Raül Romeva i Rueda

Ens ho temíem, i efectivament ha passat. La valenta i esperançadora reacció de la Comissària Reding reclamant que la Comissió obrís un expedient a França per l’afer de les deportacions de gitanos i acusant l’actitud de l’executiu gal de ‘dehonra’ ha quedat finalment en una simple demanda d’explicacions. Un cop més Sarkozy ha guanyat, així com Barroso (qui un cop més posa de manifest que el seu veritable paper és el de portamaletes dels governs de la UE). Ja no es parla de condemnar França per discriminació sinó, com a màxim, es demana que es trasposi urgentment la Directiva sobre Llibertat de circulació. No crec que es pugui parlar ni tan sols de vas mig ple, i així ho expressàvem en una nota que el grup Verds/ALE vàrem fer pública ahir:

Roma expulsions: Commission takes first steps on Roma expulsions but falls short of tackling core problem of discrimination

The European Commission today announced that it is taking the first steps towards an infringement procedure against France for contravening EU rules on freedom of movement, with their treatment of Roma people. The Greens welcomed the Commission’s belated action but expressed regret that the Commission failed to take action on grounds of discrimination. After the announcement, Greens/EFA vice-president Raül Romeva i Rueda said:

“By taking the first steps towards an infringement procedure against France for failure to comply with EU rules on free movement, the Commission is belatedly moving to tackle the appalling policy of Roma expulsions but the process is painfully slow. It is seriously regrettable that the Commission lacked the nerve to launch an infringement procedure on the core issue of France’s discrimination against the Roma people however.

“It is clear that these expulsions are an act of discrimination against the Roma minority, with ever more evidence emerging to confirm this, and France must not be let off the hook. The Commission must not turn a blind eye to the core issue of Roma discrimination and must also pursue an infringement procedure on these grounds. It must also not waste any further time in prosecuting those other member states who are violating EU law with discriminatory policies against the Roma.”

Nota: Motivat per un comentari del meu amic Jordi Armadans, corregeixo el títol, que originàriament era Sarkozy+Barroso 1, Reding 0, per l’actual: Sarkozy + Barroso (27 estats més President Comissió), Reding 0.

Foto: intervenció de la Comissària Reding, fa dues setmanes, quan denunciava les deportacions i l’actitud del govern francès com una ‘dehonra’.

Des de Brussel.les.

Font: Manel Fontdevila / Público.

Els ministres europeus responsables de les finances debatran aquesta setmana sobre les possibilitats d’adoptar una taxa a les transferències financeres. La discusió serà el 30 d’octubre i l’1 d’octubre a la reunió de l’ECOFIN. En preparació d’aquest Consell el grup dels Verds/ALE hem presentat un estudi que demostra la factibilitat d’una taxa sobre les transacions financeres a escala europea. Aquest estudi emfasitza els beneficis d’una taxa d’aquestes característiques i respon els falsos arguments d’aquells que, per raons ideològiques, s’oposen a l’esmentada taxa.

Amb aquest document pretenem acabar amb un període en què el debat sobre les transaccions financeres s’ha quedat en un estadi de generalitats. Rebatem aquí els arguments usats durant anys per aquells qui s’oposen a la mesura demostrant que no només es tracta d’una mesura possible, sinó clarament desitjable.

En concret analitzem per primer cop de quina manera podria instaurar-se una taxa sobre les transacions financeres a la UE, mercat a mercat i producte per producte.

Les conclusions són clares: una taxa sobre les transaccions és socialment justa, de 0’05%, podria generar fins a 200.000 milions d’euros en ingressos a escala europea (només en la zona europa significaria 98.000 euros), i és fàcil i poc costosa de recol.lectar. A més, convertint en no rendibles els intercanvis especulatius a curt termini, una Taxa sobre les Transaccions financeres serviria també per tal de reduir els riscos sistèmics i contribuiria per tant a mantenir l’estabilitat del nostre sistema financer.

Els ingressos servirien per complir amb els compromisos europeus en relació a la luita contra el canvi climàtic i en favor de polítiques de desenvolupament.

En definitiva, no hi ha motius tècnics ni econòmics que impedeixin la UE imposar una taxa d’aquestes característiques. L’únic obstacle és la manca de voluntat política dels actuals governs europeus per actuar sobre la veritable font dels actuals problemes econòmics i financers: l’especulació.

Un motiu més per anar demà a la vaga.

(*) Cliqueu aquí per la versió en anglès de l’estudi en la seva totalitat.

