miozz mirades

El tot setmana del 13 de setembre: tots som una colla (segueix)

TOTS SOM UNA COLLA

Construir sempre és més complex que no pas destruir. Construir vol esforç, intel·ligència i comptar amb els altres; vol sentit de grup, de colla, vol cooperació i un objectiu compartit. M’agrada simbolitzar-ho amb els  castellers. En canvi, per destruir, de vegades, n’hi ha prou amb un gest barroer i agressiu que s’alimenta dels instints més baixos i més ignorants, i que escampa odi i intolerància. Com els tancs.

A Badalona ho tenim tot: tenim centenars, milers de persones implicades, compromeses en la construcció d’una ciutat inclusiva basada en la convivència; i tenim alguns líders inflamants que es dediquen a sembrar discòrdies i a ventar el foc de la intolerància.

Jo m’apunto a l’equip dels constructius: és més útil i gratificant, és un equip ple de grans persones, sovint anònimes, que aporten el millor d’elles mateixes i fan coses realment positives. M’apunto a l’equip dels qui acullen i donen eines als més fdesafavorits, dels qui afavoreixen el diàleg interreligiós, lluiten pels drets humans i organitzen activitats promotores de cohesió social; el de les persones que fan funcionar les associacions, entitats culturals, les festes populars, les xarxes ciutadanes. L’equip dels qui posen en marxa iniciatives per millorar la participació i el sentit de pertinença, l’estima a la ciutat i al país, el coneixement mutu i la cooperació. M’apunto, per exemple, a l’equip dels qui teixeixen cultures preparant per a l’octubre els Colors de la Tardor a Llefià i La Salut, simpatitzo amb de les qui organitzen una cadena humana per unir el dia 23 de setembre tot el litoral contra el tràfic de persones; i admiro dees magistrals com “El Projecte TOTS SOM UNA COLLA”, una iniciativa de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya que aviat serà una realitat a la nostra ciutat, amb l’objectiu que es converteixi en una eina d’integració de ciutadans/es de Badalona que tinguin inquietuds culturals i socials, de tots els barris i de totes les procedències: els participants podran conèixer a fons la tradició castellera de manera pràctica i activa, amb els Castellers de Badalona, i viure de ben aprop tot allò que envolta el món casteller, un món que té un gran simbolisme respecte els valors humans de la convivència plural, inclusiva. I respecte l’anar sempre més amunt. La colla de castellers, per fer les seves construccions, necessita equips plurals, entrenats en l’esforç i la cooperació, i molta confiança i coordinació per assolir reptes difícils, difícils però amb resultats emocionants, d’una gran bellesa artística i humana, 

I com que m’apunto a l’equip dels constructius, no m’uniré mai al bàndol dels destructius barroers que diu que potser desfilin amb els tancs aquest dissabte, Us proposo que els feu el buit, i que el seu soroll es perdi en la més absoluta ignorància mediàtica.

L’altre dia, a classe, en una conversa amb una alumna que havia desqualificat un col·lectiu pel seu gentilici (allò típic d’opinar que els ciutadans de certa procedència millor que marxin perquè són tot defectes i molèsties) vaig intentar un exercici d’empatia posant exemples de generalitzacions injustes, i vaig incloure en els exemples la catalanofòbia, (allò típic de dir si t’agrada a tu sentir-te insultada per la teva procedència).   (segueix)
Ella no va empatitzar-hi massa, va fer cara de perplexitat, i en demanar-li si era catalana – no la conec prou encara –  va anar per dir “NO”, i llavors va rectificar, “bueno, he nacido aquí i vivo aquí, si, pero…” Ha nascut aquí, els seus pares també han nascut aquí, però ella té dubtes sobre si és o no és catalana. De fet no s’en sent gens ni mica.

