 El camí de la llibertat no serà un camí fàcil. Tenim enemics externs però també algun mal amic. Sovint, sentir el fàcil i superficial “tenim pressa” em posa el pèls de punta. La pressa sempre ha estat mala companya de projectes seriosos, quan tens pressa en fer alguna cosa sempre corres el risc de pifiar-la. I les coses que fas amb pressa mai són les importants.
Sento molta gent reclamar la independència, però malauradament en sento poca que estigui pensant en que volem ser i com volem ser l’endemà. Potser per això em va agradar la xerrada del Conseller Homs del passat 26 d’abril al Casino de Caldes. No va ser el discurs abrandat del jo més que tu, perquè ho vull per ja. No va ser un discurs per agradar, va ser un discurs per reflexionar i adonar-se del munt de feina que tenim davant tots plegats.
Homs va descriure una ruta, un camí no exempt de perills i amenaces però que descriuen un camí cap ala llibertat com a mínim pensant en que ens cal per fer el viatge i que ens caldrà quan estiguem emancipats.
Perquè un Catalunya amb estat propi de debò ha de repensar moltes coses:
- Estructures d’estat: Quina administració tributària volem?. Podem decidir una administració tributària nova que busqui el incentiu a l’economia productiva i que entengui la contribució comuna ajuda a dotar-nos d’un país millor en infraestructures i serveis i amb una voluntat redistributiva. Haurem de crear les nostres agències reguladores, el nostre poder judicial, o la nostres estructura exterior.
- Caldrà fer un anàlisi econòmic de quants diners ens calen per fer funcionar el nou estat, i qui ens els deixa al principi?, quin repartiment fem amb l’estat espanyol dels actius i passius?, com gestionem els aprovisionaments de llum, aigua, combustibles fòssils,xarxes telemàtiques...?
- Caldrà pensar en coses que no hem pensat mai, quins són els nostres aliats al món?, Qui model de seguretat? Com traiem profit de la nostra posició geoestratègica, Quina estructura de seguretat interna i externa ens hem de dotar?.
- Pensar bé els processos: com passes d’una situació a una altra. Quines successió de normes hem de disposar (codi penal, codi mercantil...), com s’accedeix a la Unió Europa, ONU, OMS, UNESCO i els organismes internacionals. Quins tractats i acords subscribim?...
El camí de la llibertat no és fàcil, i sobretot, no és senzill, ni és resolt a cop de manifestació. Rauxa, la necessària. Però cal seny per anar responent totes aquestes preguntes i fer-ho bé. Per tant en el camí de la llibertat menys “tenim pressa” i més “tenim feina”.
 La liquidació del pressupost de 2012 presentada pel propi Ajuntament de Sant Feliu de Codines reflexa un deute per habitant de 1.061’33 €. Això en un moment en que l’Ajuntament està sotmès a un Pla de sanejament i que no hi ha ni un sol dels projectes que Pladevall i el seu equip de govern van presentar a les eleccions (ni piscina, ni aparcament, ni plaça...).
Només l’etapa de Govern socialista el deute per habitant de l’Ajuntament de Sant Feliu ha passat de 420€ de l’any 2008 als 1.061€, és a dir, 641€ més per habitant. Una altra dada catastròfica és el deute total viu de l’Ajuntament que ja se situa a 4.198.984€ sobre un pressupost total de 6 milions d’Euros.
Així i tot, reconeixem l’esforç que s’ha fet aquest any per reduir despesa, cosa que no es va fer en exercicis anteriors i que ens ha dut a la situació actual. Per fi, el Sr. Alcalde socialista s’ha adonat que ens duia a la ruïna i aquest any ha fet una feina de reducció de despeses i increments d’ingressos que frena la caiguda lliure. Ho valorem.
