Volem Pamboli
pa amb oli volem /volem pa amb oli / pa amb oli volem
si no ens el donen
si no ens el donen
no callarem.
El castellà sentia els crits del serfs de la gleva des de dalt de la muralla com si sentís ploure.
-Tips con van i encara pidolen, no en tenen mai prou.
I deixava que cantessin perquè era un castellà amb bon tarannà, no com l?antic amo, mes sorrut i bel?licós que els hauria enviat la milícia a fer-los un bon estrip a la vora del melic amb la punta de la llança.
El seu Conseller no era de la mateixa opinió, exigia ordre i una demostració de força, de manera que els protestaires sabessin que qui mana, mana.
El Senyor en canvi fins i tot alguna vegada, desprès de molts mesos i anys de demanar-li accedia a llençar-los alguns pans de farina de moresc i repartir-los algun bot d?oli ranci.
Tanta prodigalitat encara irritava mes al Conseller, però el Senyor, -que per això era el Senyor i no el Conseller- se les sabia totes en l?art de governar
– Mira?ls, grassos i llustrosos gràcies a la meva protecció.
Cal esperar llarg temps a concedir el favor mes insignificant, se?ls ha de fer gruar qui sap lo, aleshores prenen com a festí les engrunes i com a victòria la meva sortida al balcó, i m?aclamen. Concedir-los favors seria malcriar-los, en voldrien mes i mes i potser un dia enfornarien el seu pa per coure?l al seu forn i collirien les olives per portar-les al seu molí .
Mala cosa el dia que no cridin, el dia que no els senti, el dia que no em beneeixin ni em maleeixin, el dia que no demanin, el dia que m?ignorin. Aquells dia les muralles del castell s?enrunaran.
Al Conseller li va agafar un cobriment de cor només de pensar-hi, però el Senyor va somriure tot fent una ganyota.
– Per ara, aquest dia no arribarà mai; es conformen a demanar el que volen i, puig saben bé que no ho obtindran, s?acontenten amb demanar. Els meus espies m?ha assegurat que ni tan sols els ha passat pel cap construir un forn propi ni comprar un molí.
La por és la reixa mes alta, la panxa la cadena mes gruixuda.