Els Manel i els eslògans entusiastes
No sé, primer vaig pensar que els Manel eren els Mishima de bon humor; després vaig creure que si la Carrie Bradshaw visqués entre la plaça de la Virreina i la plaça de la Revolució podria haver dit: ‘the Manel’s are the new Antonia’s’. Tanmateix, cal superar la temptació de l’eslògan entusiasta (bé que de ganes no en falten!), perquè les etiquetes poden fer més mal que bé a una banda tan prometedora com aquesta, que tot just presenta el seu primer disc, ‘Els millors professors europeus’. Els Manel són uns representants més d’aquesta cultura catalana que batega sense autocompadir-se, amb un pèu a l’Heliogàbal i l’altre als Verdi, la cultura que no existeix a la secció de cartes de director de l’AVUI… i que li és ben igual. Una cultura que ja fa temps que aplega adeptes a la causa sense consignes polítiques, que no es mostra perplexa, sinó seductora. Amb normalitat, amb qualitat, amb talent. I comença a tenir èxit.