Ara bé, la reflexió de fons que també cal fer és tot aquest deute perquè s’ha generat?. Hi ha pobles endeutats, inclús més endeutats que el nostre, però l’endeutament és fruit de la inversió en equipaments, en la millora del casc urbà, o en pal·liar els efectes de la crisi. A Sant Feliu aquest deute s’ha generat només remenant la brigada, aixecant voreres, posant pilones... Si ens parem a pensar el poble està exactament igual que fa 5 anys. Serà difícil aprofitar la sortida de la crisis per les nostres empreses i botigues, per la nostra gent si no s’han fet els deures que tocava. Sense un nou centre, uns carrers amables amb zones peatonals. Sense equipaments com un viver d’empreses o potenciar la borsa de treball és complicat ajudar la gent que pateix. Sense posar ordre al caos circulatori (cotxes a les voreres, i deixar de fer obres essencials com la Roda esports), serà difícil aprofitar la variant quan arribi. Suportem un deute que de moment es demostra que no ha revertit en una millora del poble, sinó en anar tirant, així la sortida de la crisi costarà sobretot enfront del s pobles que si han fet els deures. Així doncs hi ha deutes i deutes, el nostre segueix creixent però sobre la base d’un projecte de poble inexistent.
NOTA: Aquest article és una col·laboració amb el diari digital Nació Granollers.
 Mira tu per on d’un temps cap ací la política catalana sembla més una novel·la negra o un guió de pel·lícula d’espies de la guerra freda que cap altra cosa. De cop i volta corrupció, espies, escoltes il·legals i agències que no havíem escoltat mai, envaeixen tots els mitjans. Aviat mirarem enrere per si ens segueixen, apartarem flors dels centres de taula i atonyinarem el primer desaprensiu que gosi posar-se una gavardina perquè plou.
Hem passat de l’oasi català al femer en un temps rècord. I penso que o abans devíem ser molt babaus o ara de cop som massa llestos! No vull dir que hi hagi gent que faci coses mal fetes, en política i fora d’ella. La vida està plena de gent de tota mena arreu. Però des del meu punt de vista és molt curiós i sorprenent que ara esclatin casos dia sí i dia també. I digueu-me malpensat, segurament ho sóc, però no em crec que només sigui fruit de la conjuntura. Hi ha una pregunta que em faig constantment i per la que no tinc resposta clara. A qui convé tot això? A qui li interessa convertir l’oasi català en un fangar?.
No tinc la resposta però potser si algunes idees que he anat pensant i que m’agradaria apuntar:
- És fàcil pensar que tot el degoteig de casos de corrupció i espionatge tenen a veure amb el moment polític que vivim, i en un moment en què el país majoritàriament ha decidit fer un pas irreversible. Sobretot quan el desencadenant de molts d’aquests caos sorgeix de mitjans de comunicació que tenen una croada oberta contra el procés.
- El fet que els partits unionistes (PP, PSOE i C’s) tinguin un pes menor en els sistema polític català pot ser un motiu per intentar canviar el sistema? Com que no puc guanyar amb aquest mapa intento canviar de mapa.
- Em sobta que un cas com el de Bárcenas que té una implicació molt greu i de 22 milions d’euros quedi tapat per altres que podríem dir menys greus. Hem pogut veure alcaldes detinguts i el Sr. Bárcenas esquiant al Canadà en un mateix telenotícies.
Està bé fer net, purgar... diguem-li com vulgueu, sempre i quan a partir d’això en sorgeixi una democràcia més sana, més forta i una política més propera i vocacional. Ara bé, alguns discursos que sento persegueixen això o el que busquen és cansar, esgotar i desmobilitzar un poble intentant fer-li perdre la fe en els seus representants i l’esperança en un futur en llibertat. A risc fins i tot que qui s’emporti el “gato a l’agua” –mai millor dit- sigui un populisme de solució fàcil que tant de mal ha fet en altres països com Alemanya, Itàlia, Rússia o Àustria. Un populisme que al final enlloc de corregir i solucionar algunes de les mancances que havia de resoldre, ha dut problemes pitjors.
