Ahir vespre a la Casa museu de Can Biniatró de Campanet, coincidint dia per dia amb els cinquanta anys de la mort de Llorenç Riber, es va presentar el volum sisè dels Quaderns de Campanet: “Llorenç Riber. De l’escola de la natura a la ciutat dels llibres”. Els Quaderns són editats per la revista Campanet,
L’atzar és entremaliat de mena i quan es posa a jugar et fa tornar boiet. Just ahir, cap a les tres, em lliuraren per agència de transports el volum 13 de la col·lecció “Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans” (L’inici del nou mil·lenni, 1998-2007) i un volum suplementari sobre Cartografia Històrica. Dirigida per
Sobre les nou del vespre, plovia amb responsabilitat. O amb excessiva cautela? Així ho escrivia al seu bloc de notes des de l’habitació de l’hotel. Havia caminat més de sis hores per aquella ciutat que desconeixia amb un sol descans de tres quarts, a migdia, per menjar-se un sandvitx a la vora del riu, mirant
Ja som a casa. Cinc dies pel bearnès suís m’han alpinitzat les energies. Durant moltes estones he aconseguit ser radicalment primordial per poder rebre com calia tot d’estímuls nous que m’ha deixat ben esporgada la sensibilitat. No coneixia aquest raconet dels déus i n’he quedat enllepolit. Hi tornaré, encara que abans hauré de fer una
Com si fos un retir espiritual, callaré durant quatre dies. Hom, adesiara, necessita, fer mutis; fer-se el fonedís; trobar un forat de paret on fer-hi una cura de son; entrar en una cambra hiperbàrica per descomprimir tota mena de pressions. I entrada la tardor m’aprofiten molt més, aquests canvis d’aires i de rutines, que en
Ahir, a Can Alcover, espai de cultura, es va presentar el llibre “Joan Alcover i Maspons. El poeta humà, colpit per la dissort”, de Maria Antònia Perelló Femenia. Es tracta d’una fotobiografia del poeta, coeditada per l’Editorial Moll i l’Obra Cultural Balear, elaborada amb un valor afegit a l’intrínsecament divulgatiu: que serveixi de presentació d’aquest
Encara és ca na Raixona. Deu fer quaranta anys que morí, però la record com si fos ara: nas aguilenc, desdentada, amb una piga negra i lleugerament peluda en el pols dret. I mostatxuda, és clar. Els menuts que la voltàvem no sabíem quants anys tenia ni ens importava gens: per a nosaltres era com
Entra a la finca quan encara no són les set i mitja del matí i els accessos a Ciutat es comencen a col·lapsar, com cada dia. No pot evitar topar-se amb les vuit grues que aixequen espantosament l’hospital de la vergonya su-vora la Real. El bon dia que li dóna en Vicenç no pot ser