Cafè en gra

No
hi ha hagut finalment agrupació d?electors, com vaig proposar, que posés les bases d?un partit que pugui
presidir Mamadou.

No és una idea tan forassenyada com algú pot pensar.
Jo crec que si es posa a dirigir un país a algú que se?l sent seu, tan li fa on
hagi nascut, confiaria mes en un immigrant que ha passat la dura prova de la
integració que no pas en aquells que fa anys que teixeixen les aliances a
l?ombra per fer-se amb el control del poder.

Que no sabem què faria un Mamadou president? Que
potser sabem què faran els que es presenten un cop se?ls hagi fet a mans el trumfo
dels vots?. Tant per tant, m?inclino mes per la renovació total que per els
pactes fracassats o per els nous, covats amb l?escalfor dels resultats.

Soc dels que penso que un país es fa amb
l?entusiasme del que fa una empresa pròpia i ho arrisca tot. Poc hi tenen a veure els credencials de
catalanitat en forma de llinatge. Si així fos, jo mateix que puc acreditar fins
a tretze generacions dels meu cognom en línia directa, que van néixer i viure a Catalunya (el meu avantpassat mes
antic del que tinc constància documental va néixer el 1640 i es deia Joâ Selva)
estaria a la mateixa alçada que un Vidal-Quadras, els avantpassats del qual van
anar a Cuba a enriquir-se amb el sucre i el tràfic d?esclaus, com tants altres llinatges catalans ( Güell, Gener, etc).

Els països no els fan les famílies, els fa la
voluntat de la gent, i si la voluntat d?un senegalès de tretze generacions
senegaleses acreditades es refermar-se com a català, me?n fiaré mes que d?un
oriünd Vidalquadrista amb el que no m?hi uneix absolutament res i me?n separa tot
començant pel país que defensa.

No votaré sota l?aixopluc d?un sistema que impedeix
cap canvi real, això és una posició personal i no en faig proselitisme, perquè prou em fot que em diguin que haig de
votar.

De totes maneres escriure quatre dades que vaig
sentir ahir al programa de RAC 1
?Minoria Absoluta?(es pot descarregar l?àudio a la web de RAC1). Entrevistaven
a Gabriel Colomer, director del Centre d?Estudis d?Opinió de la Generalitat.

1) Quan comença una campanya
electoral el 75% de la població te el vot decidit.

2) Del 25% restant, uns són
indecisos (però gent prou informada a qui costa molt manipular) i altres són
ignorants totals de la política

3) Cada dia els partits tenen
una enquesta sobre la taula per teixir l?estratègia de captació del vot dels
ignorants de la política (pot ser amb una frase, una promesa o una foto) i precisament
aquest ignorants, totalment manipulables són els que acaben decidint .

4) El repartiment i el nombre
d?escons es fan en base a la població que hi havia el 1979 (Catalunya és
d?única ?autonomia? on la llei electoral encara esta per fer, ja que als grans
partits no es posen d?acord, i com a mal menor ja els hi va be que no n?hi
hagi)

5) A França esta prohibit per
llei, els blocs electorals i els cartells electorals, és prohibit tapar-se uns a altres la
propaganda i aquesta s?ha de posar a llocs expressament situats. A països com
Dinamarca o Holanda no hi ha espots ni
publicitat electoral, es fan eleccions sense soroll, com una activitat més,
integrada a la vida diària.

Aquestes perles adornen el marc sobre el que es
pintarà el quadre polític dels propers quatre anys.

El partit dels Mamadous, seguirà esperant per néixer
a que es desfaci l?smog

Fa un temps benèvol, hauria de fer fred i no en fa.

Un
caprici del big-bang va situar
l?eclíptica de la Terra
a 23 graus i mig de l?eix de rotació, i nosaltres hem anat a parar a una
latitud que aprofita al màxim aquest fenomen i ens permet gaudir de quatre
estacions a l?any. La transició lenta entre una i altra estació és un dels
fenòmens que mes ens fa present el pas del temps.