El sistema polític i democràtic que tenim li calen reformes, segur que sí. Però mira tu per on, tant o més que a Espanya i altres països europeus, encara que aquí tinguem espies de pa sucat amb oli enlloc dels de debò.
NOTA: Aquest article és una col·laboració amb el diari digital Nació Granollers. Pots llegir-lo també aquí
Una reflexió de Paolo Coelho molt adient en aquests dies: "El que ofega algú no és caure al Riu, sinó mantenir-s'hi submergit"
 Com cada any l'agrupació de CiU va participar activament d'una de les festes més nostrades del notre poble: l'Escudella de Carnestoltes. Com ja ve sent habitual es dels darrers anys, l'agrupació de CiU de Sant Feliu fa partícep de l'Escudella alguna personalitat per tal de donar a conèixer aquesta festa tant nostra. Enguany el convidat ha estat l'Antoni Miquel 'Leslie' cantant del grup Sirex que ha compartit taula i escudella amb tots nosaltres. En Leslie va poder parrticipar de la benedicció de l'Escudella i intercanviar impressions amb molts convilatans. Es dona la circumstància que Sant Feliu va ser un dels primers pobles on els Sírex hi van actuar fet que l'Antoni Miquel recordava a tothom amb molta satifacció.
Em va agradar molt compartir una estona amb el Leslie, una persona positiva i afable, carregat d'anècdotes, acudits i vivències. El seu to positiu i el seu caràcter proper crec que són un exemple a seguir en aquests moments de desànim.
Podeu trobar imatges de l'Escudella del 2013 aquí
 Ahir vaig anar la xerrada 'Com els moviments socials influeixen a l'agenda política'. La conferència l’organitzava l’Associació Catalana de Comunicació, Investigació i Estratègia Polítiques (ACCIEP) al l’Ateneu Barcelonès. El títol era prometedor però des del meu punt de vista les intervencions van estar lluny de respondre la pregunta amb detall. La més ajustada al tema la del veterà Arcadi Oliveras que parlava de l’activisme. També ha estat curiós observar com els ponents van obviar l’espai digital com a eina de mobilització i acció i això que des del meu punt de vista crec que avui en dia és una de les eines principals de mobilització, agitació i influència. Vet aquí un resum de les principals idees que vaig apuntar: - Ada Colau. Plataforma afectats per la hipoteca
Objectiu d’ells és organitzar-se per canviar Lleis injustes. Els objectius són a curt (quan hi ha desnonaments), mig i llarg termini (forçar canvi legislatiu)
Estratègies:
1.- Assessorament col·lectiu. Espais de suport mutu per actuar contra les entitats financeres amb estratègies de renegociació.
2.- Campanya de desobediència civil. Ho justifica dient que la ciutadania té l’obligació de desobeir Lleis injustes. La base de la campanya és aturar desnonaments. L’empara legal que fan servir és els drets humans (dret a l’habitatge digne). Han evitat 500 desnonaments a través de 3.- Iniciativa legislativa popular per canviar el marc legal. Han recollit més d’un milió de signatures i visibilitat el consens social a l’entorn de la seva proposta. Cal que la ciutadania faci un pas endavant per canviar el sistema.
Per Colau hi ha una manca de control democràtic de l’economia i una relació obscena entre partits polítics i empreses multinacionals (els polítics retirats acaben als consells d’administració d’aquestes empreses). Això provoca grandíssims prejudicis socials. La crisi és més greu perquè hi ha una crisi democràtica.
Segons Colau, els que ens han enfonsat segueixen als seus càrrecs i se’ls investiga, ni se’ls demana responsabilitats. La gent està farta i el que les administracions públiques no defensin els drets fonamentals.
- Carme Forcadell. Assemblea Nacional Catalana
Hi ha molta gent que ha treballat per arribar on som ara i és el fruit d’una reivindicació històrica i d’un poble que ha patit molt i s’adona que l’única solució de futur és disposar d’un estat propi.
