Raül Romeva i Rueda

Fa uns minuts hem votat al Parlament Europeu, en segona lectura, la Directiva sobre protecció dels animals i el seu ús per a finalitats científiques. Per a molta gent, m’hi incloc, el text que se’ns ha demanat votar no respecta l’esperit i els principis de la Unió Europea i transgredeix enormement la naturalesa de la proposta original de la Comissió Europea que pretenia, precisament, enfortir la protecció dels drets dels animals usats per a finalitats científiques per la via de promoure mètodes i técniques alternatives, en cas de ser possible. Jo mateix vaig liderar fa uns mesos una Declaració Escrita en aquest sentit.

El cas és, però, que el text que ens ha arribat ara, després d’haver passat pel Consell, ha quedat del tot desvirtuat i ha fet volar pels aires la idea original i el consens acordat al Parlament Europeu abans d’enviar de nou el text al Consell.

És per això que alguns diputats hem demanat que el text fos reenviat de nou a la Comissió competent (Agricultura i Desenvolupament Rural) per tal de poder refer les bases de l’acord, i hem demanat espacialment que l’acord revisat inclogui, almenys, els següents tres principis.

Primer: que es permeti sempre que un Estat que vulgui anar més enllà en la protecció dels drets dels animals ho pugui fer, i apostin per limitar i reduir l’ús d’animals en experiments, ho pugui fer.

Segon: que sempre qui hagi mètodes alternatius a l’experimentació amb animals sigui obligatori usar-la. Aquest tema va ser clarament consensuat al Parlament i adoptat en primera lectura fins que el Consell l’ha eliminat.

I tercer: enfortir les restriccions en relació a l’ús de primats no humans. El text actual deixa massa marge per dur a terme tota mena d’experiments, per la qual cosa suggerim que s’expliciti clarament que només es podran dur a terme experiments quan existeixi una reducció seriosa en termes de salut humana.

Malauradament no ens n’hem sortit. Només els Verds/ALE, alguns GUE i alguns diputats i diputades aïllats d’ALDE, SiD i PPE, hi hem votat a favor, de retornar al text a la Comissió.

Al final la immensa majoria ha votat a favor de seguir endavant i han adoptat el text,malauradament.

La meva inquietud es basa en què, amb aquest text, adoptat avui:

-es permetrà dur a terme experiments amb animals vius simplement per a qüestions didàctiques, i no científiques (art. 5);

-es permetrà fer experiments amb gossos i gats vagabunds (art.11);

-es permetrà sotmetre un mateix animal a diverses proves i diverses vegades, fins i tot en casos en qué aquestes proves siguin doloroses, estressants o provoquin patiments (art. 16);

– es permetrà fer probes i testos sense anestèsia (art. 14);

– farà impossible que els Estats membres que vulguin aprofundir en la protecció dels drets dels animals ho puguin fer.

Un cop més, les actuals majories parlamentàries han impedit fer un veritable pas endavant en favor dels drets dels animals. Un motiu més per pensar bé quin impacte té, de vegades, votar o no votar en unes eleccions, i si es vota què es vota.

Adjunto la nota de premsa que hem fet al final de la votació:

PRESS RELEASE – Strasbourg, 8 September 2010

Animal testing legislation

Greens/EFA MEPs criticise new EU rules on animal testing for not going far enough

MEPs from the Greens/EFA group in the European Parliament have criticised new EU laws on animal testing for not going far enough. The European Parliament today adopted a compromise proposal revising EU legislation on the use of animals in scientific testing and experiments. Greens/EFA MEPs voted against the compromise. After the vote, vice-presidents of the Greens/EFA group Jill Evans (Plaid Cymru) and Raül Romeva (ICV) said:

“While the revised legislation will introduce some improvements to current EU rules on animal testing, it simply does not go far enough and, in some cases, weakens the current laws. Serious concerns highlighted throughout by the Greens/EFA group have been ignored and we regret that MEPs today failed to support our attempts to redress these concerns (1).

