miozz mirades

La “litúrgia” del llibre, la passió per tenir-ne i llegir-ne, és el que més aviat va descol·locar el meu anticonsumisme militant. No calia comprar massa llibres havent-n’hi a les Biblioteques i podent-los deixar en préstec entre amistats… però, llavors, de què viurien els escriptors? No és aquesta una manera de pagar-los la feina feta? De recompensar-los per l’art compartit? I els (alguns) editors, i els (alguns) llibreters… (segueix)
L’anticonsumisme radical trontolla quan poses cara al productor i t’adones que depèn del consum per sobreviure; recordo i actualitzo els dubtes entorn quin és el límit que pot fer de l’autosuficiència pròpia una falta de solidaritat o fins i tot competència deslleial, especialment amb els artesans, i petits productors (ara amb el comerç just tot això ho tenim més elaborats); (d’aquells debats interns antics em ve al cap la xocant esbroncada que vaig rebre d’adolescent quan a un “hippy” li vaig dir que en tot cas ja me les feia jo les arracades i els penjolls, que no en comprava mai…)

Pel cas dels llibres vaig resoldre la contradicció prou ràpid: és compatible crear, reutilitzar i compartir amb adquirir de cap i de nou. I adquirir llibres és com expandir la veu de l’autor i el suport de l’editor, com multiplicar el valor de la seva creació, la seva intenció. És fer-li costat, i jugar al bàndol de la cultura.
A casa no hi ha hagut mai uns reis sense llibres.

Dels contes i còmics tan esperats, en català, en aquell temps en què l’edició catalana era militància pura, fruit d’una convicció ferma dels pares i de la valentia d’editorials compromeses (els còmics de l’Infantil, els contes La cabreta va al mercat, La capsa de la llum, un conte aquest darrer que encara visualitzo i pagaria per tornar a tenir en aquella edició primera), als llibres d’Edit Blyton, començant pels del Club dels set secrets, traduïts primerencament al català, (no així les “Aventuras de los Cinco” ni “Las Torres de Malory” que llegíem en castellà) i enllaçant amb les mítiques edicions de La Galera. No puc evitar pensar-hi sovint, sobretot quan professionalment parlem de com motivar i incentivar el Gust per la Lectura.

La nostra carta als reis, la de tots els meus germans i cosins, durant força anys, va incloure un apartat especialment dedicat als llibres. Era la part de carta que ens dedicava l’oncle Ramon, el Sr. Vall, el mestre. Confeccionar la llista (cinc o sis llibres per cap, si no ho recordo malament) significava un parell de tardes de passejar plegats per les llibreries, i remenar llibres. Tocar-los, olorar-los, veure’n les portades i les contraportades. Valorar i decidir. Érem molt joves, i diversos. Una bona colla. D’aquelles nutritives invasions a les llibreries badalonines (llavors AL VENT i CATALÒNIA) en tinc el record d’un pler gairebé addictiu. Potser per això els reis no han deixat de portar llibres mai més. De segona mà o de primeríssima, més o menys mediàtics, de gran o de petit format. Sempre triats amb cura personalitzada, amb intenció de sorprendre i encertar. Sempre ocupant un espai rellevant entre els obsequis. Sempre presents en la màgia de la nit de reis.

m

m

La terra catalana peninsular més a l’orient atrau molts visitants la nit de Cap d’Any: esperar veure la primera claror de l’any nou des d’allà fa pensar ben bé en que l’any no ve sinó que l’anem a buscar  (segueix)

(la Mariona va penjar aquest estat al facebook, tornant del Cap de Creus el dia 1, al mur del diari ARA, per la relació que té amb la seva falca promocional;l’he trobat una frase molt oportuna, suggerent). L’aire fred de la matinada es barreja amb l’escalf humà i amb el fum de la xocolata calenta que generosament es va repartint, sense pressa ni soroll. La quietud del paisatge embolcalla, i ni tan sols l’enrenou de la massificació de cotxes que van ocupant els vorals de l’estreta carretera, cada cop des de més avall, és estrident: sembla que tothom té paciència, aquí dalt. L’any vinent m’agradaria fer tot el camí a peu, oblidar el cotxe a Cadaqués o rodalies, i caminar, caminar, caminar tota la nit, per arribar amb prou temps a la feréstega costa del Cap de Creus, bella i salvatge.