Per a ella ser-ne per lloc d’origen o per residència, i sentir-se’n, no són dues cares d’una mateixa moneda. I fins i tot haver-hi nascut i viure-hi no li ofereixen la seguretat de poder dir que és catalana. O la voluntat. En el seu cas no es tracta d’allò de les identitats múltiples, que sumen, sinó d’identitat excloent… suposo que se sent espanyola i ha interioritzat que és incompatible ser les dues coses. Persones que se senten com ella són les que ens han de fer pensar sobre l’autèntic abast de la famosa frase de l’època del president Jordi Pujol, “és català tot el qui viu i treballa a Catalunya”. I les que ens han de fer analitzar què hem fet malament tots plegats perquè a aquestes alçades una descendent d’immigració espanyola no experimenti sentit de pertinença al país que va acollir als seus avis i ha vist néixer als seus pares; i on ha nascut i s’ha format ella mateixa.
Ja se sap que la informació que reben els nostres joves en relació a què és i què no és el nostre país – començant per la relegació autonomista que en fan la majoria de llibres de text – és cahòtica, i que si viuen connectats majoritàriament al món mediàtic espanyol i espanyolista són espectadors de l’esperpèntica acció política al respecte; però també és cert que les seves opotunitats d’interacció viscuda amb la societat catalana, i la reflexió activa al respecte… no deuen haver estat gaires, o cap!
Sigui com sigui, tampoc podem oblidar que actualment al nostre país per a qualsevol jove el debat és diari: tots porten – com nosaltres –  el D.N.I on diu que la nacionalitat és espanyola, així que només citar la procedència ja els obliga a posicionar-se…

Abans d’ahir el canvi de temps es va filtrar dins dels meus ossos i em va tenallar el cervell. Talment com si les bromes embroméssin el pensament, i com si els llampecs electrifiquéssin nervis, articulacions i músculs. Un “festival” cranial dels que feia temps que no se celebraven. Un festival que coincideix, com altres vegades, amb alguna circumstància metereològica de les que ens fan dir que hi haurà un canvi de temps. Sentir el temps amb el cos, sentir ploure (preveure que plourà aviat) amb el dolor de les articulacions i dels ossos, sentir-lo amb canvis d’humor (sembla que hagi de ploure diem quan la canalla està d’una certa manera…) No sé si ho fa el canvi de pressió, de nivell d’humitat, el vent, si uns hi som més sensibles que altres. No sé si hi ha una explicació estrictament científica, però hi ha molta experiència viscuda sobre aquest fenòmen.
M’interessa aprofundir-hi, hi penso de fa temps però mai m’hi he posat seriosament. M’hi podeu ajudar? Si coneixeu estudis sobre el tema, algun enllaç de referència, bibliografia, qualsevol informació … jo de moment he trobat ben poca cosa, però s’ha de dir que tampoc he buscat gaire. Si em doneu un cop de mà, doncs, moltes gràcies!

(la fotografia l’he manllevat d’aquest blog)

…o bellesa feta de doblecs, les traduccions literàries tenen aquell punt incert que només pot matisar qui coneix bé els dos idiomes. Un títol poètic per a una exposició que obté efectes espectaculars a còpia de fer plecs a la roba amb precisió científica.
Demà, dimarts 7 de setembre en Joan Sallas (Badalona), inaugura l’exposició en què treballa d’ençà que va acabar la de New York.
Del Metropolitan al Hofmobiliendepot – möbel Museum Wuen, Viena. Ens ho perdrem, però voldríem ser-hi. Seguir les inauguracions i exposicions d’en Joan materialitzant l’expressió fer costat (és a dir, ser allà de debò) és molt més que una excusa per viatjar. Llàstima que no sempre sigui fàcil lligar calendaris. Aquest cop a la inauguració no, però l’exposició serà oberta prou temps (fins al 23 de gener de 2011) com per poder-hi fer una escapada.
Podeu trobar més informació i reculls videogràfics remenant els apunts que trobareu per aquí.