Aquesta agulla incerta del
rellotge intern, els nostres bioritmes, s?emmotllen a la cadència de la claror
i de la foscor i els interludis entre
dues estacions son com el so de les petjades que ens acompanyen quan anem
caminant per la solitud d?un bosc i ens fan presents el camí. Caminem.

Avui ens han canviat l?hora oficial (un cop mes
?oficial = fals?) i som una mica mes a la vora de l?hora que marca el sol; de
què ens ha servit corre-li dues passes al davant durant sis mesos? L?energia
que hem estalviat, i que no sabem aprofitar, no significa ni una milmilionèsima
de la que ens ha estat enviant durant aquest temps. Cada segon rebem, als límits de l?atmosfera
1,36 kilowatts d?energia i tenint en compte els 500 milions de kms quadrats de
la terra, si som aficionats a fer números podem anar comptant.

Parlem del temps com si fos una magnitud mesurable,
i ho és en algunes ocasions, però el temps se?ns escapa.

Aquest matí he agafat la moto, que feia dies que
estava recolzada en el seu tercer peu sense que ningú li fes cas, i he rodat
sense pressa per carreteres locals del Lluçanès: Sant Bartomeu, Olost, Prats,
Sta. Eulàlia de Puigoriol, Sant Boi de Lluçanès.

Ara anant en moto no et toca tan l?aire com abans,
perquè s?ha de portar casc. Cert que les motos corren molt més i que els
diumenges hom troba tota una corrua de motoristes amb la granota llampant que,
com a processionàries, flecten el genoll als revolts, tapats de cara, però amb
un bon casc d?estiu, d?aquells ?Jet?, es pot sentir l?aire lliscar per la pell i
ensumar els perfums i ferums dels camp , veure de prop el paisatge, i parar-se
a la cuneta per perllongar la visió d?una perspectiva que la velocitat hauria
fet massa fugissera. La moto és un bon estri per recórrer força territori en
poc temps sentint-se al mateix temps integrat, sense barreres que separin
del paisatge.

D?aquesta manera el matí ha passat volant, amb un
sensació de lleugeresa. Ara en canvi, la tarda te el temps aturat en el
paisatge que diviso mentre escric. La morera, que tenia les fulles esgrogueïdes
ja fa dies n?ha perdut mes de la meitat i cap allà a baix al riu, els
pollancres comencen a jugar amb els colors. Les ?Gymnopedies? que ara sonen
pels altaveus son la banda sonora adient per una tarda reposada, on s?imposa
per moments la llums càlida de l?interior que es va fen mes present a mesura
que el perfil del Turó de l?home es desdibuixa. D?aquí a mitja hora seria fosc
del tot sinó fos per la lluminària que, també els pobles, projecten amunt
amagant aquell tros de Via Láctea a la
que ens diuen que pertanyem. Ara mateix s?acaben de tenyir de rosat els núvols, el sol ja és sota l?horitzó
visible i ha passat un dia, un dia. Un dia de llum a llum, la nit sempre és
fosca, llarga, som criatures diürnes.

Estic ?off? fa dies, passo de mirar o escoltar
espais i spots electorals. I entrevistes.

Quan surten aquells/elles periodistes a la pantalla,
amb cara de pal, dient que ells no firmen les cròniques de campanya per
desacord amb les normes que els imposen, m?agradaria saber si tampoc firmen la
nòmina.

Si fossin sincers, tan la premsa, com els mitjans de comunicació,
inclosos comentaristes professionals o venturers, confessarien el seu immens
agraïment al circ electoral que anima el galliner i afavoreix el consum
immoderat d?opinions. Què millor que un bon plat picantons de granja per aquells que viuen de vendre fets guisats
al gust de cada xef?

Quan es vol vendre aquell producte ?innovador? que
no serveix per res el que cal és un bona campanya: una campanya de màrqueting.
El resultat es la compra que al cap de poc es llença i s?oblida

En
la campanya i pre-campanya electoral que suportem amb una paciència de Job (? a treball, vegeu ?Bíblia?) ningú posa en
discussió que l?aritmètica electoral pugui ser un altre de la que és, tots els
càlculs es fan amb aquella regla de Hont
que es va implantar fa anys i panys per tancar el mercat de vots en favor de
les marques implantades.