“Crucially, the new laws will fail to ensure that alternatives to animal testing are used whenever possible. This will mean animals will suffer needlessly in scientific tests even though alternatives exist. Worryingly, the new laws would also prevent member states from adopting more ambitious rules on animal testing at national level. The Greens/EFA group wanted to ensure national governments maintained this right. We also seriously regret that stricter rules on the use of non-human primates were not adopted.

“Clearly, there are significant improvements in the compromise text, particularly on inspections, on the new authorisation process for experiments and a proper classification system, which we welcome. However, we have been waiting several years for the update of this law and this review represents a missed opportunity for guaranteeing animal welfare. With some 12 million animals used each year in scientific experiments in the EU, we could and should have gone much further.”

(1) An attempt to refer the proposal back to committee was rejected, as were three Greens/EFA amendments.

Font foto: Getty Images

28 de novembre, model i lideratge (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

He rebut avui la noticia que les eleccions estan ja convocades. La data resulta ser la que la majoria de les travesses apuntaven com a la més probable: 28N. La noticia m’ha sorprès en ple debat, a Estrasburg, sobre l’Estat de la Unió. Mentre escoltava el sempre poc, per no dir gens, excitant Durao Barroso fer un dels seus previsibles i insubstancials discursos sobre com veia ell el futur de la UE, he rebut al meu telèfon el missatge que el President Montilla acabava d’enunciar als Consellers i Conselleres la decisió fatídica.

Celebro que la data ja no sigui un motiu d’especulacions i que puguem començar a abordar debats de més fons, de model. En això pensava, quan escoltava Durao Barroso mentre aquest mirava de convèncer l’auditori que la UE ha aconseguit superar la prova de la crisi.

El problema de Durao Barroso és que superat el titular es perd en la buidor del contingut i en la incongruència de les seves propostes.

Mentre escoltava Durao Barroso constatava quina és exactament la mena de lideratge que no desitjo, tampoc, per a Catalunya: el del mot buit de contingut, el de la tàctica partidista i curtterminista, el de la ceguesa irresponsable front a la gran crisi ambiental suïcida que estem vivint, el que, de tant mirar-se el melic propi, el del poderós, s’ha oblidat de com es mira als ulls del dèbil.

Per sort, Durao  Barroso no es presentarà a les eleccions catalanes, però el seu model sí que hi serà representat. Acabat el debat m’he dit que calia fer tot el possible per què aquest model no lideri, a més a més, Catalunya.

Foto: Durao Barroso durant la seva intervenció en el marc del debat sobre l’Estat de la Unió ahir, dimarts, a Estrasburg. Font: Parlament Europeu.

La decisió del govern francès (Sarkozy), el passat juliol, de tancar uns 300 campaments poblats per gent romaní i nòmades en el termini de tres mesos, i d’expulsar les persones romaní cap als seus països d’origen, sobretot Romania i Bulgària, ha comportat tot un seguit de reaccions socials i institucionals a escala francesa i internacional.

Ara ens toca posicionar-nos al Parlament Europeu, on val a dir que estem treballant per tal de bastir una majoria ferma de condemna a la decisió francesa (dijous votarem un text al respecte, aquesta és la proposta de text que fem el Grup Verds/ALE).

D’entrada cal lamentar com la Comissió és molt estricta i meticulosa quan es tracta de fer complir
els tractats per defensar el funcionament del mercat interior i la llibertat de
mercaderies, però quan es tracta de defensar els Drets Fonamentals,
llavors la Comissió desapareix, és ambigua, i s’amaga darrera dels governs dels estats infractors, com ara de França, i no fa allò que
s’espera d’ella, respondre de manera ferma i contundent, per exemple,
contra el govern francès per vulnerar les seves pròpies normes.

Aquesta tarda la comissària Reding ha comparegut al Parlament, a la seu d’Estrasburg, per rendir comptes de les mesures que han pres contra la decisió de l’executiu francès.

