separar per protegir?
Al final no hi ha hagut més remei. He hagut de treure el gall del galliner. Després d’enterrar la tercera víctima vaig decidir que ja n’hi havia prou. I sense el gall a la vista el comportament agressiu d’unes gallines contra les altres, la seva crueltat, ha minvat molt. I tot i que tendeixen a fer el buit i a seguir maltractant una mica a les nouvingudes, ho fan amb molta menys intensitat i durant menys temps. Jo, tossuda, no m’he deixat vèncer per la seva intolerància i he seguit apostant per les meves línies d’acció en relació al galliner: (segueix)
– fer-lo ampli i amb espais diferenciats comunicables per permetre que s’aïllin si volen, però que puguin anar totes a tot arreu.
– posar un únic punt central d’abastiment alimentari, un espai comú de referència per a totes: les que són noves i pateixen una mica d’assetjament davant la menjadora s’han d’espavilar, i de fet ho fan. Només cal assegurar que l’aliment sigui abundant.
– fer una excepció a la norma quan les nouvingudes són massa joves i febles: doblar menjadores a banda i banda del recinte però de lliure accés per totes.
– no desistir d’introduir un gall, però provar-ho amb un de petit, que creixi amb elles… no tots els galls han de ser assassins!
– i observar-les, vigilar que realment totes puguin menjar i passar estones sense ser maltractades, i prendre algunes mesures puntuals en casos crítics, que tot s’ha de dir, cada vegada n’hi ha menys.
Observo que:
– sesne el gall dins del galliner ni pels voltants (l’he fet emigrar a la masia de Vilanna d’on va venir i on viu en llibertat i més calmat), les gallines es comporten amb menys agressivitat i toleren millor ls es noves
– totes ponen al mateix lloc, i no tenen problemes per compartir-lo.
– també poden compartir altres espais sense atacar-se, normalment
– quan n’arriba una de nova rep segur, però amb el pas dels dies es van llimant els problemes i la convivència millora.
– el moment més crític és davant el menjar, al principi les més antigues no deixen menjar a les noves fins que elles s’han saciat.
– quan arriba una segona ramesa de nouvingudes, les immediatament anteriors fan pinya amb les més antigues, i es comporten amb hostilitat amb les acabades d’arribar
Tot això és pura realitat, és la vida d’un galliner real. De gallines. Però influïda per la lectura de comentaris al facebook sobre la notícia de l’oposició a una mesquita a Sant Roc, a Badalona, conversa que animada per els líders del PP, Plataforma i Ciutadans fa sortir sense complexos instints xenòfogs i racistes disfressats de discurs social i polític, m’adono que de les observacions al meu galliner concloc:
– Les gallines tenen un cervell molt petit, un comportament primari, animal, excempt d’intel·ligència.
– Si es donen els elements per fer possible la convivència i no hi ha provocadors que l’entorpeixin, el temps juga a favor; s’aprén a compartir espais i a acceptar que els altres tenen els mateixos drets.
– Separar per protegir només s’ha de permetre en casos extrems, perquè separats mai apendríem a conviure. Una altra cosa és, però, separar elements que viuen amb l’objectiu de fer mal als altres, de pervertir. En aquest cas necessiten la seva teràpia per reeducar-se, i de vegades no hi ha més remei que apartar-los de la vida pública: és el que caldria fer amb alguns líders polítics que no compleixen els mínims principis ètics i morals.
– Sovint la intolerància la provoca la por a perdre la subsistència: és la competència pels pocs recursos o la por a perdre privilegis. Els estrangers rics i famosos no provoquen la mateixa reacció, encara que siguin d’altres creences i religions. I doncs?
– Hi ha galls que aconsegueixen pervertir la massa: són com alguns líders polítics que es dediquen a inflamar els baixos instints del poble, sobretot si el poble té la dissort de ser inculte.
– Moltes gallines obliden ràpid la seva experiència de nouvingudes maltractades, i davant les que acaben d’arribar es comporten com a maltractadores: són com els pobles (famílies, persones) que han estat immigrants fa uns anys i ara no toleren que darrere seu arribin altres pobles, famílies, persones immigrades
En el fons, dissortadament, els humans ens comportem com les gallines, malgrat el nostre magnífic cervell!
Ben trobada la comparança, Dolors. En definitica tots els animalons tenim comportaments semblants davant l’instint de supervivència.
Allò que ens hauria de fer diferents als humans dels altres, és la nostra suposada capacitat d’abstracció i anàlisi que es deriva d’un cervell més evolucionat i que ens hauria de permetre superar les barreres de l’instint.
Queda clar, però, qu alguns humans tenen aquestes capacitat una mica limitades.
Són coses de l’evolució, que ja s’han demostrat empíricament. L’evolució de les espècies no és homogènia i sempre hi ha individus que són evolutivament febles i, per tant, tenen menys probabilitats de reproduir-se i seguir el procés evolutiu de l’espècie.
Esperem que amb els vots, passi semblantment.
Dolors; m’he sentit força identificada amb les teves reflexions sobre galls i gallines.
Mira, anava buscant informació per internet de com tractar un gall agressiu i he trobat les teves reflexions.
Fa 3 mesos que tenim un gall i 2 fgallines, El gall venia d’estar en un espai força petit amb una de les dos gallines. Els primers dies li va fer la vida impossible a l’altre gallina (una gallina vella que ens van donar perquè ja no posava ous). La vella estava una mica marginada però el gall poc a poc es va anar relaxant.
Fa un mes vam introduir al galliner dues gallines noves jovenetes. Tant la gallina vella com l’altre van decidir posar les coses dificils a les dues jovenetes, i les picaven quan intentaven menjar. Val a dir que el gall defensava les dues nouvingudes possiblement perquè ja li anava bé tenir-ne dues mes. Les dues jovenetes, elles molt tossudes amb 3 dies van aconseguir fer-se el seu lloc i fins i tot dormir acurrucades amb el gall.
Semblava que la proba estava superada i que amb les setmanes la relació anava millorant. Una de les dues gallines noves és molt sociable i molt interactiva amb nosaltrtes i ens busca per a que li diguem coses i li fem carícies.
Val a dir que nosaltres estem amb elles els caps de setmana i entre setmana estan soles amb suficient menjar i aigua per passar la setmana (2 menajdores i 2 bebedores grans).
La sorpresa ha estat nostra quan aquesta setmana el gall ens ha intentat atacar a nosaltes diverses vegades (amb força mala llet). Fins al punt que ara no gosem entrar una sola al galliner i ho hem de fer amb una escombra per si s’acosta massa espanta-lo. Fins la setmana passada tot semblava que anava bé. Si esposava xul·lo li foties un crit i s’abaixava. Aquesta setmana el crit no ha servit de res i només podiem entrar al galliner acompanyades d’uan escombra per a no ser atacades. Un cop va tenir l’aigua neta i el galliner net de caques val a dir que va estar més tranquil.
Estem desconcertades, no sabem si està emprenyat quan te massa cacas al galliner, si li emprenya que agafem els ous, o si li emprenya que acariciem les gallines i ens les posem a coll. Estem força desorientades i necessitem alguna explicació per modificar el nostre comportament.
No ens plantegem regalar-lo perquè aniria directament a una cassola i no és el futur que veiem per a ell, però tampoc haver d’entrar amb panic dins del galliner.
M’ha fet gràcia el parl·lel·lisme que has trobat amb el tema dels nou vinguts i de la immigració. Soc treblladora social i interiorment havia fet el mateix paral·lel·lisme!
Que vagi bé amb el teu galliner, i si tens alguna idea, explicació… serà benvinguda.
Maria Josep.