tornar a l’aula (i IV) personal vetllador
De sobte aquest terme (vetlladores, vetlladors) esdevé el gran protagonista de l’inici de curs per a molts tutors i equips directius i per a moltes famílies: la negociació d’hores del personal vetllador que acompanya l’escolaritat de l’alumnat amb dèficits funcionals (psíquics, físics, orgànics, sensorials…) és una xifra econòmica per a l’Administració Educativa, una dificultat organitzativa per als centres, i un autèntic drama per a l’alumnat que és subjecte i víctima d’aquest mercadeig. Però sobretot és un drama per a les famílies amb filles i fills amb dèficits, que viuen una gran incertesa sobre el què i el com de l’escolaritat, i viuen una vulneració de drets de les seves criatures, drets educatius bàsics i universals que no tenen garantits. I no els tenen garantits malgrat estar legislats i normativitzats per desenes de declaracions, lleis, decrets i normatives… tot plegat paper mullat!
(segueix)
Quan jo treballava a primària fent les funcions de mestra de pedagogia
terapèutica i era responsable de l’aula d’educació especial, la figura
del vetllador/a no existia, o, si existia, jo no n’havia sentit a parlar
mai. En tots els anys en què vaig acompanyar l’escolaritat “ordinària”
de nenes i nens amb dèficits psíquics i físics importants mai vam
comptar amb aquest suport, però això no va impedir que tots ells
assistissin a l’escola cada dia durant tot l’horari i calendari lectiu, i
que participéssin de les activitats complementàries, colònies incloses.
Ara bé, tots érem conscients que aquest nivell d’implicació amb la
inclusió sustentada en la implicació i actitud personal del professorat
era vulnerable als canvis.
Mentre
això passava a Montornès del Vallès on la falta d’Escola Especial al
poble i la línia inclusiva de l’equip multiprofessional municipal
afavorien la “integració” (llavors es deia així) de moltes nenes i nens
que altrament s’haurien derivat a l’educació especial, m’arribaven
notícies d’altres indrets on es produïa una sorprenent paradoxa: allà
la
principal tasca dels EAP semblava més la de treure alumnat de l’escola
ordinària per derivar-lo a centres d’educació especial que no pas la
contrària. D’això fa molts anys. L’excusa clàssica, “mentre a l’escola “normal” no hi hagi
suficients condicions és preferible una escolarització més adaptada encara que sigui segregada”
funciona com una roda que s’alimenta i engreixa: mentre existeixi
l’escolarització segregada mai es faran els canvis necessaris perquè
l’ordinària sigui autènticament universal i inclusiva, és a dir, inclogui el que aporta l’adaptada.
L’error històric l’arrosseguem des del 1984, un moment en què es va perdre l’oportunitat d’enfocar les coses com calia: el DECRET 117/1984, de 17 d’abril, sobre ordenació de l’Educació Especial per a la seva integració en el sistema educatiu ordinari.
no va tenir en compte i, per tant, no
va preveure, la incorporació al Sistema Educatiu Ordinari del
professorat expert provinent de les escoles d’educació especial. Tampoc
va planificar la moratòria i reconversió de la xarxa especialitzada,
majoritàriament privada. No era tan complicat, amb les escoles del CEPEC
bé que es va fer. La no inclusió d’aquests professionals als claustres
ha privat als centres d’un actiu imprescindible i, a la vegada, ha
mantingut i fet críexer uns equipaments i llocs de treball dedicats a
l’escolaritat segregada. Mesures com l’escolaritat compartida i la
reconversió dels centres especials en centres de recursos i
d’acompanyament a la inclusió apareixen com a alternatives encara molt
minses.