En aquests temps
d?obertura de mercats, de lliure competència, i de globalització, seria bo que,
per exemple, en Sala
Martin (reconegut economista liberal, épatador,
president interí del Braça i entrevistador crack, hacker expert en
craquejar les proteccions internes dels candidats) ens lliurés una recepta, amb
l?aval si pot ser de la
Columbia Univertsity, per passar d?una punyetera vegada del
producte únic al multiproducte.

Som al segle XXI, i en
els supermercats encara no venen candidats ni presidents, no s?hi poden trobar
programes polítics digeribles ni a la secció de les conserves, ni a la dels
aliments naturals, ni tan sols a la dels precuinats, no hi ha gadgets com les ulleres d?en Saura, el
bigoti d?en Carod, o les dents d?en Mas que s?ofereixin de regal al
comprar-los.

Una
societat que ha acceptat amb entusiasme el consum i el viure al dia, no pot
suportar mes un sistema electoral de tall soviètic, no podem fer cues
interminables per comprar tres o quatre candidats en un immens i desert
supermercat mal il·luminat, amb venedors-funcionaris que, exhaurit el producte,
no en tornaran a tenir fins d?aquí a quatre anys.

No,
això no pot ser, però sembla que no ens en hem adonat; discutim qui suma i qui
resta, quins panellets resultaran de la combinació de pebrots i pinyons, o de
cebes i sucre de canya, o de pebrots i cebes, o de sucre de pebre i pinyó de
canya. Diuen que totes les combinacions són legítimes, però pel meu gust no. Tinc el paladar refinat.

Aquella
última llum de l?estiu
que tardoreja, ens dona un exemple curiós del mal que et pots fer si jugues
amb una màquina que ha programat el teu enemic. Com que esta molt ben exposat,
no hi afegiré res més.

A
l?ultima campanya per el referèndum ja vaig reciclar la propaganda electoral
que em van arribar per correu. Despesa inútil que no poc pal·liar apuntant-me a
les llistes Robinson.

He
llegit fa poc que il·lustres co-blocaires ja han assolit xifres de 25 mil i 30
mil visites.

No se si son les mes altes, però en tot cas
quintupliquen les que ha rebut aquest humil bloc que us parla.

M?hauria agradat conèixer el meu visitant nº 6.000,
i encara que no li puc oferir un allotjament web gratuït com a premi, hauria
estat be disposar d?una banda virtual amb el rètol ?Visitant nº 6.000? perquè la pogués
penjar a l?escriptori del seu ordinador. Però tampoc, hi ha coses que són mes
fàcils fer-les manualment, sobretot per els que no som experts en informàtica.

A propòsit d?això em permetré fer uns suggeriments
públics als gestors de Vilaweb:

1. Seria molt demanar que a la
pàgina de gestió de cada blocaire hi apareguessin tots els títols dels posts
que hi ha anat penjant, amb l?enllaç corresponent per accedir-hi amb un clic?.
Quan ja se?n porta un nombre una mica considerable facilitaria molt la feina de
localitzar-los (i recordar-los)

2. Aprofitant l?anterior,
seria possible indicar entre parèntesi les visites que ha rebut cadascun i el
dia? (així el ranking podria ser personalitzat, sobretot si es podés exportar a
un full Excel)

3. Es podria posar un enllaç
per baixar-se un programa de descarregar adient que guardi al disc dur tots els
posts i comentaris publicats, de la manera mes simple possible (sols text, per
exemple) sense consumir gaires recursos de memòria?

També a propòsit de les estadístiques actuals de que
es disposa, trobo que està bé tenir una orientació de quants i què et llegeixen
perquè hom s?emporta veritables sorpreses, per exemple:

·
Els posts mes llegits (teòricament) no són pas els mes comentats

· Hi ha posts antics que tenen reiteradament visites (poques però
sostingudes) ???

