Nit de reis és capacitat d'il·lusionar i d'il·lusionar-se. Capacitat d'emocionar-se i de fer emocionar. Nit de reis és capacitat de sorprendre's i de sorprendre. És creure en el desig i en l'empatia. Nit de reis és apologia del regal, del saber encertar, del complaure. Nit de reis és també incitació al consumisme, o, si més no, al consum. Contradictori? Complex! (segueix)
Avui la Mariona fa 21 anys i tot i que els seus projectes personals la tenen ben ocupada empaquetant i preparant trasllat, s'ha passat bona part del dia a l'Hospital, fent companyia a la tia Madrona. "una tia, és que és molt una tia" deia algú de la família, i ho subscric. En aquest cas la tia Madrona a ella li és tia àvia (a la fotografia, totes dues amb vint anys i mig menys que ara), una tia àvia que ha exercit un rol tan especial que segueix viu i vibrant hores d'ara, transcendint amb potència de nebots a re-nebots. De ties i oncles se'n tenen de tot tipus i colors, i si exerceixen de tals són personatges importants a la nostra vida. Especialment quan no tenen fills propis. Sobta comprovar com, malgrat això, cap legislació vigent (començant per la laboral) té en compte aquest vincle, i se´ls i se les exclou de la consideració de família directa. (segueix)
He baixat la rampa del pas sota la via amb el cor encongit (per cert, que ara ja és una rampa practicable amb cadira de rodes, ja no és un mal pas, va ser una sorpresa que ens va deixar el Districte 1r de l'anterior govern poc abans de plegar) Amb el cor encongit i el cap ocupat buscant paraules per posar a les emocions: aquest tipus de desgràcies sempre commouen, però la nit de Cap d'Any sembla que es fan més tràgiques. (segueix)
Aquest mes, el meu apunt NADAL DE SEMPRE ha rebut gairebé 600 visites. És un apunt relativament antic, ja que el vaig publicar el mes de gener de 2010, però el fet que segueixi essent tan visitat em fa pensar que el seu contingut és molt vigent. A la meva safata d'entrada desenes de missatges amb adjunts com a felicitació s'esperen a ser oberts, mentre a casa seguim rebent, via correu tradicional, altres missatges i desitjos embolcallats en una típica o innovadora felicitació. Avui, amb el pefum de l'escudella omplint la casa i les viandes per farcir els pollastres antre els dits, en comptes de crear una nova felicitació reciclo aquesta, la del Nadal de sempre... que serveix sempre.
La fotografia és del calidoscopi de La Seu de Palma, i l'he tret del Bloc Pols d'Estels, de l'Enric Marco. Us recomano llegir l'apunt"i la llum es va fer ...a Palma i a Penàliga"així com a visitar els enllaços que suggereix. Avui és el millor dia per fer-ho!
Apressada per encertar a trobar el metge abans no marxés a dinar, he entrat a l'Hospital amb la directa posada. Però m'he hagut d'aturar. Primer m'ha semblat una concentració, ... potser per les retallades? Però llavors he sentit cantar i sí, la concentració era ben sonada. Personal de bata blanca cantant nadales. No m'hi havia trobat mai...hi ha coral, a l'hospital? O és un cor ocasional? Llavors he recordat que quan jo treballava al Departament d'Educació també en vam fer un de cor, i a mitjans de desembre també cantàvem nadales. Un costum propi d'alguns entorns laborals, potser. També ho conec d'algunes escoles o AMPAs. Crec que m'ha sorprès més que emocionat, però ha estat un moment entranyable. Els cants, potents, afinats i animats pujaven escales amunt i en arribar a la segona planta encara em podia gronxar amb la pastora Caterina. A la tia li hauria agradat de veure-ho, si no fos que reclosa al llit aquesta vegada no està per passejades. Ahir, al box d'urgències, jo també li cantava, fluixet, a l'orella, mentre l'acaronava. La mare de déu quan era xiqueta, (la que anava a costura i a aprendre de lletra), em va sortir sola, sense ni pensar que la sabia o que la recordava. Les cançons són així, estan fetes de fibra emotiva i impreses en el disc dur dels records, encara que sigui amb tinta invisible. I de vegades prenen el vol pel seu compte. Per cert que això de cantar, de cantar per cantar, i sobretot això de reivindicar el cantar col·lectiu com a forma de passar-ho bé i de fer pinya és un tema que cada cop m'envolta de més a prop. (segueix)
No es tracta d'espoliar el bosc, que molts ocells en deuen viure, però collir cireres d'arboç - de pastor - és d'aquells plaers de tardor que per escàs més aprecio. I no només per escàs: la recol·lectora nata que porto dins es desvetlla amb passió davant la bellesa d'aquest fràgil fruit de tardor penjat de l'arbust que creix, desendreçat, per les vores del bosc. M'enamora! Fer camins boscans i collir cireres d'arboç per menjar-les a l'instant o per acumular-ne un grapat vistós hauria de ser, per mi, d'aquelles activitats de repetició obligada que cal prioritzar. Però que massa sovint passen de llarg. És tan fugaç la temporada, i tan vulnerable a les condicions d'humitat i solana, que gairebé sempre faig tard. I això que les necessito per al meu ritual nadalenc! Però aquesta vegada l'he encertat, i una sortida a Vilanna per animar la convalescència del pare me n'ha donat l'oportunitat. Ja tinc les cireres d'arboç preparades per quan expliqui el conte, perquè la canalla les toqui i les tasti. Pel conte d'en Tasi i els fanalets de reis. Que ja hi som altre vegada, que s'apropa Nadal i s'enceta la roda de rituals!!! Una roda, un cicle, que acostuma a fer-se notar molt al bloc (aquí, de l'any passat, tancant el cicle, nadal al bloc quin empatx!) i que inevitablement parla dels costums de Badalona, especialment per allò de cridar els reis. Ara que torna Nadal i Reis,. Per cert que per als curiosos que m'heu preguntat si és cert que a Badalona és costum que els reis facin una cosa ben especial, aquesta és una lectura altament recomenada!