L’Assemblea nacional som hereus de l’Assemblea per Catalunya (ja tenia un a pota que era el dret a l’autodeterminació que pel cotext de la transició no es va desenvolupar).
Per Forcadell la base de l’Assemblea és el moviment de les consultes populars del 2009. Hi ha dos fets que determinen l’èxit de l’Assemblea i de la mobilització: la sentència del Tribunal Constitucional (que demostra que no hi ha encaix a Espanya) i la crisi econòmica (que demostra que a dins Espanya ens escanyen i manquen eines per lluitar contra la crisi).
Segons Forcadell la manifestació va aconseguir que s’anticipessin les eleccions, per la mobilització i pel No de Rajoy al Pacte fiscal.
Tenim clar que la independència no és un fi sinó un mitjà per viure millor. Per Forcadell no estem en un estat democràtic perquè hi ha una manca de transparència.
- Arcadi Oliveras. Justícia i Pau
Si vols intervenir has de tenir bona informació, i tot i que estem a la societat de la informació no sempre és fàcil. (Exem. Prestige: Jutgen el capità però a hores d’ara no sabem quina és l’empresa que va encarregar el transport amb un vaixell monocasc que no complia les condicions per dur petroli). Motiu segons Oliveras, un 82% dels mitjans estan controlats per la indústria del Petroli.
Per aconseguir els objectius cal:
1.- Desobediència civil: Les campanyes de desobediència tenen un bon resultat. (posa com exemple la campanya per no pagar la militartax als EUA en l’època de la guerra de Vietnam que va arrossegar 1 milió de persones). Cal perdre la por per tenir èxit.
2.- Campanyes que creen un efecte sobre l’agenda política. (Exem. la campanya de mobilització contra les mines que es va dur a terme amb els Eurodiputats). Cal la necessària col·laboració amb dels mitjans de comunicació (per donar-la a conèixer, per mobilitzar en favor de la ‘causa’ i per posar el tema a l’agenda).
3.- L’acció política. Organitzar-se per influir políticament als òrgans de decisió i condicionar-los. Ara bé alerta que els moviments socials no han de caure en la temptació de convertir-se en partits (Exem. Els Verds alemanys).
 Un dels temes més importants que destaca la publicació és l'increment del deute municipal que ja arriba als 618 €/habitant molt per sobre de la mitja espanyola. En cinc anys d'Ajuntament socialista el deute municipal ha crescut 98 € per habitant. Una escalada només comparable al creixement del deute durant l'administració Montilla de la Generalitat.
A banda d'aquest tema, el Parlem-ne també tracta la venda de l'aigua a l'empresa CASSA que ha fet recentement l'Ajutament i alerta de l'increment de tarifes que això comportarà. CiU denuncia a través del Parlem-ne que la venda es fa per quadrar els números de l'any 2012 i lamenta quen es vengui un patrimoni i un bé del poble per un aspecte conjuntural.
El Parlem-ne recull també alguns dels incompiments flagrants de l'actual govern municipal, com ara, la revisió del IBI i o la famosa recollida de signatures per fer una piscina. Prometre és molt fàcil però ja som a mitja legislatura i res de res!.
Per últim el Parlem-ne recull les darreres activitats de l'agrupació de CiU, així co els resultats de les eleccions al Parlament, a Sant Feliu CiU va ser la força més votada.  El dilluns 19 de novembre va tenir lloc a la Sala d’Actes del Centre cívic “La Fonteta” l’acte principal de campanya. En aquesta ocasió el convidat era el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Mascarell va fer un repàs per la història del catalanisme per explicar que el moment en què estem és un culminació lògica del procés iniciat per Valentí Almirall. Per Mascarell sense dotar-nos d’algunes estructures d’estat i sense un estat propi no podrem afrontar els reptes que tenim en el futur. Va posar com exemple d’aquest voluntat de dotar-nos d’estructures d’Estat el Pla de biblioteques de la mancomunitat que tot just esperem acabar el 2014, 100 anys més tard. Si tinguéssim estat moltes d’aquestes prioritats ja estarien fetes i va posar com exemple la Llei de mecenatge o que la declaració de la renta inclogués una casella per desgravació en consum cultural.