Font foto: Ecofin

Si algú encara té dubtes sobre per què cal fer vaga el dia 29, li recomano que doni un cop d’ull al llibre Economia i Ecologia, de Joan Herrera (Ed. Columna, 2010), especialment el primer capítol (Una economia de casino).

Herrera explica amb un estil clar i didàctic no només com va viure la fatídica setmana en què Zapatero va enunciar les mesures que pensava adoptar per fer front a la crisi (inclosa la reforma laboral) sinó per què aquestes mesures no responen als dos principals problemes que tenim avui a l’estat. No ens enganyem, no és el deute públic (per sota de la mitjana europea) el principal problema a l’Estat, com tampoc ho és el dèficit (important, sí, però equiparable al del Regne Unit), i encara menys és el nombre de funcionaris (inferior a la mitjana de la UE-27, en termes comparatius amb el total de la població, essent a Catalunya, a més, encara menor). El problema  de l’Estat són els estrastosfèrics nivells d’atur i l’enorme endeutament privat.

Però enlloc de fer allò que toca fer per tal de donar resposta a aquests problemes, què és el què fa el govern presidit per Zapatero? Demana un nou esforç als més febles i inicia una política que respon al culte per a la reducció del dèficit. I les mesures no acaben aquí. Dues d’aquestes mesures són espeialment difícils d’entendre, i pel que veig també d’explicar per part dels qui les han promogudes:

1) abaratir l’acomiadament abans que reformar el sector financer, i
2) reformar el sistema de pensions abans que fer una reforma fiscal en profunditat.

En època de crisi tothom entén que calgui fer un esforç per sortir-ne, allò que alguns no entenem és per què precisament l’esforç l’han de fer sobretot, si no només, aquells qui menys culpa en tenen, de la crisi, mentre que els principals responsables segueixen com si res no hagués passat i com si la cosa no anés amb ells.

Això és el que indigna molta gent i el què farà que el dia 29 siguem milers, a tot l’Estat i al conjunt de la UE, els qui fem vaga.

Escric això precisament el dia que he rebut, al Parlament Europeu, els integrants de la Marxa contra la reforma laboral i pels drets socials, que han vingut caminant (sí, sí, caminant) des de Saragossa! un exemple més de quanta gent hi ha que no es resigna a acceptar l’estat actual de les coses, i que clama per una manera diferent de gestionar el bé comú.

Font foto: Marcha

No va ser senzill aconseguir les 40 signatures de 40 membres del Parlament Europeu necessàries per tal de poder presentar la candidatura d’Aminetu Haidar al Premi Sàjarov, però ahir al vespre, finalment, ho vàrem poder fer. I dic que no va ser fàcil per què el Sàjarov és un premi que el mereixen moltes persones al món, i com que els parlamentaris i parlamentàries només podem signar per un, el dilemes morals acostumen a ser molts, i grans.

El Premi Sàjarov recompensa des de l’any 1988 a personalitats excepcionals que lluiten contra la intolerància, el fanatisme i l’opressió. Igual com ho feia Andréi Sàjarov, les persones o entitats guardonades amb el Premi Sàjarov done testimoni del coratge que cal per defesnar els drets humans i la llibertat d’expressió.

En aquest context considero que l’activista saharaui Aminetu Haidar reuneix tots els requisits per tal de ser guardonada amb aquest reconeixement. No serà fàcil. El PPE ha presentat un altre candidat, en aquest cas, el cubà Guillermo Fariñas. No tinc res en contra dels qui a Cuba clamen en favor de la llibertat i la democràcia. Jo mateix ho he defensat en diverses ocasions i ho considero un clam legítim i necessari. Tanmateix, en el marc del Premi Sàjarov potser cal saber que l’oposició cubana ja l’ha rebut en dues ocasions: el 2020 en la persona d’Oswaldo José Payá, i al 2005, a Damas de Blanco.

Enguany, per tant, considero que seria molt important reconèixer d’altres  crits que reclamen també l’atenció i el suport internacional. El Sàhara Occidental és sovint el conflicte oblidat. La UE massa sovint s’agenolla davant les reaccionáries amenaces del régim marroquí. Els drets humans són constantment violats als territoris ocupats i els seus recursos (pesca, fosfats,…) explotats, entre d’altres, per compayies europees sense que aixó repercuteixi en benefici de la població Saharaui. I l’Aminetu s’ha guanyat, a força de tenacitat, coherència, convicció i fermesa moral, esdevenir un símbol d’aquesta lluita pels drets humans, la llibertat, la pau i la justicia.

