Raül Romeva i Rueda

El Ministre Sebastián ha abordat avui el tema del carbó al Congrés de Diputats. El Ministre responsable d’Indústria, Turisme i Comerç s’ha mostrat confiat en què la Comissió Europea doni llum verda la setmana vinent al Real Decreto del Carbón, si bé ha advertit que no pensa cedir davant el xantatge de les empreses mineres Victorino Alonso i Lamelas Viloria, que no han pagat dues nòmines als seus treballadors malgrat haver rebut 367 milions en ajuts públics (141.000 euros per miner). Sebastián ha recordat que ha obert un expedient a ambdues empreses i va assegurar que l’Executiu “actuarà amb contundència” contra elles, això sí dins de la legalitat vigent.

Així mateix ha destacat les mesures de suport del govern al sector miner i la redacció del nou Pla a partir de 2012, i ha avançat que convocarà a les forces polítiques i els agents socials per què donin suport a una posició comuna sobre el carbó davant les autoritats comunitàries. En concret, el Ministre Sebastián ha tingut a bé enrecordar-se d’un servidor quan li ha dit a Llamazares el següent: “Espero que también se sume su compañero Raül Romeva“, en clara referència a les postures clarament crítiques en relació al tema del carbó que fa mesos defenso.

Una prèvia: recordo que no sóc d’IU, sinó d’ICV, i que si bé al Congrés de Diputats les dues formacions polítiques comparteixen grup, junt amb ERC, aquest no és al cas al Parlament Europeu, on formo part del Grup dels Verds, del qual sóc un dels vicepresidents.

En quant a l’aspecte de fons, això és, el carbó, voldria deixar constància de la meva postura, un cop més, tal i com ja he fet anteriorment (en al.locució directa a Rodriguez Zapateroen la clausura de la presidència rotatòria espanyola al Parlament Europeu, o ahir mateix, en un programa gravat de TVE sobre la situació del carbó a l’Estat i que emetran d’ací a pocs dies).

1. Sebastián té raó en demanar responsabilitats als empresaris que, havent cobrat ajuts públics, segueixen sense pagar les nómines als seus treballadors. Un cop més són els més dèbils els qui acaben pagant els plats trencats.

2. Tal i com ens recordava fa uns dies en Ramon Folch en un Article a El Periódico, una directiva de la Unió Europea prohibirà que els estats subvencionin el carbó a partir del 2014. L’hulla de qualitat encara és apreciada pel mercat, però ningú ja no vol els lignits i altres carbons contaminants o de baix poder calorífic. El carbó de mala qualitat no té espai en l’economia del segle XXI. A Catalunya n’hi ha poc i ja no s’explota des de fa anys. A Espanya queden una quinzena de companyies carboneres, a Castella-Lleó, Terol, Ciudad Real, Còrdova i sobretot Astúries. Encara en viuen uns 8.000 miners. Fa trenta anys eren 60.000.

3.Enlloc de seguir posant diners públics per mantenir activa una activitat cara, ineficient i altament contaminant, sóc dels que pensa que aquests diners caldria invertir-los en reconvertir aquesta residual mineria del carbó en d’altres activitats molt més adequades socialment, ambientalment i territorialment.

En resum, crec necessari, i compatible, respondre als més que legítims clams de les prop de 8000 famílies que reclamen que se’ls pagui allò que se3ls deu, amb el fet de promoure la transformació d’una activitat econòmica pròpia del segle XX en una més adequada al segle XXI i als reptes que ens planteja la crisi energètica i ecològica.

Estic segur, de fet ja ho he patit, que en aqeusts tema sorgiran veus demagogues que ens acusaran als qui així opinem d’estar en contra dels miners, etcètera etcètera. Tanmateix, igual que ha calgut reestructurar sectors històricament claus, com per exemple la construcció, en el moment en què hem constat que es tractava d’una activitat econòmica obsoleta i contraproduent, igual cal fer-ho amb d’altres.

I quan abans ho fem, millor ho farem, i menys llarga i dura serà l’agonia.

Foto: Minas de carbón a cielo abierto de León. Font: Los Verdes.