· Potser també caldria una explicació mes concreta de com es
comptabilitza, ja que les visites al llistat principal i les mes visitades del
dia no quadren mai.

Tenint en compte que una cosa és la curiositat i un
altre d?interès, el nombre de visites d?un bloc és un índex per mesurar-ne la
popularitat, que moltes vegades no coincidirà amb l?interés real per el seu
contingut, i d?altres vegades sí. Sense desmerèixer a ningú amb un nombre alt
de visitants, blocs ultres i anticatalans que no esmentaré per no fer-los el
favor, també reben moltes visites de gent totalment contraria als seus
postulats.

Però tampoc ens enganyem, no cal fer-se el melindrós
o el desmenjat, tothom que escriu i publica voldria saber quina és la
receptivitat del seu discurs, i a part de la vanitat personal, els comentaris i
les visites ajuden a saber com arriba al públic receptor allò que un vol dir. I
per poc intel·ligent que es sigui, convida a rectificar quan cal.

Així doncs a aquells pocs o molts (però bons) que
tenen interès en llegir-me, els hi agraisc la deferència i, en conegui o no el
nom, se que compartim alguna cosa, circumstancia aquesta que, en els temps que
corren, no és poc.

No se per quin motiu, sento a parlar molt de bolcs
aquests dies.

De blocs electorals que els periodistes no firmen
com a protesta -curiosa protesta diria jo- perquè en tot cas el que haurien de fer si no estan d?acord
al que els obliguen, es fer vaga de noticies sobre les eleccions, però com mes
va la rebel·lió esdevé mes impossible. Amb el cul llogat un no seu quan
vol.

També sento a parlar dels blocs, aquests blocs,
semblants al que ara estic escrivint, però no iguals, i també em crida l?atenció
que sigui precisament ara, quan falta una setmana per la gran festa de la papereta,
que la propaganda política es bolqui també en aquest camp de sègol a sembrar-hi
patetes i altres tubèrculs que no venen al cas. Es el mes semblant al spam, el
bloc-spam, una intromissió no desitjada en un espai que al meu entendre hauria
de servir per desintoxicar-se de les empapussades mediàtiques.

Però com que som tolerants i ja força estoics,
cadascú esquiva o entra al parany com millor li dicta el cor o el seny.

És clar també que, al menys en aquesta comunitat
blocaire, els que ens volem quedar al marge d?aportar encara ?mas madera? a costa de destruir els
vagons tibats per una estúpida locomotora que ens porta a uns topalls de final
de via, estem en franca minoria, però és el que hi ha estès. Cada dia hi ha mes
roba estesa que no ha estat rentada, un síntoma poc o gens edificant, però
sobretot una pèrdua de temps.

Amb aquest panorama es natural que estigui desganat
i temptat de declarar-me en tecla caiguda; com es pot parlar de res que no giri
entorn al pol d?atenció central?

A pesar de tot, però, no penso renunciar a escriure
del que vulgui si en tinc ganes encara que només sigui per seguir comunicant-me
amb aquell grapadet de lectors, que per una raó que encara no m?explico, segueixen
llegint aquest bloc.

Aquest matí he llegit
una noticia que enllaça amb el que comentava en l?anterior post.

Si el nostre govern
d?estar per casa es declara amo dels arbres, el president del govern del Imperi
del B declara que l?espai és seu, i que per tant, no hi deixarà posar peu ni
antena els satèl·lits dels Imperis del M, si així li rota.

Es tracta d?una
llei dictada a l?empara en l?article 26 de la llei del Califa, pensada per a
cassos de compromís. El Bush aquest te els engonals amples, i una amoralitat
sols comparable al cinisme religiós que practiquen determinades esglésies
presbiterianes de moral estricta i restreta que el patrocinen i que s?aguanten
un pet per no destorbar el moment solemne d?una execució.

