marginàlies

Encara és ca na Raixona. Deu fer quaranta anys que morí, però la record com si fos ara: nas aguilenc, desdentada, amb una piga negra i lleugerament peluda en el pols dret. I mostatxuda, és clar. Els menuts que la voltàvem no sabíem quants anys tenia ni ens importava gens: per a nosaltres era com una rabassa d’olivera: mil·lenària. Ens feia por perquè mirava fixament als ulls, una mirada que  enteníem falsament cruel i que actuava de cancell a la seva oradura, una demència domèstica,  acceptada. No obstant, no la teníem com a dona de mal. El seu extraviament era de mel i sucre.

Se’n contaven poques coses, de na Raixona, tota la vida llogada de teta a una possessió del terme.  Tanta discreció, en la pràctica, la invisibilitzava: només existia per als al·lots pucers que traüllavem pels carrerons que cerclaven ca seva. Em sembla que tenia una germana –fadrina com ella- i una cosina monja seglar. Posseïa la veu espanyada, però feia anar més el gaiato, per parlar, sobretot amb els al·lots: tres tocs en terra volia dir que tant de xivarri li havia omplert la pipa. I acte seguit un crit, eeeeeiiiiiii!!!, que escruixia. I desapareixíem.

La casa il·luminada en plena nit d’ara contrasta amb la d’aleshores, sempre a les fosques. Na Raixona només tenia tres únics punts de llum: un a la casa, que li dèiem; un altre de poc voltatge a la cuina i el tercer a la cambra on dormia, al pis. Poques vegades veiérem encès el de la casa. I mai el de la cuina; com a molt una remor tímida de claror que no arribava mai a la clastra. Amb els cosins i amics, en tocar el vespre, ens sèiem davant el portal de na Raixona i ens imaginàvem que era el portal de l’infern. Bestieses de criatura. Mai no l’obria de bat a bat, al portal: només un full i la cortina de ganxet darrera sempre posada. Ens moríem de ganes de decantar-la just un pam per donar més peixet a la nostra imaginació, emperò el més agosarat no passava mai de la llinda, tement que l’eeeeeiiiiiii!!! de na Raixona el ferís de ple. Assegut en terra davant ca seva i fent si fa no fa el mateix xivarri d’antany, m’ha vençut l’evocació: touché! Però la llum nova –gens avara, gens raixona- que intercepta la fosca em fa dir que aquest portal no mena a l’infern, sinó que convida la fosca a fer una aturada per glopejar un poc de canya, com li agradava a una altra veïna de na Raixona.