Mails per a Hipàtia

Thomas Mann diu allò que el temps no té marques i que només som “els mortals” que en celebrem el pas d’un any a l’altre “fent sonar campanes o disparant trets”. Té raó; és un malcarat però té raó. Davant la dimensió del temps nosaltres som una insignificància. Però, caram, fins i tot la cosa més insignificant del planeta té dret a una miqueta d’expansió. O no?

Així que bon any a tots. I molts més que en veiem passar…

Malgrat la meua mobilitat aminorada i gràcies a un amic dels bons aquesta nit hem pogut anar al concert de Raimon al Palau de la Música de Barcelona. Ha estat un recital llarg, ben complet, que se’ns ha aparegut, com a mínim a mi, com un panorama. Amb Raimon al davant és com si tota la vida et passarà desfilant als teus ulls, escoltant des de les cançons que ens van obrir els ulls quan calia -i tant com calia!- a una darrera peça nova que és simplement meravellosa. No he amagat mai la meua admiració per Raimon. Al contrari. Però trobe que cada volta es troba en un estat millor. Avui ha començat indecís perquè el so en les primeres cançons no era el que calia però de seguida ha aconseguit agafar la directa i se’ns ha posat a tots a la butxaca quan encara no portava ni deu minuts de recital.

L’altre dia, precisament, vaig recuperar d’un ordinador vell un text que vaig escriure sobre Raimon al Diari de Barcelona l’any 1987, en ocasió d’un concert que va oferir a la Plaça de la Catedral. Aprofite que encara em sona la panxa i el cor per a penjar-lo ací:

————–

Rats-penats i dracs alats sobrevolen Barcelona, amb música de Raimon

Manual d’identificació per a conquerir notes disperses

“Quan seguen entre les cadires de la plaça de la Catedral, miren de buscar-los. No serà fàcil distingir-los. Són iguals que tots. Però val la pena trobar-los. Anònims, malgrat els noms, silenciosos, discrets. No els parle, no es confonguen, de fantasmes.
A alguns d’ells, em permetran que els done alguna pista, se’ls podria distingir per una certa humitat, lleu, als ulls i un tremolor quasi imperceptible del llavi inferior. No és ben bé emoció. Ni enyorança.
Una segona pista: si els poden toquen-los el braç. I palpen si s’encén en milions de punts enervats al contacte amb alguna lletra “o” de fonètica resoltament altiva, oportunament llançada des de l’entaulat. Si és així no criden ni assenyalen: siguen discrets.
Però quan hagen descobert que aquell que tenen a la vora és un d’ells no el deixen escapar! Observen cada aplaudiment, busquen els matisos de la seua mirada. Perquè entre les notes i els sons veuran aparèixer amb nitidesa un sud de veles i sols abrasius, fàbriques grises envoltades de verd artesanal, olors de pólvora i silencis, ràbies i entusiasmes.
Capturen-los. I quan acabe el concert demanen que els parlen de tots els carrers blancs i escolten-los en silenci. En cada racó dels seus contes, si recorden el vell art d’escoltar, oiran amb nitidesa la veu de Raimon.
Ells són tan iguals com tots. Perquè poden ser-ho. Cada dia es fan fonedissos en el metro i al mercat, als cinemes i els bars, entre els del seu ofici amb els del seu carrer.
Només aquesta nit, i algunes nits més com aquesta, es permeten deixar escapar la llum dels cossos, proclamar-se més iguals que els iguals i sobrevolar Barcelona de la mà dels rats-penats i els dracs alats, amb la paraula València per bandera. Com una màgica evocació de terra i núvol abusius, del paradís que es perd cada dia que passa. Satisfets i orgullosos, aquesta nit, de saber que aquella intel·ligència de cabells grisejants, aquella que fa tremolar les agulles del temple, és un de la seua tribu.”

Una de les coses que sempre m’ha fet gràcies és que hi ha a Internet un grapat de possibilitats que no coneixes. Per exemple Roc Fernàndez ha canviat la capçalera del seu bloc de Més VilaWeb d’una manera que jo no sabia que es podia fer. Conten que quan la web va començar a tenir fons de colors i tot això el Tim Berners-Lee va expressar la seua sorpresa perquè no sabia que això es podia fer. Salvant les distàncies, evidentment, avui m’ha passat a mi. Roc: explica’ns com es fa això…

Anit em vaig adormir llegint les cartes de Riba que ha publicat l’IEC. Fa molta impressió comprovar com de magnífica era la seua escriptura fins i tot en les coses més banals -felicitant les festes per exemple. És veritat que en totes les cultures modernes la gent es queixa que “abans” s’escrivia millor, però en la nostra la pregunta rep un to més angoixat. L’empobriment de la llengua sembla ser un fet arreu del món i en qualsevol llengua, tret de grups molt concrets que la mantenen, les mantenen, en tot el seu esplendor. Però el nostre cas és ben particular. L’espanyolització del lèxic és circumstancial i no em preocupa massa però la de les estructures lingüístiques es fa tan concreta i visible tant quan llegeixes un llibre com aquest i veus com era la llengua d’abans… Salvant el fet que Riba era Riba. Que és molt.

