Cafè en gra

Anem,
Fotem, que són delits

que no
convé separar;

el goig
i el gaudi dels esperits

no
deixen mes per desitjar.

D?un
vit, d?un cony i de dos cors,

neix el
mes tendre dels acords,

que el
devot blasma i contraposa.

Amaril·lis,
penseu què:

amar
sense fotre és poca cosa

fotre
sense amar no és re.

(Jean de
la Fontaine
1621-1695)

Tampoc a Jean de la Fontaine, res humà li era
aliè, i encara que el coneguem mes per
fer parlar les bèsties en les seves faules, a ?L?anneau de Hans
Carvel? es despatxava així en la versió feta per Miquel Desclot en el
llibre ?El Jardí de les Malícies?(Angle editorial).

Fer l?amor, cardar,
fer un clau, donar farratge al conill, passar farina, portar a
l?hort….aquests i centenars mes de modismes per a dir el mateix
i els podeu trobar en l?interessant ?Diccionari eròtic i sexual? de Joan J.
Vinyoles i Ramon Piqué (ed. 62).

Aquesta és l?autentica ?guspira de la vida? i
no la Coca-Cola.

A tot arreu i en
totes les èpoques la poesia eròtica i escatològica ha fet fortuna. Per això és
interessant trobar qui tracti aquest assumpte no solament amb l’obligada dosi erotisme,
sinó també amb humor i fina ironia.

Heus ací una petita
mostra d?humor irlandès:

Això diu
que era un campió de tenis

que
enviava pilotes amb el penis.

Fins que un dia engegà les pròpies

i hagué d?encarregar-ne còpies.

L?emasculat
tricampió de tenis,

no troba
pilotes sòsies.

(Anònim
Irlandès)

Mellin
de Sant-Gelais, matemàtic, músic, astrònom,
orador i poeta cortesà va compondre aquest deliciós vers amb una fina mala bava
impressionant. Tenint en compte que va servir, i sembla que va ser amic
personal de François I, rei de França (un Capet de la branca Valois-Angoulême)
i comptant que al monarca li devia anar la gresca com a bon defensor de les
arts, seria interessant saber si la ?Madame?
no hauria estat pas la duquessa Claude de France, esposa del rei, i "Monsieur", el propi rei.

Un dia,
mentre Madame dormia,

Monsieur
brandava la cambrera

a qui la
dansa tan plaïa

quan la
fotia pel darrera.

La noia,
en acabar, inquiria:

-Monsieur,
digueu-me, si sou bo,

qui ho
fa millor, Madame o jo?

-Tu ?
diu ell ? o així em caigui el piu!

–
Jesús!, us crec ben de debò,

perquè
sabeu- senyor-?, tothom m?ho diu.

(Mellin
de Saint-Gelais 1491-1558)

François
de Maynard Tot un membre de l?Acadèmia Francesa, tolosà, i secretari de la reina
Margarida, esposa d?Enric IV de França , filosofava sobre els membres (no
Acadèmics) de la manera següent:

¿Aguantareu
fins a demà,

–
insaciable criatura –

en la
magresa de la mà,

el meu
pobre estri en greu tortura?

Contra vos
s?ha, – ben bé deu cops ?

en una
nit, buidat d?arrops:

us calen
proves o més càbales?

Feu-me
el favor d?afluixar el puny,

no fugirà pas gaire lluny;

els meus
collons no són pas ales.

(François
de Maynard 1582-1646)

L?amour courtois,
dit fin?amor no era el
fort de Theophile
de Viau, mes aviat al contrari. Poeta de l?amor ardent va estar a punt de
morir a la foguera, degut a que la
passió carnal reflectida en els seus versos encengué la passió intolerant dels
censors de la morals que han existit sempre

Els meus
ous, quan el nap se?m dreça,

gros com
vit de dromedari,

plauen
als dits de ma mestressa

mes que
tots els grans dels sant rosari

(Theophile
de Viau 1590-1626)

Ben poc en sabem
del trobador que va compondre les quatre úniques cançons trobades en els
cançoners. Només el seu nom ?Montan? ens indica que podria ser oriünd de Sanit-Montan (al departament de
l?Ardèche) antic païs Vivarès, al LLenguadoc.

Probablement aquests
versos per a ser cantats amb algun tipus d?acompanyament, devien arrencar
enormes riallades i picades d?ullet, i potser també algunes monedes per el
versaire.

-Jo vinc
vers vós, senyor, falda aixecada,

que tinc
entès que us diuen en Muntant,

que mai he
estat de fotre sadollada;

un
capellà he tingut dos anys bornant

i els
seus clergues i tota la mainada.

I tinc
gros cul, espès i remenant,

i major cony que d?altre dona nada.

– I jo
vers vós, dama, braga abaixada,

i amb
major vit que un ase delirant;

i be us
fotré amb tan grossa falconada

que
l?endemà els llençols pena faran

i
trobareu que els cal una bugada!

No
m?alçaré, ni jo ni aquest rampant,

si tot
fotent no us deixo desmaiada.

– I si
tant m?haveu de fotre amenaçada,

el
vostre ventament aneu provant,

car jo
tinc prou la meva porta armada

per
resistir els collons per endavant.

Desprès
començaré tal pernejada

que no
us podreu tenir els crins del davant

i amb el
darrer, haureu de fer tornada.

-Sapigueu,
dama, que això molt m?agrada,

si
l?endemà plegats seguim estant,

mon vit
batrà la vostra porta armada;

llavors
coneixereu si sóc farsant!

I jo us
faré llençar per la culada,

tals
pets que so de corn semblaran

i a so
de tals talment fareu ballada.

(Montan,
trobador del S-XIII)

(La versió catalana dels versos, és de Miquel Desclot, en el llibre abans esmentat)

Un altre dia, més.