificada amb els arguments de l’advocada Gemma Calvet.

Gener ha començat molt actiu al bloc, fins i tot amb comentaris!

El dia després de Reis (millor dir-ne dels Mags d’Orient per als qui ens costa això de la monarquia)  és un dia important. Mantenir-lo fora del calendari escolar lectiu és un dels millors regals que es pot fer a les nenes i els nens: cal temps per tancar el cicle, per descomprimir tantes emocions concentrades, tanta vida familiar, tants símbols i rituals, i tant desocupar-se de les obligacions i responsabilitats habituals. És un dia per encetar nous jocs de taula, i per deixar escolar la tarda fent coses que trigarem a repetir durant l’any. Després tocarà endreçar les novetats estrenades.
Posar ordre i recuperar la rutina amb un barnís de difusa però palpable innovació demana una pausa. (segueix)

I si, com passa aquest any, la pausa enllaça amb el cap de setmana, la descompressió és perfecta.
Aquest any el meu bloc s’ha vist afectat per la desmesura pròpia d’aquestes dates, i ha acumulat més apunts dedicats al signe del temps dels previstos. Els remeno com si fossin les  joguines noves o reparades que cal tornar a endraçar o a posar en circulació, sense deixar d’impressionar-me aquest allau: hi ha anys que en aquestes dates voldria ser lluny i fora de tot el circuit, i aquest m’hi he quedat ben enganxada…

Sembla que la “nadalitis aguda” va començar a afectar al bloc ja a mitjans de desembre, quan vaig rescatar per tenir a mà alguns apunts nadalencs antics, en haver escrit la meva columna quinzenal al TOT fent una reflexió sobre les tradicions i en haver relacionat l’exagerada programació de concerts de Gospel amb la proximitat de les festes

• ple de sentits

• costums, tradicions i referències de ciutat

• ara que torna nadal i reis 

L’intent d’escriure apunts dedicats exclusivament al solstici d’hivern i a la seva relació amb nadal, i al sentit de nadal en l’actualitat, per poder-los fer servir, a més, de felicitació, va aportar

• s’allarga el nou dia

• bon nadal, el nou nadal de sempre

El canvi d’any ha generat quatre nous apunts, un d’ells és l’article quinzenal al TOT:

• nou cap d’any nou en la roda dels contínus

• un nou any nou (article quinzena 3 de gener per EL TOT)

• de totes les danses que es fan i es desfan

• cap de creus

I les tradicions a Badalona, especialment vinculades a la crida als reis però no només, ha generat:

• qui menja sopes se les pensa totes

• costums propis, nadal i reis a badalona

• nit de reis a badalona V: bombes o fanalets?

• pessebrisme, art efímer

I finalment, sobre els reis en sí:

• la meva carta als reis

• nit de reis. il·lusions, desitjos i decepcions

• que no faltin els llibres

• tancant el cicle: nadal el bloc, un petit empatx

I ara ja només queda tornar a obrir la motxilla per preparar la feina de la feina, mirar ben mirada l’agenda i començar a actualitzar els pendents massa oblidats aquests dies…cicle tancat, tornem a la vida de cada dia! Au doncs, deixem de jugar i anem a dormir aviat, que això s’ha acabat de veritat!

Discrepo totalment dels qui creuen que castigar doble als ciutadans immigrants pel fet de ser-ho, davant el compliment o incompliment de les ordenances de civisme, és correcte. Igualtat de drets i deures vol dir exactament això, igualtat de drets i deures, i no té paliatius. Bé, sí que en té, perquè hi ha molts drets que les persones immigrades no tenen, perquè la Llei d’estrangeria els en priva. És a dir que parteixen d’una situació inicial de desavantatge. Quina lògica democràtica i en nom de quins valors es pot justificar que davant un mateix incompliment es castigui doble a un ciutadà pel sol fet de no tenir la nacionalitat espanyola? Cal tenir en compte a més que estem parlant d’incompliments d’una ordenança que regula coses com l’amplada que ha de tenir una vorera per poder-hi circular amb bicicleta, en una ciutat on gairebé no hi ha carrils bici. (segueix)
La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquesta decisió, que també inclou Badalona, vaig comptar fins a deu abans de xisclar: com és possible que partits polítics signants del manifest Badalona som totes i tots trobin bé aquesta proposta? Com és possible que cap d’ells hagi posat el tema damunt la taula participativa d’aquesta plataforma plural que treballa activament per a la cohesió a la ciutat? De que serveix tenir inclosos els partits dins aquest marc de treball si quan s’han de prendre decisions d’aquesta magnitud els propis partits (tant els que governen com els que estan a l’oposició) ignoren aquesta plataforma?