Supose que cada estri té la seua cultura. Sembla, per exemple, que quan envies un SMS no has de signar: si estàs en la llista de números de qui el rep ja posa qui ets. Però a la fi tot és una pressumpció. Potser que estigues i potser que no. Tu sempre creus que ets prou important com per a ser-hi però ai! ben sovint passa que no ets un dels escollits. I aleshores és impossible saber a qui pertany aquell SMS. Hi ha el telèfon, és cert. Però no és de molta ajuda. Jo, per això, sempre signe els SMS, encara que hi ha qui em diu que no és correcte fer-ho.

Aquest nadal, per exemple, he rebut una quantitat important de felicitacions per SMS. L’any passat ja en vaig rebre alguna però enguany sembla que siga moda. I n’he rebut algunes que no sabria clarament dir de qui són, per la manca de signatura. En algun cas ho he imaginat pel que deia. I moltes estaven, efectivament, en la meua llista i per tant no necessitaven de cap aclariment. En qualsevol cas gràcies a tots.

He llegit amb goig “Rússia: quatre trossets de guia” d’Enric Casassas i Simó (Edicions 3i4). L’Enric Casassas era un gran home, una magnífica persona. A Prada de Conflent, durant l’UCE, coincidiem sovint i en aquells darrers anys dels vuitanta i primers del noranta Rússia, de fet encara l’URSS, era un tema obligat. A voltes al Pradotel on ens estàvem discutíem tot esmorzant amb ell i la seua dona i ja aleshores m’admirava del seu cabal de coneixements sobre Rússia i les seues ganes enormes d’aprendre més i més. Estudiava rus amb moltes ganes i a mi em causava enveja la seua vitalitat després de tota una vida dedicada a la ciència.

Així que anit i tot avui he llegit amb un plaer enorme aquest volum recent publicat, una crònica d’un llarg viatge per Rússia, en ocasió d’un congrés organitzat per l’Acadèmia de les Ciències de l’URSS i l’Institut d’Estudis Catalans que Casassas sempre va representar amb tanta dignitat.

El llibre va ser escrit en la cabina d’un vaixell que solcava el Volga però s’hi endevina quantes voltes va ser reescrit a la recerca de la perfecció, de la dada incontestable, concreta -ofici de científic. Hi desfila el paisatge, l’enorme conflicte que esclatava per tot arreu en aquella URSS que tant poc trigaria a desaparèixer i els llibres, tanta literatura com acumulava en Cassasas.

Tots els llibres bons, com aquest, són un gran plaer. Però per a mi avui el plaer ha estat doble. La seua veu escrita m’ha recordat aquelles converses, entre croisants i cafès, de bon matí al peu del Canigó. Un regal des de l’ahir que he apreciat en la justa mesura.

De sobtes notes com una pèrdua del cap. No saps ben bé com has anat a parar allà a terra. Mires de copsar al teu voltant alguna pista, alguna raó: els papers escampats, les ulleres fora de lloc. Però la punxada al turmell és tan indiscutible que no hi ha cap més explicació necessària. L’agafes amb les dues mans cercant alguna explicació: baixaves tranquil, relaxat, aquelles escales i ara estàs en terra envoltat de gent que et mira intentant endevinar com de gros és el teu dolor. Tu saps que és immens i mires d’estirar-te a terra i respirar. Notes aquella fredor que precedeix el desmai i et venen al cap les paraules de Tarradellas: “tot excepte fer el ridicul…”. Així que tragues saliva, respires tant a fons com pots i avalues la situació. T’has trencat el turmell. Ja et pots preparar, doncs. La metgessa, tan amable com concreta, t’ho diu sense deixar espai a la negociació: sis setmanes. Caram. I el pitjor de tot és que no entens què va passar en aquella escala digna d’un palau austro-hongarès. Si tu només baixaves tranquil·lament…

En aquest viatge he tingut massa poc temps per a comprar-me llibres. Només a Palerm vaig trobar un moment per a entrar a un parell de llibreries, amb massa pressa, però.

