Raül Romeva i Rueda

La recent decisió del president de govern francès, Nicolas Sarkozy, de prohibir el cultiu de blat transgènic, així com el fet, també insòlit, que el Comissari de Medi Ambient, Stavros Dimas, manifestés els seus dubtes en relació a la política fins ara permissiva de part de la Comissió Europea en relació al blat transgènic, van suposar la felicitació de Greenpeace i Amigos de la Tierra, a més a més de la gran majoria dels moviments socials i polítics favorables a una agricultura lliure de transgènics. De fet, el debat no és nou, però tenint en compte com s?ha plantejat fins ara, també en termes mediàtics, crec que tant la decisió de Sarkozy com la de la Comissió ens aporten un nou espai de debat que caldria no menyspreuar.  Ho dic, entre d?altres motius, per què ara fa un temps vaig gosar publicar un article a l?AVUI titulat ?Inseguretat transgènica, problema local i global? (l?adjunto transcrit més avall) que va suscitar algunes respostes, legítimes per descomptat, però considero que potser un tant desenfocades. Entre elles (segueix…)

em va sorprendre especialment la de Ferran Saez a e-noticies, en un comentari titulat, de fet, ?Romeva i els transgènics? (l?adjunto també més avall). No sóc massa partidari de personalitzar els debats, però com que considero que els arguments que usa en Ferran Sáez per avaluar la meva postura poden ser compartits per altra gent, sí crec que pot ser interessant reemprendre els debats en funció de nous esdeveniments que van tenint lloc. Sobre tot per què, em temo, massa vegades tendim a valorar no els continguts de les propostes sinó la imatge que tenim de qui la fa, convertint-nos sovint en víctimes dels nostres propis prejudicis.

INSEGURETAT TRANSGÈNICA: PROBLEMA LOCAL I GLOBAL, per Raül Romeva, Avui, 12/04/2005.

El debat que s’ha obert recentment a Catalunya en relació a la intenció del Departament d’Agricultura i Pesca (DARP) d’aprovar un decret sobre coexistència de cultius transgènics i no transgènics és un debat que supera àmpliament les fronteres catalanes, i que cal afrontar de manera global.

Per exemple, fa uns mesos descobríem que a Guatemala, una de les reserves genètiques mundials del blat de moro, patia la invasió d’organismes transgènics via ajuda alimentària proporcionada per les Nacions Unides. Aquesta invasió comportava riscos evidents de contaminació biològica per a les varietats de cereal local i un empobriment de les poblacions indígenes maia. Juntament amb Mèxic, Guatemala és el bressol de la civilització maia, cultura indígena basada en el cultiu del blat de moro, vegetal originari d’aquests territoris. Prop del 80% de la població maia (que representa més de la meitat de la població guatemalteca) viu en la pobresa, i depèn totalment del blat de moro per subsistir. El blat forma part de la cosmovisió indígena, i en contaminar-se es compromet tota la vida del poble maia.

Un altre exemple, més proper. Recentment, la Comissió Europea autoritzava l’entrada de blat de moro NK603, genèticament modificat, per a consum animal. La decisió va tenir lloc després que el Consell (ministres d’agricultura dels 25) no aconseguís la majoria qualificada necessària ja fos per aprovar o per rebutjar la proposta de la Comissió. El resultat va ser de 9 vots a favor de la proposta, 9 en contra, i 7 abstencions, entre elles l’espanyola (nota: l’anterior govern popular solia votar a favor d’aquesta mena de propostes). Quan passa això el tema torna a la Comissió, que és qui té llavors la darrera paraula. Aquest procediment se’l coneix com a comitologia. En aquest cas, la decisió de la Comissió va ser, malauradament aprovar l’entrada d’aquesta varietat de blat de moro transgènic elaborat por l’empresa Monsanto. En tot aquest procés no es té en compte l’opinió del Parlament Europeu.

Des del Grup Verds/ALE hem denunciat repetidament aquesta manera de fer, que entenem irresponsable i poc democràtica i, com hem vist en el cas de Guatemala, que sovint amenaça la supervivència de pobles sencers. Per això, aprofitant una de les visites del president de la Comissió Durao Barrosso, els diputats i diputades del Grup Verds/ALE ens vam aixecar dels nostres escons per mostrar una samarreta amb la inscripció ‘Per una Europa lliure de transgènics’. En aquesta reivindicació ens sentim recolzats per més del 70% de la societat europea que s’ha manifestat contrària als organismes genèticament modificats. La Comissió ha de decidir sobre quin és el nivell de manipulació genètica que determina si un producte se l’ha de considerar transgènic o no. Segons el Comissari de Medi Ambient no és necessari informar explícitament quan el llindar de manipulació és inferior al 0´3% o 0’5%. Segons el Grup Verds/ALE, en canvi, aquest llindar és certament massa elevat, i pot comportar que tant agricultors convencionals com ecològics utilitzin llavors modificades genèticament sense ser-ne conscients. A més a més, considerem que aquest llindar és políticament contrari a les obligacions de traçabilitat que es deriven de la Directiva 2001/18, i que és també totalment contrari a l’opinió del Parlament Europeu de 18 de desembre de 2003 (Resolució relativa a les dificultats de coexistència entre llavors modificades genèticament i les que no ho estan).

En definitiva, aquest és un tema que afecta directament el nostre dret a consumir de manera sana i, fins i tot, a la seguretat vital i cultural de milers de persones. La transparència i el control polític són, per tant, imprescindibles, així com l’aplicació com a norma, i no com a excepció, del principi de precaució. Caldrà seguir lluitant, aquí i allà.

ROMEVA I ELS TRANSGÈNICS, per Ferran Saez, e-noticies, 18/04/2005 

Dimarts passat, 12 d?abril, vaig llegir a les planes d?opinió del diari Avui un article signat per l?eurodiputat d?ICV Raül Romeva. Duia per títol Inseguretat transgènica, problema local i global. És probable que aquell dia més d?una persona indocumentada i/o incapaç de distingir entre una argumentació i una fal·làcia renunciés a dinar, per por de ser ?contaminada? accidentalment per una patata fregida transgènica. I és que l?ús del verb ?contaminar?, o de l?expressió ?invasió d’organismes transgènics? constitueix en aquest context alguna cosa més que un abús semàntic: és una irresponsabilitat ?en aquest cas, política? que hauria de tenir conseqüències. Una persona triada democràticament per a exercir un càrrec públic té el dret ?i, d?alguna manera, el deure? de defensar unes conviccions que, en principi, coincideixen amb les dels seus electors. No és lícit, però, que s?autoatribueixi alegrement la representativitat ?d?un 70% dels europeus? (!): els diputats seuen on seuen gràcies als vots, no als resultats de les enquestes.

Tot això és més greu del que sembla. Quan un càrrec públic genera alarma social sense aportar cap mena de prova científica; quan es limita a expandir un prejudici aprofitant-se de la caixa de ressonància inherent a la seva condició, aleshores ja estem parlant d?una altra cosa. En situacions normals, una afirmació d?aquesta envergadura, que té a veure amb la salut pública, ha de basar-se en referents constrastats científicament. No és aquest el cas, però. Les publicacions científiques més serioses i acadèmicament acreditades del món com Science, Nature o The Lancet diuen exactament el contrari del que planteja el senyor Romeva. A qui fem cas, doncs? La disjuntiva no sembla tenir gaire sentit, però tothom, és clar, és lliure de dir-hi la seva. En tot cas, caldria fer ús del principi de precaució i aplicar-lo sense contemplacions a casos com aquest, recuperant així el cada cop més tènue paper arbitral de la ciència. I per precaució, sembla més assenyat escoltar el que diuen les revistes esmentades que no les que venen a les botigues new age.

?El blat de moro ?diu l?eurodiputat Romeva? forma part de la cosmovisió indígena i, en contaminar-lo, es compromet tota la vida del poble maia?. Pot ser, és clar. Però també podria ser que la viabilitat d?aquest poble fos amenaçada pels qui pensen que certes comunitats només són un atrezzo exòtic i pintoresc destinat a satisfer les vacances d?europeus amb quartets i ganes de sensacions fortes. Repeteixo que és una possibilitat que s’ha de tenir en compte.

Finalment, als que vulguin saber, en un llenguatge entenedor, divulgatiu en el bon sentit de la paraula, de què va tot aquest assumpte els recomano l?obra d?un científic català expert en genètica que actualment treballa als Estats Units. Es diu Jesús Purroy i l?any 2001 va publicar un llibre magnífic a Salvat Ciència: La era del genoma. Hi ha un capítol dedicat a la futilitat i la irresponsabilitat de certes profecies catastrofistes que convé llegir detingudament.