De sobte aquest terme (vetlladores, vetlladors) esdevé el gran protagonista de l’inici de curs per a molts tutors i equips directius i per a moltes famílies: la negociació d’hores del personal vetllador que acompanya l’escolaritat de l’alumnat amb dèficits funcionals (psíquics, físics, orgànics, sensorials…) és una xifra econòmica per a l’Administració Educativa, una dificultat organitzativa per als centres, i un autèntic drama per a l’alumnat que és subjecte i víctima d’aquest mercadeig. Però sobretot és un drama per a les famílies amb filles i fills amb dèficits, que viuen una gran incertesa sobre el què i el com de l’escolaritat, i viuen una vulneració de drets de les seves criatures, drets educatius bàsics i universals que no tenen garantits. I no els tenen garantits malgrat estar legislats i normativitzats per desenes de declaracions, lleis, decrets i normatives… tot plegat paper mullat!

(segueix)

 
Quan jo treballava a primària fent les funcions de mestra de pedagogia
terapèutica i era responsable de l’aula d’educació especial, la figura
del vetllador/a no existia, o, si existia, jo no n’havia sentit a parlar
mai. En tots els anys en què vaig acompanyar l’escolaritat “ordinària”
de nenes i nens amb dèficits psíquics i físics importants mai vam
comptar amb aquest suport, però això no va impedir que tots ells
assistissin a l’escola cada dia durant tot l’horari i calendari lectiu, i
que participéssin de les activitats complementàries, colònies incloses.
Ara bé, tots érem conscients que aquest nivell d’implicació amb la
inclusió sustentada en la implicació i actitud personal del professorat
era vulnerable als canvis.

Mentre
això passava a Montornès del Vallès on la falta d’Escola Especial al
poble i la línia inclusiva de l’equip multiprofessional municipal
afavorien la “integració” (llavors es deia així) de moltes nenes i nens
que altrament s’haurien derivat a l’educació especial, m’arribaven
notícies d’altres indrets on es produïa una  sorprenent paradoxa: allà
la
principal tasca dels EAP semblava més la de treure alumnat de l’escola
ordinària per derivar-lo a centres d’educació especial que no pas la
contrària. D’això fa molts anys. L’excusa clàssica, “mentre a l’escola “normal” no hi hagi
suficients condicions és preferible una escolarització més adaptada encara que sigui segregada”
funciona com una roda que s’alimenta i engreixa: mentre existeixi
l’escolarització segregada mai es faran els canvis necessaris perquè
l’ordinària sigui autènticament universal i inclusiva, és a dir, inclogui el que aporta l’adaptada.

L’error històric l’arrosseguem des del 1984, un moment en què es va perdre l’oportunitat d’enfocar les coses com calia: el  DECRET 117/1984, de 17 d’abril, sobre ordenació de l’Educació Especial per a la seva integració en el sistema educatiu ordinari.

no va tenir en compte i, per tant, no
va preveure, la incorporació al Sistema Educatiu Ordinari del
professorat expert provinent de les escoles d’educació especial.  Tampoc
va planificar la moratòria i reconversió de la xarxa especialitzada,
majoritàriament privada. No era tan complicat, amb les escoles del CEPEC
bé que es va fer. La no inclusió d’aquests professionals als claustres
ha privat als centres d’un actiu imprescindible i, a la vegada, ha
mantingut i fet críexer uns equipaments i llocs de treball dedicats a
l’escolaritat segregada. Mesures com l’escolaritat compartida i la
reconversió dels centres especials en centres de recursos i
d’acompanyament a la inclusió apareixen com a alternatives encara molt
minses.

Encertadament, la Conselleria d’Educació i tota la
comunitat i opinió pública educativa – sindicats, associacions de pares i
mares, universitats – van tenir claríssim que no es podia optar per una
escolarització segregada alhora d’integrar al sistema educatiu als
infants i joves arribats d’altres països, per complexa que fos
l’alternativa inclusiva. Perquè per aconseguir una societat plural i respectusosa amb la diversitat cal que això s’aprengui a l’escola. En canvi, davant la diversitat funcional,
encara estem anclats a esquemes antics, segregadors, que de cap manera
contribueïxen a construir una societat capaç de conviure plenament en i
amb la diversitat. Amb tota la diversitat. El principal error, encara, és no adonar-se que l’ecolarització inclusiva és un benefici global, que relacionar-se i aprendre conjuntament persones de diveres capacitats és un enriquiment per a les dues bandes, i que és nefast privar als infants “normlas” d’aquest enriquiment igual com és privar-ne als infants amb dèficits.