Quan l’Aminetu es trobava en vaga de fam, a Lanzarote, una delegació d’eurodiputats i eurodiputades la vàrem anar a veure i ens vàrem comprometre a fer d’altaveus de les seves més que legítimes reivindicacions. Presentar-la al Premi Sàjarov és només una de les moltes coses a les que ens hem compromès.

Si el Parlament Europeu l’honorés amb aquest guardó enviaria un missatge clar al nostre ‘aliat estratègic’, Marroc, en el sentit de recordar-li que sí, que en tant que veïns, la cooperació UE-MArroc és més que necessària, però que aquesta no ha d’anar en detriment del respecte dels drets humans ni de la vulneració del dret internacional.

A banda de Fariñas i Haidar, però, hi ha d’altres candidatures: és el cas, per exemple, del defensor dels Drets Humans sirià Haytham al
Maleh, l’ONG israeliana Breaking the Silence, el moviment ciutadà ACCES, que
milita en pro de comunicacions més segures i democràtiques a Internet, i el
periodista eritreu Dawit Issak, de nacionalitat sueca i tancat a la presó desde
2001. La llista segueix amb l’organització Open Doors, que dóna suport als cristians
perseguits en els països on són minoria, l’opositora etíop Birtukan Mideksa,
condemnada a cadena perpètua, i el sacerdot vietnamita i activista pro drets
humans Nguyen Van Ly.

Sigui com sigui, la meva signatura, el meu vot i la meva campanya, anirà per l’Aminetu, no per què cregui que d’altres no el mereixin també aquest premi, sinó per què crec que enguany, estaria molt bé que el guanyés ella, i la seva causa.

Font foto: EFE/TV3

El Ministre Sebastián ha abordat avui el tema del carbó al Congrés de Diputats. El Ministre responsable d’Indústria, Turisme i Comerç s’ha mostrat confiat en què la Comissió Europea doni llum verda la setmana vinent al Real Decreto del Carbón, si bé ha advertit que no pensa cedir davant el xantatge de les empreses mineres Victorino Alonso i Lamelas Viloria, que no han pagat dues nòmines als seus treballadors malgrat haver rebut 367 milions en ajuts públics (141.000 euros per miner). Sebastián ha recordat que ha obert un expedient a ambdues empreses i va assegurar que l’Executiu “actuarà amb contundència” contra elles, això sí dins de la legalitat vigent.

Així mateix ha destacat les mesures de suport del govern al sector miner i la redacció del nou Pla a partir de 2012, i ha avançat que convocarà a les forces polítiques i els agents socials per què donin suport a una posició comuna sobre el carbó davant les autoritats comunitàries. En concret, el Ministre Sebastián ha tingut a bé enrecordar-se d’un servidor quan li ha dit a Llamazares el següent: “Espero que también se sume su compañero Raül Romeva“, en clara referència a les postures clarament crítiques en relació al tema del carbó que fa mesos defenso.

Una prèvia: recordo que no sóc d’IU, sinó d’ICV, i que si bé al Congrés de Diputats les dues formacions polítiques comparteixen grup, junt amb ERC, aquest no és al cas al Parlament Europeu, on formo part del Grup dels Verds, del qual sóc un dels vicepresidents.

En quant a l’aspecte de fons, això és, el carbó, voldria deixar constància de la meva postura, un cop més, tal i com ja he fet anteriorment (en al.locució directa a Rodriguez Zapateroen la clausura de la presidència rotatòria espanyola al Parlament Europeu, o ahir mateix, en un programa gravat de TVE sobre la situació del carbó a l’Estat i que emetran d’ací a pocs dies).

1. Sebastián té raó en demanar responsabilitats als empresaris que, havent cobrat ajuts públics, segueixen sense pagar les nómines als seus treballadors. Un cop més són els més dèbils els qui acaben pagant els plats trencats.

2. Tal i com ens recordava fa uns dies en Ramon Folch en un Article a El Periódico, una directiva de la Unió Europea prohibirà que els estats subvencionin el carbó a partir del 2014. L’hulla de qualitat encara és apreciada pel mercat, però ningú ja no vol els lignits i altres carbons contaminants o de baix poder calorífic. El carbó de mala qualitat no té espai en l’economia del segle XXI. A Catalunya n’hi ha poc i ja no s’explota des de fa anys. A Espanya queden una quinzena de companyies carboneres, a Castella-Lleó, Terol, Ciudad Real, Còrdova i sobretot Astúries. Encara en viuen uns 8.000 miners. Fa trenta anys eren 60.000.