Font foto: Greenpeace

De tant en tant apareixen petites perles informatives sobre la realitat político institucional a Brussel.les que algunes de les persones que treballem des de dins saludem amb enorme alegria, bàsicament per què aporta llum i transparència a una activitat massa vegades amagada i, per això mateix, no sempre del tot democràtica. En aquest sentit, el reportatge sobre els lobbies que avui publica Ana Carbajosa a El País, posa de manifest un dels problemes més preocupants de la lògica europea: la influència dels lobbies en la presa de decisions polítiques, i la necessitat de regular més i millor aquesta pràctica. El reportatge és prou clar per ell mateix de manera que l?adjunto tal qual (segueix?)
REPORTATGE:

Coto a los ‘lobbies’ en Bruselas

La Comisión quiere un registro de grupos de presión para saber quién paga

ANA CARBAJOSA – El País, Bruselas – 29/10/2007

Viernes por la noche en Bruselas. Funcionarios de la Comisión Europea celebran su cumpleaños en un bar del centro de la ciudad. "Te presento a Giovanni". Dos besos, y enseguida la pregunta obligada: "¿En qué trabajas?". "Soy lobbista". En pocas ciudades del mundo es tan habitual esta situación. En Bruselas, los lobbistas son una legión, unos 15.000 hombres y mujeres que se emplean a fondo para que sus intereses queden plasmados en las normas que luego adoptarán los Veintisiete y que terminarán por afectar a los 500 millones de ciudadanos de la Unión.

A la semana, un eurodiputado tiene 36 contactos de media con ‘lobbistas’

15.000 personas trabajan en grupos de interés en la capital comunitaria

La Comisión Europea quiere que en 2008 salgan a la luz, que se apunten en un registro oficial y que declaren para quién trabajan y cuánto dinero invierten sus clientes en el arte del lobby. Bruselas, el segundo centro de poder con más lobbistas del mundo después de Washington, no se ha enfrentado todavía a un escándalo como el Abramoff, en Estados Unidos, donde los lobbistas están obligados a registrarse. Pero, temerosa, la Comisión ha decidido poner la venda antes de la herida. "Queremos saber quién paga a quién. Lo que no puede ser es que alguien se reúna con un funcionario de la Comisión en nombre de una ONG de padres de niños con una enfermedad determinada y en realidad esté pagado por la única empresa que produce un medicamento para esa enfermedad", dicen desde la Comisión.

El Parlamento Europeo, blanco preferido de los lobbistas por su permeabilidad, se plantea ahora tomar también medidas. Como era de esperar, los planes del Ejecutivo comunitario han levantado en armas a los lobbistas, que tratan hasta el último momento de modificar la iniciativa que entrará en vigor durante la primavera del año que viene y que establece un registro -eso sí, voluntario- de los grupos de interés que operan en el universo bruselense.

EPACA es la organización de lobbistas que con más fuerza se opone al registro. "Distorsionará el mercado. Habrá empresas que no quieran trabajar con los lobbistas que hagan público quién y cuánto les pagan. Además, la información financiera es muy sensible, los empresarios no quieren que los demás sepan cuánto gastan en el lobby", sostiene José Lalloum, presidente de EPACA. EPACA, que dice representar al 75% del mercado del lobby en Bruselas, sostiene que trabajarán duro para convencer a la Comisión de que cambie la letra de su iniciativa. De momento ya han logrado que el Ejecutivo comunitario baraje la idea de prescindir de la declaración financiera detallada y la sustituya por ciertas categorías que distinguirían el volumen de dinero dedicado al lobby.

"Dicen que no pueden desvelar su información financiera, pero esas mismas empresas sí están obligadas a declarar en EE UU y no pasa nada", se queja Erik Wesselius, de Corporate Europe Observatory (CEO), una organización que pide desde hace años más transparencia. Dice Wesselius que el lobby en Bruselas es muy efectivo y que muchas de las enmiendas que se votan en la Eurocámara están redactadas por los lobbistas. Cada año, CEO convoca junto a otras dos ONG los premios a los peores lobbies del año. Para 2007, los candidatos son BMW, Daimler y Porsche, Repsol, la propia EPACA y Etienne Davignon, asesor en temas de la Comisión para temas de desarrollo y consejero de la eléctrica Suez.

Varias fuentes consultadas atribuyen parte del creciente poder de los lobbistas a la falta de recursos de las instituciones comunitarias. Los lobbistas hacen parte del trabajo proporcionando informes técnicos.

El finlandés Alex Stubb es el eurodiputado popular encargado de proponer una legislación en la Eurocámara que controle a los 5.000 lobbistas que ahora tienen acceso permanente al edificio. Una vez dentro, pueden asistir a los debates, las comisiones y las votaciones. "Quien no esté en el registro no podrá entrar al Parlamento", dice. Quiere también que en cada informe que escriban los eurodiputados conste a pie de página con qué personas se ha reunido y qué material le han proporcionado.

Los datos de Stubb muestran que de media un parlamentario tiene 36 contactos con lobbistas (correo electrónico, teléfono, visitas…) a la semana. "Yo mismo tengo a medio centenar de empresas intentando influir en mi informe sobre los lobbies".

Son las nueve de la mañana de un día cualquiera en el Parlamento Europeo en Bruselas. Los pasillos son un trajín de europarlamentarios, asistentes y también lobbistas que asisten a las comisiones parlamentarias donde los eurodiputados exponen su punto de vista que luego quedará reflejado en informes, en ocasiones vinculantes y otras sólo con valor político.

"A las comisiones sobre las limitaciones de emisiones de los coches hay que llegar con antelación si quieres coger sitio, está a rebosar; sin embargo, en las que debaten las violaciones de derechos humanos en algún país lejano, hay muchas sillas vacías", cuenta Andoni Hidalgo, consultor bilbaíno involucrado en el lobby automovilístico.

"Los fabricantes alemanes y el Gobierno de Berlín han trabajado duro para crear un bloque con el casi centenar de eurodiputados alemanes. Argumentan que miles de trabajos peligran. Pero si no adaptan su tecnología perderán competitividad", explica Chris Davis, el eurodiputado liberal británico encargado de poner el informe de la Eurocámara en pie. La intensidad del lobby en la fase prelegislativa del texto da una idea de lo que se avecina el año que viene y el siguiente, cuando la cosa vaya ya en serio y se adopte la legislación, previsiblemente antes de la primavera de 2009.

Foto: Manifestació de ramaders francesos i alemanys. Font: El País

Malgrat que fa temps que ho tinc clar, els arguments que ens van donar ahir a la Jornada ‘Per una agricultura ecològica i sense transgènics’ (per cert gràcies, David Cid, per muntar-la) no van fer sinó ratificar-me en algunes de les meves conviccions (algunes ja exposades en apunts anteriors) : 1. la coexistència entre cultius transgènics i no transgènics no és possible; 2. l’argument segons el qual els transgènics són la garantia per acabar amb la fam al món és, senzillament, falaç, i en canvi és cada vegada més evident que esdevé un instrument de control socioeconòmic de poblacions senceres i, fins i tot, de països; 3. la manca d’un etiquetatge clar que ens permeti en tant que persones consumidores saber què consumim, i poder, en conseqüència, escollir, és un dels principals reptes a resoldre; 4. cal aplicar el principi que ‘qui contamini (en aquest cas, un camp amb transgènics) pagui’, però amb el benentès que no és el pagès qui ha de pagar sinó l’empresa que proporciona la llavor modificada; 5.aplicar el principi de precaució hauria de ser la norma, no l’excepció; 6. etc… Aquestes són, entre moltes d’altres, algunes de les idees que vàrem poder escoltar ahir al Pati Llimona (segueix…)

Per a les persones que en virtut de la nostra feina ens toca treballar en àmbits que no són necessàriament aquells per als quals ens hem format acadèmicament, resulta imprescindible fer-se assessorar. I si, com és el meu cas, resulta que ets l’únic diputat del teu grup, llavors necessàriament has de comptar amb una bona xarxa de persones i entitats que et mantinguin els peus al terra i, especialment, que siguin capaces de posar sobre la teva taula contraarguments que permetin rebatre determinades tesis provinents de sectors tan poderosos com disposats a gastar-se’ls com són determinats sectors industrials. Del què es tracta, en definitiva, és de saber escollir quina és la font que vols fer servir per tal d’encaminar la teva activitat política (en el meu cas europarlamentària).

Donat que el meu camp són les ciències socials, confesso que els meus coneixements en qüestions pròpies de les ciències naturals o tècniques són manifestament millorables. Tanmateix, si en el moment en què cal votar alguna resolució o informe que té a veure amb cultius i normatives sobre productes modificats genèticament tinc sobre la meva taula dues propostes de posicionament, una que ve signada per Monsanto (o Syngenta, o Novartis) i l’altra que ve signada per Greenpeace, o Unió de Pagesos o Veterinaris sense Fronteres, entre d’altres, tinc molt clar que és aquesta darrera la que faré servir a l’hora d’establir la meva postura. Vaja, la meva, i la del Grup al qual pertanyo, Verds/ALE. Tanmateix, sóc malauradament molt conscient que la gran majoria dels meus col.legues d’altres grups escolliran la primera llista, i d’altres optaran per, suposadament, mantenir-se ‘neutrals’ entre les dues postures, la qual cosa vol dir que probablement es decantaran també, almenys majoritàriament, per la primera llista. El meu problema aquí és ben simple: no considero que hagi estat escollit per mantenir-me ‘neutral’ entre els interessos de la indústria productora de llavors modificades genèticament i les postures que, encertadament, reclamen que avancem aplicant rigorosament el principi de precaució. Així doncs, malgrat ser conscients que, de moment, encara som minoria, alguns i algunes seguim optant per defensar conceptes com ‘biodiversitat’ o ‘respecte per a la sobirania alimentària’ en comptes de fer la feina bruta a determinades forces econòmiques que, lluny de generar progrés, desenvolupament i riquesa, sotmeten pobles i cultures a una dependència mortal, i això quan no treuen els seus pistolers per tal de, literalment, emprendre-la a trets contra els pagesos que reclamen poder cultivar lliure de transgènics (cas recent a Brasil).