De moment, avui, ara com ara, hi ha desenes,
centenars, d’infants i joves que per raó de la seva disfuncionalitat
pateixen una clara discriminació a l’hora d’anar a l’escola. Fins i tot els qui han estat escollits per a ser inclosos a la xarxa normalitzada pateixen retards en l’inici de curs o no podran anar tots els dies al seu centre perquè hi ha hagut retallada en la contractació i adjudicació del personal vetllador.

Al final no hi ha hagut més remei. He hagut de treure el gall del galliner. Després d’enterrar la tercera víctima vaig decidir que ja n’hi havia prou. I sense el gall a la vista el comportament agressiu d’unes gallines contra les altres, la seva crueltat, ha minvat molt. I tot i que tendeixen a fer el buit  i a seguir maltractant una mica a les nouvingudes, ho fan amb molta menys intensitat i durant menys temps. Jo, tossuda, no m’he deixat vèncer per la seva intolerància i he seguit apostant per les meves línies d’acció en relació al galliner: (segueix)

– fer-lo ampli i amb espais diferenciats comunicables per permetre que s’aïllin si volen, però que puguin anar totes a tot arreu.

– posar un únic punt central d’abastiment alimentari, un espai comú de referència per a totes: les que són noves i pateixen una mica d’assetjament davant la menjadora s’han d’espavilar, i de fet ho fan. Només cal assegurar que l’aliment sigui abundant.

– fer una excepció a la norma quan les nouvingudes són massa joves i febles: doblar menjadores a banda i banda del recinte però de lliure accés per totes.

– no desistir d’introduir un gall, però provar-ho amb un de petit, que creixi amb elles… no tots els galls han de ser assassins!

– i observar-les, vigilar que realment totes puguin menjar i passar estones sense ser maltractades, i prendre algunes mesures puntuals en  casos crítics, que tot s’ha de dir, cada vegada n’hi ha menys.

Observo que:

– sesne el gall dins del galliner ni pels voltants (l’he fet emigrar a la masia de Vilanna d’on va venir i on viu en llibertat i més calmat), les gallines es comporten amb menys agressivitat i toleren millor ls es noves
– totes ponen al mateix lloc, i no tenen problemes per compartir-lo.

– també poden compartir altres espais sense atacar-se, normalment

– quan n’arriba una de nova rep segur, però amb el pas dels dies es van llimant els problemes i la convivència millora.

– el moment més crític és davant el menjar, al principi les més antigues no deixen menjar a les noves fins que elles s’han saciat.

– quan arriba una segona ramesa de nouvingudes, les immediatament anteriors fan pinya amb les més antigues, i es comporten amb hostilitat amb les acabades d’arribar

Tot això és pura realitat, és la vida d’un galliner real. De gallines. Però  influïda per la lectura de comentaris al facebook sobre la notícia de l’oposició a una mesquita a Sant Roc, a Badalona, conversa que animada per els líders del PP, Plataforma i Ciutadans fa sortir sense complexos instints xenòfogs i racistes disfressats de discurs social i polític,  m’adono que de les observacions al meu galliner concloc:

– Les gallines tenen un cervell molt petit, un comportament primari, animal, excempt d’intel·ligència.

– Si es donen els elements per fer possible la convivència i no hi ha provocadors que l’entorpeixin, el temps juga a favor; s’aprén a compartir espais i a acceptar que els altres tenen els mateixos drets.

– Separar per protegir només s’ha de permetre en casos extrems, perquè separats mai apendríem a conviure. Una altra cosa és, però, separar elements  que viuen amb l’objectiu de fer mal als altres, de pervertir. En aquest cas necessiten la seva teràpia per reeducar-se, i de vegades no hi ha més remei que apartar-los de la vida pública: és el que caldria fer amb alguns líders polítics que no compleixen els mínims principis ètics i morals.