Avui he llegit amb goig un dels llibres que em vaig comprar: un relat colpidor sobre el cas Moro, escrit per Leonardo Sciascia. Quan es diuen tantes i tantes coses del present difícil d’Europa resulta tranquilitzador veure que no qualsevol temps passat va ser millor. El segrestament d’Aldo Moro per les Brigades Roges i el posterior episodi de, diguem-ne, deixar-lo morir protagonitzat pels seus correligonaris de la democràcia cristiana llegit en forma de crònica de Sciacia esdevé un fresc inquietant. Certament inquietant.

Hi ha escenes estremidores com quan recorda que una colla d’amics vells de Moro van arribar a signar un document de suport a la Democràcia Cristiana i al govern negant que l’home que escrivia des de la “presó del poble” aquelles cartes tan punyents i que provocaven tanta polèmica no era el seu vell amic: “Non è l’uomo che conosciamo”. Espere no tindre cap “amic” com aquests.

Mitja hora amb la ministra de justícia romanesa Monica Luisa Macovei. Aquesta dona és aclamada a Brussel·les i temuda i odiada a Bucarest. Potser per això no se n’amaga ni un minut. Comença a parlar i ho fa explicant que acaba de portar a judici dos companys ministres seus per corrupció. Puc imaginar la reunió. Parla amb consciència de que és gairebé impossible resoldre de forma raonable una situació de corrupció i malfuncionament que té arrels molt profundes. Macovei proposa un sistema judicial per a Romania digne d’un país escandinau. En definitiva es dedica a tirar del carro amb una força colossal.

La classe política romanesa en un primer moment es va pensar que Europa era així i ara tot sembla indicar que ha entès que no és així i que la majoria de països no apliquen ni de bon tros mesures tan ben pensades i contundents com les que proposa la ministra.
Per cert que els dos polítics que m’han semblat més interessants aquests dies són dues dones: les ministres de justícia i d’afers europeus. Fortes, dignes, preparades, joves i clarament europees i europeistes. I amb una curiositat difícil de veure en cadacuns dels currículums que t’ofereixen quan arribes. En el de la segona posa “experiència política: cap” i en el de la primera “estat civil: no està casada i té un fill”. Bé.

Diumenge a la nit un ambaixador occidental descrivia la situació a Romania afirmant que hi ha “una capa fina” de funcionaris i allò que els anglosaxons en diuen “civil servants” realment capacitats, que saben el que han de fer i com ho han de fer i que són, de fet, equiparables als seus col·legues de la vella Europa. No és un retret això, més aviat una constatació. El primer de gener aquest país i Bulgària entraran a la Unió Europea i això representarà el canvi més gran que poden imaginar. Entre altres coses perquè els plouran literalment del cel milers de milions d’euros en fons de cohesió que hauran d’aprendre a usar i gastar d’acord amb els estrictes criteris de la Unió.

En les diverses trobades que he tingut avui he constatat fins a quin punt la visió de l’ambaixador era certa. He parlat, hem parlat un grup reduït de periodistes de fet, una estona per exemple amb l’alcalde en funcions de la ciutat, amb un important funcionari de la policia romanesa i amb la ministra d’afers europeus Anca Daniela Boagiu. Aquesta darrera, molt jove, clarament no desentonaria en cap reunió a Brussel·les. Els altres causarien impacte i no obligatòriament positiu. Escoltar justificar els maltractaments policíacs en base a la curiosa idea que les casernes són de fabricació soviètica i estan fetes de forma que incita a la violència no és allò que en diríem agradable. Ni és cap argument massa elaborat.
En qualsevol cas tinc la impressió que el país està més llest que no preparat per a entrar a la Unió però no crec que represente un problema important això. Hem après fins i tot per experiència pròpia que l’expansió de la Unió és un procés lent però segur i no tinc molts motius per a pensar que ací vaja a ser diferent, malgrat com és de fina la capa dels homologables.

Per cert no neva. Jo esperava neu i la veritat és que he vist tothom més aviat trist per la manca de neu, que en els anys anteriors ara ja colgava la ciutat. Fred en fa, d’una forma substancial. I la ciutat es mou amb aquell estil confús tan característic de les velles capitals comunistes. Només que ara el contrast és superior. Al costat dels mega-edificis de l’era Ceaucescu, dels quals el Parlament bat el rècord, comencen a apareixer edicificis de cristall i metall i sobretot rètols comercials per tot i de tot. És un clar reflex també del país en transició que és Romania.