Això no vol dir que no calgui escoltar tothom, però sí que vol dir que, malgrat no tenir necessàriament els coneixements tècnics per tal d’el.laborar una postura pròpia i inequívoca en determinats temes, allò que sí cal pressuposar a un/a representant polític és que sàpiga escollir d’entre totes les fonts, aquelles que l’han d’assessorar, especialment quan són tan contraposades com les que tenen a veure amb la qüestió dels transgènics.

Així, al llarg de la Jornada d’ahir vaig tenir l’oportunitat de ratificar algunes de les percepcions que ja tenia, d’ampliar-ne d’altres amb més dades i exemples, i fins i tot, de corregir algunes desinformacions de les quals, inevitablement, sempre en som víctimes en major o menor grau. Gràcies a les ponències de Gregorio Álvaro Campos (professor del Departament d’Enginyeria Química de la UAB i membre d’Ecologistas en Acción), Juan Felipe Carrasco (responsable de OGM de Greenpeace), Gerard Batalla (Assamblea Pagesa), Salomó Torres (cooperativa de productors i comercialitzadors de productes agraris ecològics), Ferran Garcia (Veterinaris sense Fronteres), o de representants de l’entitat Slow Food vaig sortir una mica ‘més savi’, tal i com ens va convidar a fer en Francesc Pané en presentar la Jornada.

No vull enganyar ningú: ni al Parlament Europeu, ni a la Comissió Europea (veure per exemple aquesta noticia de divendres mateix), ni al Consell de la UE, com tampoc al Congrés de Diputats o al Parlament de Catalunya hi ha, almenys encara, una majoria clara a favor de primar la producció ecològica o, almenys, lliure de transgènics. Però això no vol dir, tampoc, que no sigui possible revertir aquesta correlació de forces (vegi’s, per exemple, què està passant a França, o com, poc a poc, hi ha cada vegada més regions europees lliures de transgènics, estatus al qual m’agradaria que s’hi sumés aviat Catalunya i, perquè no, l’Estat espanyol).

No obstant, cal també ser molt conscients que per tal de poder canviar aquesta tendència cal sumar esforços, a la vegada que cal saber qui són, o poden ser, veritables aliats en aquesta tasca, i aprofitar-los.

Per altra banda, cal també tenir present una cosa tan òbvia com democràtica: són les majories i les minories les que determinen les polítiques que es fan, així com les lleis que s’aproven. I si allò que volem és canviar lleis o polítiques, llavors cal entendre que cal també canviar les majories i les correlacions de forces. Si no partim d’aquesta premisa, podem tenir tota la raó del món, però dificilment farem que la raó esdevingui realitat, almenys per a les institucions responsables.

Foto: Activistes de Greenpeace marquen un camp de blat transgènic experimental amb un senyal gegant de "PROHIBIT". Greenpeace demanda avui a tot el món la protecció del blat, assenyalant cultius en tres continents, Europa, Àsia i Amèrica, amb grans cercles per tal d’exigir que no es continuï amb la contaminació genètica.  Font: Greenpeace

Justicia i Pau comença avui la campanya: ‘Per una banca desarmada’ (en parla Vilaweb, amb video inclòs). Aprofitant aquest fet vull posar també en coneixement vostre el contingut d’un recent informe redactat per Hugh Griffiths i Adrian Wilkinson, de SEESAC (Southern Eastern Europe Clearinghouse for the Control of Small Arms and Light Weapons), i titulat ‘Guns, Planes and Ships: identification and disruption of clandestine arms transfers’ posa de manifest la múltiples formes que tenen avui les armes per viatjar de manera il.legal, però també de vegades amb cobertures legals, en avions i vaixells. L’informe demostra, un cop més, l’enorme forat legislatiu i pràctic que ampara un tràfic les conseqüències del qual són de sobres conegudes, i suposa un nou, enèssim de fet, motiu, per tal d’avançar seriosament cap a un Tractat Internacional sobre les Transferències d’Armament (ATT). Segons que es diu a la presentació de l’informe: (segueix…)

?GUNS, PLANES AND SHIPS? IDENTIFICATION AND DISRUPTION OF CLANDESTINE ARMS TRANSFERS

SEESAC has today released a new guide on the global techniques currently deployed to traffic small arms and ways in which governments and international organizations can better identify and reduce such shipments

The 137-page guide entitled Guns, Planes and Ships: Identification and Disruption of Clandestine Arms Transfers uses original end-user certificates, export licences, transfer and transport documentation to show how tens of thousands of small arms are smuggled each year by trans-national organized crime networks based in off-shore locations, the Middle East, the Balkans and Eastern Europe.

The guide will be of interest to those covering trans-national organized crime, proliferation and arms control issues at policy-making and implementation level.

The guide demonstrates how practical measures based on a new profiling system combined with the corresponding risk analysis can be used to significantly disrupt and reduce clandestine or arms flows as well as other trafficked commodities.

The guide has been designed primarily for use by customs, law enforcement, export licensing and transit authorization staff in South Eastern and Eastern Europe, but it has wider utility and also serves as a reference text for international organization and national government agency officials and legislators involved in related decision-making processes.

Documentation-based case studies include actors and entities based in Bosnia and Herzegovina, Bulgaria, Croatia, the Democratic Republic of Congo, Equatorial Guinea, Germany, Iraq, Israel, Liberia, Moldova, Russia, Serbia, Sudan, Switzerland, Syria, Ukraine, the United Arab Emirates, the United Kingdom and the United States as well as numerous offshore locations.

It demonstrates through new examples how the lack of coordinated civil aviation, maritime and SALW trafficking actor watch lists have allowed trans-national organised crime networks to integrate into major defence logistics chains for Iraq and elsewhere.

The report was written as part of the EU funded Western Balkans SALW Control Support Plan 2007, although it has wider geographical application than just the Western Balkans. This is a widely available abridged version of the full report. The full report will be on limited distribution as it contains techniques that may be of potential benefit to arms traffickers; organizations wishing a copy of the full report should apply in writing or by E Mail to SEESAC.

An abridged version of the report will shortly be available for download from the SEESAC website.  For further information, or to obtain an electronic copy, please contact Ms. Ana Martinovic, SEESAC Communications Officer, ana.martinovic@undp.org.

 Font foto: SEESAC

La seu de la Comissió Europea a Barcelona acaba de presentar la primera web de la UE en català (el nom del portal és: La UE a Catalunya i les Illes Balears). Vegeu-ne la nota que n’ha fet Vilaweb. Cal felicitar-se per la iniciativa. Per part meva ja l’he afegida a la secció Més sobre Europa d’aquest bloc.

Foto: Manel Camós, en la presentació. Font: Vilaweb

Ahir al vespre vàrem tenir a l’Eurocambra un debat sobre l’informe Cappato relatiu a la ‘Proposta de Recomanació del Parlament Europeu destinada al Consell sobre la producció per a finalitats mèdiques a l’Afganistà’. Bàsicament es tracta de decidir si el PE dóna suport a l’obsessió nordamericana de fumigar-ho tot (per a benefici de Monsanto) o en canvi es fa cas de la proposta del Senlis Council segons la qual el qual l’opi afganès es podria destinar a fabricar analgèsics per a països pobres i avançar així cap al dret universal a l’accés a medicaments essencials. La meva postura en el debat va ser la següent:  (segueix…)

Intervenció en plenària de Raül Romeva (ICV – Greens/EFA) en relació a l’informe CAPPATO (24 oct 07)

Quiero empezar subrayando la extrema importancia, oportunidad y valentía del ejercicio que el señor Cappato ha llevado a cabo con este informe. Las dos emergencias a las que hace referencia merecen, cada una de ellas, de una atención y de una respuesta política que ahora no tienen.

Mientras que la situación relativa a la seguridad y la producción de opio en Afganistán es crecientemente preocupante, la necesidad de proporcionar analgésicos a escala mundial, por su parte, supone una de las mayores emergencias humanitarias de la actualidad, aunque lamentablemente sea también una de las más silenciadas.

El ponente ha hecho con este informe un ejercicio nada fácil, y por ello remarcable, por lo que, una vez más, le reitero mi apoyo y el de mi grupo.

Como él mismo ha dicho en alguna ocasión, aunque el vínculo entre ambos temas no es necesariamente inmediato, sí es nuestra responsabilidad como responsables políticos analizar las realidades complejas para encontrar soluciones complejas a los problemas complejos. Y esto es exactamente lo que hace este informe.

