Llegeixo tres documents sobre l’emergència climàtica que m’arriben gairebé alhora: El Servei Meteorològic de Catalunya ens notifica que, al llarg dels últims decennis, el nostre país s’escalfa: més dies càlids, més nits tropicals, menys dies freds, menys nits fredes, més durada de les ratxes càlides… Per tant, al nostre territori, com a tota la conca
Vet aquí unes quantes idees extretes d’una carta pública: La ciutat no funciona sense transport públic. L’elevada contribució de la capital al PIB nacional és facilitada per la seva xarxa de transport públic: no tan sols pels serveis oferts sinó per l’existència d’una autoritat del transport que pot tenir una visió estratègica de les necessitats
Catalunya consumeix cada any aproximadament 170 TWh d’energia, segons el balanç energètic de l’ICAEN corresponent al 2019. Agafem aquesta xifra com a referència de futur; fem el supòsit que els increments de demanda seran compensats per una equivalent millora de l’eficiència energètica. Tenir plena sobirania energètica significa que Catalunya hauria de comptar amb una producció
El CSIRO, l’agència de la ciència d’Austràlia, treballava abans de la pandèmia en una visió del país situada a l’horitzó del 2060. Hi plantejava cinc canvis clau [1]: Una indústria capaç de fer possible una economia productiva amb noves fortaleses tant al sector domèstic com a l’exportador. Un model urbà capaç de fer possible unes ciutats
El 2008 serà recordat per l’inici de la Gran Recessió. Tanmateix, hi ha un parell de notícies d’aquell any que valdria la pena de rescatar, perquè foren oportuns avisos sobre la crisi climàtica que ja notem. Anem primer a Austràlia: el setembre del 2008 es feia públic l’anomenat Garnaut Climate Change Review, un document coordinat
Vet aquí dues tradicions ben arrelades a la nostra societat: proposar-se objectius per a l’any nou; abandonar-los al cap de poques setmanes. Fa trenta anys, Peter Gollwitzer, un psicòleg alemany actualment professor de la New York University, va endinsar-se en el fenomen i en va treure algunes conclusions: la causa principal del fracàs no és
Ens acaben d’anunciar que hem tornat a batre el rècord d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. [1] Ja sabíem que tenim tot just un període de 10-15 anys per a prendre les mesures que ens estalviïn una tragèdia en aquest terreny. [2] Per això, s’ha declarat l’emergència climàtica des de Catalunya [3] a la Unió Europea [4].
Regularment ens topem amb informes prospectius elaborats per organismes oficials i per serveis d’estudis de grans empreses. Quan tracten del mateix tema, és difícil que coincideixin –que no ho facin és part de la seva gràcia, de fet–, però poden presentar uns elements comuns de fons que paga la pena de tenir presents. Últimament, n’han
Uns destacats investigadors del Bruegel, un prestigiós laboratori d’idees amb seu a Brussel·les, han reclamat als futurs presidents de la Comissió, el Consell i el Parlament europeus que abordin els tres grans reptes que, al seu entendre –un entendre expert–, ha de fer front la Unió Europea els pròxims anys [1]: Definir el lloc d’Europa en
Glosso tres lectures recents que van en sentit contrari a l’ortodòxia dominant en l’acció ambiental: Uns investigadors de la Carnegie Mellon University han constatat amb una colla d’experiments que instigar la gent que faci petits esforços a la seva vida quotidiana per a mitigar el canvi climàtic comporta una reducció del suport popular a les
L’agenda del canvi climàtic ha pujat alguns graons en la llista de prioritats del govern espanyol. És bo que sigui així, però la pregunta és si aquest avenç no respon al que, en anglès, diuen too little too late –expressió que blasma que no s’hagi actuat quan tocava i que, quan arriba l’acció, tingui una
El plàstic s’ha convertit en l’enemic públic número u. S’acumulen les notícies sobre la seva abundància als oceans, la seva bruta presència arreu –sense perdonar els llocs més recòndits–, la seva amenaça a la biodiversitat –tortugues escanyades, balenes amb l’estómac obturat–, la seva entrada a la cadena alimentària humana… El memorial de greuges és tan
El moviment estudiantil sorgit del pas endavant, solitari i arriscat, que va fer l’adolescent sueca Greta Thunberg el setembre del 2018 ha retornat el canvi climàtic a l’actualitat. L’ha retornat perquè fa trenta anys que ocupa portades i titulars de manera intermitent. Aquesta vegada, però, el motiu era diferent: no es tractava d’una gran reunió
Set-cents científics de primer nivell, entre ells cinquanta Premis Nobel, han demanat al president dels Estats Units que s’actuï contra el canvi climàtic: A la vista de les conseqüències potencials, cal començar a actuar immediatament. Només si ho fem ara podem assegurar que no posarem en risc les futures generacions. El president estatunitenc ha rebutjat
Un ventall molt ampli de mitjans de comunicació espanyols han signat una declaració de compromís en la lluita contra el canvi climàtic. S’hi obliguen, entre d’altres coses, a defensar un periodisme compromès amb la veracitat i que, per tant, s’allunyi de continguts pagats per les empreses que volen maquillar el seu comportament ambiental o que