Raül Romeva i Rueda

Em passa que algunes de les crítiques que es fan a la proposta del Departament de Medi Ambient i Habitatge en relació a fixar la velocitat a 80km/h a la corona metropolitana (mesura que té per objectiu, entre d’altres, complir amb les exigències de la UE en termes d’emissions de partícules, a la vegada que contribuir a reduir el nombre de persones malaltes, i fins i tot mortes, relacionades amb diferents tipus d’enfermetats de caràcter respiratori) em recorden a les que escoltàvem fa uns anys quan es demanava, per part d’alguns sectors socials i polítics, invertir més en rodalies (que només rebia el 3% de les inversions en ferrocarrils) enlloc d’obsessionar-nos tant amb l’AVE (que es quedava amb el 97% restant). I és que no fa pas tant que als qui demanàvem invertir les prioritats (segueix…)  

en inversions ferroviàries a favor de rodalies se’ns acusava, en el millor dels casos, de radicals cavernícoles que només volíem que parar el progrés del país. Ara, en canvi, trobem a faltar que no s’hagi fet més i millor inversió a rodalies, i la gent està indignada amb el pèssim funcionament del ferrocarril a Catalunya. I val a dir que amb tota la raó del món. Ara, no cal dir-ho, toca trobar solucions al caos i a la vergonya aliena que sentim de les adminsitracions responsables d’aquest desgavell (cessament de la Ministra de Foment inclòs). No obstant, potser que també toca fer una mica més de memòria històrica i recordar que en algun moment del passat, si enlloc de centrar el debat en col.locar etiquetes de radicals passat de moda a determinades propostes s’haguessin analitzat aquestes propostes en termes d’inversió de futur i de benestar, les coses serien ara, molt probablement, una mica diferents.

Un sentiment similar tinc amb el tema dels 80km/h. Em preocupa el to d’alguns debats, d’alguns/es opinadors/res, i d’alguns/es conductors/es de tertúlies, i em temo que en un futur no llunyà passarà com amb el debat rodalies/AVE, és a dir, que arribarà un moment en què ningú recordarà qui va dir què i, més encara, en el cas dels 80km/h, que com és que no s’havia fet abans (sobre tot perquè aquesta és una mesura que s’està normalitzant a tota Europa, sense majors problemes, amb molta menys demagògia, i que té uns inqüestionables beneficis en termes de salut, ambientals, socials i, fins i tot, econòmics).

Potser que enlloc de sortir per la via de la crítica fàcil, la desqualificació personal o l’etiquetatge simplista anéssim una mica més al debat de fons que no és un altre que la real i preocupant dimensió en termes d’emissió de partícules que generem a les nostres carreteres i les nefastes conseqüències que això té per a la salut de les persones i per al benestar en general. Recordem, per altra banda, que la mateixa Comissió Europea ja ha tocat el crostó al govern espanyol i català precisament pel fet que els nostres índexs d’emissió de partícules estan molt per sobre dels permesos.   

Paral.lelament a aquests debats en trobem una altre de més global que ha viscut una història similar: el del canvi climàtic. En aquest sentit, considero que és un excel.lent exercici el que fa el socioecòleg Ramon Folch a El Periodico del passat 17 doctubre, en què recorda que en molts aspectes ja anem tard, però que encara som a temps de reconduir, ni que sigui parcialment, la situació. Però que per això toca arremangar-se i posar-s’hi de manera seriosa. L’adjunto per a la reflexió:

Contra el canvi climàtic, per Ramon Folch (El Periódico, 17/10/07)

