Cafè en gra

Els ombdusman s?haurien d?enterrar a la cripta del
Parlament, talment com ho fan amb el Papes a la cripta de Sant Pere. El seu
poder és mes espiritual que terrenal.

Al nostre petit païset, quan es va afegir a la moda
sueca, que va ser tard, i per emulació del germà major de la confraria, resident
al baricentre de l?Estat, van regirar el mundu
de la història de les nostrades calamitats per posar-li un nom adient i
diferenciat. I van trobar en la unió de fet de la paraula ?síndic?
(encarregat) i de la paraula ?greuges? (ofenses, en llenguatge polit; putades,
en llenguatge col·loquial) el nom adient.

Ja varem tenir el nostre Síndic de Greuges, i per
molts anys.

De moment n?hem tingut tres, el primer, Frederic, de
la saga dels Rahola va aparèixer i va ser anomenat i va prendre possessió l?any
84 del segle passat, i s?hi va estar, com correspon a un papà de tots, fins que
es va morir, pel novembre del 92, just passada la febre olímpica. La Seu va quedar vacant fins el
febrer del 93: tres mesos de conclave fins a ensumar fumata blanca (qui ens defensava aquells mesos?).

Va ser escollit per unanimitat de tots els grups
polítics el que ara ens ha deixat: Antón (o Antoni, mai Toni ni Ton ni Antoniú) Canyelles.

El fet que tots els grups polítics es posin
d?acord, només ha passat a l?hora d?anar a menjar els suquets de peix a casa
d?en Pere Portabella i de triar el nom del Síndic. Així doncs, el Síndic havia
de ser una persona molt especial, havia de tenir un perfil tan pla que l?abatiment
de 90º en sentit antihorari del pla de projecció donés com a resultat una línia
recta. Això, en paraules menys tècniques és l?home sense rostre, però calia
donar-li una cara perquè, a la política, sense cara no s?és ningú. La cara és
el que serveix per vendre la imatge, i la imatge ho és tot ? i no és res- però
ven el producte, que és del que es tracta de vendre, sobretot en política i en moda
fashion.

La primera condició, doncs per tal que el càrrec no
servís com punt de recolzament per escalar cap al cim, era que l?escollit
tingués menys futur que passat i, millor encara, si tenia un passat passat per la paella i
saltejat un i altre cop per la ma de diferents xefs democratacristians,
cristians, semidemòcrates i Ucdians. Van trobar la persona ideal que s?hi va
estar fins a l?any quatre d?aquest segle, no va crear problemes, va parlar de
tant en tant per renyar una mica i va callar quan calia -sempre cal-, va
exercir a gust dels seus electors (prova d?això és que fou reelegit) i un bon
dia de juny del referit any quatre va cessar. La jubilació li va arribar als 80
anys, que ja és edat per una persona normal, però que per un polític és l?hora
que tot just hi comença a pensar degut al seu esperit de servei i al
convenciment interior, no revelat, de que Sí que hi ha persones
im-pres-cin-di-bles.

El tercer Síndic de la nostra era éra, i és, un
revolucionari, un home de mirada adusta i perfil angulós que a l?hivern te?l
pots trobar caminat amb pas ferm pel carrer del Bisbe sota una gavardina amb el coll aixecat i amb
les puntes de les solapes mirant obliquament al cel, com un personatge de John
le Carré. Amb l?edat ha baixat el nivell revolucionari al de reformista i,
prenent exemple de Carol Wojtyla, ha obert el seu càrrec urbi et orbi. Surt al carrer, va a les ràdios, renya als polítics i
institucions es deixa veure i s?acosta a la gent, s’ha mediatitzat com
correspon als nous temps.

Laurens J. Peter va
teoritzar sobre les societats jerarquitzades i va inventar un terme anomenat
?sublimació percusiva? per descriure el fenomen de treure?s de sobre a algú col·locant-lo en un càrrec
pretesament elevat, però inofensiu, pretesament honorífic, però sense poder
decisori, un cementiri on vetllar cadàvers d?elefants polítics que podrien ser
molestos per els que encara pugnen per ser el mascle dominants del Legislatiu.