El pitjor del cas és
que, com va demostrar al rebre la noticia del atac a les Torres Bessones,
aquest home posseeix unes poques neurones amb dèbil atracció però que queden
solades quan es connecten, no en te ell la culpa, es que el van parir així.

Tot país
necessitaria un imbècil que doni la cara, però no tots els països tenen aquesta
sort. N?hi ha de presidits per il·luminats perillosos, per corruptes
prepotents, per assassins repugnants, per multimilionaris bananers, per
militars carnissers, per feixistes conversos, per sectaris mafiosos, i també
per demòcrates formalistes, per il·lustrats perdonavides, per financers àvids,
per egòlatres impenitents, per violadors impunes, per lletrats juridicistes, però
tenir un imbècil amoral com a cap d?estat és una sort, doncs se li poden
atribuir els actes mes recargolats dictats per els cervells grisos a l?ombra
que mouen els fils sense donar la cara i que traspassen la responsabilitat de
l?ordre que volen imposar al imbècil titular del mes alt càrrec del país.

No se què passaria
si realment les armes de destrucció massiva caiguessin en mans dels grups
enquadrats en l?Imperi del M, però aquesta defensa numantina de la preeminència
de la voluntat dels EEUU per sobre de la voluntat (o abúlia) dels dirigents de
les altres nacions em recorda la lenta agonia del Imperi Romà i la seva
caiguda, que va durar mes d?un segle. Els bàrbars es van romanitzar i tota la
potencia de les legions no va poder fer res quan l?ordre intern es va canviar
des de dintre. D?aquí a poc als Estats Units hi haurà tants hispans com anglòfons,
i a Europa tants africans i asiàtics com europeus.

Probablement els
canvis futurs vinguin mes empesos per la demografia que per el ?terrorisme?
internacional, això un imbècil no ho sap veure i els mentors de l?imbècil estan
massa preocupats per dominar financerament als seus rivals.

Tot te amo. Alguns faigs de la Grevolosa són de la Generalitat de Catalunya.
En voldria veure l?escriptura de propietat i anar seguin la història d?aquesta
propietat fins arribar al primer propietari.

La propietat de la terra i del que hi creix, és a l?origen
de totes les disputes humanes, la societat
dels segle XXI deu ser la primera a la història que ha arribat a assignar un
propietari a totes les terres del planeta, enfonsades o emergides, gelades o desèrtiques.

Quins temps doncs aquells on un explorador ?descobria?
i prenia possessió d?una terra a ultramar en nom de la corona corresponent!

Sempre m?ha semblat una irracionalitat voler-se
identificar com a propietari d?allò que ha existit sempre, que és consubstancial
al mon en que vivim. Entenc la propietat d?una casa, d?un cotxe d?una màquina,
la propietat intel·lectual, etc, coses que han estat fetes, construïdes o
enginyades, però no de les que han existit sempre.

Així dons el proper govern sortit de la matemàtica política
formulada amb els números que s?apleguin el dia de Tots Sant, heretarà uns ?Fagus
sylvatica? monumentals que deuen tenir mes anys que la Generalitat instaurada
i restaurada i dels que m?estranyaria molt que en qualsevol dels Estatuts que
es fan i desfan, figuressin en l?inventari .

Per a mi, en tot cas, els faigs de la Grevolosa són allà
simplement perquè hi han crescut, no són de ningú en particular, s?aguanten
drets perquè les arrels els hi creixen com braços que s?escampen per arrapar-se.
Si d?algú son, una mica, és d?aquells que anem a contemplar-los, i deixar-nos
corprendre per la seva majestuositat.

Quan l?aigua que llisca pel fort pendent hagi
descalçat tota la terra on s?enfonsen les arrels, l?arbre monumental caurà, com
altres ja ho han fet, i quedarà dret,
potser, el pal de metre i mig i el ridícul cartell anunciant la propietat d?un
arbre que ja no hi és.

Però tant li fa, la fabrica de cartells ja trobarà
altres punts on plantar les seves manufactures.

Esplèndid
comandant, nau capitana,

alcàsser
ben fornit de bateries,

muralla
mineral que et llicencies

havent
portat al cim l?orgull blau-grana.