Encertadament, la Conselleria d’Educació i tota la
comunitat i opinió pública educativa – sindicats, associacions de pares i
mares, universitats – van tenir claríssim que no es podia optar per una
escolarització segregada alhora d’integrar al sistema educatiu als
infants i joves arribats d’altres països, per complexa que fos
l’alternativa inclusiva. Perquè per aconseguir una societat plural i respectusosa amb la diversitat cal que això s’aprengui a l’escola. En canvi, davant la diversitat funcional,
encara estem anclats a esquemes antics, segregadors, que de cap manera
contribueïxen a construir una societat capaç de conviure plenament en i
amb la diversitat. Amb tota la diversitat. El principal error, encara, és no adonar-se que l’ecolarització inclusiva és un benefici global, que relacionar-se i aprendre conjuntament persones de diveres capacitats és un enriquiment per a les dues bandes, i que és nefast privar als infants “normlas” d’aquest enriquiment igual com és privar-ne als infants amb dèficits.
De moment, avui, ara com ara, hi ha desenes,
centenars, d’infants i joves que per raó de la seva disfuncionalitat
pateixen una clara discriminació a l’hora d’anar a l’escola. Fins i tot els qui han estat escollits per a ser inclosos a la xarxa normalitzada pateixen retards en l’inici de curs o no podran anar tots els dies al seu centre perquè hi ha hagut retallada en la contractació i adjudicació del personal vetllador.
penslo que realment es unb escrit admirable, perdonam peró es que no he tingut temps i aixo es mareixia realment que hi dediques tota la meva atencio. penso quee realment es una verwgonya que ens omplim la boca amb l’igualtat, la pau i coses aixi, i a l’hora de la veritat el nostre sistema educatiu, encara estigui com estar. la gent es molt tencada de mentalitat per desgracia. pero encara hi ha gent com tu i com molts d’altres que ens ajuden i ens fan tenir ganes de continuaar endavant i ser millors cada dia. jo que he passat el que he passat lleguin l’article ja no m’hi reconeixia, era un sentiment estrany, es com si per un moment neges el que vaig ser un dia, i que per molt que hagi millorat continuo sent, pero ha sigut un pensament, despres m’hi he reconegut, amb els anys, he estat qui soc ara, pero en un passat vaig ser un d’aquests infants que tan lluitan i que molt poques vagades son recompensats.
en fi.. un escrit admirable!
gracies dolors! petons.
He estat mestre 21 anys. He viscut a flor de pell la marginació dels nens/es amb discapacitats. He treballat per informar , mitjansant cursos als professors , com podiem ajudar a aquests infants a tirar endavant, motivar-los i augmentar la seva autoestima.
Com a mara d’una nena discapacitada, he pogut comprovar quin potencial tenen a dins i he descobert que només cal animar-los a lluitar, respectar-los i , com no, anar al seu costat en tot el seu procés de creixement en tots els aspectes.
Crec que el retall de vetlladors, no té perdó. Mentre haguem de refiar-nos de la bona voluntat dels mestres, d’acompanyar a un nano al servei i deixar la classe sola, d’abrigar-lo abans de sortir al pati, etc. anem malament. (aixó només són vanalitats)
Cal dir que hi ha mestres i professors brillants en el sentit personal, i sensibles a aquesta situació, però aixó no és just.
No podem permetre que no hi hagi una despesa destinada a atendre als nens discapacitats a les escoles, quan s’han omplert la boca i les lleis de propòsits que no s’han dut a terme sobre la integració.
Només felicitar-te pel teu article, i demanar disculpes per les errades comeses. El meu cervell em fa males passades.
Se m’ha fet difícil saber què escriure en aquesta entrada, perquè són tantes coses, que segur que m’embolico i me’n deixo al tinter… L’únic que puc dir com a experiència de la meva filla és que encara que ella segueix anant molt contenta a l’escola ordinària, els dos dies que va a educació especial, ve encantada, allà treballen al seu ritme, saben com explicar-li les coses per a que les aprengui i la motivin, té un ordinador amb tecles grans de colors que li encanta… Evidentment que tot això podria tenir-ho a l’escola ordinària, però sobretot, més que material, hauria de ser un canvi de mentalitat, i no és fàcil. En tot això falta molta EMPATIA, per saber estar al lloc de la nena, ella no ha triat ser així, per què ha d’estar exclosa? No és d’aquest món?
Però seguint dins la realitat, no em puc imaginar la Gemma a l’institut. Està clar que encara falten uns anys, però no, no la veig a l’institut i això és una lluita interna que tinc… sé que haurà d’estar a l’escola especial.