Ja som a casa. Cinc dies pel bearnès suís m’han alpinitzat les energies. Durant moltes estones he aconseguit ser radicalment primordial per poder rebre com calia tot d’estímuls nous que m’ha deixat ben esporgada la sensibilitat. No coneixia aquest raconet dels déus i n’he quedat enllepolit. Hi tornaré, encara que abans hauré de fer una bona guardiola perquè per allí res no és barat. Almenys jo no hi he trobat res. I pobrejant costa fer camí per Helvètia.
M’havien dit que els suïssos eren esquerps, poc amables. Jo no ho diria. Com a bons mags de la rellotgeria i altres ginys i enginys, tenen tendència a fer-ho retre tot, àdhuc l’amatença. Més enllà d’això, però, no deixa de ser una llegenda, això de l’estupidesa del país dels Cantons. No debades Suïssa ho és, un marc llegendari, que conté una bellesa extrema. No és bo de fer, entrar en aquesta atmosfera que t’apropa a l’enaltiment. Costa adir-te amb aquesta atracció natural sense contemplacions, però un cop li has pres el pols i t’hi mous com la salvatgina, hàbilment i confiada, els rèdits que en treus són alts i molt preuats. Curiosament, el contrapunt a aquesta naturalització de la bellesa em vingué de l’illa, el dilluns a vespre, cap a les onze, mentre travessàvem la Bahnhof-Platz de Berna, camí de l’hotel, en els instants en què la misèria bernesa emergia talment una claveguera ufana i prenia posicions litrona en mà. Una veu telefònica amiga em contava com una exalt càrrec del darrer govern del PP a les Illes Balears i Pitiüses havia enterrat en una capsa de Cola-Cao de fa prop de quaranta anys uns dos-cents quaranta mil euros. A l’hotel, abans d’allitar-me, em vaig entretenir a mirar els diaris suïssos d’aquell dia i no en deien res, lògicament, d’aquesta notícia que em semblà, de tot d’una, un acudit. Ja se sap que el suís més babau sap fer rellotges i fer córrer els doblers perquè no arrepleguin ni sutja ni humitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!