A banda de Mascarell van intervenir el candidat de CiU per la comarca, Manel Vila fill de Sant Feliu i exalcalde de Castellterçol que va reclamar un vot decidit a Mas perquè és “l’única cosa que comptarà de cara a Madrid i Europa a partir del 26 de novembre".
I va introduir el conseller el Portaveu de CiU a l’Ajuntament, Joan Fontserè que destacar la trajectòria cultural del Conseller i la trajectòria política i que en un moment com aquest “hagi posat per damunt l’interès de país per sumar-se al projecte del President Mas”. Fontserè va recordar que el Mascarell va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona i Conseller de Cultura amb el Govern de Pascual Maragall, però en un moment com aquest ha sabut trencar amb el seu partit en veure que la proposta federal és inviable i que cal és un estat propi.
Finalment l’acte va comptar amb 120 assistents i una sala plena de gom a gom, malgrat que curiosament el PSC local ens havia contraprogramat l'acte anunciant el seu acte de campanya el mateix dia, hora i lloc. Una acció "patètica" en un poble com el nostre que denota un cop més el mal estil de fer política que Pladevall intenta instaurar. Aquest cop els ha sortit el tret per la culata van ser la meitat que nosaltre!. Malgrat que la ponent que portaven s'hagués merescut un major aforament. Si ho haguessin fet en un altre dia o moment, jo mateix l'hauria anat a escoltar a la Rocio Martínez Sampere i com jo molta gent que amb aquesta acció es va privar de podere scoltar les dues propostes #etfelicitofill
 Després del Ple viscut ahir és difícil escriure seriosament alguna cosa. Em disculpo d'entrada si caic en el recurs humorístic per descriure l'esperpent viscut ahir: Dijous set del vespre, una hora absolutament propícia per la gent que treballem d'assistir a un Ple extraordinari per debatre una Moció presentada pel grup de CiU i SI que s'hagués pogut discutir perfectament dissabte. A diferència de dissabte, no hi ha mitjans, l'Alcalde ja no fa el posat forçat d'amabilitat extrema. Les seves paraules ja no són conciliadores, el públic de la sala no 'som dels seus' tot i que som del poble, mal li pesi. Es llegeix la Moció punt per punt. A cada punt l'Alcalde es para per fer el seu discurs deixant anar una càrrega contra el nostre grup amb retrets constants a la nostra coherència. Ens ho diu mentre al seu grup falta un regidor, tres voten a favor de la nostra moció i sis en contra. Ens dona lliçons de coherència el mateix dia que del seu partit en Solana parla contra la independència, en Bono ens diu que fer referèndums és antidemocràtic, el líder del PSOE d'Extremadura vol deportar els extremenys que ja són catalans i el PSC s'absté al Parlament sobre la possibilitat de fer un referèndum al Parlament. Quins...
Empatem i descobrim que el que creiem un grup compacte de 10 regidors al govern resulta ser una coalició amb dos portaveus que parlen escoltant-se i erigint-se en 'el poble'. Cada cop que algú parla en nom del poble ja tremolo!. I aquí tenim dos galls al mateix galliner. L'Alcalde diu 6 a 6 rebutjada, sense explicar, no convé, que és el vot de qualitat seu el que rebutja la incorporació de Sant Feliu a l'Associació de Municipis per la Independència. El que dissabte sortia a tot el país com el 'socialista patriota' avui s'ha tret la careta i quedat ben retratat. A nosaltres no ens sorprèn és el mateix que va fer posar al primer dia d'arribar, la bandera espanyola i la foto del Rei. La del President de la Generalitat només hi ha estat mentre era socialista i la bandera espanyola que dissabte era en un racó avui ja treu el cap.