Els últims mesos han estat esmerçats grans esforços mediàtics per debatre si el canvi climàtic és un fet o una suposició. El Nobel de la pau al Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC en les sigles en anglès) i a Al Gore ha condemnat els ja escassos detractors del fenomen a la marginalitat més cavernària. Ara, el tema ja no és la discussió, sinó l’acció. El Protocol de Kyoto, malgrat les seves evidents mancances, va en aquesta línia, l’única internacionalment reconeguda que de moment tenim. Pertoca, doncs, arremangar-se per complir-lo, més que plànyer-se. En concret, calen decisions polítiques responsables sobre tot el sistema socioeconòmic.
El cas és que Espanya ha emès el 2005 (darreres dades disponibles) 440 Mt (milions de tones) de CO2, enfront dels 289 Mt del 1990, que és l’any base per als càlculs. És a dir, un 52% més. El compromís era arribar al 2012 emetent només un 15% més. Malament anem: si es mantingués la tendència, s’hi arribaria amb un increment del 65%. Davant d’això, s’han renegociat els compromisos: el 15% esdevindrà un 37%, sobre la base de sumar a aquest 15% un 2% en embornals de CO2 (plantació de boscos) i un 20% en la compra de drets d’emissió; el 28% que resta fins al 65% estimat ens l’haurem d’empassar reduint les emissions, que és el que també s’hauria hagut de fer amb el 22% que comprem (contra la nostra competitivitat) o bé escamotegem.
La contenció s’aplica, de moment, als sectors regulats per la Directiva del Comerç d’Emissions (generació elèctrica, refinatge de petroli, ceràmica, ciment, paper, etcètera), que són els grans focus emissors ubicats en poques mans i controlables amb lògica industrial. A Espanya han representat (2005) 183 Mt, menys de la meitat del total d’emissions. Els 257 Mt restants corresponen als sectors anomenats difusos (transport, construcció, agricultura, climatització, etcètera), que són en moltes mans i que costa controlar. Aquest és el problema: sense moltes petites mesures i sense un canvi de mentalitat de la ciutadania, aquests 257 Mt aniran creixent gràcies a autos cada cop més potents, més viatges innecessaris, més construcció esbojarrada, més ineficiència transformadora. Fer quadrar les grans fàbriques, que emeten menys de la meitat, no serveix de gaire si la ciutadania i els petits productors perboquen sense control.

LA SITUACIÓ A Catalunya és una mica millor. Només una mica. El 2005 vam emetre 59 Mt, enfront dels 40 Mt del 1990, o sigui, un increment del 47%. Per arribar al 2012 emetent només un 37% més que el 1990 bastaria reduir les emissions anuals en 5,33 Mt. Amb això no resoldríem els problemes del món, però compliríem amb la part alíquota del compromís renegociat pel Govern espanyol, prou modest. És el mínim minimorum. Ho hem d’entendre d’una vegada per totes: tenim un gran problema que exigeix una solució proporcional.
Aquest és l’objectiu que s’ha marcat el Govern de la Generalitat: 5,33 Mt de CO2 menys cada any. Si més no és un objectiu clar i parametritzat. Ha començat a concertar voluntats convocant la Convenció Catalana del Canvi Climàtic. Es tracta de fer convergir tots els sectors socials en cerca d’una política pactada o, si més no, discutida. És fonamental, si volem minorar les emissions difuses, que a Catalunya representen el 66% del total (el 58% a Espanya). Les 186 empreses catalanes que emeten el 44% subjecte a la Directiva del Comerç d’Emissions estan controlades i van fent els deures. El problema, ara per ara, som els altres.
Amb això, els catalans assumiríem discretament l’u per mil de responsabilitat planetària que ens pertoca. Som l’u per mil del món, efectivament. No ens serveix de coartada dir que l’u per mil no és res, perquè tothom és uns pocs per mil que, sumats, fan el mil per mil. Hem de complir per raons ètiques i perquè només fent els deures podrem després exigir les compensacions que ens puguin pertocar, quan arribi l’hora d’enfrontar-se als efectes negatius del canvi climàtic. Certament: complint amb Kyoto mitiguem el canvi, però no corregim res. I l’IPCC ha deixat clar que els principals afectats seran les illes oceàniques i la conca mediterrània, que patiran aridització, fenòmens meteorològics extrems i pèrdues d’espai litoral. Caldran plans i programes per plantar-hi cara. I molts recursos.

EL GOVERN català (i l’espanyol) és responsable d’aquest u per mil mitigador, però del cent per cent corrector en territori propi. Ens hi hem de posar de seguida. Ens cal modelitzar i concebre escenaris a 10, 20 i 30 anys vista. Ens cal actuar des d’ara mateix per fer- los tan suportables com sigui possible. Reduir les emissions és obligat, però no cura res. Hem de preveure què pot passar amb l’espai costaner i les infraestructures litorals, amb l’agricultura i els boscos, amb l’esquí i el turisme de platja, amb les revingudes i el clavegueram.
Un important productor vinícola del Penedès està comprant terrenys als Prepirineus. Tot el país hauria d’actuar amb aquesta mentalitat. Podem blasmar la Xina i els EUA per emetre el 66% del total mundial de CO2 (l’una perquè no li toca Kyoto per subdesenvolupada, els altres perquè no hi volen ser per imperials), però això no ens estalviarà aiguats i sequeres. Hem de complir amb els altres i actuar per a nosaltres. Des d’ara mateix.

Font foto: Martin Tognola, El Periodico