Con relación a la seguridad en Afganistán, qué duda cabe que ésta debe ser una prioridad si queremos llevar a cabo programas de desarrollo con garantías de futuro. El problema, sin embargo, es que ciertos grupos armados se nutren precisamente de la falta de regulación de la producción de opio (el sistema económico paralelo basado en el cultivo y tráfico ilegal de opio supone hoy por hoy el 40% del PIB afgano).

Ante esta situación, creo que es muy oportuno tener en cuenta iniciativas como la del Senlis Council, quienes propusieron apoyar un sistema de autorización de cultivo de opio con fines medicinales en Afganistán, cuyo destino seria sobretodo la elaboración de calmantes como la morfina o la codeína, los cuales podrían ser además vendidos a otros países que actualmente tienen poco o nulo acceso a este tipo de medicamentos esenciales debido a los acuerdos comerciales preferenciales.

Es una lástima que dicha propuesta no cuente, por el momento, con un apoyo más explícito por parte de la Comisión y ni siquiera el propio Gobierno afgano.

Pero más preocupante aún es que las medidas que se estén barajando como las más pertinentes sean, en cambio, la de la erradicación química, tal y como defienden de manera insistente desde la administración norteamericana.

Dicha medida, de ser llevada a cabo, proporcionaría a los Talibán un nuevo argumento para defender sus posiciones y, finalmente, conllevaría muy probablemente que las comunidades de agricultores acabasen en los campos de insurgentes.

Pero es que además tendría gravísimas consecuencias en términos de salud y medioambientales. Es obvio, de entrada, que las fumigaciones por aire, como supuestamente se pretende llevar a cabo en Afganistán, garantizan que la contaminación sea expandida a los humanos que habitan en las zonas fumigadas y aledañas, tal y como ya quedó demostrado a principios de año cuando dicha práctica se llevó a cabo por parte de Colombia para fumigar la producción de cocaína en la frontera con Ecuador, con la consecuente queja y denuncia a la Haya por parte de este último.

Como no soy un experto en la materia, me he informado un poco sobre el tema y he encontrado que uno de los productos que se propone usar es el Glifosato (conocido como Roundup), comercializado por Monsanto, y que es un herbicida total que provoca diferentes niveles de toxicidad e incluso efectos cancerígenos.

Creo que tras los desastres causados por el Napalm y el Uranio empobrecido ya deberíamos haber aprendido la lección.

**************

Nota:

El glifosato (N-(fosfonometilo) glicina) C3H8NO5P) es un herbicida no selectivo de amplio espectro, desarrollado para eliminación de hierbas y de arbustos, en especial los perennes. Es un herbicida total. Es absorbido por las hojas y no por las raíces.

La aplicación de Glifosato mata las plantas eliminando su capacidad de generar aminoácidos aromáticos.

El glifosato es el principio activo del herbicida con nombre comercial Roundup de Monsanto. Monsanto patentó el evento resistencia al Glifosato con transgénesis con el género Agrobacterium; incorporando así a la planta de soja la resistencia al glifosato ( http://es.wikipedia.org/wiki/Glifosato )

Foto: L’Afganistà produeix el 75% de l’opi que es consumeix al món, segons NNUU. Font: BBC/AFP

Trobo ben interessant, i molt positiu, que La Vanguardia destaqui la referència que Al Gore va fer ahir en la seva conferència a Barcelona en relació als efectes positius que pot tenir establir límits per a reduir la velocitat a 80km/h en les grans vies que voregen Barcelona com una de les mesures que pot permetre limitar la contaminació (tot i que només ho he vist a la versió en paper, però no en la digital). Per altra banda, avui al el Parlament Europeu, ha votat un informe (Davies) ‘sobre l’estratègia comunitària per a reduir les emissions de CO2 dels turismes i els vehicles industrials lleugers’ gràcies a un acord de la majoria de centre-dreta que ha aconseguit imposar nombroses esmenes que rebaixen molt els límits permesos en quant a emissions de CO2 per las cotxes. Adjunto la nota que el nostre grup ha tret després que en la votació votéssim en contra de l’informe final manifestament pervertit  en ser aprovades les esmenes esmentades que van en favor dels interessos de la indústria automobilística però en contra de l’interès ‘suposadament’ comú de fer front al canvi climàtic. (segueix…)

PRESS RELEASE – Strasbourg, 24 October 2007 

Car CO2 emissions

Centre-right pact to put the brakes on EU climate policy 

The European Parliament today adopted a report outlining how it believes emissions reductions from cars should be achieved and what limit values on CO2 emissions should be proposed, with a view to influencing forthcoming legislation. MEPs approved a centre-right amendment (proposed by UK Tory and Liberal MEPs) to set a weaker emissions limit for carmakers and to postpone the introduction of this limit value by a further three years (1), despite the urgent need for action. Commenting on the outcome, German Green and rapporteur for the EP Industry Committee on tackling CO2 emissions from cars Rebecca Harms said:

"Today’s result is a massive setback for overall EU climate policy. By voting for a weaker limit value for CO2 emissions from new cars and postponing the introduction of this value, MEPs have voted to put the brakes on the EU’s attempts to tackle climate change.

"It is now accepted wisdom that we have a ten year window of opportunity to act if we are to bring climate change in check, yet the report adopted today seeks to postpone binding measures for emissions reductions from one of the most polluting sectors until 2015. MEPs are rewarding the laggards in the automobile sector who have refused to honour their own commitment and reduce the emissions from their products, choosing instead to aggressively market bigger, dirtier vehicles. By the time the reductions from these limits take effect it would be too little, too late ."

Luxembourg Green MEP Claude Turmes added:

 "A study, commissioned by the Greens/EFA group and presented last week, showed that only by introducing strict limit values for passenger cars as soon as possible will the sector be able to contribute its share to enable the EU to meet an overall CO2 reduction target of even 20% by 2020 (2), let alone the 30%, which is necessary according to science. The study showed that an average CO2 emissions limit value of 120 g/km must be introduced by 2012 if cars are to contribute their share towards the EU’s overall emissions reductions and that stricter limit values for 2020 will also be necessary. We must now look outside this house to the Member States to ensure this vote is overturned and that EU climate policy does not fall at the first hurdle."

Editors notes:

(1) The European Parliament adopted the report (Davies) on EU legislative measures to reduce CO2 emissions from cars but accepted a crucial amendment from Liberal MEP Chris Davies and Conservative MEP Martin Callanan for an average limit value of 125 g/km for CO2 emissions from new cars and for the introduction to be delayed until 2015. The Environment Committee voted in September for a 120 g/km to be introduced in 2012.

(2) The study gives a comparison of the actual CO2 reductions that would be achieved through the different emissions limit values currently under debate, revealing that only with a 120 g/km limit for 2012 and a strong follow-up limit value in 2020, will necessary emissions reductions from passenger cars be achieved. The EU will have to reduce its overall emissions by around 830 million tonnes if it is to meet its base target of a 20% reduction by 2020. Given passenger cars already account for around 12% of overall EU CO2 emissions, this means the sector will have to reduce its CO2 emissions by 80-100 million tonnes. The limit values adopted by the EP would fall far short from delivering this reduction, realising a mere 49 million tonne reduction. The study and political summary can be found at the following links:

Study – http://www.greens-efa.org/cms/topics/dokbin/201/201906.climate_change_and_cars_new_study@en.pdf

Political summary – http://www.greens-efa.org/cms/topics/dokbin/201/201903.climate_change_and_cars@en.pdf

Foto: Al Gore ahir a Barcelona. Font: El Pais

Ara fa unes hores n’Ignasi Guardans, na Maria Badia, na Teresa Riera i jo mateix hem estat rebuts pel President del Parlament Europeu, Hans Gert Poettering i pel Vicepresident responsable dels assumptes de multilingüisme, Miguel Ángel Martinez (a qui de fet debem la reunió), per tal de tractar, novament, la qüestió de l’ús del català a l’Eurocambra. Malgrat que el tema de l’ús del català en plenària per part de diputats i diputades no era a l’ordre del dia de la reunió, el tema ha sortit ben a l’inici de la reunió recordant tots nosaltres que no érem allà en qualitat estrictament personal sinó en representació de milions de persones que no se senten plenament representades lingüísticament a l’única institució europea directament elegida per la ciutadania i que, simbòlicament, per a nosaltres  (segueix….)

és fonamental poder-nos expressar en català en un exercici que entenem, a més a més, absolutament necessari per tal de recuperar, ni que sigui una mica, la pèrdua de confiança que, cada vegada més, es respira a Catalunya en relació a les institucions europees. En relació a aquesta qüestió, se’ns ha simplement recordat que la decisió ja es va votar fa uns mesos a la Mesa amb el resultat que ja coneixem: no pot ser. No obstant, la reunió d’avui la vàrem demanar sobretot per tal de tractar un altre relacionat com és el fet de poder presentar les preguntes escrites a la Comissió i al Consell en català, cosa que sí podem fer en tant que ciutadans/es, però no oficialment en tant que representants. Tal i com ja vaig explicar en el seu moment (Pöttering respon en català, però no n’hi ha prou) els arguments suposadament ‘tècnics’ que se’ns ofereixen per tal d’impedir-nos fer això tant simple no ens han convençut mai, per la qual cosa li hem demanat formalment que ens faci saber quins són, més concretament, aquests suposats impediments tècnics, així com quines podrien ser les suposades ‘conseqüències’ negatives a les quals també sovint fan referència per tal de justificar la negativa.