El regidor que falta i que ningú ens diu el perquè és el mateix que divendres sortia a tota plana a El 9 Nou criticant el Rei. I el mateix que fa quatre anys va votar en contra la nostra moció que demanàvem que és retirés de la sala de plens la seva foto i la bandera espanyola. Avui falta al Ple. Em pregunto si estarà a Barcelona amb el Rei que curiosament és a Catalunya, o bé no ha volgut 'mullar-se' en un tema compromès com aquest tot i que dissabte es feia un fart de treure pit dient que ells eren molt agosarats presentant una moció que no els comprometia a res.
Acaba el Ple, hi ha una discussió entre el nostre cap de llista i el portaveu del partit 'del poble' que ens pretén donar lliçons de política quan fa poc anava d'apolític, diu ser independentista mentre està al PSOE i fa de tresorer sense estar a la Junta Govern que és l'òrgan d'aprovació dels comptes.
Ara això sí, coherència si us plau! Ens demana l'Alcalde de la democràcia radical. Parla de democràcia radical perquè li sembla que queda més radicalment democràtic. Però els que tinguin una mica de cultura política saben que aquest concepte és el del Partito Radicale Italiano del Marco Panella, partit que va tenir de diputada Iliona Stanler també anomenada Cicciolina que combinava l'acta mentre també feia d'estrella porno. Em quedo més tranquil perquè de pornografia política a Sant Feliu n'han fet un munt: em van posar a vendre el cotxe en un web de segona mà, m'han rebentat les rodes del cotxe, volat l’intèrfon de casa, denunciat per una suposada web satírica en un judici que va perdre l'Alcalde i aguantat que durant mesos ens deixessin a parir en una portal fet per l'actual alcalde anomenat cantalacanya. Ara bé, els que sembrem mal ambient som els de CiU perquè com se'ns acut pensar diferent?
Diuen que l'Alcalde abans feia teatre i jo només pregunto: Segur que era abans?.
NOTA: La imatge que il·lustra el post és l'estelada que vam posar els assistents al Ple sobre la foto del Rei.
Avui hem assistit al Ple a una autèntica charlotada més de l'Alcalde socialista Pere Pladevall. Després de presentar una moció conjunta tota la oposició (CiU i SI) en que es demanava entre altres coses un refeèendum i l'adhesió de Sant Feliu a l'Associació de Municipis per la independència, el govern no ha inclòs a l'ordre del dia la Moció. I ens hem trobat amb una moció descafeinada, oportunista i partidista que demana a l'Estat que permeti fer referèndums, així en plural.
Ja estem acostumats als jocs de mans del personatge. Però pels despitats que es poden confondre els informo que aquest és el mateix Alcalde que fa només dos mesos va tombar una moció que reclamava un referèndum d'independència, que fa quatre anys quan va arribar a l'Ajuntament el primer que va fer és posar la bandera espanyola i la foto del Rei a la sala de plens i que ens va posar tots els pals a les rodes possible en l'organització de la consulta popular del 28 de febrer. Aquest ara amb una maniobra indigne presenta una moció per evitar la discussió que hi ha en aquest moment al país: independència si o no.
Per aquest motiu CiU hem votat que no. Perquè ara no es moment de defugir aquest debat, ni d'utilitzar l'Ajuntament en la guerra interna del PSC. Malgrat tot CiU i Solidaritat hem forçat un Ple extraordinari per debatre la Moció que ara extranyament s'ha quedat sobre una taula tot i presentar-la el dimecres a les 11 del matí. En aquest Ple podrem veure si aquest suposat gir és un gir o és, com sempre, només maquillatge i focs d'artifici.
