Cafè en gra

Jo tinc per cert que vaig néixer
un capvespre

d?un fred hivern, a l?esquena del
mon

vora d?un camp i del mur d?una fàbrica,

al sí d?un mas que llanguia del
tot.

Era l?instant en que un mon es moria

enmig del part d?uns estranys
horitzons

(del
llibre ?Roderes? de Ramon Minoves)

A l?Hospitalet de Llobregat, a mitjans de segle
passat varen començar a conviure-hi forçosament els masos de sempre i les noves
fabriques, els pagesos i els nouvinguts, (aleshores se?n deia emigrants)
procedents d?Andalusia, d?Extremadura, de Múrcia… No venien en cayucos ni pasteres, arribaven en tren a l?estació da França, amb una maleta
inflada, lligada amb un cordill o la
corretja del cinturó i eren blancs de raça i colrats de color.

La vida rural ver rebre els primers tocs de la
industrialització i els pobles del voltant de la Barcelona noucentista
varen començar a créixer i a inflar-se sense ordre no concert, com un gra de
pus.

Vull
recordar els solars amb deixalles,

Amb alt
herbei i amb infants juganers,

Camins amb
serps, sargantanes mandroses,,

i torts
carrers, amb comerços i gent,

pisos en
blocs de famílies obreres,

masos
coberts per les heures del temps

urc català,
cante jondo i guitarres,

aiguabarreig
de rius freds i calents

No solament es moria una forma de vida rural, sinó
el mon construït pedra a pedra amb sentiments, amb paraules, fet a ma cada dia,
llaurat, i collit en bona anyada, resignat a una voluntat superior. Un mon a
l?abast dels ulls, que la mirada feia bell.

Mai no he
vist uns instants de bellesa

com els
d?allí, on vaig viure d?infant:

la lluna
gran pentinant les figueres

en el moment
de les ombres fragants

i els
borinots festejant les glicines

aquells
matins de cel blau esclatant.

Mai no he
vist unes postes mes belles

entre els
canyars amagant l?horitzó,

cels
encantats que la tarda daurava

i núvols
roigs en un mòbil plafó.

Mai no he
sentit un perfum com la terra

quan l?han
regada a la posta de sol.

I un nou entorn amb totes les misèries, pors i
perills, sòrdides històries, que queden clavades per sempre, ferint la retina
d?un infant de pagès, i que no cicatritzen mai.

Mai no he
vist mes mesquina lletgesa

com la
d?aquells horitzons de raval,

els
fanguissars, romegueres i ortigues,

fàbriques
greus i carrers sense asfalt,

colles de
nit amb cançons de borratxo,

freds
ganivets amb baralles de bar.

Il·lustres
clans, amb mesquines histories,

nats del
no-res, de benvendre solars,

i el crit
del vent entre els erms de la tarda

i el tímid
llum, trontollant allà dalt.

Mai no he
vist mes mesquina lletgesa

com la
d?aquells horitzons de raval.

Es el destí dels territoris fronterers, terres de
marca: tan rius, com camins ramaders, com vies romanes passen per dintre
de casa, a frec de paret, i el transit ens engoleix.
Encara bo quan només són gent i bestiar; el pas d?exèrcits conqueridors els
segueix les petjades i s’escampa la tropa, s’asseu a la nostra taula i mengen del nostre plat i sort tenim si en
surtim vius.

Aleshores el mestissatge és inevitable, la puresa
de sang no fa un poble, el fa la voluntat de ser-ho.

Sóc
fronterer, d?aquest mon de barreja

que ha ben
marcat tot el meu tarannà.

Sóc de
pagès, de cultius fets per l?aigua,

no gaire
lluny del vinyet i el secà.

Sóc de ciutat, del suburbi mes xava.

Sóc ben
mestís i el mes pur català.

Si recordar és tornar a reviure, de vegades, veure,
és morir una mica. Els passos ja no deixen marca a la pols del camí, car el
camí és una avinguda asfaltada, amb amples voravies poblades de botigues de
marques d?anomenada. Ens han pres un mon que teníem guardat darrera la porta,
ara la porta dóna al buit del temps.

Ara he
tornat a aquell escenari

i m?he
perdut tot buscant un carrer.

La gran
ciutat va engolir-se la terra,

gent i
ciment fan sentir-me estranger.

Ara he
tornat a aquell escenari

i m?he
perdut tot buscant un carrer.

Som plistocèniques criatures, descongelades i
clonades, que la ciència a fet reviure, que tornem als escenaris coneguts d?un
mon ja desaparegut, i ens preguntem què hi fem aquí.

Per a tota resposta sentim l?eco de la nostra veu,
i si insistim oïm un guirigall format per la xerrameca de passavolants, clàxons
i musica electrònica d?inevitables baixos ressonants que ens buida les neurones
que ens queden.

Aleshores, en un acte de suprema voluntat decidim
que hi som perquè existim i volem seguir existint, el nostre lloc al mon no ja
no el trobarem, perquè tampoc el nostre mon, aquell que ens ha fet com som, existeix. Nomes ens queda seguir,
caminant pel camí transitat per aquells que creuen en mes mons, en mons que no
s?acaben mai.

No sóc
aquell que, de lluny, torna aquí

Vinc de mes
lluny, car jo vinc del passat.

Si sempre es
pot retornar pels camins,

en canvi no,
contra el temps cavalcar.

Ja no
existeix el meu poble d?infant,

aquell
indret va deixar d?existir.

Car si el
meu món és una ombra distant

ja no tinc
lloc. Només tinc el camí.

(Tots els textos poètics pertanyen al llibre
?Roderes?, publicat per Ed. Columna)