Discretament, has marxat sense donar-nos temps a convertir-te en motiu de les nostres atencions. Les atencions que tu, discretament, has regalat amb tanta generositat, generositat senzilla i franca, a tanta tanta gent. Pastoral de la Salut, Esplai Mar Blau, dissabtes a la Cínica del Carme. Cap parent sense una visita a l'Hospital, a la Residència, a la llar. Parents, amics, veïns: tothom pot comptar-hi. Amb aquella naturalitat, aquella simpatia còmode, neta, aquella sinceritat generosa, afable. De vegades sornaguera. M'hauria agradat fer-te'n retorn, ni que fos una desena, una centéssima part, retorn de tanta dedicació, tanta companyia animosa, tanta complicitat. Però has marxat de sobte. Massa aviat. Sense temps per visitar-te i mimar-te, (potser no t'agradava el canvi de papers?), i jo m'he quedat amb tot l'agraïment embolicat, com un present que no arriba mai a donar-se. I no puc retenir les llàgrimes. Perquè has marxat. I perquè no t'he dit adéu.
La Núria Peguera, la Nuri, la veïna, la cuidadora tants anys de la tia Mundeta i d'en Josep, tan propera als grans de casa, com de la família, la voluntària incombustible sempre alegre i disposada a fer-ho fàcil, - darrerament més cansada, o amoïnada, però disposada igual -, l'acompanyant que fa costat a vells i malalts, amiga de les amigues, mare amatent, tieta. germana dels seus germans que és alhora infermera, vetlladora, suport logístic... soferta, generosa, senzilla, valenta, dedicada, incondicional, discreta;
i discretament ha marxat sense avisar.
Gràcies Dolors per les teves paraules, jo també
vull creure que no li agradava el canvi
de papers.