Allà li hem fet saber, entre moltes altres coses, les següents:

Primer, que els Verds/ALE condemnen profundament les mesures adoptades pel govern francès, i reclamem que reverteixin les ordres d’expulsió de manera immediata, i que demanem a la Comissió i al Consell que reaccionin en els mateixos termes,

Segon, que subratllem que aquestes mesures són, ni més ni menys, que una violació dels Tractats i la legislació comunitària, donat que es tracta d’una manifesta discriminació basada en la raça i l’etnicitat i de la Directiva 2004/38/EC sobre la llibertat de moviment de ciutadans i ciutadanes i les seves famílies dins la UE. Així mateix, les expulsions col·lectives estan explícitament prohibides per la Carta de Drets Fonamentals i, per tant, no es poden acceptar aquesta mena de mesures sota cap concepte.

Tercer, que cal exigir als Estats membres a que compleixin estrictament amb les obligacions adquirides amb la signatura dels Tractats i les lleis europees, i que eliminin dels seus ordenaments jurídics interns qualsevol inconsistència en l’aplicació dels requeriments de la Directiva sobre Llibertat de Moviments.

Em posa la pell de gallina escoltar alguns col·legues dels escons de la dreta i l’extrema dreta usar aquest fet per carregar contra el poble romaní en el seu conjunt, fent una vinculació directa entre pertinença a l’ètnia gitana i delinqüència, pretenent ‘normalitzar’ les expulsions col·lectives indiferentment de si s’han dut a terme accions delictives. El precedent que suposa aquesta acció pot ser nefast.

És hora que la Comissió concreti i faci manifest el seu suport als principis fonamentals de la UE. Han perdut una nova oportunitat per guanyar credibilitat entre la ciutadania, i només la podran recuperar, una mica, si condemnen de manera clara al govern francès per aquest fet.

Foto: Expulsions de persones romaní de França, a través de l’Aeroprot Charles de Gaulle. Font: AP.

Adjunto la nota que he fet arribar als meus companys i companyes de grup al Parlament Europeu en relació a l’anunci de cessament de la violència fet ahir públic per part d’ETA:

Cautela, mucha cautela, pero también apertura de miras y responsabilidad histórica. Ambas cosas son necesarias ante el anuncio hecho público ayer, por parte de ETA, de que adopta un cese unilateral de la violencia.

Comprendo, como no, el escepticismo con el que mucha gente ha recibido este posicionamiento. Pero aun así quiero pensar que estamos ante una oportunidad sino única sí al menos singular. Explorémosla, sin ingenuidades (el pasado reciente nos demuestra cuan frustrante es tener demasiadas expectativas en este tema, y cuan doloroso es cuando estas se manchan de sangre), pero asumiendo que se trata, quizás, de una nueva ventana que puede apuntar hacia un camino de paz.

Algunos matices pueden hacernos pensar que ello es así. Por ejemplo, cabe tomar nota de que no se trata de un simple ‘alto el fuego’, sino, insisto, de un ‘cese de las acciones armadas ofensivasa’, así como del hecho de que por primera vez ETA hace un anuncio no en respuesta a ninguna negociación ni diálogo con el Gobierno español, sino a una explícita petición del entorno de la izquierda abertzale que le reclamaba dicho posicionamiento hace tiempo para poder así afrontar la cuestión vasca en clave política, y no militar.

Por otro lado, la petición explícita de que la Unión Europea se implique en el proceso me lleva también a plantear a las instituciones europeas que no cierren los ojos ante esta situación, y a los grupos y partidos políticos, tanto del Estado como europeos, que sepamos leer este gesto en su justa medida: eso es, sin euforias desmedidas que puedan llevarnos al desencanto caso de verse frustradas, pero tampoco con el negativismo irresponsable que antaño (y también ahora) parece llevar a algunos a criticar cualquier avance por el simple hecho de que pareciera que ‘contra ETA’ viven mejor.