Després hi ha la Cobla, i la ballada de sardanes, sota el Far, sense pressa. Tot va passant de forma pausada, natural, sense estridències. A joc amb el paisatge. Damunt els estreps dels Pirineus, amb l’aigua al fons, els grups de visitants s’escampen i s’asseuen entre les singulars formes geològiques esculpides per la Tramuntana, per observar l’arribada de la llum i la sortida del sol, a tocar de l’horitzó. No hi ha normes dictades per a aquest ritual. Tornant, quan la claror ja és notòria, parlem de com n’és d’especial la geologia i la vegetació d’aquesta petita península, de com plau caminar-hi, de com n’és de variada la riquesa paisagística del nostre petit país (de fet Cap de Creus és Parc Natural, i ben proper a l’altre gran Parc Natural de l’Empordà, L’Albera).

Tornem amb una càlida i lluminosa escalfor interna talment com si la xocolata desfeta hagués fet reaccionar tot l’organisme, però sabem que l’escalf no es deu només a la dolça ingesta. Ens hem nodrit de la trobada inesperada amb amics llunyans en el temps, de l’energia ballada sota compassos i tirades, de la complicitat amb tants desconeguts amb qui ens hem donat les mans per enlairar-les plegats seguint la veu dels nostrats instruments de la cobla…
És l’escalf d’haver-nos deixat endur horitzó enllà per la màgia de la llum ixent, tot enfilant reflexions i propòsits per a aquest any que comença.
El Cap de Creus sempre és un lloc interessant de trepitjar i respirar, però en ple hivern i en el marc d’aquest ritual de principi d’any, la visita afegeix un valor infinit.

De vegades penso que si fos la dansa pròpia d’una altra terra molt provablement ens fascinaria la seva versatilitat inclusiva i el simbolisme propi de tota dansa en rotllana. Potser fins i tot ens interessaria el seu so, el seu ritme.  (segueix)
Segurament si fos pròpia d’una altra cultura trobariem totalment inoportú burlar-se’n i menysprear-la, i ens semblaria normal difondre-la i actualitzar-la: la miraríem amb respecte independentment de trobar-hi més o menys gràcia, més o menys sentit estètic, més o menys complaença en observar-la o ballar-la. Com passa amb moltes altres danses o expressions culturals. Amb gairebé totes, diria. Per això és sovint des dels ulls dels altres – estrangers en gran mesura – que en rebem ímputs positius i de lloança.
Desconec quin és el motiu exacte de la seva manca de popularitat no només en els cercles avantguardistes sinó fins i tot en el món de la cultura popular catalana;  he sentit a dir que en el seu moment, escollir-la com a pròpia de tot el territori obviant altres formes va ser una decisió equivocada i controvertida, també que al llarg dels anys s’han fet moltes coses malament al seu voltant, promovent-la massa lligada a l’oficialitat, potser, i especialment amb el tema dels concursos… però res justifica, crec, l’arraconament que viu actualment la sardana  alhora de promoure, fer conèixer i fer estimar, expressions culturals pròpies del nostre país. Sembla que faci vergonya, que sigui fer el ridícul defensar-la, que simbolitzi una cultura anacrònica… per què? Reconec que ho desconec. Però em dic si no seria preferible saber valorar tot allò positiu que aporta  en comptes de descartar-la o comparar-la amb altres expressions per fer ressaltar aspectes des d’on, competitivament, queda en desavantatge. O si no seria preferible enfatitzar les opcions per actualitzar-la – que n’hi ha –  per fer-la més compatible amb els interessos actuals, popularitzar la seva sonoritat amb gestos que traspassin fronteres de públic, com va fer al seu dia la Dharma…
Si jo li hagués de fer l’article, alhora de fer-la conèixer – la part ballable, en l’aspecte musical no hi entenc prou –  no en destacaria pas els vestits uniformats ni les colles que concursen – sense menyspreu de la seva tasca, lloable – : a mi m’agrada sobretot aquest aspecte popular, de poder-la ballar vestit de qualsevol manera, aquest agafar-se de les mans gent de tota mena i condició, aquest sentit d’inclusió, de posar-se d’acord sota uns acords que poden arribar a emocionar.
He rebut de la meva mare l’estima sensible per aquesta dansa i pel seu simbolisme, i reconec que m’agrada ballar-la. Ho faig ben poc, tot sigui dit. No en sé gaire, ni tinc una gran cultura sardanística, però si vaig a qualsevol lloc on es toquen i ballen sardanes, els peus se m’hi en van,  el cor m’hi porta. I m’hi poso. I hi ha un sentir molt especial en aquest fer moure un cercle tan divers al ritme de la cobla, en aquest seguir el repartiment matemàtic que algú que en sap – generalment un home gran – fa seguir a còpia de singulars crits de tan en tant – dos i fora! – i en aquest sentir vibrar la música que et fa saltar – mans ben enlaire – acompassats, apassionats…
Dissabte, al Cap de Creus, ballant sota la primera llum del dia – i de l’any – comentàvem que això de saber comptar – per repartir – es perd, que ben poca gent sap fer-ho encara. La sardana diuen que és la dansa nacional de la nostra nació, la catalana, però a mi sovint em sembla una dansa clandestina, marginal… reivindicable!

