El comentari de la Lurdes al meu apunt tornar a l'aula (I) tots som departament, em suggereix aquest altre apunt com a resposta; en el fons és una prova de que aquesta sensació d'abisme existeix, i no només la sensació sinó també el desajust en la relació necessitats i respostes. Però dic també sensació perquè coneixent el Departament per dins, "la cuina", puc dir que si una cosa es té clara allà - almenys en els àmbits que he conegut d'aprop - és que es treballa per als centres, per a l'alumnat i les famílies, per ajudar, facilitar...i es fa molta feina! Però alguna cosa important falla quan aquest objectiu no arriba, no es capta, i el desajust i la insatisfacció mútua es va incrementant. (segueix)Crec que el més important que falla és la visió de línia de política educativa. D'entrada, un govern que valori l'Educació de la seva població com a aposta de present i de futur del país no pot permetre que la seva execució programàtica estigui subjecta contínuament als canvis contextuals que aporten les picabaralles polítiques, els relleus electorals o les crisis econòmiques de torn. La línia política d'un país hauria de ser com un bon vaixell, que navega i va fent la seva ruta tan si la mar està calmada com si està esvalotada. El timoner tindrà més o menys feina per afrontar les adversitats d'una mar moguda i potser el vaixell es gronxarà més del compte, però la vida de l'embarcació seguirà el seu curs, i la nau no canviarà el rumb. I si passa que durant el trajecte s'lbira una terra nova, per descobrir, el capità del vaixell en prendrà nota per fer-ho saber i proposar o fer-ho ell mateix, d'enviar-hi una petita embarcació pilot que s'hi apropi i l'explori, perquè seria arriscat fer maniobrar tot el vaixell per un canvi de ruta a mig camí i de forma improvisada, cap a la incertesa...
El primer mal ve del govern, que destina un pressupost insuficient a Educació i que hi ha fet repercutir l'actual crisi, en comptes de retallar altres despeses com la militar, o en comptes de blindar les subvencions a entitats bancàries que el primer que fan amb els diners públics és apujar-se els seus sous, que ja eren astronòmics. I quan dic govern hi incloc el màxim dirigent de la Conselleria d'Educació: el conseller accepta aquest joc., i no només l'accepta sinó que ens vol fer creure que tenim un bon pressupost.
El segon mal és de disseny, i d'administració i gestió de la línia educativa: si els recurosos que el Govern destina a Educació no són suficients, cal administrar-los amb una cura extrema. Cal preveure les despeses fonamentals perquè el vaixell pugui fer el seu viatge amb tota la seguretat i tots els serveis previstos. Sense que els invents i decisons imprevistes posin en perill les línies de política educativa que són clau. I dissortadament la línia de la INCLUSIÓ no és, no ha estat ni es preveu que sigui en un futur proper una línia fonamental pels qui prenen les decisons en la política educativa del nostre país.
Per molt que facin veure i diguin el contrari; i per molt que els millors tècnics i professorat del departament, ja sigui als centres i serveis aeducatius, als serveis territorials o als centrals hi dediquin tota la seva profesionalitat i energia, fins que els qui prenen les decisions directives no hi creguin de debò i permetin que s'hi dediquin els esforços presupostaris i organitzatius adients, dibuixant un autèntic pla a curt, mitjà i llarg termini, mentrestant seguiran existint com bé dius aquests "los otros", el propi departament que visualitzem dificultant i posant tota mena de traves a la voluntat de les famíles, dels mestres i centres educatius. O justificant la falta de voluntat, que també n'hi ha.
El primer mal ve del govern, que destina un pressupost insuficient a Educació i que hi ha fet repercutir l'actual crisi, en comptes de retallar altres despeses com la militar, o en comptes de blindar les subvencions a entitats bancàries que el primer que fan amb els diners públics és apujar-se els seus sous, que ja eren astronòmics. I quan dic govern hi incloc el màxim dirigent de la Conselleria d'Educació: el conseller accepta aquest joc., i no només l'accepta sinó que ens vol fer creure que tenim un bon pressupost.
El segon mal és de disseny, i d'administració i gestió de la línia educativa: si els recurosos que el Govern destina a Educació no són suficients, cal administrar-los amb una cura extrema. Cal preveure les despeses fonamentals perquè el vaixell pugui fer el seu viatge amb tota la seguretat i tots els serveis previstos. Sense que els invents i decisons imprevistes posin en perill les línies de política educativa que són clau. I dissortadament la línia de la INCLUSIÓ no és, no ha estat ni es preveu que sigui en un futur proper una línia fonamental pels qui prenen les decisons en la política educativa del nostre país.
Per molt que facin veure i diguin el contrari; i per molt que els millors tècnics i professorat del departament, ja sigui als centres i serveis aeducatius, als serveis territorials o als centrals hi dediquin tota la seva profesionalitat i energia, fins que els qui prenen les decisions directives no hi creguin de debò i permetin que s'hi dediquin els esforços presupostaris i organitzatius adients, dibuixant un autèntic pla a curt, mitjà i llarg termini, mentrestant seguiran existint com bé dius aquests "los otros", el propi departament que visualitzem dificultant i posant tota mena de traves a la voluntat de les famíles, dels mestres i centres educatius. O justificant la falta de voluntat, que també n'hi ha.
Avui m'han fet canviar un dictamen d'un alumne derivat a un centre de Barcelona, perquè segons l'orientació dels professionals que hem de fer la orientació, era el més adequat. Però, ai las! no s'havia especificat que la família havia de pagar les despeses de transport, i si la família no paga, l'orientació no val!
Mentre l'administració no funcioni amb criteris pedagògics a més a més dels econòmics (que sembla que són els que valen avui en dia), no crec que ens en surtim.
Hem aconseguit que mestres, equips directius, famílies i serveis educatius estiguin moralment desmotivats i allò que se'n diu "cremats"
També estic convençuda de que la gent que treballa al departament fa molta feina, però, probablement, el problema principal és el polític. També em fa molt de riure (per no plorar) quan fa un parell d'anys van dir que la política d'inclusió tenia com a finalitat la desaparició de la majoria d'escoles d'educació especial: Ara per ara això és una utopia! Bé, ja t'explicaré com ha anat als Serveis Territorials.
Un petó
Sort!