Nacionalisme en pols
Observo encuriosit
(avui m?he llevat observador, fent honor al títol del bloc) que les nacions amb Estat propi es guarden
prou de proclamar-se nacionalistes i contràriament, els nacionals de les
nacions que formen part d?una altre Estat se?n proclamen obertament, i a més alguns volen la independència.
Ahir vaig haver de
desenredar la madeixa del fil de marcar, i vaig pensar que què millor que posar
al mateix temps les mans i la ment a treballar en desfer embolics
Ser nacionalista i
independentista és una contradictió in
terminus, lliga com l?aigua amb l?oli.
Abans de portar-se
les mans al cap parlem-ne: el nacionalista ?pacífic? vol veure la seva nació
reconeguda i el nacionalista bel·licós la vol veure ampliada; tots dos la volen
independent, i gran entre totes les altres -la mes gran- cap nacionalista es
conforma amb menys que un Imperi. Va per
graus, es clar, un no somia amb l?Imperi quan encara no te un Estat, però sols
és qüestió de temps… i oportunitats.
L?independentista
en canvi, vol la independència (o la no dependència obligada) i precisament per això li sobre l?estat
nacional. Acceptaria la lliure adhesió, però l?estat no acceptaria la seva
lliure voluntat d?adherir-s?hi o de sortir-ne. Ser nacionalista i
independentista és contradictori, només es pot ser una cosa o l?altre i encara,
doncs el nacionalisme és una condició permanent i d?independentisme és
circumstancial.
Ser independentista
és una qüestió de simplificació a fi de poder sumar i restar igual que fem amb
les fraccions abans d?operar amb elles. Si sóc una fracció d?estat espanyol, de
regionalitat catalana amb un govern autonòmic, constitucionalment espanyol ja
no se on soc ni de qui soc ni en quants trossos m?ha partit, de manera que no
m?hi trencaré el cap i faré la meva, independentment.
Si algú ha entès bé
l?anàlisi i s?atreveix a seguir amb exemples, pot anar al lavabo i tornar.
Tots els grups
polítics que operen al nostre país, oficialment autonomia, beuen del mateix
nacionalisme en diferents presentacions:
Els convergents
d?arrel pujolista, (nacionalistes no independentistes) son els mes coherents;
beuen nacionalisme en pols que es pot diluir en aigua, llet, orxata o qualsevol
líquid bevible i no són independentistes (si un dia tinguessin estat no
estarien per la independència d?una part, com ara)
El PSCistes i
PPeros (oficialment no nacionalistes, anti-independentistes) són d?un
nacionalisme condensat que beuen directament del pot, sense diluir. No te cap
importància que uns es diguin no nacionalistes catalans i els altres no
nacionalistes espanyols. Si que en té el matís ?anti? que afegeix un grau mes
de nacionalisme.
Els d?esquerra
(republicana) -nacionalistes i
independentistes- no han llegit encara aquest post, i en cas que el llegeixin
no crec que refundin les bases del partit, però tenen dues ànimes igual que
l?ordinador amb que escric te un ?core duo?. Sempre és un problema tenir un
òrgan vital dividit. Beuen nacionalisme sencer, sense descremar, de vaques
casolanes, fresc del dia.
Els d?Iniciativa, sincerament
no sé que son ni que beuen. Quan van deixar de mamar Marx i Engels han begut de tot per sobreviure, però de teta
autèntica sols n?hi ha una (o dues) i sempre es troba a faltar. Potser han
inventat un batut nou, en fi….
Jo no em proclamo res,
simplement un dia hi vaig caure i vaig entendre que no era nacionalista, sinó
independentista circumstancial. Si un dia tenim estat tampoc seré nacionalista
i seré independentista o no segons si m?està bé o no el que faci el meu estat.
Si un dia tenim estat,
però, serà perquè hem fet quelcom mes que donar-hi voltes
Ja em perdonaran
alguns, però nomès de parlar-ne estic una mica marejat.