Diletant i dissonant

El CSIRO, l’agència de la ciència d’Austràlia, treballava abans de la pandèmia en una visió del país situada a l’horitzó del 2060. Hi plantejava cinc canvis clau [1]:

• Una indústria capaç de fer possible una economia productiva amb noves fortaleses tant al sector domèstic com a l’exportador.
• Un model urbà capaç de fer possible unes ciutats assequibles, ben connectades, que ofereixin un accés més igualitari a feines de qualitat, a les comoditats de l’estil de vida, a l’educació i a altres serveis.
• Un model energètic capaç de fer possible la transició a una economia de baixes emissions amb un proveïment que sigui segur, assequible i basat en els recursos propis.
• Una gestió del sòl capaç de fer possible un mosaic sostenible i beneficiós de producció d’aliments, de fibres i de combustibles, de segrestament de carboni i de biodiversitat.
• Una cultura capaç de fer possible més compromís, més curiositat, més col·laboració i més solucions, amb el suport d’institucions polítiques i cíviques inclusives.

Tot plegat ho resumeix en el lema una economia inclusiva, resilient i pròspera.

Davant un document prospectiu d’aquesta naturalesa, el primer interrogant és si té sentit. Situem-nos a la mateixa distància temporal, però enrere: vist amb perspectiva, podíem l’any 1980 imaginar-nos realment com seria el món del 2020? Hauríem previst l’atemptat terrorista de les Torres Bessones? El desmantellament del bloc soviètic? La Gran Recessió del 2008? La proliferació d’efectes dramàtics del canvi climàtic? Fins i tot, situem-nos més ençà en el temps: en el moment de redacció del document, el 2019, van imaginar-se la pandèmia que s’ha ensenyorit de la humanitat els últims mesos?

La lliçó pràctica és evident: al camí fins al 2060 sorgiran esdeveniments inesperats –en la seva ocurrència o en la dimensió adquirida– i esberlaran qualsevol previsió. Tanmateix, aquest factor ineludible no desmereix automàticament els exercicis de projecció cap al futur; al capdavall, la prospectiva no ha de ser profètica sinó utilitària. No ens ha de servir per a saber què passarà sinó per a situar-nos en uns escenaris plausibles que ens permetin dissenyar amb més confiança cap a on volem anar. No és, doncs, una eina de coneixement sinó una palanca d’acció.

Per això, no hem de renunciar a aquests exercicis, però hem de saber situar raonadament les nostres expectatives. Només així l’ingent esforç que comporten serà aprofitable i només així podrem mirar d’atenuar la voracitat del curt termini, que ens empeny a prendre decisions que, amb el temps, esdevindran contraproduents.

Pensem, doncs, el 2030, el 2040, el 2050… No és una manera de perdre el temps sinó, si ho fem bé, de poder-lo guanyar.

[1] Australian National Outlook 2019. CSIRO, Canberra. 82 pàg.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!