3.Enlloc de seguir posant diners públics per mantenir activa una activitat cara, ineficient i altament contaminant, sóc dels que pensa que aquests diners caldria invertir-los en reconvertir aquesta residual mineria del carbó en d’altres activitats molt més adequades socialment, ambientalment i territorialment.

En resum, crec necessari, i compatible, respondre als més que legítims clams de les prop de 8000 famílies que reclamen que se’ls pagui allò que se3ls deu, amb el fet de promoure la transformació d’una activitat econòmica pròpia del segle XX en una més adequada al segle XXI i als reptes que ens planteja la crisi energètica i ecològica.

Estic segur, de fet ja ho he patit, que en aqeusts tema sorgiran veus demagogues que ens acusaran als qui així opinem d’estar en contra dels miners, etcètera etcètera. Tanmateix, igual que ha calgut reestructurar sectors històricament claus, com per exemple la construcció, en el moment en què hem constat que es tractava d’una activitat econòmica obsoleta i contraproduent, igual cal fer-ho amb d’altres.

I quan abans ho fem, millor ho farem, i menys llarga i dura serà l’agonia.

Foto: Minas de carbón a cielo abierto de León. Font: Los Verdes.

Al Parlament Europeu hem votat aquest migdia l’informe d’iniciativa de la diputada del PPE, Marielle Gallo, relatiu a l’exercici  dels drets de la propietat intel.lectual en el mercat interior. La proposta de text que ens proposava la col.lega francesa, malauradament, insisteix en una línea de pensament més pròpia del segle XX que no pas del XXI i que consisteix a creure que restringint la llibertat a internet i criminalitzat pràctiques com l’intercanvi d’arxius es protegirà millor el dret dels autors.

I és que tenen raó els artistes quan demanen que la creació s’ha de reconèixer i s’ha de remunerar. En altres paraules, és més que legítim (i afegeixo, totalment necessari) que els artistes puguin viure de la seva feina. El problema és que les eines que funcionaven al segle XX no necessàriament serveixen al segle XXI, i alguns poden resultar fins i tot contraproduents.

Avui Internet és un espai que supera àmpliament les possibilitats de control que l’espai no virtual permet. I el risc és, precisament, acabar matant mosques a canonades.

Internet ha de ser un espai neutre, un terreny de joc en el qual es garanteixin els drets i les llibertats així com la protecció de les dades personals. Això és, almenys, el què hem suggerit els Verds/ALE, la GUE i els Socialistes en una resolució alternativa a l’informe Gallo que també hem votat avui però que malauradament ha estat derrotada per 235 vots a favor i 375 en contra. En la nostra resolució distingíem també entre la difussió d’arxius en el marc d’una lògica comercial de l’intercanvi no comercial d’arxius en línia.

En resultar derrotada la nostra proposta hem procedit a votar la Resolució original proposada per Gallo, que finalment ha estat aprovada per 328 vots a favor (la majoria del PPE, ECR i EDF, amb alguns liberals i socialistes), 245 vots en contra (bàsicament els verds/ale, gue i la majoria dels socialistes) i 81 abstencions (entre les quals, pel què he pogut veure durant la votació, els socialistes espanyols).

El meu problema és que, amb aquesta votació, el Parlament Europeu envia un missatge preocupant en el sentit que proposa enfortir els drets d’autor a través d’Internet en detriment de la llibertat d’expressió i de comunicació, així com el respecte a la vida privada.

És lamentable que els nostres i les nostres col.legues comparin la descàrrega privada d’arxius d’internet amb la falsificació de productes comercials per part de bandes criminals organitzades. Hem de trobar noves fórmules que tinguin en compte l’evolució del concepte de propietat intel.lectual, i l’impacte que aquesta evolució té sobre els drets de seguretat i la salut dels consumidors i consumidores.

La proposta Gallo, adoptada ara pel PE, suposa per a mi una visió massa arcaica i repressiva en matèria de propietat intel.lectual, i és a més incompatible amb la nostra voluntat, en tant que ecologistes, de promoure un Internet lliure i obert al servei de la difussió democràtica del saber.

Font foto: Amnistia Internacional

Paraula de Narcís Prat (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

L’eminent catedràtic d’Ecologia de la UB, Narcís Prat, escrivia ahir un interessant article a El Periódico. Parlava de la Política d’Aigua que havia impulsat l’anterior govern (el primer tripartit) i havia continuat l’actual.

