Con el orgullo en el asta
Vientos del
pueblo me llevan
vientos del
pueblo me arrastran
me esparcen el
corazón
i me aventan la
garganta.
Los bueyes doblan
la frente
impotentemente
mansa
delante de los
castigos
los leones la
levantan
y al mismo tiempo
castigan
con su clamorosa
zarpa.
No soy de un
pueblo de bueyes,
que soy de un
pueblo que embargan
yacimientos de
leones
desfiladeros de
águilas
y cordilleras de
toros
con el orgullo en
el asta.
Nunca medraron
los bueyes
en los páramos de
España.
Per conèixer l?anima
d?un poble convé llegir als seus poetes; aquests saben pintar amb paraules els
substrat d?aquesta ánima (per això són poetes) i resumir amb dues frases el que
els erudits han descrit en deu volums: ?Nunca
medraron los bueyes en los páramos de España? L?imaginari espanyol, molt
diferent del català, és aquest: ?No soy
de un pueblo de bueyes, que soy de un pueblo que embargan yacimientos de leones
desfiladeros de águilas y cordilleras de toros con el orgullo en el asta?
Miguel Hernández , nascut a Oriola (Baix segura) va ser un
espanyol de cap a peus i un poeta extraordinari. Un espanyol republicá que va lluitar als fronts
de batalla, va viure perillosament, va estimar a ras de terra, i va morir en
una presó franquista. Llegiu aquí uns quants dels
seus millors poemes (el Niño yuntero, Las Nanas de la cebolla?)
A ulls espanyols,
els catalans son ?bueyes? I vist amb miralls catalans, d?imatge fidel i no
distorsionada, també. Els bous no son braus i nomès els braus mereixen respecte, son admirats.
¿Quién hablo de
echar un yugo
sobre el cuello
de ésta raza?
¿Quién ha puesto
la huracán
jamás ni yugos ni
trabas,
ni quién al rayo
detuvo
prisionero en una
jaula?
El passat imperial
i de conqueridor, deixa pòsit i no cal avergonyir-se de res, fins i tot d?allò
que hauria de fer envermellir. El cert és que mai cap poble s?ha fet gran
demanat perdó, en tot cas ha pujat al cel.
Los bueyes mueren
vestidos
de humildad i
olor a cuadra;
las águilas, los
leones
y los toros de
arrogancia,
y detrás de
ellos, el cielo
ni se enturbia ni
se acaba.
La agonía de los
bueyes
tiene pequeña la
cara,
la del animal
varón
toda la creación
agranda.
El mite del toro i
el torero està indissolublement unit a l?ànima espanyola. Deixant a banda la
sang i la crueltat, ?el ruedo? és el centre del mon, on s?aferma el sentir
espanyol i ?los tendidos?, la resta del mon que ho contempla amb admiració. Convé
entendre això, encara que hom no ho comparteixi.
Si me muero, que
me muera
con la cabeza muy
alta.
Muerto, veinte
veces muerto,
la boca contra la
grama,
tendré apretados
los dientes
i decidida la
barba.
Copio
una cita de Maquiavel que he trobat al boc de Josep Blesa: ?al
competidor no se l?ha d?odiar sinó estudiar-lo per trobar-li els punts
febles i acomplir el nostre desideràtum?.
Mal negoci odiar a Espanya, tenim moltes coses per aprendre?n, sense
que ens calgui identificar-nos-hi.