La reunió ha acabat sense cap compromís concret més que un ‘en seguirem parlant’ o, més exactament, en paraules del propi Poettering, en un ‘a long journey starts with a step‘. Tot plegat, però, em porta novament a la necessitat de recordar que la situació a Brussel.les/Estrasburg és especialment complicada que, malgrat que poc a poc anem fent un mica de forat, necessita d’algun gest més clar i inqüestionable de la voluntat per part de les autoritats espanyoles en relació a aquest afer, el qual podria ser, per exemple, resoldre el tema d’una vegada al Congrés amb la qual cosa ja no se’ns podria dir que demanem a Brussel.les allò que , de fet, ni tan sols tenim a Madrid.

Una altra possibilitat seria que Andorra esdevingués membre de la UE. Però és clar, aquesta ja és una possibilitat que, malgrat que òbviament m’agradaria veure concretada per moltes raons més que no pas la lingüística, em temo que no em pertoca tan directament

NOU COMUNICAT CONJUNT EURODIPUTATS CATALANS

Europarlamentaris catalanoparlants conviden el President del Parlament Europeu a conèixer la realitat de la llengua catalana sobre el terreny

En una reunió mantinguda aquesta tarda entre els europarlamentaris Maria Badia, Ignasi Guardans, Teresa Riera i Raül Romeva amb el President del Parlament Europeu, Hans Gert Poettering, i el vicepresident Miguel Ángel Martinez (responsable de les qüestions de multilingüisme de la Mesa del PE) els eurodiputats catalans han reiterat la importància simbòlica que té per a milions de persones catalanoparlants que el català sigui una llengua usada amb normalitat a l’Eurocambra.

En concret, el motiu de la reunió té a veure amb la petició que diversos eurodiputats van fer fa uns mesos de poder dirigir les seves preguntes escrites a la Comissió i al Consell en català. Aquesta petició va ser llavors rebutjada per l’oficina del Parlament Europeu que tramita les preguntes al·legant motius tècnics. Davant d’aquest fet, els eurodiputats van demanar reunir-se amb el President per tal d’explicar-li de primera mà la rellevància de la petició i per mirar de trobar una solució als eventuals problemes tècnics que poguessin haver-hi.

Durant la reunió, els eurodiputats han posat de manifest la paradoxa que suposa el fet que, en tant que ciutadans i ciutadanes puguin dirigir-se i rebre resposta en català al Consell i a la Comissió) i en canvi no puguin fer-ho en tant que representants dels ciutadans i ciutadanes.

Finalment, els eurodiputats han agraït que el president de l’Eurocambra els rebés per tal d’escoltar la seva valoració de la situació i l’han convidat a visitar Catalunya per tal de conèixer la realitat de la llengua catalana sobre el terreny.

Foto: Eurodiputats i eurodiputades catalanes amb Hans Gert Poettering, President del Parlament Europeu i altres membres de la Mesa. Font: Parlament Europeu.

El tema de la Directiva sobre Estratègia Marina ja l’he tractat en anteriors posts (Estratègia o Tragèdia Marina Europea?  o Cal una Directiva Europea sobre Estratègia Marina que proporcioni seguretat jurídica als mars europeus, actualment desprotegits). Properament el tema tornarà al Parlament Europeu en segona lectura (probablement novembre o desembre). En aquest context he ‘apadrinat’ una acció de Greenpeace que ha instal.lat un stand a l’interior del Parlament Europeu (seu a Estrasburg) a través del qual s’informa als diputats i diputades sobre la importància que la futura Directiva Estratègia Marina sigui aprovada de la manera més estricta possible en termes de respecte pel mar i de preservació dels seus recursos. (segueix…) 

En tant que amfitrió dels amics i amigues de Greenpeace, he enviat als altres col.legues una nota (adjunta arxiu) en què els convidem a visitar l’stand i a ser una mica més conscients de la importància que tindrà aquesta votació. Un conjunt d’entitats que inclouen Greenpeace, WWF, FISH, BEE, Birdlife, IFAW, Seas at Risk i Oceana, han proposat també una seria d’esmenes al text actualment en discussió per tal que el text finalment adoptat sigui més clar i ambiciós en alguns punts, especialment en termes del Bon Estatus Ambiental (GES, segons sigles en anglès), o de posar l’èmfasi en el principi de la precaució o de prioritzar que el mal sigui compensat en origen, és a dir, que ‘qui contamina pagui’. En l’arxiu que també adjunto sobre Prioritats en segona lectura trobareu els seus suggeriments. Finalment, adjunto a continuació el text de la nota de premsa que han fet des de la seu de Greenpeace explicant el per què de la seva acció avui al Parlament:

23 OCTOBER 2007

PRESS RELEASE

Strasbourg

Leaked review damns European fisheries policy

Strasbourg ? As EUEU Fisheries Ministers meet in Luxembourg today, Greenpeace has released a leaked copy of the Commission?s internal review of the Common Fisheries Policy (CFP) which paints a damning picture of the CFP?s past and current failures. (1)

The review, commissioned by DG Fisheries to assess the performance of the EUEU?s fisheries policy, says that the CFP is built on ?an archaic form of governance? that has ?allowed the satisfaction of demands by the present generation to compromise the ability of future generations to meet their needs from the living resources of Europe’s seas." Lack of political will on the part of the Council to override national interests, it says, has resulted in decades of over-indulgence on the part of the fishing industry and those that manage it. (2)

?If Europe is to save its seas and fish stocks, it must create a law that protects the marine environment and permits only the sustainable use of ocean resources,? said Saskia Richartz, EUEU Marine Policy Director at Greenpeace?s European unit. ?This review of the Common Fisheries Policy makes crystal clear that Fisheries Ministers need to rethink their priorities and work much harder with EUEU Environment Ministers to make this happen,? she said.

As Fisheries Ministers meet in Luxembourg, Greenpeace campaigners are speaking with European Parliamentarians about the urgent need to create a strong mandate for marine protection, by strengtheningstrengthening the proposed EUEU Marine Strategy Directive.

The European Parliament will negotiate with the European Council during October and November on its 63 amendments to the Council text. (3) Most suggested changes would significantly strengthen the proposed Marine Directive and would integrate rules on protected areas. If adopted, the Directive would plug a major gap in the EUEU?s rules on environmental protection which currently lack a law dedicated to marine protection.

?A network of marine reserves is urgently needed,? said Saskia Richartz of Greenpeace. ?Historically, areas of the oceans which were inaccessible served as natural refuges for marine life. Similar refuges now need to be created by establishing marine reserves in European law.?

Notes to Editor:

On Tuesday 23 October, the Council will discuss and like reach political agreement on next year?s catch quotas for the Baltic Sea. In addition to negotiation of the catch quotas for Member States bordering on the Baltic, the Ministers will have to decide on the arrangements for fishing-effort limits proposed by the Commission. More information at: http://www.consilium.europa.eueu/ueDocs/cms_Data/docs/pressData/en/agricult/96582.pdf

http://www.greenpeace.org/raw/content/denmark/press/rapporter-og-dokumenter/reflections-on-the-common-fish.pdf

(3) The European Parliament documents can be found at http://www.europarl.europa.eueu/oeil/file.jsp?id=5283632

Contact:

Saskia Richartz, EU Marine Policy Director, Greenpeace European Unit, tel. +32 495 290028, saskia.richartz@diala.greenpeace.org

Podeu trobar més informació en relació a aquesta campanya al lloc web destinat als oceans de Greenpeace.

Font foto: Greenpeace

Encallada la via bilateral intraespanyola, ha arribat el moment de buscar que d’altres instàncies supraestatals, com la UE (i concretament el seu executiu, la Comissió Europea) s’impliqui en un afer que és, fonamentalment, una qüestio de drets fonamentals i de dignitat, pilars aquests en els quals es fonamenta el procés mateix de construcció europea. Per aquesta raó he presentat a la Comissió la pregunta que trobareu més avall. Per cert, que la pregunta és en castellà perquè, malgrat la insistència de molts/es eurodiputats/des, encara no se’ns autoritza a fer-ho en català. Precisament per tractar aquesta qüestió, així com la reclamació que fem de poder intervenir en català al plenari del Parlament,  (segueix…)

n’Ignasi Guardans (CiU), na Maria Badia (PSC) i jo mateix tenim una reunió amb el President del Parlament Europeu aquesta tarda, a les 16.35. En un post ulterior comentaré aquesta reunió.

Pregunta a la Comissió en relació al retorn dels documents incautats durant la Guerra Civil espanyola

Presentada per Raül Romeva

El Estado español, mediante la ley 21/2005, de 17 de noviembre, ?de restitución a la Generalitat de Catalunya de los documentos incautados cono motivo de la Guerra Civil custodiados en el Archivo General de la Guerra Civil Española y de creación del Centro Documental de la Memoria Histórica?; legisló sobre las condiciones, requisitos y temporalidades para proceder al regreso de la documentación expoliada por la fuerza de las armas a las instituciones, partidos, entidades y particulares, y depositadas en Salamanca, donde continúan después de más de 30 años de democracia tras una de las dictaduras fascistas más largas y sangrientas de la historia moderna europea.