Cuixes
d?acer, ballesta sobrehumana,

fàbrica
de gardeles que congries

esteranyinador
de porteries

i
míssils que rebenten la diana.

Per
imposar la llei amb escombrades

pel
fred engany a l?hora del penal,

pel
llarg dibuix de magistrals passades

i
pel cacau aquell de la final.

no
trobarem ningú que se t?assembli.

Adéu,
Tintín, adéu heroi de Wembley!

?Lo
Gaiter del Besòs?

Possiblement molts culés no coneixen aquest sonet dedicat al Koeman nostrat, aquell que va fer pujar el primer graó al Barça en l?escaleta
que porta al cim dels recol·lectors de ?Xampinyons?.

L?autor del vers no és altre que en Ramon Solsona,
un dels escriptors que mes ha investigat la llengua i l?hi ha sabut trobar les giragonses.
I amb aquest material, i una bona dosi d?observació i sentit de d?humor, ha
construït una literatura que ningú etiquetarà com a transcendental per els
temes i la forma, però que si que ho és en la recuperació de mots i modismes genuïns.

He recordat el vers ara que ?encara- estic llegint ?Cementiri
de butxaca?, un llibre seu acabat de sortir del forn (setembre de 2006) i que
sense haver-lo acabat, em permeto recomanar.

La meva família em mira amb incredulitat (jo sóc
una persona seria) perquè veu que ric sol com un orat fins i tot havent deixat
el llibre. Potser a un altre no li farà gracia; això de d?humor es quelcom com l?amor
a primera vista: o lligues o res.

En fi, si algú s?ho passa bé amb el llibre, que no
em doni les gràcies a mi, sinó a ?La cripta del panteó?, per exemple.

No tots aquests de la foto són Putin, darrera la màscara
hi ha altres personatges d?alta rellevància política que s?indignen, com cal, per
un moment.

No tots tenen la mirada aquosa e inexpressiva de l?assassí, com
vidres glaçats al fons de la cova de les celles, ni els llavis sinuosos tancats
que amaguen la pressió de les mandíbules que tensen els solcs de les galtes
espremudes, no tots amb la cara paguen.

No tots són ex-agents del KGB, hi ha caps d?estat i ministresses d?exteriors que soparan amb
assassins perquè la cortesia diplomàtica obliga i perquè els afers interns de
cada país són inqüestionables.

Darrera de cada Putin, reproduït infinitament, hi
ha les cares amables de dirigents d?Estats que dediquen el
20% del seu pressupost al lucratiu negoci de fabricar i vendre les armes que
assolaran la terra com el pitjor dels flagells.

Però els mateixos que fan això, els seus propagandistes
i aquells anodins
personatges en campanya electoral de fireta, que ens volen fer creure en
les mans netes
de la democràcia no ens faran oblidar a l?Anna.

A l?Anna
no l?oblidarem mentre no ens arrenquin la memòria

….el video?

?..o reivindicar contra Catalunya.

Dues posicions ben diferents les mantingudes per els jugadors bascos i per els jugadors que representen Catalunya.

Mentre uns (els bascos) signen tots un manifest a favor de la selecció nacional d?Euskadi, els d?aquí parlen de ?competir? i les honorables excepcions de sempre (Oleguer, potser Víctor, algun altre, i el seleccionador Gratacós) adverteixen que ?la realitat és la que és?.

Per fer-ho més explícit, la realitat és que no es poden trobar onze jugadors de primer nivell que siguin capaços de definir-se a favor de les seleccions catalanes.

Resulta doncs que els primers que es treuen la samarreta acabat el partit no ho fan per reivindicar res, sinó perquè la tenen suada, com suada és la seva participació en la selecció catalana.

El resultat, doncs, està cantat amb independència de qui guanyi el partit (que per els ?competidors? és l?important i per els reivindicadors el que menys importa)

Euskadi guanya, Catalunya perd. Jo primer voldria un país….

