Diletant i dissonant

El bloc de Pere Torres

26 de gener de 2021
0 comentaris

Salvar el rinoceront blanc

De rinoceronts blancs, n’hi ha dues subespècies. La meridional va fent a les savanes de Sud-àfrica, de Namíbia, de Zimbàbue… La població de 20.000 individus li dóna expectatives de perdurar. En canvi, la septentrional s’extingeix: només en queden dues femelles a Kenya, sota protecció armada permanent per a dissuadir l’ànsia dels furtius.

Han sorgit unes quantes iniciatives perquè aquesta irreversible desaparició s’estronqui [1]:

  • Com que van tenir la precaució d’extreure semen de l’últim mascle viu i fertilitzar òvuls de les femelles, es disposa de dos embrions congelats. S’intentarà implantar-los a les supervivents.
  • També es pretén transformar cèl·lules mare en espermatozoides i òvuls, fertilitzar-los i implantar els embrions en els seus parents del sud.

Si tot això té èxit, hi hauria una oportunitat de salvació, però precària durant decennis d’anys.

Sense desmerèixer aquests esforços desesperats, per què s’ha esperat fins a l’últim sospir? El declivi del rinocerant blanc septentrional feia molt temps que era evident per a tothom que volgués mirar.

Saltem de continent fins a Califòrnia. Cada any, al voltant del Dia d’Acció de Gràcies, desenes de voluntaris compten les monarques, unes papallones migratòries considerades icòniques d’aquella regió. Quan va iniciar-se el recompte anual el 1997, el nombre observat fou d’un milió dos-cents mil exemplars. L’any passat, la xifra tot just se situava en dos mil. [2] Aquesta decadència no ha estat sobtada: les xifres han minvats al llarg dels dos últims decennis.

Sense abandonar el continent, traslladem-nos a l’Àrtic. Hi habita una altra espècie de llargues migracions, el caribú. Un extens i retrospectiu estudi gràcies a l’anàlisi isotòpica de les banyes antigues de les femelles (els cauen cada any després del part) mostra un desplaçament progressiu de les rutes de migració, allunyant-se de la continuada penetració de l’activitat humana al seu territori. [3]

Les seves poblacions, prou abundants encara, decreixen i ho faran amb més intensitat si les activitats humanes envaeixen cada vegada més el seu territori, empesos per l’afany de recursos naturals que el canvi climàtic fa més accessibles.

Són un parell d’exemples. En podríem posar molts d’altres. N’hi ha prou, però, perr a fer-nos la pregunta crucial: ens ho mirarem compungits fins que només en quedin dos individus?

[1] Njeru, Gitonga (2021) Embryos set to be implanted in the last two northern white rhinos. New Scientist, 14 de gener.

[2] Pelton, Emma & McKnight, Stephanie (2021) Western monarch population closer to extinction as the wait continues for monarchs’ protection under the endangered species act. Xerces Society Blog, 19 de juny.

[3] Miller, Joshua H.; Crowley, Brooke E.; Bataille, Clément P.; Wald, Eric J.; Kelly, Abigail; Gaetano, Madison; Bahn, Volker & Druckenmiller, Patrick (2021) Historical landscape use of migratory caribou: new insights from old antlers. Frontiers in Ecology and Evolution, 22 de gener.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!