Al migdia ens han portat a dinar al Club Roggero di Lauria, un club tradicional de la societat benestant palermitana, on ens hem trobat de nou amb alguns dels vells periodistes sicilians. Sempre m’ha semblat que els vells periodistes italians són entre els més interessants del món. Com a mínim són dels més interessants entre els periodistes que he conegut jo en la meua vida i els d’avui no m’han decebut. Els més grans d’entre ells havien començat la seua vida professional en els anys cinquanta i han passat dècades seguint la complicada vida política i social de l’illa. El club porta el nom de Roger de Llúria tot i que la majoria dels seus components sembla que ignoren qui va ser. Un d’ells havia vist un monument que sembla que hi ha a Tarragona i havia deduït que era la mateixa persona. La resta ignorància total.

Després he pogut passejar una estona pel centre de Palerm, col·lapsat de gent. Fa un temps extraordinari, amb 17 graus a les nou de la nit -malgrat que som en ple desembre. I hi ha milers de persones, literalment, al carrer. Comprant, voltant, xerrant. He vist una vetlla pel dret a morir. A Itàlia hi ha una forta discussió sobre això arran un malalt que ha demanat que el deixen morir. Els manifestants, al davant de l’enorme palau de l’Òpera, es mostraven solidaris amb ell i encenien espelmes xicotetes al voltant d’una mena d’arbre de Nadal.

Fa la impressió que aquesta és una ciutat molt lluitadora. Que intenta treure’s del damunt l’estigma de la màfia i la pobresa. Que cerca la manera de canviar l’ambient i que no es resigna. Això clarament és el primer pas. Però té molta feina a fer. Calen moltes inversions, molts diners, per a salvar les desigualtats ben evidents que hi ha i per a crear una trama social més equilibrada. I la lluita contra la màfia és molt difícil i complicada. Per a alguna gent amb la qual he parlat aquests dies si avui la màfia no assassina és perquè no li cal ja que controla el poder. En qualsevol cas qui no controla el territori sembla que és l’estat i aquesta és la raó darrera que explica la potència del fet mafiós. Simplement l’estat no pot assegurar que és més fort que la màfia i per tant no pot oferir als ciutadans les condicions mínimes per oposar-s’hi sense obligar-los a ser herois.

Demà marxe cap a Bucarest. Tot el dia en l’avió via Roma. I em perdré el Barça. Ves.

(Sembla que ahir algú va interpretar malament el meu comentari sobre el significat de la paraula Màfia. Quan vaig dir que volia dir bellesa en sicilià en absolut vaig voler dir res més que expressar fins a quin punt és una qüestió molt més complicada i plena de significats del que pensem habitualment. No és normal, simplement.)

Dia llarg de converses i reunions amb periodistes de diversos llocs però especialment sicilians. Membres de l’Ordine m’han explicat les grans dificultats del periodisme sicilià: la fuga de cervells i, com sempre, la màfia. En realitat les dues coses van relacionades. Molts directors de diaris italians són sicilians i ací ho atribueixen al fet que a l’illa “mai no hi ha titulars petits, tot són històries grosses”. Que normalment afecten fins i tot la integritat física dels periodistes que després troben que les amenaces o els problemes a Roma o Milà són cosa de riure, comparat amb el que es viu a Palerm. Per això ens han recordat que les darreres dècades vuit periodistes importants han estat assassinats per la màfia.

I sembla que no hi ha manera de desfer el nus. La màfia no és només una associació de delinqüents i això la fa especialment forta. Segurament perquè l’illa ha estat sempre invadida els sicilians han confiat històricament en una mena d’estat sicilià invisible, que seria la màfia. El problema arriba quan la màfia històrica es transforma al contacte amb la màfia nordamericana i comença el tràfic d’armes, les drogues i la violència extrema, amb cotxes bomba dels anys setanta i vuitanta. Però per a entendre fins a quin punt la visió que tenim fora de la màfia és simplista hi ha prou amb explicar que en sicilià dir-li mafiosa a una xicona vol dir dir-li guapa. Màfia literalment significa bellesa. No és un detall menor.

Part de la trobada l’hem fet al parlament sicilià, que en diuen l’Assemblea. És un palau enorme i extraordinari on hi ha des d’una porta púnica, bastida uns segles abans de crist fins a la darrera modernitat. Tot encavalcant-se una cosa damunt l’altra. Hem vist per exemple una capella amb mosaics bizantins en grec que curiosament estava plena d’escuts amb les quatre barres. He expressat la meua sorpresa per això i m’han explicat que era habitual modificar coses velles afegint-ne de noves. És a dir que algú va fer espai entre els sants bizantins per a posar uns quants rombs quatribarrats, inequivocament nostres.