I va bé comptar fins a deu, tot i que és molt incòmode, sobretot essent identificada com a portaveu de Badalona som totes i tots: hi ha qui es pensa que ser portaveu vol dir dirigir, falta cultura democràtica… He rumiat si és possible que darrera d’això hi hagi alguna estratègia intel·ligent per aturar campanyes pitjors, o alguna cosa que no sé imaginar-me. Com he dit se’m fa difícil entendre que partits que defensen la Llei d’acollida i el contingut del nostre manifest defensin això, i avui llegint El PUNT veig que la troca s’embolica amb reivindicacions municipalistes davant l’Estat.

Però per sort he comptat fins a deu: seguirem amb l’estil de treball democràtic i participatiu propi de Badalona som totes i tots, reflexiu i proactiu: tenim convocada permanent per al proper dimecres, i s’ha inclòs el punt a l’ordre del dia. Ningú – ni tan sols els partits més enfadats amb la decisió municipal – ha reclamat avançar la convocatòria, i està clar que més val no forçar declaracions d’urgència sense un debat previ, podrien ser massa personalistes.

Ens reunirem, demanarem explicacions als companys dels partits polítics i les escoltarem, debatrem, aprofundirem en tots els aspectes de la qüestió i prendrem, si així ho decidim, una posició com a Plataforma. A mi em sembla que en coherència amb el manifest que vam promoure i signar, hi hem d’estar en contra. Però només sóc representant d’una de les 10 entitats promotores, d’una de les més de 100 entitats signants, i d’una de les 17 que formen part de la PERMANENT. Caldrà reflexionar escoltant totes les veus, ordenadament i fent ús dels espais de treball i de gestió, dels espais de consens i presa de decisions… com fem sempre. Tant les veus que han callat fins ara com les que amagun la seva passivitat a la plataforma criticant-la  des de fora, però sense fer-la servir per dins, hi són convidades, com sempre. Per sort, però, hem avançat organitzativament i podrem posar a prova les noves fórmules per ser més operatius sense deixar de ser democràtics!

Si us ve de gust, podeu llegir l’apunt l’origen en l’incivisme, trobo que ve a tomb…

Premiar un concurs de glosa amb una nit a Espolla per al combat del rei de les Nyacres és un reclam molt llaminer que a més de retroalimentar l’afecció al gènere, soluciona una de les principals complicacions de la participació a la Trobada de Cantadors per als qui vivim lluny de l’Empordà: malgrat l’esforç de l’organització per allotjar el màxim de gent entre les famílies del poble i malgrat l’oferta turística de la zona, trobar un lloc per anar a dormir aquella nit sense gaire desplaçament – millor no haver d’agafar el cotxe quan acaba el combat- no es pot deixar per a darrera hora. Per això s’agraeix que els organitzadors de diferents trobades-concurs (s’havia fet amb les Corrandes de Santa Pau i es va fer amb la Conya Marinera a Badalona) incloguin com a regal solucionar aquesta intendència, tot i que cal dir que la gent que es llança a glosar i a participar en combats i competicions no ho fa pas pel premi: el premi real és gaudir d’aquest tipus de trobades i tenir l’oportunitat d’assumir el repte del combat. (segueix)
Val a dir, a més, que no a tothom li plau glosar en competició, hi ha
qui prefereix fer-ho només de forma totalment lliure, hi ha qui mai
concursa per principis, hi ha qui és concursant quan s’etimula i dóna
més de sí…però en aquest món hi ha lloc per a tot i per a tothom, i cal reconèixer que
combatre glosant és un bon al·licient, i ho és en si mateix, tant si hi ha premi com si no n’hi ha.