Mes de cent blocaries hem penjat l?anunci prohibit per la senyoria Moseñe, i és això: un anunci.

Si el seguissin passant per la TV l?hauríem vist molts cops, com tots els anuncis.
De manera que, ben mirat, no n?hi ha prou de penjar-lo un sol cop, un anunci és per ésser vist repetidament.

Per tant, el penjaré cada dia al menys un cop, parli del que parli en el post, des de avui fins dissabte que ve.

Si algú mes s?hi vol afegir, ja ho sap.
(penjar-lo és molt senzill si aneu a la pàgina d?en Marc Belzunces i segiu les instruccions que hi ha allà)

Aquest POUM no és de xampany (perdó, de Cava). No és obrer ni marxista
(Andreu, nin, no aixequis el cap). No és un POUM d?espetec (Tarradelles, perico, l?espetec existia com a embotit
abans que tu naixessis i te’n apropiessis).

El POUM del que parlo (Pla d?Ordenació Urbanística Municipal) es fruit
de les relacions íntimes entre la ?Catalunya-ciutat? que predica l?Honorable
encara vigent i les concepcions urbanístiques
dels mes pijos arquitectes-urbanistes capitalins disposats a que d?aquí un parell
de dècades, el cinturó de Barcelona arribi fins a Puigcerdà).

Els prenys d?aquesta relació de pagament s?incuba en aquests moments als
Ajuntaments de tot Catalunya i s?espera la parida per d?aquí poc.

Només puc parlar dels POUM que mes conec, però he donat una ullada a
altres i n?he llegit ressenyes a la premsa comarcal: tots estan tallats pel
mateix patró i persegueixen els mateixos objectius: convertir Catalunya en Ciudad de México.

El que ens toca a nosaltres (un poble de menys de dos mil habitants), te
747 pàgines i hi han intervingut arquitectes, advocats, urbanistes,
economistes, mediambientalistes i topògrafs sota les ordres dels dissenyadors
del territori establerts al Cap i Casal. M’hi jugaria que uns quants d?aquests, mai han
trepitjat de la Vall
del Ges . El que hi vivim hi direm la nostra, però la cosa esta dada i beneïda.

Uns quants que ens varem constituir fa anys en associació cívica,
ens l?estem llegint i presentarem al·legacions, la participació ciutadana esta prevista a la llei i no els defraudarem

Tot s?aprovarà, però, sense
modificacions significatives, naturalment, i no em queixaré gaire perquè
l?estupidesa (o la mesquinitat) es bidireccional.

Catalunya te 946 municipis, una mitja doncs de 33,7 km2 d?extensió cada un
(molta metxa per a tan poca dinamita, com deia un acudit obscè) i si ajuntéssim
els tres municipis implantats la vall  estaríem en una mitja de 24 km2.

Quan hom mira el mapa topogràfic veu una entitat territorial
perfectament conformada a banda i banda del riu, Ges (afluent del Ter) i unes línies
capritxoses puntejades que semblen pedaços mal cosits: els límits municipals.

Les entitats racionals les marca el territori, les de conveniència els
politics i els habitants.

Digues-li ara a un veí que hauríem d?ajuntar-nos amb els dos poble veïns
i fer un sol municipi i sortiran els odis ancestrals i l?orgull de poble;
digues-li a un polític i farà els números que no li quadraran amb els plans d?acaparació
de poder.

De manera que és ?millor? duplicar, triplicar CAP?s, polígons
industrials, serveis, piscines municipals, edificis emblemàtics, etc. per
satisfer les vanitats i les ambicions polítiques.

El
Nel·lo-boys, han fet la seva feina: trencar l?espinada d?un territori que
encara es podia defensar culturalment amb la diversitat, la independència de la
gran urb. Les línies d?invasió ja estan traçades, els invasors no seran
estrangers, sinò que tindran mentalitat estrangera. Treballaran a ciutat i viuran al
?camp?, com en una Catalunya en miniatura feta realitat amb els eixos viaris de
comunicació ràpida.

Un s?acostuma a tot, però la felicitat, existeix?