La sublimació es el pas de l?estat sòlid al de gas
sense passar per l?estat de líquid i això necessita una percussió enèrgica per
saltar-se l?etapa de la liqüefacció i arribar a l?evaporació del interfecte de
manera sobtada, una metafòrica cossa al cul.

Així ha estat en el cas del ex del Psuc, Iniciativa,
e Iniciativa-verda-i-ecologista-de-debò, en Rafael Ribó, que lluita per donar volum al seu perfil, encara que l?hagin
estampat entre dos vidres.

La idea del Robin Hood sense arc ni fletxes, només
amb una ploma lluent al barret, ha fet fortuna i des de que va sorgir a Suècia,
sembla que imitant una figura similar anterior (de la que no es parla) ja
existent a Turquia, s?ha anat estenent per tots els països: Defensor
del Pueblo, Médiateur de la
Republique, Public Protector, Protecteur du Citoyen,
Volksanwaltschaft, Public Complaints, Commission Provedor de Justiça, Difensore
Civico, Investigator-General, Citizen’s Aide, Wafaqi Mohtasib i Lok Ayukta
entre d?altres.

En vista de l?èxit ara
hi ha defensors de tot: del client, del accionista, del malalt, de la dona de
fer feines, dels animals i de les animalades; els defensors de causes perdudes
cabrien en un taxi, però als defensors de les causes perdedores s?haurien
d?encabir en varis ómnibus d?aquells que transporten als passatgers cap al
Airbus i cap el modern TGV, perquè això si, tenir un càrrec obliga a viatjar
molt i a no tenir vacances….definides.

N?hi ha d?altres, en
canvi, que diuen que la defensa és un bon atac.

Una cassoleta de 15 centímetres de diàmetre, que
gira a 82 metres
d?alçada, dalt d?un pal tensat per vents, fa parlar mes que una urbanització
que s?estén uns quants quilòmetres per terra a escassos metres de l?estació metrològica. Tot es dins del
Delta, l?envejat Delta de l?Ebre, patronejat per Sant Jaume d?Enveja,
i dins el Parc (anti)Natural del mateix nom on les activitats estan
estrictament regulades per protegir la fauna i la flora. No se?m acudeix doncs
cap altra manera d?encabir-hi les casetes i els blocs d?apartaments sinó considerant
oficialment que els habitants de les urbanitzacions son una varietat del ruc català.

No cal dir que, si una relliscada amb una pell de
plàtan pot portar als conreadors de plàtans canaris a un llarg procés
judicial en demanda d?una indemnització
milionària, una torre de mesurament, que amb el gir de les seves cassoletes podria escampar la caiguda dels
productes fitosanitaris llançats amb avioneta i decapitar les estúpides aus
aquàtiques que desconeixen les botigues de Federoptics hagi encès l?alerta,
sense arribar a tocar a sometent. Ni cal dir tampoc que el diputat de la terra
Francesc Sancho (Panza?), casualment de l?oposició, ho hagi vist malament.

Els molins han servit tradicionalment per moldre
grà, olives i altres fruits de la terra i del treball de l?home (i de la dona)
que ens alimenten d?una manera tan mediterrània que ens ha fet créixer, enganyats
per Santiago Rusiñol, en l’error d’esperar trobar duros a
quatre pessetes. Però si el fruit del
molí tradicional és tangible, el del molí que molt el vent no es transforma en
pa ni oli per untar-se?n els dits, i aquí és on plora la criatura.

Els que tenen negocis relacionats amb el turisme
del que parlava en el post
anterior creuen que les aspes dels
aerogeneradors podrien ventar la calerada que deixen els turistes cap a altres
indrets on el paisatge no quedi esguerrat per els gegants tripala de 80 metres que com un
monstre marí traurien el cap per sobre de l?aigua, uns kilòmetres mar endins el
Delta.