Però tornant al principi, regalar la solució per passar la nit de la Trobada a Espolla és una molt bona idea apta per tenir rèplica! Nosaltres (per ser de l’organització, AVeïns del Manresà) vam contractar fa temps l’allotjament de la guanyadora i acompanyant del I Concurs de Novells, i en canvi…no vam fer res pel nostre! I aquí estem avui, encara, sense haver-ho resolt… i la trobada és el 15! Potser per això escric aquest apunt sobre la Trobada pensant més en l’allotjament que en altra cosa, i de passada ho he aprofitat per desgranar aquest tema dels premis, que en el seu moment va generar una petita controvèrsia, i ja se sap que les controvèrsies sempre serveixen per madurar i avançar en qualsevol tema, i no he volgut perdre’n l’oportunitat.

Em reafirmo en la valoració positiva del fet, i afegeixo que de
passada, la iniciativa serveix perquè si els guanyadors no han estat mai a la trobada, tinguin una
excusa per no perdre-se-la, i potser arrosseguin nova gent cap a aquesta
experiència imprescindible. No pas perquè n’hi falti de gent – cada cop
en som més! – sinó perquè és vital passar per Espolla si es vol
entendre amb tots els sentits de què va això de la glosa i de la
improvisació a la nostra terra.

Així que, malgrat la crisi i malgrat els qui opinen que no cal caure en la dinàmica de la competició de premis, jo espero que aquesta Associació de Veïns del meu barri – i si pot ser altres organitzadors de trobades – repeteixi convocatòria i reclam: només hi veig beneficis!

Dos abonaments dobles de la nova temporada del MUSICA’Ta Badalona per als joves de casa són la prova que aquest any els mags d’orient han apostat més per las música viscuda que per l’enllaunada. Del MUSICA’T (aquí hi trobareu la programació de gener), a banda de l’estil que el defineix, – allò del format acústic i l’atmòsfera d’intimitat entre públic i artista -,  en destacaria dues virtuts: (segueix)
que és una iniciativa de joves emprenedors no professionals, que han apostat per tirar endavant propostes de qualitat sense estar esperant que l’administració les faci, arriscant recursos propis i buscant suports entre les entitats ciutadanes, demostrant que la iniciativa ciutadana pot produir bona programació cultural i tenir èxit; i que és una proposta que ha tingut l’encert de portar talents de l’avantguarda musical catalana per primer cop a la ciutat, alguns de renom consagrat i d’altres fins i tot abans que els descobrís el gran públic. De la manera de fer de la gent que fa possible el MUSICA’T se’n poden aprendre moltes coses, i el resultat exitós dóna la raó als qui creuen que un dels problemes de Badalona és que la societat civil de vegades té massa en compte l’Ajuntament alhora de fer de motor d’iniciatives culturals, sentint-se frenada, i que la baixa autoestima badalonina sovint ens priva d’apostes de primer nivell. Més val ser autosuficients i tirar endavant, produint nous formats per a un públic format i exigent – els públic jove sobretot, però no només-,   i demostrar que la vitalitat cultural de la ciutat – tant en producció com en programació – pot anar a l’avançada. Gràcies per haver inventat el MUSICA’T, i endavant!

