però seguim essent invisibles
Vaig començar-ho a pensar insistentment ahir, quan vam baixar al Refugi per veure l’exposició de diorames. I avui la carta d’una lectora publicada al líniabadalona queixant-se de TUSGSAL m’ha tornat a reiterar el mateix pensament. Amb en Lluís al cap – i al cor – inevitable aquell tòpic: si aixequés el cap! (si ho sabés, com es disgustaria i s’enfadaria!) Tant que ens va costar aconseguir-ho, i tant contents que ens sentíem del triomf…però no, no vam guanyar-ho. En realitat ens van enganyar! (segueix)
La Sala d’Exposicions El Refugi torna a ser inaccessible, perquè
aquella solució aplicada – fer un túnel per connectar-la a l’ascensor de
l’ajuntament amb el compromís d’obrir-lo per permetre-hi l’accés també
els festius- es torna inútil quan l’Ajuntament està tancat. No hauria de
ser-ho – de fet al principi no ho era – ja que existeixen guàrdies de
guàrdia, però es veu que ja no està previst que garanteixin l’accés a la
sala en el mateix horari que aquesta està oberta al públic general.
Increïble! Una forma subtil d’enganyar, de fer menys visible la flagrant
discriminació contra les persones amb mobilitat reduïda. Aparentment la
sala és accessible, cobreix l’expedient, però en realitat no ho és,
barra el pas impunement a qui no pot baixar i pujar escales. Passa massa
sovint això de l’engany en temes d’accessibilitat, en parlava fa un
temps a a primer cop d’ull pot semblar que no hi ha barreres.
És exactament el mateix engany que patim amb les rampes de TUSGASAL,
en teoria els vehicles en disposen i per tant són adaptats, compleixen
normativa. Però a l’hora de la veritat no funcionen i no garanteixen el
dret a la mobilitat. Ho sabem i ho patim per experiència pròpia, i avui
en parla la Paula Tejero a la seva carta TUSGSAL INSENSIBLE.
Hola Maria Dolors, gràcies per convidarnos al teu bloc. Malauradament
encara seguim èssent invisibles, com bé dius. El problema amb que es
troben la Paula i el xicot que acompanya i que va en cadira de rodes, és
el pa de cada dia per la gent que anem en cadira i fem ús dels
autobusos de l’empresa Tucgsal. Ens queixem sovint desde la plataforma
però ningú es preocupa de posar-hi solució.
Una salutació i molt bon any! Núria
Fa aproximadament un any que mitjantçant varies fotografies testimonials vàrem reclamar al consistori que es reformés el pas sobterrani del barri Manresà. L’Ajuntament no va donar importància, perquè ells no van en cadira de rodes.
Pel setembre de l’any passat van venir a l’associació tots el grups municipals per comentar principalment el tema dels taxis porta a porta i d’altres temes per resoldre. Vaig comentar al socialista senyor Serrano que la Rambla està perfecta i accessible per tothom; però els passos sobterranis no són accessibles i ans va malament anar al final de carrer del Mar per travessar i anar pel passeig marítim; i per no perdre temps seria millor que tots els passos subterranis al costat de la Rambla siguin accessibles per a tots. La resposta va ser, que això no ho podem solventar, perquè pertany a la RENFE o ADIF.
Si ells estiguessin en el nostre lloc, segur que donarien la solució. Però, és clar, ells no van en cadira i poden accedir en qualsevol lloc. Nosaltres no som res al costat d’ells.
Efectivament, amiga M.Dolors.
Al REFUGI només podem accedir les persones actives i nosaltres quan ho ordeni l’ajuntament. Podrien instal.lar un ascensor a la part davantera de les escales que es troben a poca distància del carrer del Mar (on abans hi havia un quiosc). D’aquesta manera podrien accedir les que van en cadira de rodes, les persones amb mobilitat reduïda i la gent gran. Els altres només hauran de baixar i pujar les escales. Això no ho pot solucionar l’ajuntament?
Aquesta companyia es gasta els diners en nous autobusos i amb millors garanties. Però de què els serveix si cada dos per tres no els funciona la rampa?
Si tant demostren amb un adhesiu enganxat d’una persona discapacitada física en cada vehicle, per què no revisen totes les rampes a primera hora del dia abans d’efectuar el servei?
Us explicaré dos casos. Un de la meva amiga Mayte i altre que és personal.
1 – La meva amiga té molts problemes quan necessita pujar a l’autobús (a qualsevol vehicle). S’ha trobat en el mateix autobús que no funcionava la rampa i el mateix xofer del mateix vehicle que fins i tot la discriminava per insistir que resolgui el problema de la rampa perquè pugui accedir. Aquesta persona tancava la porta i deixava a la Mayte al carrer, això gairebé sempre.
Un altre cas que va succeir va ser que un altre autobús, en una altra parada, tampoc li funcionava la rampa. Què va fer Mayte? Es va posar davant l’autobús per impedir la marxa. Què va passar després? Endevinin … Li va dir el conductor que la rampa ja funciona. Què us sembla?
2 – El meu cas és semblant. També m’he trobat amb autobusos que la rampa no els funciona i he tingut la santa paciència de esperar perquè arribés el següent. Però el cas és bastant més gran. Recordo molt bé que vaig estar esperant la línia B30 a la parada del polígon de Can Ribó, va venir el primer i em va dir el conductor: — no funciona la rampa, ha d’esperar al següent. Llavors vaig haver de fer-ho, i quan va venir el proper, va ocórrer el mateix i vaig haver de esperar al tercer autobús.
Sr Casquete, no pensi només en el seu negoci, pensi en els que pateixen diversitat funcional.