Pretendre que els projectes que han de generar coneixement s'han d'ajustar a calendaris estrictes –els famosos cronogrames– és una forma d'abjurar, ja d'entrada, del coneixement.

S'ha acceptat socialment que no és bo que els polítics es perpetuïn als càrrecs, que convé limitar els mandats. Hi ha països que ho fan. En altres casos, són els mateixos candidats que anuncien que se l'imposaran ells mateixos, aquest límit.

Uns professors de la Harvard Business School han estudiat durant un decenni els hàbits de treball de més de 200 persones. De les moltes conclusions que poden extreure's d'aquesta exhaustiva investigació, n'hi ha una que caldria tenir present en aquests moments en què es reclama l'increment de la productivitat i, alhora, la màxima creativitat: la gent és més creativa si se li permet de concentrar-se en una cosa durant un cert temps, sense interrupcions constants, sense obligar-la a assistir a més reunions del compte...

La causa no és bona, però els resultats donen ales a l'esperança. La causa no és bona perquè és l'increment de l'atur. Tanmateix, els resultats donen ales a l'esperança perquè mostren pistes interessants per a la gestió de la mobilitat. Als Estats Units, s'ha estudiat la relació entre desplaçaments i congestió a les principals zones urbanes.

Ens ho presenta un treball conjunt de la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) i del Cooperative Institute for Research in Environmental Sciences (CIRES): a la regió mediterrània cada vegada plou menys a l'hivern. L'estudi abasta els registres des del 1902 fins al 2010 i conclou que els dotze hiverns més secs s'han produït, tots ells, en els últims vint anys. De fet, hi ha un brusc increment de la sequedat a partir del decenni de 1970. Aquesta tendència és especialment preocupant perquè són els mesos freds els que aporten la major part de l'aigua –en forma de pluja o neu– que s'aprofita al llarg de l'any.

Set-cents milions de persones basen la seva dieta en la tapioca. Tanmateix, és una planta amb baix contingut proteic i, amb la manca d’altres complements que pateixen a moltes regions del planeta, un de cada quatre infants d’aquest règim alimentari desenvolupa una malaltia crònica per deficiència de proteïnes. A més, la planta conté alguns glucòsids amb cianur; en les varietats més amargants, els seus nivells poden ser un inconvenient addicional.

És auster aquell que no vol gastar en allò innecessari. És pobre aquell que no pot gastar en allò necessari.

Per això, alguns plans dits d’austeritat són, en realitat, plans d’assumpció de la pobresa.

L’American Association for the Advancement of Science fa una trobada anual. La d’enguany, que va tenir lloc la setmana passada a Washington, va dedicar una sessió a respondre aquesta pregunta: 2050: ¿hi haurà peix al mar? Una de les principals aportacions la va fer Villy Christensen, professor del Centre de Pesqueries de la University of British Columbia. Era el resultat d’analitzar gairebé 70.000 dades de 200 ecosistemes marins recollides entre el 1880 i el 2007.

Fa molt que existeix aquesta paraula al nostre diccionari –és la qualitat que té quelcom no clarament definit. Tanmateix, Clark Whelton, coordinador dels discursos d’alguns alcaldes de Nova York –com Ed Koch i Rudy Giuliani–, va convertir-la en un mot definitori de la nostra època. Com explica a City (número d’hivern del 2011), fa vint-i-cinc anys que observa el progressiu deterioriament dels recursos expressius dels becaris que entrevista.

Al número de Wired, datat ja el març del 2011, Andrew Keen insisteix una vegada més en els riscos de les noves tecnologies. Aquesta vegada posa l’èmfasi en la pèrdua de la privacitat.

Fa trenta anys que s’observa que, als amfibis, els passa alguna cosa que no és normal. La biodiversitat pateix arreu, però en aquest grup de vertebrats ho fa amb una intensitat excessiva. Més del 70% d’espècies conegudes perden població. No se’n sap ben bé la causa. Dit d’una altra manera, es creu que no deu haver-hi una causa única sinó la combinació fatal de les alteracions del clima, de malalties infeccioses, d’intoxicacions...