– Sovint la intolerància la provoca la por a perdre la subsistència: és la competència pels pocs recursos o la por a perdre privilegis. Els estrangers rics i famosos no provoquen la mateixa reacció, encara que siguin d’altres creences i religions. I doncs?

– Hi ha galls que aconsegueixen pervertir la massa: són com alguns líders polítics que es dediquen a inflamar els baixos instints del poble, sobretot si el poble té la dissort de ser inculte.

– Moltes gallines obliden ràpid la seva experiència de nouvingudes maltractades, i davant les que acaben d’arribar es comporten com a maltractadores: són com els pobles (famílies, persones) que han estat immigrants fa uns anys i ara no toleren que darrere seu arribin altres pobles, famílies, persones immigrades

En el fons, dissortadament, els humans ens comportem com les gallines, malgrat el nostre magnífic cervell!

No és intrusisme professional, ni ganes de fer la competència a ningú. Tampoc és per esnobisme. Ni tan sols per a l’autossuficiència: és un petit repte personal, un hobbie, una teràpia, un plaer amb sabor exquisit. Treballar la terra i veure créixer els seus fruits és contemplar el miracle de la vida i sentir que en formem part. Contemplar-lo activament, però; implicant-s’hi. I és aprendre’n unes quantes raons. Moltes, de fet.
(segueix)

De bon matí he baixat a saludar l’hort, a
dedicar-hi una energia matinal que més val no desaprofitar ara que
sembla que la meva sang torna a circular delitosa per unes venes que la xafogor
torna mandroses. Hi he baixat sense deixar de pensar en els testimonis
que ahir des de TV3 ens van fer tastar la cara amarga d’aquesta
professió. No és pas nou per mi, conec personalment moltes pageses i
pagesos, conec el ritme de vida que imposa aquesta feina i com està de
poc valorada i mal pagada. Però de vegades hi ha maneres d’expressar la
realitat coneguda que te la fan descobrir de nou. Si no vau poder veure Urbanes al camp us recomano que ho feu.

Els pantalons llargs i la samarreta un pel
gruixuda, també de màniga llarga, han aconseguit reduir l’allau de
picades de mosquit a quatre o cinc, entre coll, mans i cara. He oblidat
posar-me la polsera i cap altra protecció, no m’agraden gaire…En
Serrat cantava “por la mañana rocio, por la tarde los mosquitos, no quiero ser labradoer”, però a l’hort de casa meva els mosquits hi són a tothora, potser ho fa la figuera…

I en aquest passeig d’avui matí pel meu
petit hort, totalment abastable dins del meu ritme de vida, i assentat
sobre una terra dura i polsosa, inicialment molt poc fèrtil (d’ús
industrial fins fa pocs anys), he inspirat l’olor d’èxit que desprenen
els petits fruits, i mel’s miro amb ulls de primat recol·lector,
una condició, la de recol·lectora, que porto a la sang i que no puc ni
vull perdre. I tot collint quatre mongetes tendres i un cogombre – ahir de fet ja vaig fer una bona repassada – faig una llambregada a aquestes raons apreses al voltant dels horts.

• Tot vol esforç, mètode constant i coneixement. Però no sempre
  l’esforç, el mètode i el coneixement proporcionen els mateixos
  resultats. L’imprevist és un factor omnipresent en el procés.
• L’èxit o el fracàs poden penjar d’un fil molt feble. Dues jornades
  seguides de calorada extrema sense el suficient reg poden malmetre tota
  una collita. De la mateixa manera que un planter escanyolit i mig sec
  pot arribar a revifar-se i convertir-se en una planta prolífera.

• El miracle de la vida pot reeixir sense
  intervencions químiques nocives, però aquest procés natural, biològic,
  demana coneixements nous, mètodes nous i produeix resultats nous: la
  biodiversitat es fa pal·lesa molt més enllà de formes i mides apreses.

