Desconec amb profunditat quina és la significació que té i ha tingut el plegat de paper en la nostra cultura mediterrània, i concretament al nostre país. Però diria que el típic ocell de paper (la pajarita) i l'avió clàssic s'han associat sempre a la pèrdua de temps i a la banalitat. Per això m'ha seduït enormement viure la passió pedagògica que desprenen els apassionats d'aquest art, d'aquesta tècnica. Amb en Joan Sallas com a referent en l'aspecte de recerca històrica i de catalitzador de les trobades internacionals, aquest cap de setmana he descobert tot un món entre els plecs de paper que, al plegar-se, es converteix en un univers de formes, coneixements i valors. (segueix)
No es tracta d'anar a aprendre a fer papiroflèxia, es tracta d'aprendre a ensenyar-ne. Organitzat des de l'any 2006 pel mestre Joan Sallas, la trobada mundial d'ensenyants de papiroflèxia ORIGAMIDIDAKTIK reunirà el proper cap de setmana a Freiburg més de 100 experts dels cinc continents, i tindrà com a països convidats Romania i Hongria. (segueix)
Parlant d'art efímer, els plegat de tovallons no dura gaire estona un cop començat l'àpat, excepte que es tracti de tovallons plegats com a obres d'art, com és el cas de les espectaculars i exitoses exposicions d'en Joan Sallas. Però aquest de la fotografia és un ós acabat d'inventar i de plegar, dedicat al restaurant de l'Ós, on en Joan hi feia un mos. Hi ha genis i artistes - de renom o anònims -, que deixen esboços damunt les estovalles, i escriptors o famosos que prenen notes o signen contractes damunt tovallons. Amb en Joan la cració damunt els tovallons pren forma, plec a plec. Que la figura esdevingui perdurable o efímera dependrà de l'ús que es faci del tovalló, i potser de com sigui de sucós l'àpat... Jo, per si de cas, prenc la imatge capturada per contemplar-la sense tocar-la, i sense haver de treure-li la pols. No sé ben bé si el Restaurant és a Freiburg o a Viena - aquests dies en Joan no para d'anar d'una ciutat a l'altra - però en tot cas és prou lluny, i potser no arribaria a temps abans no el desfacin. Qui es pensi que en l'ancestral art de la papiroflèxia ja està tot inventat s'equivoca. És que no coneix en Joan!
...o bellesa feta de doblecs, les traduccions literàries tenen aquell punt incert que només pot matisar qui coneix bé els dos idiomes. Un títol poètic per a una exposició que obté efectes espectaculars a còpia de fer plecs a la roba amb precisió científica. Demà, dimarts 7 de setembre en Joan Sallas (Badalona), inaugura l'exposició en què treballa d'ençà que va acabar la de New York. Del Metropolitan al Hofmobiliendepot - möbel Museum Wuen, Viena. Ens ho perdrem, però voldríem ser-hi. Seguir les inauguracions i exposicions d'en Joan materialitzant l'expressió fer costat (és a dir, ser allà de debò) és molt més que una excusa per viatjar. Llàstima que no sempre sigui fàcil lligar calendaris. Aquest cop a la inauguració no, però l'exposició serà oberta prou temps (fins al 23 de gener de 2011) com per poder-hi fer una escapada. Podeu trobar més informació i reculls videogràfics remenant els apunts que trobareu per aquí.
En Joan Sallas, des de Viena (com que l'estelada enviada no va arribar a temps, aquesta que es penjà a les 18h és feta pel propi Joan, de paper, amb estel de papiroflèxia...) : Els catalans que vivim a Viena no ens volem quedar creuats de braços i convoquem a una concentració de rebuig el mateix dia (10 de juliol) i a la mateixa hora (18h) que la de Barcelona, davant del Casal Català de Viena - Katalanischer Verein in Wien (Kirchengasse 31, Viena). Amb senyeres, estelades i fulls informatius manifestarem al cor d’Àustria el nostre descontentament i la nostra ferma voluntat de ser. A Londres i a Berlin es faran concentracions semblants i animem els catalans d’altres ciutats d’Àustria i del món a organitzar mostres similars de rebuig.
El núvol de cendra islandès va retardar el seu retorn a Europa, però el calendari d'exposicions d'en Joan Sallas no s'ha aturat i, de fet, ja està a punt de viatjar a Viena, per enllestir la propera. Són exposicions que deixen rastre:
Les exposicions deixen rastre i ens apropen a un Joan Sallas que viu el seu èxit i ressò com una cosa afegida i allunyada de l'autèntic motor del seu afany pel plegat.
Innovar en un art tan antic i aparentment trillat com ho és la papiroflèxia sembla difícil. En Joan Sallas ho ha fet, aportant, a més, coneixements tècnics i històrics inèdits fruit d'una rigorosa investigació. Fa poc la Fundació Cultural Pro Europa li ha atorgat un premi en reconeixement a la seva trajectòria, i avui la seva sorprenent exposició obre les portes al Metropolitan de Nova York. (segueix)
Desconec amb profunditat quina és la significació que té i ha tingut el plegat de paper en la nostra cultura mediterrània, i concretament al nostre país. Però diria que el típic ocell de paper (la pajarita) i l'avió clàssic s'han associat sempre a la pèrdua de temps i a la banalitat. Per això m'ha seduït enormement viure la passió pedagògica que desprenen els apassionats d'aquest art, d'aquesta tècnica. 
No es tracta d'anar a aprendre a fer papiroflèxia, es tracta d'aprendre a ensenyar-ne. Organitzat des de l'any 2006 pel mestre 
Parlant 
...o bellesa feta de doblecs, les traduccions literàries tenen aquell punt incert que només pot matisar qui coneix bé els dos idiomes. Un títol poètic per a una exposició que obté efectes espectaculars a còpia de fer plecs a la roba amb precisió científica. 
(apunt temporalment fora d'òrbita, disculpeu!)