El objetivo final debe ser, no lo olvidemos, una paz duradora para Euskadi y para Europa en su conjunto, y ello debe conllevar, como no, la desaparición de ETA y por tanto el abandono de las armas. Me da la impresión, y espero no equivocarme, que en el entorno abertzale hay una gran convicción, quizás como nunca la haya habido, de que ya no hay espacio para la violencia armada y de que ya sólo cabe la batalla política.

La prudencia ante este anuncio es por tanto necesaria, y está más que justificada, pero ésta no debería llevarnos a la inacción. Antes al contrario. Ahora, como nunca, es el momento de actuar, con responsabilidad y sabiduría. Ojalá esta vez sea la buena, pero si no lo es, que no sea porque no hemos hecho todo lo posible.

Font foto: BBC

Els negociadors del Parlament Europeu acaben d’arribar a un acord amb el Consell en relació a una nova arquitectura financera europea.

La proposta, però, ha de ser adoptada formalment pel plenari del Parlament europeu, cosa que s’hauria de fer durant les properes setmanes.

Segons l’acord temporal al qual els negociadors han arribat, establirà tres noves Autoritats europees de Vigilància (per als bancs, seguretats|assegurances, pensions i mercats financers) i un Comitè europeu del risc sistèmic (CERS), que seran actius a partir de gener de 2011. Les noves autoritats reguladores tindran el dret d’intervenir sobre els mercats i d’actuar enfront de les instàncies de vigilància nacionals amb força constrenyedora.

Personalment celebro aquesta proposta d’acord obre la via a una nova arquitectura financera europea, i és un pas important, llargament esperat i reclamat pel Grup Verds/ALE, envers l’enfortiment de la regulació dels mercats financers europeus.

És evident, almenys per a mi, que l’objectiu final ha de ser evitar un eventual retorn del caos financer dels últims anys, però és precisament per aquest motiu que crec que les mesures acordades, si bé són necessàries, són insuficients.

Cal felicitar-nos pel fet que s’hagi donat la importància que mereix la creació d’autoritats de vigilància financera, i puc dir sense pudor que és gràcies a la insistència del Parlament Europeu que aquestes autoritats acabin essent realment vinculants. Per altra banda, és evident que la correlació de forces actual, fruit de les eleccions, ha fet que algunes propostes que vàrem fer des de Verds/ALE no hagi trobat el suport necessari per avançar, però malgrat tot cal recordar que algunes de les nostres propostes han estat finalment incorporades durant les converses negociadores. Per exemple, donat el permanent risc d’especulació sobre que assetja els mercats financers, els Verds vàrem proposar que aquestes autoritats financeres puguin suspendre en certs casos el comerç de productes de risc, així mateix, en cas de desacord entre les instàncies de vigilància nacionals, les autoritats europees començaran un procediment de mediació vinclant, i en cas d’urgència, aquestes autoritats també podran fer part de les seves decisions directament a les institucions financeres. Finalment, aquestes agències controlaran el risc sistèmic i desenvoluparan “tests de resistència” adaptats per a les institucions que es trobin en dificultats.

En canvi, és lamentable que el Consell hagi exigit el dret de declarar una urgència. i és també desgraciat que el Consell hagi insistit en la seva voluntat de dispersar les autoritats entre tres ciutats (Londres, París i Francfort).

Finalment, de cara a aconseguir més transparència en les normes comptables financeres, els Verds hem donat un clar suport a l’adopció de regles vinculants en matèria de comptabilitat, país per país, per a les empreses europees, cosa que lamentablement ha estat rebutjada tant pel Consell i com per la Comissió. Tanmateix, sí hem obtingut un compromís de part de la Comissió Europea a adoptar una comunicació sobre la comptabilitat, país per país, d’aquí setembre de 2011, exposant les grans línies que cal implementar per aconseguir un màxim de transparència.