 Els que vam tenir la sort de viure i participar a la manifestació de dimarts sabíem que estàvem fent història. L’endemà, el 12 de setembre potser tot seguiria igual però ja no hi hauria res igual. Des de llavors el centre polític a Catalunya s’ha mogut, hi hagut un tsunami que l’ha desplaçat.
Ja fa mesos i diria que anys, que l’independentisme creix. Pels volts dels 90 –quan participàvem de la campanya del Freedom for Catalonia al 92, per exemple – ser independentista era anar contracorrent. La “gent de seny” ho veia com una rauxa de joventut. Però els anys han passat i l’Estat espanyol ha anat tancant les diferents portes i camins que feien creure a la “gent de seny” dels noranta que un encaix amb Espanya era possible.
Amb la Presidència d’Aznar s’acaba la via gradualista i amb ella l’estat de les autonomies. Aznar és el primer que enceta un procés de recentralització, que han seguit Zapatero i Rajoy, i que han adoptat els alts funcionaris de l’estat mai convençuts de l’estat de les autonomies, i que havien adoptat a contracor.
Els darrers anys, només han servit per anar fent evident aquest procés de recentralització. El fracàs del procés del nou estatut amb una agonia de 3 anys, la negociació del nou model de finançament que no va resoldre res com ara cruament es constata, la sentència del tribunal constitucional contra l’Estatut, o els intents sistemàtics d’erosionar la nostra llengua han estat les continuades evidències d’aquest tancament d’horitzons. Un tancament d’horitzons d’una miopia absoluta perquè ha abocat a molts catalans a l’independentisme. Si fa anys ser independentista era irresponsable, ara l’irresponsable és no ser-ho. Sobretot perquè la decisió a prendre no és entre quedar-nos igual o ser independents, sinó entre el ser i el no ser.
Amb la crisi econòmica Espanya ha volgut accelerar el procés d’involució amb un ofec sistemàtic de les nostres finances, mantenint l’espoli fiscal i evitant destinar els diners necessaris a les grans infraestructures que requeria Catalunya. Es tracta d’aprofitar la crisi per agafar-nos pel ganyot. Per tant, conscient o inconscientment, Espanya ha abocat Catalunya a un carreró sense sortida on l’opció que ens queda és saltar la tanca. Potser sense adonar-se han deixat sense arguments i alternativa la gent del “no” a la independència. D’aquí la desorientació de partits com el PSC.
Les reaccions a la gran manifestació de l’11 de setembre, primer minimitzant-la, i després ignorant-ne el que implica només és equiparable a la perplexitat de l’Espanya de 1898 davant la pèrdua de la darrera colònia de Cuba. No entenen o no volen entendre el que està passant. No volen escoltar, ni tampoc entren en l’anàlisi o el judici del que està passant al país. Però posar-se la vena al ulls no resolt el problema. No només no el resolt sinó un cop més porta a decidir saltar la tanca perquè ens han dut a un carreró sense sortida.
 Des de CiU de Sant Feliu fa molt temps que alertem de la situació econòmica de l'Ajuntament i la política de 'pa i circo' de l'Alcalde Pere Pladevall. Aquests dies que la cosa va d'ajustos val la pena veure, avisar i recordar que en 4 anys de socialistes a Sant Feliu de Codines hem passat d'un deute de 420€/habitant el 2008 a 618€/habitant el 2011.I el que és pitjor, quan CiU va sortir de l'Ajuntament el deute era molt per sota la mitja estatal. I ara ja estem per sobre. La gràfica vermella amb que il·lustro el post ho diu tot!. (podeu clicar per ampliar la imatge)
Qui vulgui pot comprovar aquestes dades i fer l'exercici pot fer-ho al web www.germes.com que es basa en els quatre darrers pressupostos presentats al Ministeri d'Economia i Hisenda per part de l'Ajuntament. Per tant, a més hi manquen les factures pendents de comptabilitzar que en el nostre cas són unes quantes. Tampoc surt el pressupost de 2012 en què entre d'altres actes "d'ingenieria comptable" (d'aquesta que ara paguem tots) s'inclou 1 milió d'euros d'ingressos de la venda de l'aigua que serveix per quadrar l'any!.