Hi ha estats que presenten estabilitat i altres que no. La divisió és clara però l’assignació costa més. ¿És estable un país amb un règim autoritari que anul·la qualsevol dissidència i castiga qui se surti de la ratlla marcada? Mohamed al-Baradei, en un article a Newsweek (7-2-2011), assegura que no. I, per mostra, ens assenyala la ràpida caiguda dels dictadors de Tunísia i Egipte quan el poble es mobilitza de debò. Ell parla del món àrab perquè és el seu. Jo, europeu, hi busco semblances amb el col·lapse del bloc soviètic fa poc més de vint anys. L’estabilitat forçada per la repressió és aparent, és pseudoestabilitat. En conseqüència, només la democràcia proporciona una estabilitat genuïna. Fixem-nos, però, que en tots dos casos l’estabilitat la dóna el poble: participant a les institucions en la bona, inhibint-se i resignant-se per por o cansament en la falsa.

L’Agrupación de Bodegas Centenarias y Tradicionales de Rioja ha manifestat, mitjançant un comunicat, la seva oposició a l’estesa d’una línia elèctrica d’alta tensió que ha de travessar la Rioja Alta. Entre els arguments que s’hi fan servir per a justificar la seva posició, figuren expressions com “impacte ambiental”, “dany paisatgístic”, “amenaça a l’enoturisme”...

Desconec el projecte i, justament per això, opino. Quedi clar, doncs, que no qüestiono la posició d’aquesta entitat ni poso en dubte que sigui encertada. De fet, aprofito la meva ignorància sobre el seu cas per a fer una reflexió general.

La nova ministra de Medi Ambient, Rural i Marí, Rosa Aguilar, s’ha quasi estrenat acudint a la Cimera de Cancún. La Unió Europea fa temps que va acordar que, passés el que passés amb els acords internacionals, arribaria al 2020 havent reduït un 20% de les seves emissions respecte del 1990. Ara bé, també va oferir-se a eixamplar aquest compromís fins al 30% si altres països que són grans emissors adoptaven compromisos seriosos en aquesta línia. Això no va aconseguir-se a Copenhaguen el desembre del 2009 i ara ha tornat a provar-se a Cancún, sense gaire èxit tampoc.

No obstant això, durant la setmana de negociacions, la delegació espanyola filtrava la determinació de la ministra perquè la Unió Europea fes igualment el pas d’assumir la reducció del 30% encara que no hi arrossegués altres països. No sé si esperava donar una imatge de compromís ecologista, però hi ha algunes dades que no quadren.

El protocol de Kyoto permetia que Espanya augmentés les seves emissions en un 15% respecte del 1990. Abans d’ensumar-se la crisi, el 2007, l’increment era de gairebé el 55% i el govern ja reconeixia que, posant-hi tots els esforços imaginables, difícilment baixaria del 37%, una desviació brutal. I és possible que aquest atenuat objectiu s’atenyi principalment per la caiguda d’activitat econòmica provocada per la forta recessió. Amb aquest full de serveis, quina autoritat moral té la representant de l’executiu espanyol per a reclamar res a la Unió Europea? O a la resta de països del món? Quin dia deixarem de ser diplomàtics i farem posar vermells a aquells que prometen i reclamen molt, però no compleixen gairebé res gairebé mai?

L’any 2003 va esclatar l’escàndol Parmalat. Aquesta empresa, que havia estat un exemple citat sovint, tenia un deute de més de 14.000 milions d’euros. Com que els comptes en reflectien menys de 2.000, el forat era enorme. Els directius, començant pel seu propietari Calisto Tanzi, havien manipulat els llibres perquè no se sabés. En la causa judicial oberta, han afirmat que els seus principals creditors, Bank of America i Citigroup, ho sabien de forma tàcita i que això no va obstar que emetessin bons de l’empresa per mirar de fer negoci amb els inversors confiats. L’esquema sembla calcat de la història recent grega: el govern anterior havia manipulat les xifres perquè l’enorme endeutament públic no fos conegut, alguns bancs l’havien ajudat –animat, fins i tot– a fer-ho i les agències de qualificació del deute avalaven la bondat dels bons del país. Una gran conxorxa per a falsejar la veritat en ares a treure’n rèdits particulars –des de mantenir-se al poder fins a guanyar diners amb operacions de risc ocultat.

Ara, als directius de Parmalat els ha caigut una sentència que molts qualifiquen d’exemplar: penes de presó –que, en alguns casos, arriben a catorzen anys– i una multa de 2.000 milions d’euros que han de pagar solidàriament. Si la direcció d’una empresa altera la comptabilitat per fer veure que va millor del que va i així enganyar els inversors mereix un càstig que va més enllà de la ignonímia, per què els membres d’un govern que actuen igual i menen el seu país a la ruïna, se’n surten amb una mera derrota electoral?