Explicava que dijous passat el consell de direcció de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va donar llum verda al pla de gestió del districte hidrogràfic de Catalunya (PGDHC), que aquest fet suposava la culminació de la planificació que es va iniciar quan el llavors conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Salvador Milà, va renunciar al transvasament de l’Ebre i va començar amb la Fundació Nova Cultura de l’Aigua (FNCA) un procés de canvi en la manera de treballar i pensar en la planificació de l’aigua a Catalunya i deixava pal·lès que el pla es va aprovar amb els vots en contra de les patronals del sector (inclosa l’agrícola) i dels representants del principal partit de l’oposició.

La notícia ha rebut molt poca atenció mediàtica, cosa que atribueix a l’actual situació hidrològica pròspera (els embassaments estan plens i plou), res a veure amb el que passava la primavera del 2008, quan les restriccions a l’àrea de Barcelona semblaven imminents.

Jo hi afegiria, però, que tal silenci es deu també a la clara voluntat d’alguns actors, mediàtics, comunicatius i socials, d’amagar les moltes coses que s’han fet bé en els dos governs tripartits, i especialment en aquelles conselleries encapçalades per ICV. Estem en pre-campanya i toca carregar contra els altres, pensaran alguns.

Doncs jo vull treure pit i reconèixer l’impuls que tant Salvador Milà com Francesc Baltasar han donat a un pla d’aigua fins a deixar-lo ‘gairebé perfecte’, en paraules de Prat.

Catalunya, afegeix, ja disposa d’un projecte per evitar angoixes de proveïment com les de 2008. I tot plegat sense necessitat de fer cap transvasament del Roine ni el minitransvasament de l’Ebre. Respecte a la dessalació, aquesta suposarà en el futur com a màxim el 15% dels recursos, i part d’aquests es destinaran a disminuir el transvasament del Ter a Barcelona; i tota la dessalació no arribarà al 2% de l’electricitat consumida a Catalunya.

Segons Prat, els arguments per oposar-se a aquest pla no tenen cap fonament i espera que el Govern aprovi definitivament el pla i que qui l’hagi de gestionar en el futur sàpiga valorar-lo en la seva justa mesura i posar-lo en pràctica per portar el país al segle XXI.

Francament, jo també ho espero, i ho desitjo. Així com desitjo que la ciutadania sàpiga posar en valor accions concretes com aquestes, a l’hora de votar. I és que garantir el subministrament general d’aigua, i que aquest es faci a més amb criteris de respecte del territori i la sostenibilitat, bé val algunes línees, alguns aplaudiments i, per què no, alguns vots, no?

Font dibuix: Maria Titos / El Periodico.

L’Advocat General del Tribunal de Justícia de l’UE, Niilo Jääskinen, va emetre la setmana passada el seu informe sobre el dossier “Urbanització a Espanya”, relacionat amb l’informe sobre l’impacte de la urbanització extensiva a Espanya en els drets individuals dels ciutadans i ciutadanes europeus, el medi ambient i l’aplicació del dret comunitari, sobre la base de les peticions rebudes (A6-0082/2009) que va elaborar el Parlament Europeu, i del qual va ser la ponent la meva companya de Grup, Margrete Auken, de l’SF danès. Davant d’aquest posicionament ens toca, com no, prendre nota de la publicació de les conclusions de l’Advocat General i estudiar-ne els detalls del document. Tanmateix, estem també pendents de les deliberacions del Tribunal i la seva sentència prevista per d’ací a uns mesos.  Entretant, tant la meva companya de Grup, Margrete Auken, com jo mateix, vàrem voler fer saber també la nostra valoració:

COMUNICADO DE PRENSA – Bruselas 17.09.2010
Urbanismo en España

En relación al dictamen, Auken, diputada del grupo Verdes/ALE, ha declarado:

“Este documento importante merece todo el respeto, pero no responde en absoluto a los múltiples elementos que figuran en mi informe aprobado por una gran mayoría de diputados y diputadas del Parlamento Europeo en marzo de 2009. Sólo un párrafo del informe, en los considerandos, hace referencia al procedimiento de infracción determinado por la Comisión Europea. Asimismo, el Tribunal se pronunciará sobre la aplicación del derecho comunitario en lo que concierne al procedimiento de convocatoria a la licitación. Pero es el Parlamento Europeo el que ha propuesto soluciones para los ciudadanos frente a la crisis provocada por la urbanización masiva y los daños causados al medioambiente, a lo que corresponde a las autoridades españolas actuar en consecuencia. Por ello, este Parlamento sigue esperando del Estado español una respuesta a la altura de la gravedad de la situación de la que muchos ciudadanos europeos son víctimas.”