Dalt de les serralades hi veiem cada vegada mes el
perfil d?aquests moderns gegants cervantins que aixequen les ires de tots
aquells que ho consideren una amenaça per els seus negocis, però en canvi, des
de l?aerogenerador 34 del parc
eòlic de Calobres es veu perfectament la cúpula de formigó, gens romànica,
del reactor nuclear de Vandellòs. Si es vol veure d?aprop el reactor, s?ha de
passar per el costat o gairebé, està força amagat, però en el seu interior
conté el germen de la destrucció total. Perquè germini no s?ha de regar, només
s?ha de badar: un error humà (errare humanum est).

No és la primera vegada que parlo dels parcs
eòlics, ni serà la primera que algú es sentirà tocat del voraviu, però la
ignorància és el mes estès e ignorat dels coneixements humans a jutjar per les
rucades catalanes que he sentit i llegit sobre els parcs eólics, fins i tot
d?ecologistes militants, que com quixotescos desfacedores de entuertos s?apunten al No-vovis cum, sense estar realment enamorats de la Dulcinea de l?espelma.

Si algú, rara
avis, te interès en conèixer arguments tècnics i portar una discussió
allunyada de tòpics i politiqueries el remeto a un post anterior on
hi ha enllaços que el conduiran a haver de fer
un notable esforç per comprendre i poder avaluar, tan des de la vesant
tècnica com humana amb que cony hem de
fer l?energia que ens empassem com qui llepa alegrement un gelat.

Avui, els papers del Ingenioso Hidalgo i el seu escuder
estan canviats, i son els Alonsos
Quijanos com el que subscriu, qui criden al Sanchopanzas panxacontents: ?Que no
són gegants, collons, que són aerogeneradors per fer llum, o es que et penses
que els pets de turista il·luminen?

Desprès de l?episodi de la vaga al Prat i del vague
episodi de les bombes a Heatrow, diu que hi ha encara milers de maletes donant
voltes per aquests aeroports de Déu sense trobar al seu amo. Elles no ploren
com un cadell abandonat, perquè guarden dins tots els somnis dels seus
propietaris, son els propietaris qui somnien i ploren la pèrdua dels objectes
que es varen emportar per emmirallar-se en ells, ja lluny de casa, i
reconfortar-se de l?allunyament amb la presencia d?algun d’aquells objectes familiars.

Em sento temptat de visitar l?interior d?algun
d?aquests santuaris personals com qui visita una catedral, ensumant-ne l?olor i
mirant-ne els objectes, sense tocar-los, com a molt fregant-los lleugerament
per provar-ne el tacte.

Amb un sentit perspicaç, podria emular Sherlok
Holmes, i deduir un munt de coses de la persona que ha empaquetat els seus
objectes de companyia.

L?equipatge lleuger cada cop abunda menys, la gent
s?emporta la casa, o quasi, quan en surt; perquè en surt doncs?

El fenomen del turisme, a casa nostra, ve associat
indefectiblement al relaxament del règim dictatorial franquista, per tal de
poder embutxacar divisa i en l?imaginari hispànic, per la visió playera
de les sueques amb bikini. No va ser fins força mes tard, cap als vuitanta,
quan ja tothom es començava a veure el melic, que es va popularitzar sortir a fer
turisme a l?exterior i cada vegada mes lluny. De fet el mot ?turisme? ve, si no
m?erro, del tour per el mon que es
podien permetre els joves aristòcrates anglesos del segle XVI i que podia durar
de 3 a 5
anys.

Turista, viatger, o rodamón?. Vegem la maleta. El
rodamón amb el farcellet en te prou (o no te res més), el viatger porta el
baül, ?el mundo? a coll (que és la
seva casa), la maleta és pròpia del turista modern.

Els cavalls de posta s?han convertit en els
intercity, les posades en hotels, el ranxo en menú, i el veure mon en triar
programes de tour-operadors, tal és el nostre destí viatger.