Font foto: Banc Central Europeu

La sala és plena. El debat urgent. La reflexió necessària. Les idees existeixen. Les propostes ressonen de fa temps. El seminari d’aquest matí, organitzat pels diputats dels Verds responsables dels afers Marins i Pesca (Lövin, Romeva i Besset). L’objectiu és respondre a preguntes com: De qui és el mar? De qui és el peix? Qui ha de poder pescar? Com? Quan? Quant? A qui cal ajudar amb recursos públics?

Són aquestes preguntes que fa temps que molta gent ens fem en el marc de la actualment en marxa reforma de la Política de la Política Pesquera Comunitària. En el debat comptarem amb opinions d’una més que qualificada representació de la comunitat de pescadors artesanals, ong, investigadors, administradors públics, …

Em complau especialment comptar entre els ponents amb en Ramon Tarridas, a qui segueixo de fa temps i a qui considero una de les veus més qualificades per encarar aquesta reflexió des de la perspectiva catalana en tant que President de l’Associació d’Armadors d’Arts Menors de Catalunya.

Personalment he estat treballant en algunes possibles respostes a les preguntes amb què iniciava aquest apunt que adjunto a continuació en el seu format de document de treball tal i com l’hem presentat durant el debat:

¿Quién debe tener derecho a pescar? (por
Raül Romeva i Michael Earle)

Los recursos marinos constituyen un bien
público, no son propiedad privada. Consecuentemente, la asignación del derecho
a explotarlos debería seguir unos criterios que aseguren la máxima contribución
posible de la pesca al interés público.

Tradicionalmente los permisos de pesca se
conceden en base al historial del interesado en una pesquería, de manera que
los participantes (ya sean Estados miembros, segmentos de flota o pesqueros)
que anteriormente hayan capturado mayores volúmenes reciben cupos mayores. Sin
embargo, en la situación actual de los caladeros europeos, excesivamente
explotados en numerosos casos, semejante planteamiento supone lisa y llanamente
que en el futuro continuarán pescando los mismos que han provocado la
sobrepesca[1]. Resulta difícil de comprender cómo semejante estado de cosas
puede contribuir a la recuperación de las poblaciones o a la promoción de
comunidades costeras y pesqueras sostenibles en los años venideros.

La privatización incondicional del acceso a
las poblaciones de peces mediante regímenes de derechos comercializables, como
las cuotas individuales transferibles o CIT, no sólo contraría la premisa de
que los recursos pesqueros constituyen un bien común, sino que además alienta
la concentración del acceso a las pesquerías en las manos de unos pocos
operadores (grandes empresas, sociedades anónimas, bancos y establecimientos
financieros) cuyas prioridades no siempre coinciden con el interés público. Por
demás, todavía está por demostrar que las CIT permitan una mejor regulación de
la pesca.

Los ecologistas sostienen que el derecho a
la pesca debería basarse en otros criterios, concretamente en los aspectos
medioambientales y sociales de la actividad. Los pescadores deberían estar
obligados a demostrar que sus operaciones no degradan el medio ambiente marino
y que aportan algo al bienestar de las comunidades pesqueras de bajura. Entre
los criterios propuestos se encuentran los siguientes:

1. Contribución a la economía local: las
actividades pesqueras deben demostrar una aportación positiva a las comunidades
costeras, consistente por ejemplo en contratar localmente las operaciones del
pesquero (tripulación, suministros) o en descargar localmente las capturas;

2. Artes y prácticas selectivas: los artes
y las prácticas de pesca deben reducir al mínimo la captura e el descarte de
ejemplares de baja talla o de especies sin interés económico;

3. Deterioro de los fondos o los hábitats
marinos: algunas prácticas infligen un daño grave e intolerable al fondo del
mar y a las especies y los hábitats que residen en él. Estas prácticas deben
quedar limitadas a las áreas donde no puedan producir daños irreparables;

