marginàlies

Entra a la finca quan encara no són les set i mitja del matí i els accessos a Ciutat es comencen a col·lapsar, com cada dia. No pot evitar topar-se amb les vuit grues que aixequen espantosament l’hospital de la vergonya su-vora la Real. El bon dia que li dóna en Vicenç no pot ser més venturós: fa tot just una hora que acaba de néixer un cabrit. Res de nou al casal.

En Nico està igual. Ahir l’ingressaren per un herpes zóster (“foc de sant Antoni”, diu que així li diuen per la seva terra l’italià Giacomo). El seu lamentable estat immunològic n’aconsella l’hospitalització. El maler que ha tingut i ningú se n’ha adonat. Va ser el company de cambra, que li veié els regruixos de carn encesa des del pit dret fins a mitja esquena.

Ja l’espera en César per demanar posada. Quaranta-dos anys, els vuit darrers dels quals ben bé se’ls hagués pogut estalviar, diu. Fa aquest temps, prop de Sòria, venint d’una festa familiar, tingué un accident de cotxe en el que hi moriren els dos fills que tenia. Sa dona quedà mal ferida, però se’n sortí, i ell només es fisurà dues costelles. En César no esperà que sa dona sortís de la clínica per desaparèixer i amorrar-se al vi barat per purgar el dany. Caigué a l’illa com ho hagués pogut fer a Islàndia. Té molt mal beure: ho dóna als punys i a la llengua envinagrada. No pot pus, diu, i vol provar de no beure; vol provar la seva resistència, diu amb un punt d’orgull enllagrimat.

El crida en Tomàs, que si li pot posar la prova, que des d’ahir horabaixa que se sent fluixot i els ossos li fan mal. Trenta set i mig. Un paracetamol i ungüent de llençol, que deia el padrí. En Tomàs, davant els símptomes clars d’un refredat, passa per sobre totes les malures greus i de per vida que l’afecten.

És la millor medecina, entra en conversa en Martí, seixanta-nou anys, quatre peces dentals i una rodamonia irredempta. Coneix molt de món i desconeix amb la mateixa proporció el valor i les servituds dels doblers. Només li agrada jugar a escacs, però en considerar que no troba rivals d’entitat, ara només hi juga amb sant Josep. I ho diu tan severament que te l’has de creure necessàriament. Sempre acabam en taules, diu sorneguerament.

En Cion mostra les dents noves a tothom. Podrà riure a plaer, a la fi! Arribà al casal com un gos apallissat, només amb el pànic posat, mort de fred i d’abandó. Quaranta-set quilos, feia en entrar, i en dos anys n’ha augmentat divuit. Comença a oblidar-se del VIH però no del còctel de fàrmacs.

A migdia arriba un cotxe negre de gamma alta, vidres fumats. Un polític?, demana en Nico. Pots pensar: un alemany que ha tancat un negoci de queviures del seu país envasats i n’aporta un grapat de quilos: arròs, llegums, melmelada, sobres per fer flams i pastissos… En Roc, el cuiner, anit mateix farà un parell de coques dolces.

En Tià, en veure l’etiquetatge només en alemany d’aquest present, li demana què en pensa de José William Vega, president d’Asocolombia, que crida els seus compatriotes a boicotejar els productes etiquetats en català. I què ha de pensar, se li avança n’Àngel, que és una mala persona perquè no vol que els colombians prosperin. Els vol en un tancat, apartats de la realitat que els envolta; analfabets i incultes per poder-los manipular amb totes les garanties. Ostres! D’on s’ho ha tret? A qui li ho ha sentit a dir? I ell, com si res, fent-se el desganat amb talent, que diu que és de caixó, o no? Ara me n’afluixaré de menjar galletes d’oli d’Inca perquè diu l’etiqueta que és “producte balear”. A més d’imbècil, aquest William dels collons,no sap que es pesca i els periodistes i tothom, venga fent-li lulea!