Res a dir en contra, ja que el nostre destí també
és posseir cada cop mes coses, i ja se sap que les possessions posseeixen al
posseïdor i que aquest, desposseït, tornaria al estat de postració
pre-turístic.

Així doncs, encara que no ho sàpiguen o no ho
vulguin admetre els perdedors de maletes són afortunats. Lleugers d?equipatge
faran un llarg viatge per recuperar-lo en llocs insòlits que mai haurien
visitat. Els aeroports s?ha convertit, en punt d?arribada en lloc de sortida, i
perdudes les esperances de recuperar l?equipatge, a la propera maleta només hi
posaran una camisa, res mes, per no explotar de felicitat.

O és que encara no saben que l?home feliç es el que
no du camisa?

La gent del País Valencià es queixen sovint que els principatesos (o els de l?Ebre amunt,
si voleu) no els fem gaire cas, ni a
ells ni a la seva terra, i no els falta raó.

Jo mateix, amb lo mirador o badoc que soc (accepció
1ª, salvant opinió en contra) tan per temperament com per vocació, hi vaig
començar a anar no fa gaires anys. Enguany, he fet un petit recorregut per la
comarca dels Ports, l?alt Maestrat i les valls del Millars i del Palància,
trepitjant una mica volent o sense voler la Plana Baixa i tornant
per la carretera (o autovia, mig i mig) que puja des de Betxí fins a enllaçar amb la que
va de Morella a Vinaros.

També ha passat (la carretera te vocació
transversal) per pobles de la
Franja i per terres de la comarca de Terol, sempre per indrets
interiors, pujant i baixant ports, parant a badoquejar a poblets on no ens
esperen i que son com broquetes morunes que es deixen traspassar
per la carretera i es resignen (o no) a que uns adelerats els hi fotin
queixalada en forma de compra gastronòmica de formatges, cecinas i embotits, i se?n emportin posats, sigui a la retina o a la compact-flash, la
lluminositat del paisatge o la vellura de les pedres que les han vist de tots colors des de
l?època de les Comandes Templeres o fins i tot abans: la Iglesuela del Cid, Linares
de Mora, Rubielos de Mora, Manzanera…. Tot això tranquil·lament i parant quan
cal, sigui per buidar el canti o per omplir la cantimplora (que tot cal) i
sense el desassossec d?on menjarem o dormirem. Cadascú pot fer ben bé com li
plagui, però jo soc partidari de l?esbós i no preocupar-se de la parada i fonda
fins que arriba l?hora. Així no anem condicionats per arribar a tal o tal lloc
reservat, i sempre queda el recurs de l?entrepà, els ganyips, el vivac (o el superluxe
de la tenda) dalt d?un port i de cara al Carro que es dibuixa al cel.

Allà on, per telèfon, et diuen que no, si hi
arribes a l?hora (o deshora) de sopar probablement es que sí. Si no us ho
cruieu, comproveu-ho. Hi ha, a mes el gust de l?incertesa, l?aventureta
d?improvisar, el desreglament que ens torna altre cop davant la pròpia iniciativa perduda, a força de
tenir-ho tot garantit, uix!

No voldria pas que això ho llegís massa gent (no hi
ha perill), no fos cas que s?omplissin els recons on encara les guies
turístiques hi fan poca referència i que els camins que ara sols tenen senyals
de pista, apareguessin en quatre dies cartellejats i portaventurejats per la Diputació corresponent,
amb lloguer de burros i bicicletes, excursions en 4×4, en globus i amb emocions
parapentístiques per a novells des de el cim de qualsevol turó.

Hi ha gustos per tot, però jo preferesc els pobles
que no estan en venda ni es venen, com preferesc els qui viatgen sobretot per
mirar i només una mica per comprar, encara que les oficines i els patronats de
turisme opinin diferent i em malaïsquen.

