Mails per a Hipàtia

Malgrat la meua mobilitat aminorada i gràcies a un amic dels bons aquesta nit hem pogut anar al concert de Raimon al Palau de la Música de Barcelona. Ha estat un recital llarg, ben complet, que se’ns ha aparegut, com a mínim a mi, com un panorama. Amb Raimon al davant és com si tota la vida et passarà desfilant als teus ulls, escoltant des de les cançons que ens van obrir els ulls quan calia -i tant com calia!- a una darrera peça nova que és simplement meravellosa. No he amagat mai la meua admiració per Raimon. Al contrari. Però trobe que cada volta es troba en un estat millor. Avui ha començat indecís perquè el so en les primeres cançons no era el que calia però de seguida ha aconseguit agafar la directa i se’ns ha posat a tots a la butxaca quan encara no portava ni deu minuts de recital.

L’altre dia, precisament, vaig recuperar d’un ordinador vell un text que vaig escriure sobre Raimon al Diari de Barcelona l’any 1987, en ocasió d’un concert que va oferir a la Plaça de la Catedral. Aprofite que encara em sona la panxa i el cor per a penjar-lo ací:

————–

Rats-penats i dracs alats sobrevolen Barcelona, amb música de Raimon

Manual d’identificació per a conquerir notes disperses

“Quan seguen entre les cadires de la plaça de la Catedral, miren de buscar-los. No serà fàcil distingir-los. Són iguals que tots. Però val la pena trobar-los. Anònims, malgrat els noms, silenciosos, discrets. No els parle, no es confonguen, de fantasmes.
A alguns d’ells, em permetran que els done alguna pista, se’ls podria distingir per una certa humitat, lleu, als ulls i un tremolor quasi imperceptible del llavi inferior. No és ben bé emoció. Ni enyorança.
Una segona pista: si els poden toquen-los el braç. I palpen si s’encén en milions de punts enervats al contacte amb alguna lletra “o” de fonètica resoltament altiva, oportunament llançada des de l’entaulat. Si és així no criden ni assenyalen: siguen discrets.
Però quan hagen descobert que aquell que tenen a la vora és un d’ells no el deixen escapar! Observen cada aplaudiment, busquen els matisos de la seua mirada. Perquè entre les notes i els sons veuran aparèixer amb nitidesa un sud de veles i sols abrasius, fàbriques grises envoltades de verd artesanal, olors de pólvora i silencis, ràbies i entusiasmes.
Capturen-los. I quan acabe el concert demanen que els parlen de tots els carrers blancs i escolten-los en silenci. En cada racó dels seus contes, si recorden el vell art d’escoltar, oiran amb nitidesa la veu de Raimon.
Ells són tan iguals com tots. Perquè poden ser-ho. Cada dia es fan fonedissos en el metro i al mercat, als cinemes i els bars, entre els del seu ofici amb els del seu carrer.
Només aquesta nit, i algunes nits més com aquesta, es permeten deixar escapar la llum dels cossos, proclamar-se més iguals que els iguals i sobrevolar Barcelona de la mà dels rats-penats i els dracs alats, amb la paraula València per bandera. Com una màgica evocació de terra i núvol abusius, del paradís que es perd cada dia que passa. Satisfets i orgullosos, aquesta nit, de saber que aquella intel·ligència de cabells grisejants, aquella que fa tremolar les agulles del temple, és un de la seua tribu.”