Han pasado ya dos años desde esta aprobación y los documentos de los particulares, entidades, partidos políticos y sindicatos continúan en Salamanca pese que al Gobierno de la Generalitat de Catalunya, en cumplimiento de la ley, procedió, mediante los expertos archivísticos, a su identificación – resultando en un listado de más de 2 millones de documentos, 68 asociaciones afectadas, 153 particulares y empresas y más de 40 organizaciones políticas y sindicados afectadas por el expolio-.

En estos dos años no ha sido convocada la comisión mixta Ministerio de Cultura-Generalitat de Catalunya y el plazo de tres meses que se establece en el punto 3 del art. 3 de la ley ??Art. 3.3 Identificados los documentos, fondos documentales y otros efectos, el Estado entregará a la Generalitat de Catalunya en el plazo de tres meses??-, expiró hace tiempo. Esto hace que no se pueda proceder a la digitalización y depósito de la copia, al envío de toda la documentación consiguiente y al proceso de entrega, en las condiciones idóneas, por parte de la Generalitat a sus legítimos propietarios.

Frente al incumplimiento de la ley por parte del gobierno español y dada la naturaleza de la documentación, ¿no cree la Comisión Europea que se están vulnerando los derechos de los ciudadanos, especialmente con temas referentes a la dignidad humana y la preservación de la memoria democrática? ¿Cuál es la opinión y la posición de la Comisión en torno este asunto? ¿Piensa la Comisión Europea exigir al Estado español el cumplimiento estricto de la ley y por tanto la convocatoria inmediata de la comisión mixta Estado-Generalitat para proceder con la máxima celeridad al regreso sus legítimos propietarios de la documentación incautada, tal y como fija la ley 21/2005?

Foto: acte per la dignitat, Palau Sant Jordi diumenge 21/10/07 . Font: Vilaweb

Em passa que algunes de les crítiques que es fan a la proposta del Departament de Medi Ambient i Habitatge en relació a fixar la velocitat a 80km/h a la corona metropolitana (mesura que té per objectiu, entre d’altres, complir amb les exigències de la UE en termes d’emissions de partícules, a la vegada que contribuir a reduir el nombre de persones malaltes, i fins i tot mortes, relacionades amb diferents tipus d’enfermetats de caràcter respiratori) em recorden a les que escoltàvem fa uns anys quan es demanava, per part d’alguns sectors socials i polítics, invertir més en rodalies (que només rebia el 3% de les inversions en ferrocarrils) enlloc d’obsessionar-nos tant amb l’AVE (que es quedava amb el 97% restant). I és que no fa pas tant que als qui demanàvem invertir les prioritats (segueix…)  

en inversions ferroviàries a favor de rodalies se’ns acusava, en el millor dels casos, de radicals cavernícoles que només volíem que parar el progrés del país. Ara, en canvi, trobem a faltar que no s’hagi fet més i millor inversió a rodalies, i la gent està indignada amb el pèssim funcionament del ferrocarril a Catalunya. I val a dir que amb tota la raó del món. Ara, no cal dir-ho, toca trobar solucions al caos i a la vergonya aliena que sentim de les adminsitracions responsables d’aquest desgavell (cessament de la Ministra de Foment inclòs). No obstant, potser que també toca fer una mica més de memòria històrica i recordar que en algun moment del passat, si enlloc de centrar el debat en col.locar etiquetes de radicals passat de moda a determinades propostes s’haguessin analitzat aquestes propostes en termes d’inversió de futur i de benestar, les coses serien ara, molt probablement, una mica diferents.

Un sentiment similar tinc amb el tema dels 80km/h. Em preocupa el to d’alguns debats, d’alguns/es opinadors/res, i d’alguns/es conductors/es de tertúlies, i em temo que en un futur no llunyà passarà com amb el debat rodalies/AVE, és a dir, que arribarà un moment en què ningú recordarà qui va dir què i, més encara, en el cas dels 80km/h, que com és que no s’havia fet abans (sobre tot perquè aquesta és una mesura que s’està normalitzant a tota Europa, sense majors problemes, amb molta menys demagògia, i que té uns inqüestionables beneficis en termes de salut, ambientals, socials i, fins i tot, econòmics).

Potser que enlloc de sortir per la via de la crítica fàcil, la desqualificació personal o l’etiquetatge simplista anéssim una mica més al debat de fons que no és un altre que la real i preocupant dimensió en termes d’emissió de partícules que generem a les nostres carreteres i les nefastes conseqüències que això té per a la salut de les persones i per al benestar en general. Recordem, per altra banda, que la mateixa Comissió Europea ja ha tocat el crostó al govern espanyol i català precisament pel fet que els nostres índexs d’emissió de partícules estan molt per sobre dels permesos.   

Paral.lelament a aquests debats en trobem una altre de més global que ha viscut una història similar: el del canvi climàtic. En aquest sentit, considero que és un excel.lent exercici el que fa el socioecòleg Ramon Folch a El Periodico del passat 17 doctubre, en què recorda que en molts aspectes ja anem tard, però que encara som a temps de reconduir, ni que sigui parcialment, la situació. Però que per això toca arremangar-se i posar-s’hi de manera seriosa. L’adjunto per a la reflexió:

Contra el canvi climàtic, per Ramon Folch (El Periódico, 17/10/07)

Els últims mesos han estat esmerçats grans esforços mediàtics per debatre si el canvi climàtic és un fet o una suposició. El Nobel de la pau al Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC en les sigles en anglès) i a Al Gore ha condemnat els ja escassos detractors del fenomen a la marginalitat més cavernària. Ara, el tema ja no és la discussió, sinó l’acció. El Protocol de Kyoto, malgrat les seves evidents mancances, va en aquesta línia, l’única internacionalment reconeguda que de moment tenim. Pertoca, doncs, arremangar-se per complir-lo, més que plànyer-se. En concret, calen decisions polítiques responsables sobre tot el sistema socioeconòmic.
El cas és que Espanya ha emès el 2005 (darreres dades disponibles) 440 Mt (milions de tones) de CO2, enfront dels 289 Mt del 1990, que és l’any base per als càlculs. És a dir, un 52% més. El compromís era arribar al 2012 emetent només un 15% més. Malament anem: si es mantingués la tendència, s’hi arribaria amb un increment del 65%. Davant d’això, s’han renegociat els compromisos: el 15% esdevindrà un 37%, sobre la base de sumar a aquest 15% un 2% en embornals de CO2 (plantació de boscos) i un 20% en la compra de drets d’emissió; el 28% que resta fins al 65% estimat ens l’haurem d’empassar reduint les emissions, que és el que també s’hauria hagut de fer amb el 22% que comprem (contra la nostra competitivitat) o bé escamotegem.
La contenció s’aplica, de moment, als sectors regulats per la Directiva del Comerç d’Emissions (generació elèctrica, refinatge de petroli, ceràmica, ciment, paper, etcètera), que són els grans focus emissors ubicats en poques mans i controlables amb lògica industrial. A Espanya han representat (2005) 183 Mt, menys de la meitat del total d’emissions. Els 257 Mt restants corresponen als sectors anomenats difusos (transport, construcció, agricultura, climatització, etcètera), que són en moltes mans i que costa controlar. Aquest és el problema: sense moltes petites mesures i sense un canvi de mentalitat de la ciutadania, aquests 257 Mt aniran creixent gràcies a autos cada cop més potents, més viatges innecessaris, més construcció esbojarrada, més ineficiència transformadora. Fer quadrar les grans fàbriques, que emeten menys de la meitat, no serveix de gaire si la ciutadania i els petits productors perboquen sense control.

LA SITUACIÓ A Catalunya és una mica millor. Només una mica. El 2005 vam emetre 59 Mt, enfront dels 40 Mt del 1990, o sigui, un increment del 47%. Per arribar al 2012 emetent només un 37% més que el 1990 bastaria reduir les emissions anuals en 5,33 Mt. Amb això no resoldríem els problemes del món, però compliríem amb la part alíquota del compromís renegociat pel Govern espanyol, prou modest. És el mínim minimorum. Ho hem d’entendre d’una vegada per totes: tenim un gran problema que exigeix una solució proporcional.
Aquest és l’objectiu que s’ha marcat el Govern de la Generalitat: 5,33 Mt de CO2 menys cada any. Si més no és un objectiu clar i parametritzat. Ha començat a concertar voluntats convocant la Convenció Catalana del Canvi Climàtic. Es tracta de fer convergir tots els sectors socials en cerca d’una política pactada o, si més no, discutida. És fonamental, si volem minorar les emissions difuses, que a Catalunya representen el 66% del total (el 58% a Espanya). Les 186 empreses catalanes que emeten el 44% subjecte a la Directiva del Comerç d’Emissions estan controlades i van fent els deures. El problema, ara per ara, som els altres.
Amb això, els catalans assumiríem discretament l’u per mil de responsabilitat planetària que ens pertoca. Som l’u per mil del món, efectivament. No ens serveix de coartada dir que l’u per mil no és res, perquè tothom és uns pocs per mil que, sumats, fan el mil per mil. Hem de complir per raons ètiques i perquè només fent els deures podrem després exigir les compensacions que ens puguin pertocar, quan arribi l’hora d’enfrontar-se als efectes negatius del canvi climàtic. Certament: complint amb Kyoto mitiguem el canvi, però no corregim res. I l’IPCC ha deixat clar que els principals afectats seran les illes oceàniques i la conca mediterrània, que patiran aridització, fenòmens meteorològics extrems i pèrdues d’espai litoral. Caldran plans i programes per plantar-hi cara. I molts recursos.

