Taca, caca, paca, maca.
Com a observador de la realitat (de vegades virtual)
sovint resto desconcertat quan faig un patchwork
mental amb els retalls de les diferents notícies sobre un mateix tema que ens
serveixen a trossos diverses fonts. Si pogués ajuntar amb les mans aquest
pedaços no en vendria ni un, perquè el conjunt no resulta gens agradable ni harmoniós.
Això és el que crec que passaria si espigolem aquí i
allà del que es va dient aquests dies ? i cada any es diu el mateix- sobre la
tornada a l?escola, el sistema educatiu i sobre l?entorn que l?envolta.
M?he assabentat que hi ha pares que es neguen a portar
els seus fills a l?escola perquè no es fien dels sistema i prefereixen educar-los
personalment.
Al nostre país, on regeix la llei dels veïns
implementada pels indígenes, això és il·legal; suposo que a dreta llei -a tort
dret- els infants, fills d?aquests pares exemplars, podrien ser arrabassats de
casa seva per les Fuerzas i
Cuerpos de Seguridad del Estado i portats als centres d?internament
escolar, i els pares podrien ser sancionats per el Estado
de Derecho.
Però sembla que hi ha tolerància –conllevancia
– i l?estat ?laissez fair, laissez passer- fa els ulls grossos, fa veure que no
se?n adona, encara que no reconeix cap titulació a aquests joves que han estat
educats a casa. Prefereix un
ensenyament reglat, més d?estar per casa, poc pensat i massa
uniformitzat.
Deu ser una reacció congènita meva que quan veig una
sala on els educadors es reuneixen ?en claustre? o els equips de psicòlegs
dictaminen com s?ha de tractar als mes joves se?m arronsa el melic.
L?experimentació en l?educació, com en tot, és arriscada; però quan
l?experiment es fa amb l?univers de l?espècie i no amb una mostra, la cosa és
suïcida.
Segons diuen, mes d?un 30% dels subjectes passius de
l?educació (mai mes ben dit) no acaba ni les beceroles, l?ESO, però ens resta
el consol que Mèxic i Turquia dupliquen de sobres aquest percentatge. El 19%, sí
que acaba just l?ESO, però no vol sentir a parlar mes d?estudis. Afortunadament
l?exèrcit d?estudiants no ha estat exterminat en aquesta frontera, la meitat fa el
batxillerat, i es salva de l?extermini causat per el pla disposat en ordre de batalla, pel general Ensenyament
Secundari Obligatori (ESO, per els camarades)
Tornem als pares conscients fins al paroxisme, que
és això el que em meravella i m?ha mogut a aquesta reflexió: perquè a EEUU, a
França i a Portugal, sí que esta reconeguda l?educació casolana i aquí, no? Aquests
pares que aquí la practiquen no tenen
dret a ajudes, no cobren sou de mestre, no tenen vacances de mestre (no tenen
vacances de nens en tot l?any, excepte els quinze dies de colònies) i
desglobalitzen, o diversifiquen els mètodes educatius. Es això dolent,
condemnable o ignorable?
Perquè llogar 5000 mestres més, per fer una hora
més, amb un 25% de sou més que el que cobren els mestres en els altres
països de la OCDE, quan en aquells països,
en quasi tots ells, el fracàs educatiu és menor, molt menor o quasi
inexistent?. Qui, sensat, premia als inútils?
Ja sé que pensar això és intolerable, i escriure-ho,
anatema i condemnació segura; el gremi de l?ensenyament és pura pólvora quan
sent de lluny que els drets adquirits a força d?amenaces de vagues, i lluita
sindical poden ser amenaçats per la racionalitat pura. Tothom defensa el seu, o
el que es creu que és seu, i si és així i no s?hi pot fer res, al menys
s?hauria de reconèixer la condició de ?mestre
cum laude? a aquells progenitors que volen donar als seus fills la visió
del mon en que ells creuen, segur que no estarà mes equivocada que la oficial.
Si l?exemple s?escampés, si les parelles procreadores
esdevinguessin progressivament autoeducadores, si es posés de moda, si els
diners per l?educació deixessin de
circular per circuits privilegiats, si s?atomitzessin les visions del mon, ja
que el món és divers i inaprehensible, recorreríem el camí invers fins a la
cruïlla on fa tants any ens varem perdre.
Sí, tornaríem a les beceroles- taca-caca-paca-maca-
a sil·labejar abans de parlar d?espais vectorial o de geometria estocàstica,
els diaris de referència no dirien tantes
bestieses sobre si els barracons resten qualitat a l?ensenyament, i els
nanos que ara fan aquella cara de pirats per els videojocs, i de penjats de
l?avorriment del no-res, potser apendrien a mirar la cara d?astorament
d?aquells altres nanos que, en barraques de palla, asseguts a terra, amb un
únic llapis i un paper, anant amunt i avall de l?escola a casa i de casa a l?escola,
a sol i serena, a peu, canten amb entusiasme les lliçons, i espurnejant per els
ulls, es consideren afortunats d?aprendre quatre coses de boca d?un mestre
improvisat que no cobra i passa mes gana que un mestre dels d?abans. Aquest
mestre a qui encara que li augmentessin
un 25% el sou, es quedaria igual: amb res. Amb res més que la il·lusió que ha
mort a les aules i als claustres de les nostres ben equipades escoles.