Mails per a Hipàtia

Passejant pel carrer m’avisen de la redacció que, per fi, ha mort Pinochet. Torne cap a casa i quan hi arribe, abans de res, pose pels altaveus l’Amanda, de Victor Jara, i l’escolte en silenci. M’ho havia promés feia molts anys que quan aquest monstre morira el primer que jo faria seria escoltar la cançó de Victor Jara i recordar els morts que Pinochet ens deurà per sempre més: el president Allende, Victor Jara, Antoni Llidó i tants altres.

A VilaWeb ja fa dies que teníem pensada la portada: “Xile viu, Pinochet és mort”. I una bandera xilena. No volíem embrutar la portada amb la seua imatge. No se la mereix ell. Se la mereix el país que ell va massacrar i la gent que el va patir, que va patir mort, presó, desaparició. Per a ells tot el meu record i per a Pinochet el meu despreci etern.

La Federació Catalana de Patinatge ha estat admesa per la Confederació Sudamericana com a membre oficial. És a dir que no podrem participar en campionats europeus però sí en els sudamericans. La situació és xocant. Però posa de relleu la tenacitat fantàstica dels dirigents de la federació. És cert que sona surrealista però més surrealista és que no ens deixen participar en les competicions europees. Així que aplaudiments.

I propostes, posats a demanar: la selecció catalana de rugbi, si pot, que s’integre a la confederació del pacífic -i així jugarà els millors partits del món. La de bàsquet estaria bé que s’integrarà en la federació dels Estats Units. I la de futbol, pel meu gust, que jugue també a Sudamèrica. La d’atletisme podria enquadrar-se amb l’Àfrica i…

Passe la vesprada llegint els Assaigs de Montaigne en la traducció de Vicent Alonso que acaba de publicar Proa. És un llibre ple de complicitats extra-literàries. Hi ha el mateix Vicent, a qui conec de fa dècades, el Fuster i la seua coneguda militància, la lectura que en vaig fer de molt jovenet en una estranya edició latinoamericana, tan barata com difícil de seguir…

L’assaborisc, doncs, amb sabors diversos a la boca. En el cas d’aquest volum concret aprecie la decisió de Vicent de traduïr-lo al “valencià”, tot i els meus dubtes al respecte. En qualsevol cas per a la cultura catalana era una obligació tenir a mà aquest text que ara comencen a editar.

Curiosament ara fa uns mesos em vaig comprar una versió en el francès originari, no en el modern, que em va aportar matissos molt agradables i un fum de curiositats. Amb això resultarà doncs que l’hauré llegit en argentí (o era mexicà?), en dues classes diferents de francès i en el català de Godella que Alonso ha anat aplicant com una capa discreta per ací i per allà. En qualsevol cas el fons és el mateix i és dels que no em cansa assaborir una vegada i una altra.

Fa dies que em divertisc, mentre vaig en taxi, mirant els noms que la gent posa a les seues xarxes sensefils, personals i privades. Òbric el portàtil i mire. I resulta ben curiós el catàleg de noms. Hi ha gent, la menys original, que deixa el nom del mòdem. Molta gent posa el seu nom, o el que jo supose que és el seu nom. Hi ha d’altres, especialment empreses, que posen la seua marca comercial. I hi ha, finalment, els que em fan més gràcia: gent que bateja els routers amb noms curiosos i interessants. Per exemple, a la Diagonal cap a Passeig de Gràcia hi ha algú que té un router amb el fantàstic i suggerent nom de les_antennes_ont_oreilles. De moment té el meu premi a l’originalitat nominal.

Fa temps que seguisc de prop Manuel Valls, per a mi el socialista català més interessant que hi ha ara mateix. Valls, que és alcalde d’Évry i un dels pesos pesants del Partit Socialista Francés, acaba de publicar un llibre nou, que m’estic llegint aquest cap de setmana: “Les habits neufs de la gauche”.

El llibre peca de ser un poti-poti de diversos temes, molt probablement perquè ha estat escrit a partir d’articles publicats en diaris i revistes. Però així i tot, de tant en tant, apareix el Valls que m’interessa, aquell que no pensa el que cal pensar i no segueix els eslògans. Un exemple: “Le progrès est une idée passée de mode. Alors qu’elle apparaissait comme une évidence dans les années 1960, la société française est désormais marquée par la désagréable sensation que la vie de les générations futures sera moins bonne que celle des présentes.” Veus?

M’acaba de dur a casa el Ramon. Ramon és un taxista al cotxe del qual he pujat tres voltes en la meua vida, sempre gràcies a l’atzar. La primera ens va portar al Jordi Vendrell i a mi el seu pare. A la segona ell ja em va recordar aquell viatge i avui, amb un cert enyor pels qui ja no hi són, hem recordat els tres. Té una memòria prodigiosa.

Una memòria prodigiosa i una llibreta que és un tresor. Hi escriu tot de forma sistemàtica. On agafa el passatger, on el deixa, quina llengua parla, com reacciona, si canvia de llengua en el transcurs del viatge, si és amable… És realment impressionant i ho té fet, tant d’ell com del seu pare, des de fa dècades. Estic segur que seria un treball de camp impagable que alguna universitat hauria d’aprofitar, per exemple en el terreny sociolingüístic.

Ens hem acomiadat fins l’altra. No sé quan serà -segurament d’ací a uns quants anys- però estic segur que n’hi haurà una quarta ocasió de pujar al seu cotxe i seguir la conversa.