• El gust de l’hotalissa conreada a casa i acabada de collir és
  diametralment diferent al de la verdura de cultiu extensiu i madurada en
  càmera. És tota una altra cosa, sobretot en algunes varietats. Però en
  d’altres, de vegades no ens en sortim!
• Palpar el cicle de la vida vegetal lligat al nostre cicle alimentari, de subsistència, em fa sentir diferent. No sé si és una experiència generalitzable, però la trobo molt sensitiva i educativa, formativa. Per als infants i joves que viuen en entorns urbans i s’alimenten amb productes que quan ells els veuen sovint ja han passat un complex procés de tractament o d’elaboració, crec que viure experiències directes de conreu els aportaria elements importants per al seu creixement. I potser els ajudaria a alimentar-se millor…

Les lliçons de l’hort dónen per molt més, però tinc tot un matí per endavant carregat de coses per fer, toca canviar de tasca, i a més, el sol ara ja escalfa massa!

Aquest mes de setembre començo, per voluntat pròpia, una nova etapa
professional. Seguiré treballant per l’èxit educatiu, l’equitat i la
cohesió social, seguiré implicada en la lluita contra l’exclusió…però ara des del meva funció docent al centre educatiu i
en la mesura del possible participant del i al Pla educatiu d’entorn local (a Llefià, Badalona). M’agraden aquests canvis de perspectiva des d’on actuar, m’ajuden a trobar nous significats a la meva feina: la mirada global et permet comprendre millor el bosc sencer i aprendre el que difícilment s’aprèn quan t’ocupes d’un sol arbre.  Repercutir aquest bagatge i aprenentatge altre cop a la menuda és un estímul que no té preu. Avui ja he començat!!  (segueix)

Agraeixo profundament aquest temps de treball i aprenentatge compartit, generat i
expandit des de la planta 2D de Via Augusta, fent sinergia i xarxa amb
altres serveis i departaments, amb els territoris i tants agents
educatius del país. Ha estat un privilegi participar en la “cuina” d’una
política educativa que tan encertadament ha sabut vincular l’èxit i
cohesió a la convivència en la diversitat i a la promoció de l´ús de la
llengua catalana i sentit de pertinença: els reptes d’èxit i convivència
democràtica del futur, en els complexos paràmetres del segle XXI,
exigeixen una ciutadania que es forja en la complexitat plural del
present. Una ciutadania que ha de ser capaç de transformar per fer una
humanitat realment millor. I en aquesta aventura, ja no es pot treballar
d’altra manera que en xarxa: compartint significats, aprenent i actuant
de forma comunitària.

Tot un plaer, doncs, haver-ne pogut formar part, i haver-m’hi trobat
tantes persones compromeses amb uns ideals, coherents en les seves
accions. En marxo després de quatre anys, els suficients i òptims, en el
meu cas, per poder fer un valanç plenament constructiu de
l’experiència, sense obviar-ne els peatges pagats. Ara tot el meu jo ja
demanava un canvi, i tenim aquesta sort professional els docents:
canviar de tasca dins una mateixa gran professió fa créixer i permet
renovar-se, trobar nous sentits i significats. 

Personalment, i confiant en el nostre govern progressista, esperava que
la crisi financera actual repercutís molt més en la supressió dels
privilegis de les capes més afavorides de la societat o en la disminució
de despeses públiques prescindibles, que no pas en les retallades a
línies polítiques bàsiques.

Una decepció que procuro convertir en acció:
queda clar que la transformació estructural necessària encara té molt
terreny per guanyar, i que la nostra feina i visió educativa és més
necessària que mai. I en la feina concreta, diària, que es fa des de cada aula, des de cada tutoria, des de cada claustre… en exercir la funció docent que repercutirà directament en la vida de en cadascun dels alumnes i de les famílies, i en la vida de l’entorn més proper, en aquesta acció directa hi ha també un gran poder transformador.