EL GOVERN català (i l’espanyol) és responsable d’aquest u per mil mitigador, però del cent per cent corrector en territori propi. Ens hi hem de posar de seguida. Ens cal modelitzar i concebre escenaris a 10, 20 i 30 anys vista. Ens cal actuar des d’ara mateix per fer- los tan suportables com sigui possible. Reduir les emissions és obligat, però no cura res. Hem de preveure què pot passar amb l’espai costaner i les infraestructures litorals, amb l’agricultura i els boscos, amb l’esquí i el turisme de platja, amb les revingudes i el clavegueram.
Un important productor vinícola del Penedès està comprant terrenys als Prepirineus. Tot el país hauria d’actuar amb aquesta mentalitat. Podem blasmar la Xina i els EUA per emetre el 66% del total mundial de CO2 (l’una perquè no li toca Kyoto per subdesenvolupada, els altres perquè no hi volen ser per imperials), però això no ens estalviarà aiguats i sequeres. Hem de complir amb els altres i actuar per a nosaltres. Des d’ara mateix.

Font foto: Martin Tognola, El Periodico

Interessant l’article que publicava ahir El Pais titulat Europa debe empezar de nuevo i signat per Jacques Delors i Étienne Davignon, no només pels autors (un expresident i un exvicepresident de la Comissió Europea), sinó per què fan un plantejament valent però poc escoltat en boca dels actuals caps d’Estat i de govern de la UE:

Mientras los dirigentes europeos se reúnen en Portugal para dar los últimos toques al nuevo y enflaquecido Tratado de Reforma, podría ser útil que todos ellos hicieran como si los últimos 50 años de integración europea no hubieran existido. Imaginemos, pues, qué es lo que necesita Europa para enfrentarse a sus más acuciantes problemas, prescindiendo sobre todo, si es posible, de los condicionantes políticos de los 50 años de negociación y del maltrecho desarrollo institucional registrado dentro de la ahora Unión Europea. (segueix…)

Por si esto fuera poco, obliguemos a nuestra imaginación a dar otro salto y supongamos que, aunque este panorama de "año cero" para la UE signifique que no podremos recurrir a medio siglo de cooperación intraeuropea, las naciones que hoy constituyen la Unión no dejarán por ello de estar encantadas de adoptar políticas conjuntas de calado.

Abandonemos entonces nuestra incredulidad y tratemos de imaginar lo que Europa podría y debería hacer para cambiar algunas de las políticas más trascendentales y obstinadas que determinarán si el medio siglo siguiente va a ser tan constructivo como el anterior. O, por decirlo de otro modo, examinemos nuestros problemas a la luz de los mecanismos de que hoy dispone la UE y de su potencial para crear políticas nuevas y de gran alcance, y preguntémonos después por qué la Unión no está respondiendo a sus potencialidades y cumpliendo lo prometido.

En términos generales, vemos tres ámbitos en los que los políticos europeos, tanto de los entornos nacionales como del de la Unión, podrían mejorar su rendimiento: los desafíos de ámbito mundial en los que Europa podría mostrar un mayor liderazgo; la creación y mejora del capital humano dentro de la UE y en todo el mundo, y el impulso a la eficiencia de la propia maquinaría política de la Unión.

Europa necesita una agenda global más clara y reconocible. Tiene que desarrollar enormemente su liderazgo en lo tocante al cambio climático, aprobando objetivos más estrictos para la UE, con el fin de utilizar posteriormente su peso económico y comercial internacional para defender en todo el mundo nuevos niveles de emisión que la opinión pública científica pueda considerar sensatos.

En materia de conflictos y de seguridad, Europa tendría que caminar hacia una nueva fase en la que adoptara posiciones más claras, menos ambiguas, sobre cuestiones que van desde la proliferación nuclear a las sanciones contra el régimen militar birmano. El objetivo tendría que ser la consolidación de Europa en el escenario mundial como actor de carácter e imparcial, y no como una "iglesia permisiva" en la que coexisten diferentes credos.

Habría que aspirar a que instrumentos de "poder blando", como son las ayudas al desarrollo de la UE y sus acuerdos económicos, fueran ligados a una conciencia cada vez mayor del alcance político y en materia de seguridad de Europa, que dejara patente su carácter de actor global con el que es preciso contar. Evidentemente, esto comporta que la UE trate de ampliar su concepción transatlántica, de manera que pueda cooperar más estrechamente con Estados Unidos en la definición -y, por tanto, protección- de sus intereses comunes, en un mundo en el que, juntos, no representan mucho más del 10% de la población.

Estos elementos no suponen en modo alguno una crítica global a las iniciativas realizadas por la UE para crear una política exterior y de seguridad común. Pero sí pretenden subrayar algo que muchos europeos saben bien, es decir, que hasta el momento los problemas relativos al desarrollo y los conflictos internacionales crecen a un ritmo que supera fácilmente al de la creación de políticas de respuesta en la Unión.

Para las futuras actividades de la UE, es vital desarrollar el capital humano, tanto en Europa como en el conjunto del mundo. La educación es, con mucho, la inversión más rentable que Europa puede hacer, de manera que tendría que lanzar la estrategia más ambiciosa de su historia para crear una nueva dinámica de conocimiento y empleo dentro de la UE, sin dejar de difundir enormemente la educación en los países más pobres del planeta.

Europa también debe agarrar, de una vez por todas, el toro de la política de inmigración por los cuernos (algo que constantemente han evitado generaciones de dirigentes políticos). Con el fin de que la sed de mano de obra importada de la menguante Europa no choque con el miedo generalizado a las tensiones culturales y el descontento social, es preciso acordar normas de inmigración para toda la UE. No será fácil crear una Europa más justa y multicultural, pero si no abordamos este problema abiertamente pagaremos un precio aún más alto.

De forma muy similar, los Gobiernos de Europa deberían hacer un esfuerzo nuevo y decidido para afianzar entre los europeos la conciencia de que compartimos una historia y unos mismos valores. El desarrollo de una identidad europea más sólida es la base más sensata posible para crear la sociedad multicultural que los demógrafos consideran inevitable.

Entretanto, todavía nos embargan las dudas sobre la maquinaria política e institucional que la UE necesitará para alcanzar estos y otros ambiciosos objetivos. El acuerdo alcanzado a mediados de año por los líderes europeos para negociar una Tratado de Reforma que ponga a punto los mecanismos de decisión de la Unión suscitó suspiros de alivio, pero todavía no está claro si el nuevo pacto sobrevivirá al proceso de ratificación de los 27 países miembros.

No obstante, creemos que el uso más frecuente de la mayoría cualificada en las votaciones por parte de los Gobiernos miembros, que plasma el nuevo tratado, debería aplicarse al propio proceso de ratificación. De ese modo, si una pequeña minoría de Gobiernos de la UE demuestra su incapacidad para aprobar el documento, éste no sería torpedeado como lo fue en 2005 su predecesor, el Tratado Constitucional.

Jacques Delors fue presidente de la Comisión Europea y Étienne Davignon, vicepresidente de la misma. Traducción de Jesús Cuéllar Menezo

Foto: Jacques Delors. Font: AFP/BBC

Cada cop més el centre de l’atenció política de la UE es mou al voltant dels àmbits de l’energia, el transport i el canvi climàtic. En aquest sentit, el Grup Verds/Ale al Parlament Europeu fa temps que treballa en diversos anàlisi i propostes pensant, precisament, en la urgència del problema però, al mateix temps, en la necessitat de dur a terme transformacions estructurals. Recomano consultar el lloc web www.stopclimatechange.net on trobareu moltes de les informacions, documents, campanyes i propostes que fa temps que elaborem, així com els reptes que requereixen encara respostes. Especialment útil és el document que vàrem elaborar el gener de 2007 en què es resumeixen els principals reptes i recomanacions en relació a la lluita contra el canvi climàtic (veure text en anglès, francès o italià) (segueix…) 

A grans trets els aspectes claus a treballar són els següents:

Reducció de les emissions efecte hivernacle: els verds europeus proposen establir uns objectius clars i vinculants de cara a estabilitzar l’escalfament climàtic a menys de 2ºC en relació al nivell preindustrial. La UE-27 ha de reduir les seves emissions de gasos efecte hivernacle d’almenys 30% d’aquí a 2020 i en un 80% pel 2050. 