A su vez, Raül Romeva, eurodiputado catalán y vicepresidente de Verdes/ALE, ha recalcado:

“La valoración triunfalista del dictqmen que se está haciendo desde ciertos sectores no debe confundir a la opinión pública. El PP está tratando de legitimar la totalidad de su nefasta e insostenible política urbanística a partir de una opinión preliminar sobre un tema concreto y parcial. No debemos dejarnos engañar, porque sea cual sea la sentencia del Tribunal en unos meses éste sólo está juzgando el cumplimiento de la legislación comunitaria respecto de un tema puntual. El veredicto más importante aquí es el político, es decir, la opinión que el Parlamento Europeo ha expresado sobre cuestión integral de la política urbanística en España, y en el País Valencià en particular. Y en este sentido esta Eurocámara habló claro en 2009 con la aprobación con una mayoría abrumadora del informe Auken, muy crítico con el modelo urbanístico valenciano.”

Foto: Niilo Jääskinen. Font: Heikki Tulli

El Grup dels Verds/ALE, a través dels seus dos
co-presidents, Dany Cohn-Bendit i Rebeca Harms, hem fet arribar una carta al
President del Consell, Van Rompuy, així com a la Presidència belga de la UE, en
relació a l’afer del poble romaní i les ordres d’expulsió decretades pel govern
Sarkozy, i més especialment en relació a les pressions que el govern francès està
exercint cap als altres Estats membres per tal d’escapolir-se de l’expedient amb què ha amenaçat la Comissió
Europea. Adjunto la carta:

Bruxelles, le 16 septembre 2010
A l’attention du Président de l’Union Mr Van
Rompuy et de la Présidence belge

Daniel Cohn-Bendit et Rebecca Harms
Coprésidents
Foto: Bogdan Danescu/Mediafax/AP

Dimarts va ser a Brussel.les Juan lópez de Uralde, impulsor de la fundació EQUO i exdirector de Greenpeace a Espanya. Va venir a presentar la iniciativa al Partit Verd Europeu i al grup dels verds europeus, del qual sóc vicepresident. Tan la Monica Frassoni (PVE) com en Dani Cohn-Bendit (President del Grup Verds/ALE) li vàren donar públicament suport i el van animar en la seva iniciativa de reconstruir l’espai, fins ara tan atomitzat, de l’ecologia política al conjunt de l’Estat.

López de Uralde va explicar en roda de premsa com és precisament aquesta atomització la que ha dificultat l’èxit del moviment mediambiental a l’Estat, així com el fet que sovint aquest moviment s’hagi centrat massa exclusivament en temes ambientals. Va subratllar que l’objectiu de la seva plataforma serà “obrir un espai polític verd rellevant a Espanya” i atreure “no solament a la part de l’opinió pública més preocupada pels temes mediambientals, sinó en general als ciutadans crítics (…) o que estiguin farts d’aquest model que ens està duent a una crisi ambiental i social cada vegada major”.

López de Uralde va ser especialment crític amb el govern espanyola, i va denunciar la “desaparició” des de 2008 de les polítiques mediambientals per part del Govern socialista i el “gir radical” en les seves accions contra el canvi climàtic i en favor de les energies renovables.

És per aixó que, juntament amb d’altres actius del moviment de l’ecologia política i social, ha impulsat el projecte EQUO amb la intenció de “construir un moviment” unit que ofereixi una opció “esperançadora” a la societat espanyola i que combini dos eixos: les sostenibilitat mediambiental i l’equitat social.

El camí encetat es mesurarà en forma de resultat electoral ja a les properes eleccions legislatives, preistes si res no canvia, pel 2012.

López de Uralde va rebre el suport explícit de Cohn-Bendit, impulsor de l’exitós projecte d’Europe Ecologie, a França, que va culminar amb l’elecció de 13 eurodiputats i eurodiputades quan només un any abans de les eleccions les enquestes apuntaven a una desaparició de la representació francesa dels verds. Cohn-bendit va ser diàfan en la seva valoració de la difícil situació que viu el moviment ecologista a l’Estat espanyol: “O s’uneixen o no tenen res a fer. Espanya necessita una força política Verda. Han de crear una realitat dinàmica que vagi més enllà d’aquests petits grups que tenen el costum de no veure més enllà dels seus propis problemes, més enllà dels seus nassos“.