Avui m’he estrenat, i m’he trobat un equip directiu que sap transmetre idees clares al nou professorat, a qui acull amb calidesa i rigor. M’he trobat un Departament de Socials capitanejat amb dinamisme i responsabilitat, amb obertura i, en definitiva, he captat en l’ambient un creure’s la feina, un trobar-hi sentit… respiro fons, tots els canvis comporten petites crisis i segur que un cop en marxa trobaré dificultats i descobriré pegues a la maquinària, o mancances en algunes línies d’acció, però d’entrada sento que estic al lloc on desitjo estar. I els nous significats ja estan en marxa!

El comentari de la Lurdes al meu apunt tornar a l’aula (I) tots som departament, em suggereix aquest altre apunt com a resposta; en el fons és una prova de que aquesta sensació d’abisme existeix, i no només la sensació sinó també el desajust en la relació necessitats i respostes. Però dic també sensació perquè coneixent el Departament per dins, “la cuina”, puc dir que si una cosa es té clara allà – almenys en els àmbits que he conegut d’aprop – és que es treballa per als centres, per a l’alumnat i les famílies, per ajudar, facilitar…i es fa molta feina! Però alguna cosa important falla quan aquest objectiu no arriba, no es capta, i el desajust i la insatisfacció mútua es va incrementant. (segueix)

Crec que el més important que falla és la visió de línia de política educativa. D’entrada, un govern que valori l’Educació de la seva població com a aposta de present i de futur del país no pot permetre que la seva execució programàtica estigui subjecta contínuament als canvis contextuals que aporten les picabaralles polítiques, els relleus electorals o les crisis econòmiques de torn. La línia política d’un país hauria de ser com un bon vaixell, que navega i va fent la seva ruta tan si la mar està calmada com si està esvalotada. El timoner tindrà més o menys feina per afrontar les adversitats d’una mar moguda i potser el vaixell es gronxarà més del compte, però la vida de l’embarcació seguirà el seu curs, i la nau no canviarà el rumb. I si passa que durant el trajecte s’lbira una terra nova, per descobrir, el capità del vaixell en prendrà nota per fer-ho saber i proposar o fer-ho ell mateix, d’enviar-hi una petita embarcació pilot que s’hi apropi i l’explori, perquè seria arriscat fer maniobrar tot el vaixell per un canvi de ruta a mig camí i de forma improvisada, cap a la incertesa…

El primer mal ve del govern, que destina un pressupost insuficient a Educació i que hi ha fet repercutir l’actual crisi, en comptes de retallar altres despeses com la militar, o en comptes de blindar les subvencions a entitats bancàries que el primer que fan amb els diners públics és apujar-se els seus sous, que ja eren astronòmics. I quan dic govern hi incloc el màxim dirigent de la Conselleria d’Educació: el conseller accepta aquest joc.,   i no només l’accepta sinó que ens vol fer creure que tenim un bon pressupost.

El segon mal és de disseny, i d’administració i gestió de la línia educativa: si els recurosos que el Govern destina a Educació no són suficients, cal administrar-los amb una cura extrema. Cal preveure les despeses fonamentals perquè el vaixell pugui fer el seu viatge amb tota la seguretat i tots els serveis previstos. Sense que els invents i decisons imprevistes posin en perill les línies de política educativa que són clau. I dissortadament la línia de la INCLUSIÓ no és, no ha estat ni es preveu que sigui en un futur proper una línia fonamental pels qui prenen les decisons en la política educativa del nostre país.
Per molt que facin veure i diguin el contrari; i per molt que els millors tècnics i professorat del departament, ja sigui als centres i serveis aeducatius, als serveis territorials o als centrals hi dediquin tota la seva profesionalitat i energia, fins que els qui prenen les decisions directives no hi creguin de debò i permetin que s’hi dediquin els esforços presupostaris i organitzatius adients, dibuixant un autèntic pla a curt, mitjà i llarg termini, mentrestant seguiran existint com bé dius aquests “los otros”, el propi departament que visualitzem dificultant  i posant tota mena de traves a la voluntat de les famíles, dels mestres i centres educatius. O justificant la falta de voluntat, que també n’hi ha.