Vaig començar-ho a pensar insistentment ahir, quan vam baixar al Refugi per veure l’exposició de diorames. I avui la carta d’una lectora publicada al líniabadalona queixant-se de TUSGSAL m’ha tornat a reiterar el mateix pensament. Amb en Lluís al cap – i al cor – inevitable aquell tòpic: si aixequés el cap! (si ho sabés, com es disgustaria i s’enfadaria!) Tant que ens va costar aconseguir-ho, i tant contents que ens sentíem del triomf…però no, no vam guanyar-ho. En realitat ens van enganyar! (segueix)

La Sala d’Exposicions El Refugi torna a ser inaccessible, perquè
aquella solució aplicada – fer un túnel per connectar-la a l’ascensor de
l’ajuntament amb el compromís d’obrir-lo per permetre-hi l’accés també
els festius- es torna inútil quan l’Ajuntament està tancat. No hauria de
ser-ho – de fet al principi no ho era – ja que existeixen guàrdies de
guàrdia, però es veu que ja no està previst que garanteixin l’accés a la
sala en el mateix horari que aquesta està oberta al públic general.
Increïble! Una forma subtil d’enganyar, de fer menys visible la flagrant
discriminació contra les persones amb mobilitat reduïda. Aparentment la
sala és accessible, cobreix l’expedient, però en realitat no ho és,
barra el pas impunement a qui no pot baixar i pujar escales. Passa massa
sovint això de l’engany en temes d’accessibilitat, en parlava fa un
temps a a primer cop d’ull pot semblar que no hi ha barreres.
És exactament el mateix engany que patim  amb les rampes de TUSGASAL,
en teoria els vehicles en disposen i per tant són adaptats, compleixen
normativa. Però a l’hora de la veritat no funcionen i no garanteixen el
dret a la mobilitat. Ho sabem i ho patim per experiència pròpia, i avui
en parla la Paula Tejero a la seva carta TUSGSAL INSENSIBLE.

De fet cada any passa el mateix: les delicades construccions de guix
dels diorames fets pels pessebristes  es trenquen i es llencen quan
s’acaba l’exposició. És com les construccions de sorra o l’art fet amb
guix damunt l’asfalt. De maqueta se n’ha salvat alguna de tan en tant, quan algú ha
trobat un lloc on instal·lar-la i ha demanat emportar-se-la a casa.
Però majoritàriament s’esfumen. Aquest any el dol per l’efímera vida
d’aquesta feinada de resultats tan bells ha posat en marxa molts actors
ciutadans: (segueix)

les peces són referents arquitectònics i urbanístics de la
nostra estimada ciutat, reproduccions d’alta i precisa qualitat d’alguns
dels nostres referents rurals i no rurals, que en alguns casos mostren
en bon
estat edificis ja desapareguts o a punt de desaparèixer. Aquest any el
dia destinat a desmuntar i destruir els diorames l’avant-sala del Refugi
semblava una sala de la Borsa, amb informacions que anaven i tornaven,
algunes de contradictòries, dubtes i confusions de darrer moment: no
només
semblava que s’havia trobat padrins per a totes les construccions –
l’ajuntament aquesta vegada ha apostat fort – sinó que la competència
per un mateix diorama evidenciava un entusiasme per fer perdurable
l’efímer, mai vist en el pessebrisme.
Hores d’ara encara no sé on
anirà a
parar la reproducció del Carrer de la Costa on es veu tan bé l’edifici
que és seu actual de La Sargantana, Òmnium i el Centre Excursionista,
obra de Francesc Oriol: la
voluntat de les entitats que ocupen l’edifici per obtenir-la ha xocat
amb possibles
dificultats tècniques de reubicació – fa 1m 40 cm. de fondària! – i amb
la competència amb altres legítims pretendents – Centre Cívic Dalt de la
Vila i Associació de Veïns Dalt de la Vila – tot i que no se sabia del
cert si ho eren per
iniciativa pròpia o responent a una petició de l’ajuntament que ha estat
fent gestions fins a darrera hora per assegurar que es podien salvar
totes les maquetes i fer-les visibls a un públic ampli.
Sigui com
sigui i quedi on quedi la del Carrer de la Costa, el que sí sembla segur
és que hi haurà un abans i un després, a Badalona, en relació a
l’efímera vida de les creacions dels pessebristes, i a la valoració de
la seva aportació cultural.