D?aquesta divergència de criteris en puc donar fe i
exemplaritzar-la amb el que ens va passar a Sant Mateu del Maestrat,
concretament a l?Esglèsia Arxiprestal. Desprès d?haver-ne visitades unes
quantes en el nostre recorregut, resulta que la de Sant Mateu, perquè és un ?oeMonument clau de l?arquitectura gòtica a la Comunitat Valenciana,
reconegut com a Bé d?Interès Cultural (BIC).? s?ha de
pagar per entrar. Pagar per entrar a una església de culte?, apa home ! No
és que ?oecon la Iglesia
hayamos topado?, sinó que fou el noiet de la porta qui va topar…amb mi.
Tururut viola. Vaig entrar-hi sense pagar i sense ganes, només com a presa de
possessió formal de l?esperit ecumènic, desoint les crides del porter, que no
van trigar gaire a apaivagar-se davant l?evidència dels fets consumats. Al
sortir vaig demanar per el rector, i el cobrador, astorat, va arronsar espatlles.

-Com es diu aquesta Església?

-L?església Arxiprestal de Sant Mateu.

–Sant
Mateu oi?. Un publicà,
ja lliga la cosa. Digues-li al rector que si a l?església de Sant Pere de
Roma (que és l?església de les esglésies) s?hi pot entrar sense pagar, el
rector de Sant Mateu del Maestrat (mossén nosequé) no pot gosar posar la ma a
la butxaca del rector de Sant Pere de Roma (El Papa Benet Setzé) per molta
portada romànica o nau gòtica que llueixi, perquè Joseph Ratzinger no és
santmateví oi?

Hi ha coses que no valen un euro amb cinquanta.

A qui li importa saber qui ha guanyat?.

Aquesta dies he llegit documentades anàlisi sobre
la guerra al Líban, m?han suggerit, i n?he fet cas, consultar
determinades fonts per poder jutjar amb imparcialitat, però tot i així les
imatges que dia a dia he vist, no em deixen en el dubte: Israel no ha guanyat,
Hezbol·là no ha perdut, qui ha perdut ha estat el poble libanès.

Molts nous màrtirs mortífers sortiran de les runes
que no els han sepultat, son morts insepultes que viuran per morir matant desprès
de deixar l?anima colgada sota el formigó i la ferralla: un home desesperat amb
la foto dels fills morts a la mà ho deia ben clar, amb la sinceritat de qui no
te res a perdre; necessitava una bomba per lligar-se-la al cos.

Aquesta bogeria no tindrà fi perquè la mà dels jugadors
que mouen les peces al tauler ja compten
que no hi haurà escac i mat, que la partida serà llarga, que les peces no tenen
valor, son peons que es sacrifiquen no pas per guanyar, sinó per seguir jugant….a
costa de la mort aliena.

En tots els conflictes d?irreparable, l?irreprimible,
són les llàgrimes.

Ja vaig dir que no pretenc ser imparcial. Per això,
ara que és a la vora l?11 de setembre penjaré al balcó la senyera amb només
dues barres vermelles, horitzontals, i el cedre al mig.

Amb el meu país devastat per la fatxenderia dels
creguts, sentir-se per uns moments ciutadà d?un altre en que tot s?ha de refer dóna
esperança.

El company de ?oela trappola? va penjar fa uns dies un post inquietant.

No se si la ma que va escriure a la paret d?un racó del Trastévere, ?oeChi
ha amato senza speranza, ha conosciuto il vero amore? va ser la mateixa que va pintar
?oeCarla ti amo?. a les proteccions de la
via del tren.

Si així fos, i l?ordre d?escriptura fos aquest, caldria saber si el preu d?experimentar
la desesperança que condueix a conèixer el ver amor no hauria estat massa
punició, i si la mesura de que disposem els mortals per encabir-hi aquesta
passió no és massa petita per un sol gram de amor veritable o massa gran per tones
d?amor passatger. La foto es va fer des de la cúpula de la Basílica de Sant Pere, de
manera que centenars de persones han vist la declaració

Potser l?amant desesperat va acabar posant el cap sobre el rail? I doncs,
l?amor veritable no és d?aquest mon?

