miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

pertinença i territori, debat qüotidià

L’altre dia, a classe, en una conversa amb una alumna que havia desqualificat un col·lectiu pel seu gentilici (allò típic d’opinar que els ciutadans de certa procedència millor que marxin perquè són tot defectes i molèsties) vaig intentar un exercici d’empatia posant exemples de generalitzacions injustes, i vaig incloure en els exemples la catalanofòbia, (allò típic de dir si t’agrada a tu sentir-te insultada per la teva procedència).   (segueix)
Ella no va empatitzar-hi massa, va fer cara de perplexitat, i en demanar-li si era catalana – no la conec prou encara –  va anar per dir “NO”, i llavors va rectificar, “bueno, he nacido aquí i vivo aquí, si, pero…” Ha nascut aquí, els seus pares també han nascut aquí, però ella té dubtes sobre si és o no és catalana. De fet no s’en sent gens ni mica.

Per a ella ser-ne per lloc d’origen o per residència, i sentir-se’n, no són dues cares d’una mateixa moneda. I fins i tot haver-hi nascut i viure-hi no li ofereixen la seguretat de poder dir que és catalana. O la voluntat. En el seu cas no es tracta d’allò de les identitats múltiples, que sumen, sinó d’identitat excloent… suposo que se sent espanyola i ha interioritzat que és incompatible ser les dues coses. Persones que se senten com ella són les que ens han de fer pensar sobre l’autèntic abast de la famosa frase de l’època del president Jordi Pujol, “és català tot el qui viu i treballa a Catalunya”. I les que ens han de fer analitzar què hem fet malament tots plegats perquè a aquestes alçades una descendent d’immigració espanyola no experimenti sentit de pertinença al país que va acollir als seus avis i ha vist néixer als seus pares; i on ha nascut i s’ha format ella mateixa.
Ja se sap que la informació que reben els nostres joves en relació a què és i què no és el nostre país – començant per la relegació autonomista que en fan la majoria de llibres de text – és cahòtica, i que si viuen connectats majoritàriament al món mediàtic espanyol i espanyolista són espectadors de l’esperpèntica acció política al respecte; però també és cert que les seves opotunitats d’interacció viscuda amb la societat catalana, i la reflexió activa al respecte… no deuen haver estat gaires, o cap!
Sigui com sigui, tampoc podem oblidar que actualment al nostre país per a qualsevol jove el debat és diari: tots porten – com nosaltres –  el D.N.I on diu que la nacionalitat és espanyola, així que només citar la procedència ja els obliga a posicionar-se…


  1. Però molts no ens ho sentim!  El que més dol és el que expliques, que no per viure i treballar (o estudiar) a Catalunya el sentiment de ser català sigui automàtic.  I com millor saps que jo, és perquè se li dóna molt poca importància.  Si a sobre a casa els és igual o es senten més espanyols… tenim el resultat de moltíssimes banderes als balcons aprofitant els mundials de fútbol.

    Petonets1 (t’he d’escriure llarg, ho tinc present!)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.