Vaig tenir ocasió de sopar amb en López de Uralde i vaig constatar, un cop més, la gran solidesa de la seva iniciativa i del seu projecte, que considero engrescador i seriós. Tan de bo aconsegueixi, aconseguim, els objectius plantejats i l’ecologia política a l’Estat superi l’impasse que fa dècades viu.

Foto: López de Uralde en la roda de premsa, acompanyat de Cohn-Bendit i Frassoni. font: EFE.

Amnistia Internacional acaba de fer públic un
informe (“Nou ordre, idèntics abusos: Detencions il·legals i tortura a
l’Iraq“) en què denuncia que hi ha 30.000 detinguts sense càrrecs en
presons a l’Iraq, dels quals 10.000 estaven custodiats per les tropes dels
Estats Units que recentment han abandonat el país. Més de 400 persones estaven
recloses il·legalment a la presó secreta de l’antic aeroport de Muthanna.

En conèixer l’informe d’Amnistia Internacional
en què aquesta organització denuncia la vulneració de Drets Humans amb casos de
detencions il·legals, tortura, mals tractaments i fins i tot diverses morts
sota custòdia en presons a l’iraq, he dirigit una bateria de preguntes tant al
Consell de la Unió Europea com a la Comissió Europea instant ambues institucions
a que es posicionin respecte la situació dels milers de presos que Estats Units
i altres estats que participaven a la guerra de l’Iraq entreguen ara a les
autoritats locals.Malgrat sembli un afer llunyà, la responsabilitat europea en aquest afer
segueix essent més que preocupant.

Espero una resposta aviat de l’Alta
Representant, Catherine Ashton, així com del President de la Comissió, Durao
Barroso. Lamento especialment que Durao Barroso, el darrer supervivent de la
foto de les Açores on es va dissenyar la guerra d’Iraq, un dels principals
artífexs intel·lectuals d’aquest conflicte, faci ara com que ell no tingués res
a veure amb tot això.

Foto: imatge del corredor de la mort d’una de les presons iraquianes. Font: France24

En aquest video podeu veure un estracte del debat que vàrem mantenir dimarts al vespre (al voltant de les 23:00) al Parlament Europeu, en relació a les discriminacions que pateixen les parelles formades per persones del mateix sexe a la UE. En el video podeu veure una pregunta que dirigeixo al diputat italià d’extrema dreta, Rossi (minut 0:11) i la seva resposta, la meva intervenció pròpaiemnt dita (Minut 5:57) i la meva resposta a la pregunta que em dirigeix el diputat italia Rivellini, del partit Il poppolo de la Libertá, de Berlusconi (al Grup PPE).

Així mateix, adjunto el text que em vaig preparar per al debat i en el qual vaig basar la meva intervenció.

En concret, el debat era conseqüència d’una pregunta oral que diversos diputats vàrem dirigir a la Comissió Europea lamentant que el Pla d’Acció de la Comissió pel qual s’aplica el programa d’Estocolm, així com d’altres documents de planificació de la Comissió, no inclogui cap nova iniciativa específica ni concreta en relació als drets de les persones LGBT.
 

Intervención de Raül Romeva en el marco de la Pregunta oral que, junto con otros/as diputados/as, dirigió a la Comisión, relativa a la discriminación de las parjeas del mismo sexo, libre circulación, derechos del colectivo LGBT y hoja de ruta de la UE’

Estrasburgo, 7 septiembre de 2010

Tengo la suerte de venir de uno de los países, el Estado español, donde hemos visto recientemente más y mejores avances en derechos para las personas homsexuales. Sin embargo, lo que hoy motiva mi intervención en este debate son las enormes lagunas que existen aún en la UE en su conjunto, y en algunos paises en particular.

-en la UE todavía hay personas que son objeto de discriminación por motivos de identidad de género y orientación sexual, o que no disponen de una protección o apoyo adecuados, como les sucede a las personas transgénero y transexuales;

-algunos Estados miembros no reconocen la orientación sexual como una razón vinculante para otorgar el asilo en virtud de la llamada Directiva de reconocimiento;

-la Decisión Marco relativa al racismo y la xenofobia no se aplica a la homofobia;

-algunos Estados miembros tienen leyes que consideran que la información sobre las parejas del mismo sexo resulta perjudicial para los menores.