Així doncs val la pena de recordar-ho i preguntar-se qui arreglarà això? I que diran els que estan duent-nos a l'abisme el dia que s'hi posi algú a arreglar el que ells tant tossudament estan espatllant!.
 El passat dissabte 7 de juliol una quarantena de militants i simpatitzants de l'agrupació de CiU de Sant Feliu de Codines vam poder visitar el Palau de la Generalitat. Al llarg de la visita vam recórerr les principals estances del Palau on desenvolupa l'activitat de la màxima institució de govern del país com el saló daurat. També vam poder admirar el Palau com a monument arquitectònic des dels inicicis medievals i les posteriors ampliacions. El Palau no només és un símbol del nostre autogovern sinó també un reflex del pas de la història i de la voluntat del poble català d'exisitir.
 El secretari d’organització de CDC i amic, Josep Rull va presidir el sopar d’estiu de l’agrupació de CiU de Sant Feliu de Codines que vam fer ahir.
Davant dels 25 militants i simpatitzants Rull va exposar les dades de l’espoli fiscal que pateix Catalunya. Un exemple, Catalunya perd cada dia 45 milions d’Euros que no retornen, o el què és el mateix per cada 1000 € recaptats a Catalunya, 430 € no tornen. Per aquest motiu Rull va plantejar la necessitat del pacte fiscal argumentant “que si fa anys esperar era una actitud prudent, ara esperar és una actitud irresponsable” atès que al permanent espoli fiscal s’hi ha sumat la crisi econòmica. Rull va desgranar la proposta de pacte fiscal que consisteix en una hisenda pròpia fora del sistema de cafè per a tots, en disposar de la clau d ela caixa i en la línia del concert econòmic pactant una quota de solidaritat amb l’estat.
Al sopar també ens van acompanyar la portaveu de CiU a l'Ajutament de Caldes, Maria Taulats.
 Catalunya fa molts anys que pateix un dèficit fiscal que amb el pas dels anys s’ha anat agreujant. De fet hem passat dels 4.304 € per família l’any 1986 als 9.004 € per família de l’any 2009. Actualment l’administració de l’Estat obté de Catalunya el 19’7% del total dels seus ingressos, però en canvi hi destina només un 11’2% dels seus recursos. És a dir, per cada euro que l’administració de l’estat recapta a Catalunya, 43 cèntims no es gasten a territori català.
Aquesta situació bé agreujada per la greu crisi econòmica, financera i social que patim. En els moments de bonança econòmica, el dèficit fiscal era igualment greu però ara que falten recursos per mantenir el nostre estat del benestar o fer polítiques per rellançar la nostra economia, la sangria esdevé insuportable.
Només cal pensar que si ja disposéssim del pacte fiscal, la Generalitat no es veuria obligada a fer ajustaments. Els ajustaments pressupostaris que fa la Generalitat en els exercicis 2011 i 2012 suposen passar d’un dèficit públic del 4’2% del PIB català l’any 2010 a l’1’3% l’any 2012, és a dir una reducció de 2’9 punts menys. Una magnitud molt inferior a la mitjana anual del dèficit fiscal que és del 8% del PIB català. Ens cal el pacte fiscal per garantir l’estat del benestar, en un moment com l’actual de crisi en que a més suposa un ofec per al nostre progrés social i econòmic.
Ens cal més que mai una hisenda pròpia que vol dir poder decidir sobre els nostre impostos, sobre la nostra capacitat fiscal. Es tracta de poder disposar del màxim poder polític, de la plena sobirania dels nostres recursos i sobre el nostre propi esforç fiscal.
|
|