Lamentablement la gent no té la menor idea d’això. La persona que ens acompanyava insistia una vegada i una altra que allò eren símbols espanyols. Jo li he explicat que no. Que eren símbols catalans però ells mai no esmenten aquesta paraula ni tan sols “aragonesos” que encara seria acceptable. Per a ells tot és espanyol: quan van ser de la Corona d’Aragó i quan van pertanyer a la corona espanyola. Lamentablement per a ells no hi ha cap diferència. No sé si alguna associació treballa les relacions amb Sicília al nostre país però hi ha una autèntica feinada a explicar i recuperar el contacte. Curiosament l’institut Cervantes a Palerm és a la Chiesa di Santa Eulalia dei Catalani.

Arribe a Palerm amb la nit ja manant sobre la ciutat. L’aeroport porta els noms de Falcone i Borsellino, els dos jutges assassinats per la màfia, un d’ells precisament en la carretera que porta a la ciutat. En passar per davant del monument que recorda la bomba contra Falcone pregunte al taxista si és allí efectivament i em diu que no recorda aquell atemptat. Jo el recorde perfectament perquè va rebentar completament la carretera. Entenc que ell no en vol parlar. Deixem-ho correr…

Vinc per una trobada de periodistes i porte un regal per un dels organitzadors, el meu amic Giuseppe. És una traducció de la Crònica de Ramon Muntaner. Muntaner, de fet, va escriure una part de la crònica ací a Sicília, on ell arriba amb la Casa Reial de Barcelona i on serveix sobretot al rei Frederic. Ací és que la Companyia Catalana pren cos i des d’ací comença l’expedició a l’Orient que la portarà fins a Constantinoble i que Muntaner narra d’aquella manera tan rica i descriptiva.

Resulta curiós en aquest sentit, i és un signe més de la nostra feblesa, que oblidem amb tanta facilitat un passat comú i uns interessos com els que ens uniren a Sicília o els que ens podrien unir avui si els mapes dels estats no foren tan omnipresents i marcats a foc en el nostre cervell.

Només puc dir que hem anat a sopar al barri del port i m’he sentit com si estiguera al Cabanyal o a la Barceloneta. Les cares, les olors, la gestualitat, la manera de menjar, el menjar mateix. Avui no m’ha donat temps de fer res més. Demà començaré d’alguna manera també una expedició a l’Orient ja que des de Sicília diumenge m’embarcaré a Bucarest, en aquestes naus modernes que en diem avió. No és la Romania de la que parla Muntaner en la crònica però no deixa de ser un altra Romania també i una excusa més, per si calia, a l’hora d’anar-me’n al llit llegint unes pàgines de Muntaner.

Diu un estudi fet a l’Àfrica que la difusió de la Sida entre els homes circumcisats (es diu així??) és sensiblement inferior a la mitjana. Ai caram! Ho expliquen els metges afirmant que hi ha una sèrie de raons que renuncie a explicar perquè pràcticament no les entenc jo. I resulta divertit veure que els diaris israelians han fet un cas gran a la notícia. Cadascú mira les coses com vol o com li deixa el costum. No?

Vaig passant de pàgina en pàgina, recordant el dolor creat per Pinochet. Xile va ser la meua primera incursió al món. La primer volta que vaig voler fer alguna cosa pels altres. Una pintada, un cartell, qualsevol cosa. Vam saber de la mort de Víctor Jara, assassinat a l’Estadi Xile, torturat fins a la mort i cantant aleshores. Va entonar el “Venceremos” mentre el mataven. El van escoltar tots com tantes altres vegades l’havien escoltat en els recitals. I el vam escoltar tots. Raimon va fer d’Amanda l’única cançó que ell canta sense musicar. Nosaltres, al poble, pocs anys després i ja mort Franco, vam pintar un mural preciós, a les escales del carrer de l’Església. Meli va fer el dibuix, Toni i jo vam escriure un text que parlava de futur, d’alberedes i d’onzes de setembre i tots vam pintar amb tanta alegria com ràbia, amb tanta esperança com insolència. Els feixistes de tant en tant l’emborronaven i nosaltres el tornàvem a fer. Fins que van arreglar el carrer i la reforma es va emportar l’espai i el mural.

Avui llegint webs i blocs que parlen de Xile, he recordat aquell mural que retratava un home gran que vestia un poncho de colors i un colom picassià que s’envolava sobre els volcans australs. I al bloc del Jaume Ciurana m’he topat de cara, de nou horroritzat, amb la darrera cançó de Víctor Jara, aquella que va escriure en un paperet minúscul, ja malferit i que els seus companys a l’estadi van aprendre de memòria per a que el món sapigués el que passava allà dins. A l’Estadi Xile, a Santiago.