Además, a escala internacional, también debe reforzarse la acción exterior de la UE contra la criminalización y persecución del colectivo LGBT.

Es por ello que nos inquieta sobremanera que el Plan de acción de la Comisión por el que se aplica el programa de Estocolmo, así como otros documentos de planificación de la Comisión, no incluya una nueva iniciativa específica y concreta en relación con los derechos del colectivo LGBT y la lucha contra la homofobia.

No se aborda el reconocimiento mutuo de las parejas del mismo sexo, independientemente de que se trate de un matrimonio, una unión civil, una cohabitación o una unión de hecho, no obstante lo dispuesto en el artículo 67, apartado 4, del TFUE, sobre la aplicación del principio de reconocimiento mutuo en materia civil, el artículo 81 del TFUE sobre la cooperación judicial en asuntos civiles con repercusión transfronteriza y el artículo 19 del TFUE en el que se faculta a la Unión para «adoptar acciones adecuadas para luchar contra la discriminación por motivos de […] orientación sexual». La falta de dicho reconocimiento mutuo también repercute en la aplicación de la Directiva 2004/38/CE(1)  relativa a la libre circulación de los ciudadanos de la Unión y de los miembros de sus familias, puesto que la mayoría de los Estados miembros aplican una interpretación errónea y restrictiva de los artículos 2 y 3 por lo que respecta a las parejas del mismo sexo(2), lo que contradice a todas luces los artículos 2 y 3, apartado 3, del TUE y los artículos 10 y 19 del TFUE, y en especial el artículo 21 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea.

Confio que con a raiz del requerimiento que hacemos hoy desde esta cámara se corrija la situación, que los Estados miembros concernidos  modifiquen su legislación, y que la Comisión elabore unas directrices rigurosas, basadas en el análisis y las conclusiones que figuran en el informe sobre la homofobia de la Agencia de los Derechos Fundamentales, a fin de garantizar la aplicación del reconocimiento mutuo, la igualdad, la no discriminación, la dignidad y el respeto de la vida privada y familiar.

Font foto: ILGA

Ahir vaig poder reprendre al Parlament Europeu un dels temes que segueixo de fa més temps, el del comerç d’armes de la Unió Europea. Vaig iniciar-m’hi ja l’any 1994, quan de la mà de Vicenç Fisas i del Centre Unesco de Catalunya (dirigit llavors per Fèlix Martí) vaig tenir el privilegi de col.laborar en la campanya ‘Hi ha secrets que maten‘, que reclamava la transparència de les exportacions d’armes espanyoles. En el meu primer mandat al Parlament Europeu vaig ser per tres anys el ponent del PE per a la conversió del Codi de Conducta en Posició Comuna, i per tant jurídicament vinculant, cosa que es va aconseguir el 2008.

Més darrerament, quan va esclatar la crisi grega alguns MEPs vàrem denunciar la hipocresia d’alguns governs, com el francès i l’alemany, que mentre obligaven a fer ajustos estructurals que afectaven sobretot la gent de rendes més baixes, seguien venent armes a Grècia, i lògicament exigint-ne el pagament, cosa que suposa un cost enorme per l’erari públic grec.

Ahir, alguns col.legues de la Subcomissió de Seguretat i Defensa van denunciar que França estigués negociant amb Rússia la venta d’un portahelicòpters Mistral, malgrat les tenses relacions que aquest país tenia amb alguns Estats de la UE en particular (per exemple Estònia o Finlàndia). El problema és que la majoria dels meus col.legues d’altres grups, sobretot PPE, ECR, SiD i ALDE, es limitaven a lamentar la qüestió en termes de seguretat europea, però al mateix temps defensaven una política activa d’exportació d’armes i reclamaven aprofundir en l’Agencia Europea de Defensa. Per a ells, es tracta d’una activitat comercial més que cal potenciar, per a la qual cal buscar i potenciar mercats, i que més enllà de les possibles suspicàcies en relació a la seguretat europea no suposa cap altra problema addicional.

Vaig haver de reaccionar (adjunto la intervenció) per lamentar la manera com s’estava duent a terme el debat, per reclamar més responsabilitat i més coherència, per recordar que exportar armes no és com exportar neveres, que aquestes maten, destrueixen i empobreixen societats senceres, que la UE hi contribueix exportant armes a Israel, a Colòmbia o a Afganistan, entre d’altres, i per exigir, finalment, que la UE s’impliqui molt més en la promoció del Tractat Internacional sobre Exportacions d’Armes.