4. Consumo energético y emisiones de
dióxido de carbono: algunas prácticas pesqueras hacen un uso intensivo de las
fuentes de energía, con un consumo de combustible exagerado en relación con el
volumen de captura y emisión considerable de gases invernadero. Se debe dar
prioridad a los buques que consumen una menor proporción de combustible por
unidad de captura;

5. Calidad del producto: el pescado alcanza
mejores precios cuantos menos daños haya sufrido en la captura y cuanto antes
se desembarque, y de esta manera se gana más con un menor volumen de captura.
Se dará prioridad al enfoque de “pescar menos, ganar más”;

6. Empleo: las nuevas tecnologías han hecho
de la pesca una actividad de enorme eficiencia pero también han reducido la
mano de obra en el sector. Deben fomentarse prácticas de pesca que utilicen más
mano de obra por unidad de captura y sistemas de distribución que permitan un
reparto más equitativo de los beneficios;

7. Pesca legal: a los pescadores que
infrinjan las normas se les limitarán sus oportunidades de pesca y en caso de
reincidencia se les revocará por completo el derecho a pescar;

8. Pesca destinada al consumo humano:
algunas especies pueden destinarse al consumo humano o a la transformación en
harinas o aceites. Se dará acceso preferente a los operadores que faenan para
el consumo humano directo.

La pesca es una actividad muy variable de
región a región y de especie a especie. Esta diversidad supone que los
criterios referidos no pueden medirse en términos absolutos. Es decir, no es
posible establecer que todos los participantes en una determinada pesquería
deben tener como máximo un 10% de descartes o desembarcar localmente al menos
un 80% de las capturas. Se trata más bien de criterios relativos, de manera que
en cada pesquería se dé acceso preferente a aquellos que cumplan estos
criterios mejor que los otros. Por no citar más que un ejemplo, si pueden
utilizarse tres artes diferentes, se alentará el uso del que mejor respete los
criterios citados y los que peor comportamiento muestren deberían ser
eliminados progresivamente o modificados.

Por último, estos criterios deben aplicarse
a todas las pesquerías.

Nota:

[1] Los sistemas que utilizan el historial
de capturas como criterio principal para el reparto de cuotas suelen basarse en
el registro de unos pocos años, en general cinco como máximo, incentivando así
la intensificación de las capturas en los años previos a la implantación del
sistema con miras a obtener la mayor cuota posible. Las comunidades costeras
que dependieron de los caladeros locales durante generaciones se ven perjudicados
por esta situación.

Font foto: Verds/ALE

Tornem amb força del recés estival, i per començar res millor que una conferència de contingut: Igualtat de drets per a les persones TransGènere. Fa anys que segueixo amb atenció la situació de discriminació que viuen les persones transgènere arreu del món, també a Europa, i més concretament a la Unió Europea. He dirigit diverses preguntes a la Comissió Europea i en tant que vicepresident de l’Intergrup pro-Drets LGBT del PE he liderat diverses iniciatives al respecte. Tot això ho he pogut fer, però, per què existeix un més que actiu col·lectiu d’organitzacions que hi treballen des de la societat civil i amb qui fa anys miro de treballar. La Conferència que hem organitzat conjuntament el grup Verds/ALE i l’Intergrup proDrets LGBT del PE titulada Trans(Gender) Equality? és un pas més en la direcció d’acabar amb les múltiples discriminacions que pateixen les persones Trans, almenys dins la UE.

És una ocasió per posar en comú, novament, les idees que porten anys treballant des d’aquestes organitzacions, i que el PE, novament, adopti el compromís de recollir les peticions i les converteixi en mesures concretes, en aquells àmbits en què hi té competències, o en peticions (exigències) cap a la Comissió Europea i els governs dels Estats Membres en aquelles qüestions que no siguin competències pròpies del PE.

Sigui com sigui la reflexió és necessària, però més important encara és l’acció.

N’espero resultats, d’aquesta trobada.
Font foto: cartell de la trobada