Diletant i dissonant

Catalunya consumeix cada any aproximadament 170 TWh d’energia, segons el balanç energètic de l’ICAEN corresponent al 2019. Agafem aquesta xifra com a referència de futur; fem el supòsit que els increments de demanda seran compensats per una equivalent millora de l’eficiència energètica.

Tenir plena sobirania energètica significa que Catalunya hauria de comptar amb una producció que cobrís totalment aquesta quantitat. Hi som gaire a prop? En absolut. Vet aquí unes quantes xifres, arrodonides en pro de la simplificació. Els derivats del petroli, que importem per a usos directes, aporten 85 TWh. Al gas natural, que també importem, li devem 35 TWh més. De l’energia elèctrica que consumim, una mica més de 10 TWh s’obtenen igualment a partir de combustibles fòssils i 25 TWh a partir de l’energia nuclear – l’urani que les fa funcionar també és forà.

Les energies renovables ens aporten tan sols 10 TWh (de fet, encara no els atenyen). Per tant, la nostra sobirania energètica se situa al voltant del 5%. El percentatge és ridícul i, a més a més, una part es troba en risc: l’energia hidroelèctrica depèn de la disponibilitat d’aigua als pantans i els escenaris de canvi climàtic no auguren cap bona notícia en aquest aspecte.

Podríem renunciar a la sobirania energètica? Sí, esclar, però tampoc no ens podríem quedar tal com estem. Aquí entra en joc la segona part del títol, l’emergència climàtica. O substituïm els combustibles fòssils per altres fonts d’energia que no emetin gasos amb efecte d’hivernacle o l’impacte de l’escalfament global serà devastador per a la humanitat. Els acords internacionals apel·len a un compromís mundial per a assolir-lo i, malgrat que Catalunya no els pugui signar, també ens obliguen.

Quines opcions tenim? Són ben poques:

1. Traspassar tot el consum a electricitat (també hidrogen) i multiplicar la nostra capacitat de producció energètica d’emissió zero per a obtenir la quantitat necessària per a satisfer les nostres necessitats. Aquí s’obren dues possibilitats: amb o sense nuclears (recordem que no emeten gasos amb efecte d’hivernacle). Si les mantinguéssim –que vol dir substituir-les per unes altres quan acabi la seva vida útil–, hauríem de multiplicar per més de 14 la producció de renovables. Si les excloguéssim, ho hauríem de fer almenys per 17. En aquesta via, el país haurà de destinar una part petita però significativa de la seva superfície a acollir els parcs eòlics i fotovoltaics que ens han de proporcionar aquesta energia. És innegable que aquesta opció genera tensions territorials, sobretot si prevalen visions que no atorguen a l’amenaça climàtica la dramàtica dimensió que ha adquirit.
2. Fer el mateix trànsit cap a l’electricitat, però importar-la en comptes de produir-la. El gran avantatge és que ens estalviaríem les infraestructures de generació, però hauríem d’acceptar grans línies d’alta tensió que ens transportessin l’electricitat, en ingents quantitats, des d’allà on la compréssim. Ara bé, tots els països del nostre entorn han de fer la mateixa transició energètica que nosaltres i els cal implantar renovables –moltes renovables– per a assolir els seus objectius. És raonable pensar que en tindran d’excedent per a nosaltres? En tot cas, el preu seria caríssim.
3. Provocar un decreixement econòmic del país, de manera que el nostre nivell de vida s’ajusti a la nostra disposició a sostenir energies netes. Si hem de fer cas de l’experiència dels últims trenta anys, aquesta disposició és més aviat escassa i, per tant, ens caldria renunciar a molts ingredients del nostre benestar (mobilitat o climatització, per exemple) i acceptar com a desitjable una baixada dràstica del nostre PIB.

Òbviament, es poden fer combinacions en diferent grau de totes tres opcions, però això no treu que totes elles, soles o complementant-se, obliguen a prendre decisions difícils que sacsegen els nostres estils de vida i que contravenen expectatives fins ara convencionals però incompatibles amb els nous escenaris.

El marc queda incomplet, però, si no hi introduïm el factor temps. El canvi climàtic avança irremisiblement i les correccions s’han de produir dins d’uns terminis finits –i curts– si no volem superar punts de no retorn. La primera fita és el 2030: una directiva europea fixa que el 50% de la producció elèctrica sigui renovable en aquella data. Aquest és el repte immediat i, novament, ens hem de preguntar si el tenim a l’abast.

L’ICAEN proposa que, per a assolir-lo, mantinguem la producció hidroelèctrica i ampliem significativament l’eòlica i la fotovoltaica.

Per a l’eòlica, hauríem de passar de 1.300 a 4.000 MW de potència instal·lada. Triplicaríem la potència, però només hauríem d’augmentar un terç els aerogeneradors (de 800 a 1.200) perquè han guanyat molta eficiència gràcies als progressos tecnològics.

Per a la fotovoltaica, el salt seria de 345 a 6.000 MW. La multiplicaríem per més de 15, però la superfície d’instal·lacions solars només ho faria per 5 (de 500 a 2.600 ha). Novament la tecnologia ens ajuda.

Es podrien pensar proporcions diferents de l’una i l’altra, però allò que és inamovible és el resultat final: el 50% de la producció elèctrica haurà de ser renovable el 2030. És un esforç considerable per a tan poc temps, però la culpa és nostra: l’hem abordat amb excessiva i injustificada parsimònia, a diferència d’altres països i territoris, i ara no tenim altre remei que accelerar.

Haver de fer tant en menys de 10 anys fa que els projectes es concentrin en un període breu i es disparin algunes alarmes que no s’haurien sentit si s’hagués seguit una cadència més pausada, de la qual ja no podem gaudir per la peremptoreïtat de l’emergència climàtica. Deixant de banda aquesta mena d’efecte òptic, podem parlar realment de massificació?

Òbviament, el concepte de massificació és opinable: molt i poc són valoracions massa personals. Els meus llindars de massificació de granges, d’urbanitzacions, d’hotels, de centres comercials, de visites als parcs naturals o de turistes a les ciutats divergeixen, sense cap mena de dubte, dels que tenen moltes altres persones.

Posem-hi algunes xifres: actualment, Dinamarca té aproximadament 1,1 aerogeneradors per cada 1.000 habitants i Alemanya se situa en 0,7. Si Catalunya arriba als objectius del 2030, en tindrà prop de 0,2. Amb aquesta comparativa, podem parlar de massificació eòlica?

Fem el supòsit que tota l’energia fotovoltaica anés a parar a conreus. És un supòsit fals perquè n’hi pot haver a molts llocs que ni estan al món rural ni, en aquest, han de coincidir amb cultius. De totes maneres, considerem la pitjor circumstància per a l’activitat agrària: necessitaríem el 0,3% de la superfície conreada el 2019. Molt o poc? Podem contrastar aquestes 2.600 ha que es destinarien a parcs solars amb les més de 15.000 ha de superfície de conreu que s’han perdut entre el 2009 i el 2019, segons dades del Departament d’Agricultura.

Massificació solar? Costa de veure-la amb aquestes dades, però és opinable. Depèn dels ulls de cadascu. El que no és opinable és que el canvi climàtic avança, que el temps per a complir amb les obligacions internacionals s’escurça i no es pot malbaratar més i que la sobirania energètica passa (condició necessària encara no suficient) perquè la producció es faci a Catalunya i no fora.

Aquest és el context decisional: qualsevol política que l’ignori farà, al meu entendre, un mal servei a l’economia i al benestar, a la producció primària i al patrimoni natural, al futur però també al present.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!