El tot setmana del 3 de gener de 2011: Un nou any nou (segueix)

UN NOU ANY NOU

El cicle del temps astrològic ens ha ensenyat que tot torna, que hi ha un nou dia després de cada nit, una primavera després de cada hivern i un nou any després de cada 365 dies. Sigui quin sigui el calendari que se segueixi, sempre hi ha un final d’any i un nou any que comença. I sigui quina sigui la cultura lligada al calendari, sempre hi ha una projecció de balanços i propòsits, anàlisis i auguris i, en definitiva, peticions per tal que l’any nou permeti assolir reptes i desitjos. Peticions que tant si s’és creïent religiós, com si s’és ateu o agnòstic, es formulen a mode de plegàries llançades a un intangible davant la nostra incapacitat per controlar l’esdevenir del futur. La vida no s’atura mai, i passi el que passi al nostre voltant – tan si són adversitats com prosperitats – sabem que res és per sempre, que hi haurà canvis de rumb i que els cicles i ritmes no sempre són controlables. Però sabem també que existeix una clara relació de causes i conseqüències a curt i llarg termini sobre la gran majoria de fenòmens que ens afecten. Avançar en coneixements científics ha permès a la humanitat dependre menys de la manipulació de la por davant els fenòmens inexplicables o imprevisibles, però no ha eradicat els fonamentalismes religiosos o econòmics que tenallen la llibertat i el benestar de milions de persones. De la mateixa forma, avançar en coneixements econòmics, sociològics i polítics ha permès a la humanitat creure menys en les grans mentides sobre l’ordre mundial, però no ha evitat que l’ordre imperant segueixi basat en les  desigualtats, el poder de pocs sobre molts, la destrucció bèl·lica, la injustícia i la manca de respecte dels seus drets fonamentals.

Amb tot, no podem eludir la nostra responsabilitat quan formulem desitjos de “Pau i felicitat al món” o “que 2011 sigui millor, que superem la crisi”: ni depenen de l’atzar ni són una utopia irrealitzable.

La crisi que fa temps que afecta al planeta (humanitària, alimentària, energètica, mediambiental, de drets humans, i ara també financera) té solucions que plantegen canvis d’ordre mundial que potser no són a les nostres mans, però és també una oportunitat per exigir als governants que apliquin solucions perdurables en pro de l’equitat en la distribució de la riquesa. A nivell mundial i local. La meva petició econòmica d’any nou és que durant el 2011 es limitin i socialitzin els luxes, les grans fortunes i els beneficis de la banca i les grans empreses, a partir d’un màxim; que es persegueixi eficaçment el frau fiscal; que hi hagi un màxim de sou per als càrrecs directius públics i privats, els esportistes, artistes, professions liberals en general, i els polítics; que s’elimini la despesa militar, i la despesa supèrflua, els  càrrecs de confiança innecessaris i altres xupòpters. Que hi hagi TRANSPARÈNCIA en els pressupostos de les administracions. I s’apugin els sous mínims de la població, i les despeses públiques socials, culturals i educatives.

Que tingueu un bon any!