Eficiència energètica: Es tracta d’implementar mesures que afavoreixin un ús intel.ligent de l’energia i la reducció de les ineficiències dels sistemes energètics i del transport, basats avui fonamentalment en l’ús de combustibles fòssil i les nuclears. Cal felicitar-nos pel fet que la UE hagi adoptat un pla d’acció que podem considerar un primer pas necessari, tot i que certament insuficient. En efecte, si l’esmentat pla es posa en pràctica permetrà augmentar un 20% l’ús eficient d’energia pel 2020. Aquest és, de fet, l’aspecte que cal considerar com la pedra angular de lluita contra el canvi climàtic. En cas d’incapacitat per a fer front a aquests objectius, llavors serà impossible assolir les fites que ens hem plantejat en relació al canvi climàtic. Cal, per tant, establir la prioritat absoluta a l’enfortiment de la utilització racional de l’energia i de mesures d’estalvi energètic. 

Enfortir l’eficiència des del costat de l’oferta: Les centrals tèrmiques, fins i tot a un rendiment del 50%, produeixen emissions de CO2 tant elevades que resulten del tot incompatibles amb la lluita contra el canvi climàtic. Els esforços per millorar l’eficiència de la producció d’energia passen doncs per invertir i millorar l’ús de biomassa, energies renovables, limitar l’ús del carbó i augmentar la part de gas natural en la generació d’electricitat. Pel que fa al gas, és cert que el consum de gas augmentara conseqüentment en el sector de l’electricitat, però aquesta alça podria ser compensada per l’enfortiment de l’eficiència en d’altres sectors que permetin reduir d’aquí a 2030 els nivells de consum totals de gas enregistrats l’any 2000.

Transport: El petroli serà encara durant molt de temps el carburant més usat degut a les seves característiques (forta densitat energètica i menor generació de CO2 en comparació amb el carbó). No obstant el problema és que es tracta d’un recurs fòssil limitat i comporta, per altra banda, un elevat grau de dependència per part de la UE en relació als països productors i exportadors de petroli. El 70% del petroli consumit dins la UE es deu al transport. El 96% dels carburants utilitzats per cotxes i avions són a base d’olis minerals. Reduir les necessitats del transport, promoure el transport públic i la mobilitat ‘suau’ (bicicleta), establir normes vinculants als vehicles que consumeixen carburant, afavorir les transferències modals (disminuir el transport per carretera en favor del transport ferroviari i marítim/fluvial), fixar el preu del transport aeri tenint compte d’integrar la totalitat dels costos que comporten i finalment reflectir la realitat ambiental prenent en consideració els costos socials que comporta el transport (lesions, costos hospital i discapacitacions, drets de pensió, baixa dels ingressos locals degut al soroll del tràfic per carretera, desperfectes físics causats al patrimoni cultural) seran les prioritats a l’hora de posar en marxa per tal de reduir l’ús del petroli en el transport. El fet que els governs i institucions europeus no es prenguin de manera suficientment seriosa la necessitat d’afrontar els problemes relacionats amb el transport resulta preocupant, especialment perquè s precisament en el sector del transport on constatem l’increment més espectacular d’emissions en CO2 (24% des de 1990 pel conjunt del sector, i fins el 50% en el sector específic de l’aviació). A la UE, prop del 30% de les emissions de CO2 es deuen al transport. Si l’ús del transport aeri segueix creixent com fins ara el 2030 l’aviació sola consumiria el total dels drets d’emissió concedits a la UE per a tots els sectors. 

Energies renovables: L’any 2005, es van invertir en energies renovables uns 38.000 milions de dòlars a escala mundial. Les energies renovables també es desenvolupen a Europa: entre 1995 i 2005 la producció d’electricitat generada a partir de l’energia eòlica, hidràulica i de biomassa ha augmentat en 150TWh a la UE. Però aquest ritme de desenvolupament no és ni uniforme ni suficient per la qual cosa cal establir mesures per tal de treure profit dels progressos tecnològics existents. S’imposa la necessitat de dedicar importants esforços per tal d’incrementar la part de les energies renovables en el marc dels tres sectors consumidors d’energia com són el sector de l’electricitat, el sector de la calefacció i la refrigeració, i el sector del transport. 

Mercat de l’energia: La innovació que cal dur a terme en el sistema energètic de la UE i en el seu sistema de transport no es podrà dur a terme si el mercat es troba dominat per estructures oligopolistes. La innovació precisa d’una multitud de socis econòmics i de condicions d’equitat pels nous actors del mercat i les noves tecnologies.

Finançar noves opcions: Mentre els Fons Estructurals europeus i el finançament per part del BEI d’autopistes, aeroports regionals i centrals tèrmiques estiguin enfocats ara com ara a establir a la UE un marc d’infraestructures altament generadores de CO2, les solucions respectuoses amb el clima tals com l’energia eòlica, marees, sistemes de calefacció i refrigeració a través de biomassa i la creació de fons per a estalvis energètics no suscitaran suficientment d’atenció. Conseqüentment cal revisar de manera profunda les prioritats del BEI i el pressupost de la UE en matèria d’inversions. 

No hi ha espai per a les nuclears: L’energia nuclear continua essent encara un important obstacle per a l’establiment d’un sector energètic respectuós del clima, i ho és tant per motius polítics, econòmics i tècnics. Així doncs, l’objectiu per als partits Verds segueix essent suprimir de manera progressiva l’energia nuclear així com excloure-la d’un futur pacte per a l’energia i el clima. 

Font mapa: Getty Images/BBC

Adjunto l?article ?Feminicidios: entre la impunidad y la responsabilidad? que em publica avui El Pais.

Aunque el asesinato de mujeres es un problema global, hay zonas en el mundo que se han convertido, tanto por la magnitud como por la complejidad del fenómeno, en casos paradigmáticos. Dichos lugares son también, muy a su pesar, espejos en los que podemos ver reflejados muchos de los males que afectan a las sociedades donde imperan patrones fundamentados en una cultura patriarcal. Éste es el caso, por ejemplo, de México y de los países de la región centroamericana. Es precisamente en México donde (segueix…)

Eleccions europees del 2009? Però si encara falta. Doncs no tant. I en qualsevol cas la decisió que presumiblement acabaran de prendre els caps d’Estat i de Govern a finals de setmana en relació al que ha de ser el futur Tractat de Reforma de la UE, en el qual, entre d’altres, es planteja una redistribució d’escons del proper Parlament Europeu, serà també determinant per a molts partits. Recordo que de 732 membres electes a l’Eurocambra amb què vàrem començar la legislatura, vàrem passar a 785 amb l’adhessió de Rumania i Bulgaria, i està previst reduir-ho novament a 750 a partir del 2009. Malgrat que en termes mediàtics la noticia pel què fa a l’Estat espanyol ha estat el fet que mantenim els 54 escons (4 més dels que es concedien al Tractat de Niça), per a mi hi ha un altre aspecte una mica més de principis del qual caldria, com a mínim, parlar-ne amb una certa claredat. Es tracta del fet que per assignar escons per a cada Estat membre es té en compte el nombre total de persones residents en aquell país, enlloc de les persones que en tenen la ciutadania. El problema, però, és que en molts casos trobem països amb molta gent resident que serà comptada per donar més escons a aquell país però que, en no tenir el dret a vot (cas, per exemple, de la població immigrada a l’Estat espanyol, o de la comunitat russa a Letònia) no podran votar ni ser elegides en aquests comicis. Per altra banda,  (segueix…)

tampoc la proposta de Tractat constitucional ni l’actualment en discussió Tractat de Reforma preveuen que el principi de ciutadania europea es basi en la condició de resident sinó que ho fan en la de ciutadania d’un Estat membre. Tot plegat suposa una important contradicció a l’hora d’afrontar un aspecte tan fonamental per al procés de construcció europea com és que aquesta s’ha de basar en la garantia que els drets més fonamentals seran respectats i promoguts. Per altra banda el Consell Executiu del Partit Verd Europeu ens vàrem reunir aquest cap de setmana a Viena, i des d’ahir el Grup Verds/ALE ens trobem a Praga on hem organitzat unes jornades d’estudi. Tant a Viena com a Praga el debat de fons és precisament en relació a les perspectives que tindrà per les formacions polítiques europees aquestes modificacions en els Tractats de cara, entre d’altres, a les properes eleccions europees. 

Així mateix, un dels temes també centrals a tractar serà l’etern debat en relació a com és que, malgrat que en un moment en què els temes ambientals es troben cada cop més presents en l’agenda política (el Premi Nobel de la Pau per a Al Gore n’és només una mostra), els Partits Verds, amb les diferents vessants i formes que solen prendre, sembla que tenen certes dificultats per tal de consolidar un projecte prou sòlid per tal de poder influir més del que ja ho fan en l’el.laboració de polítiques nacionals, europees i mundials.

Dit d’una altra manera, en un moment de manifesta ‘urgència ecològica’, reconeguda per part de tothm, no sembla en canvi que els els partits verds, almenys els de tall més clàssic, aconsegueixin capitalitzar electoralment aquesta situció. Per què? Aquí a Praga miraré, si més no, de comprendre què passa, i, si és possible, de treure’n alguns respostes. 

Foto: AL Gore. Font: Paul Sakuma/Associated Press