(Per veure la imatge mes gran, cliqueu a sobre)

<v:imagedata src="file:///C:DOCUME~1UsuariCONFIG~1Tempmsohtml1

Quan jo dic que els nostres Mossos s?estan passant no
es per ganes de el tocar tupè a la
Tura. Davant d?aquesta prova gràfica hom no sap que pensar.

L?agent, de mirada inquisidora, mostra la prova del delicte a l?acusat?
(que no capta la càmera). Si hem de jutjar per la mirada és això, però l?entorn
no ens mostra una comissaria, sinó una església romànica.

El Mosso ens esta dient que penja l?uniforme per abraçar els hàbits?.
La mirada desafiant no és d?algú que ha vist la llum de la fe.

És un Mosso castrense i trencador que oficia la missa amb l?uniforme
del Cos? Em sembla massa trencadissa per tan poca vaixella.

Pot ser un brindis al sol?. Difícil i desconcertant: hi esta d?esquena.

Es un provocador disfressat o un muntatge a l?estil del Sant Sopar amb
Jesús fumant que tanta forrolla va fer amb el corresglesies a Vic? . No l?uniforme és
autèntic

La foto és impactant, i si l?hagués feta una agencia publicitària ho
entendria, però no; surt publicada acompanyant la notícia de que els Mossos
varen recuperar els objectes religiosos
robats a l?església parroquial de Tavertet. Res millor doncs que mostrar a l?escena
del crim, els objectes del delicte.

Em sembla una mica excessiu, crec que l?estàtua de la Mare de deu és de la mateixa
opinió que jo, deu ser un Mosso il·luminat o potser de poques llums.

<v:imagedata src="file:///C:DOCUME~1UsuariCONFIG~1Tempmsohtml1

Hi ha coses de les que no es pot parlar, hi ha una
palanca de tall, interior, que ens ho impedeix. Si no hi fos, tot el nostre
conjunt humà deixaria de ser-ho, i per això guardem lluny el fulminant de
l?espoleta, per no explotar.

No ens acostumem a les imatges de cada nova guerra
que ens ensenyen però fem com si ja estiguéssim endurits. Observem la mirada
dels periodistes d?estudi de tevetrés o d?altres emissores i la dels
corresponsals al Líban i Israel, per exemple en Joan Roura i la Isabel Galí. i hi veiem la
diferencia entre el ser i l?estar en la seva mirada, parlant uns i altres de
les mateixes coses, dels mateixos fets. A aquesta categoria de periodistes que
van a trepitjar el terreny en comptes de llegir
les pantalles se?ls hi entén tot i parlen amb la mirada derrotada i
impotent, amb l?horror i el cansament clavat als bastonets de la retina, encara
que els enllaços siguin defectuosos, per això son assenyalats com a
enemics per els lobbys jueus i amenaçats
per la ?oebrunete mediàtica? de l?aparell propagandístic dels que es reclamen
fills de Sió i d?altres que només es presenten com a cosins d?aquells.

La mirada no són els ulls, és l?estat emocional d?un
ésser tot sencer que s?expandeix a través dels ulls, com una ona de xoc. La
mirada no ens mira, ens comunica; en vaig tenir prou amb la mirada per
comunicar a la meva mare la mort del pare. Potser aquest és un exemple massa
personal, o massa extrem, però observem la mirada del nostre interlocutor i
riguem-nos dels polígrafs.

Hi ha ulls bonics i ulls lleganyosos. Els ulls de la
presentadora Helena Garcia Melero o els de la que fa els informatius de nit a
la 2 (no en sé el nom), son d?una atractiva bellesa i això també és important
per algú que te per feina fer d?icona de l?emissora. En aquest aspecte, la
tevetrés també està en franca decadència; els i les seves presentadors i
presentadores son de parpelles caigudes i/o d?ulls massa rodons i saltadors. Es
estrany que el seu departament de marketing no hi hagi caigut, potser no en
tenen

La mirada
però, pot passar per sobre d?aquestes consideracions estètiques, sempre que hi
hagi suficient caliu per inflamar-la.