De vegades cal fer lloc. Lloc perquè s'assereni el rellotge i deixi temps per tenir temps. Lloc a les pauses que improvisen l'agenda. Lloc al caminar pausat, al badar acompanyat, a l'escolta sense cap impaciència. De vegades cal fer lloc a les visites sense pressa als nostres grans que sen's fan vells. I emmalalteixen. O als amics que t'importen i fa massa que no veus o que no hi xerres fins al moll. Lloc per reomplir, amb les essències que perfumen el cor i et desvetllen quant estimes. Lloc per sentir que tries què vols fer, i prioritzes. Temps per fer lloc, lloc per donar al temps. (segueix)
De vegades, inesperadament, en el pols d'un ritme enfeinat, podem prendre-li al dia moments màgics. Són aquestes vivències especials que traspassen el llindar i pinten el toc de calidesa a accions més o menys habituals, dotant-les d'una certa intimitat i trascendència. Va passar ahir a la Plaça de l'Amistat. (segueix)
Hi penso molt
aquests dies, quan el dret a l'habitatge està tan vulnerat, i quan es
posen tantes traves als qui volen fer arrels a nous entorns. (continua)
(la fotografia és presa del portal de casa estant, al barri Manresà de Badalona. El nom també l'he pres, ja ho explico després)
En aquest punt del concert les llàgrimes porugues, campaven per les meves galtes, amb discreció. Són aquelles llàgrimes d'emoció que no pots dir ben bé que siguin de tristesa, que també, però que en tot cas no són de tristesa amarga. Són d'una tristesa dolça, que fa companyia... tot el concert en si, només pel seu plantejament, ja em va fer sentir aquell formigueig de les emocions a flor de pell. (segueix)
Abans l’escollia ell. Si érem fora de casa t’agafava la
barbeta i te l’apropava a la seva orella mentre cantussejava els primers acords
de la melodia que desitjava escoltar. O te la demanava directament pronunciant “eïa”
(si volia Paraules d’amor), “saaa” (si volia “Saps”) “auve” (Al Vent) o
alguna altra de les que n’havia après a dir algun mot. No gaires. A casa
directament reclamava el ”icu” portant-te cap on era el toca-discs, i si no l’encertaves
t’ho feia saber amb el gest o picant-se al cap, que era la seva forma habitual,
terrible, de mostrar qualsevol disconfort. Impressionava com se sabia de
memòria tantes melodies i l’ordre en què sonaven, i com el seu gust s’anava
forjant a partir del nostre.(segueix)
No recordava que fos el dia internacional contra la migranya, i avui precisament l'he tingut molt present, no pas per patir-la - fa força dies que, contra pronòstic, la cosa està encalmada - sinó perquè un dels alumnes de la meva tutoria, quan l'he entrevistat, m'ha explicat que pateix aquest problema de salut: té migranyes. En dos minuts, aquest marrec espavilat que només té onze anys m'ha demostrat conèixer amb precisió més coses sobre l'origen de les seves migranyes que les que jo he aconseguit conèixer en molts anys. El canvi de temps - quan ha de ploure - verbalitzat com a causa explícita i habitual no l'havia escoltat mai (només era una constatació empírica) però avui a part del jove Amin, del tema també n'ha parlat un expert en la matèria: val la pena llegir aquesta entrevista al Dr. Samuel Díaz. Trenca una quants tòpics i posa algunes coses al seu lloc. Per cert que després del darrer tractament d'urgència a ca l'Osteòpata visc un dels perídes més llargs sense atacs dels darrers mesos: quinze dies sense!!!
(Buscant una imatge he trobat aquest article al bloc centpeus)
A casa, de petits, hi havia una litúrgia de l'estar malalt. D'entrada es feia llit, dos o tres dies com a mínim. I si la febre era alta o es tractava de res greu, es feia llit ben bé una setmana sencera. Se seguia un petit protocol per tornar a la normalitat: llevar-se unes hores, llevar-se'n més, començar a sortir al carrer i en acabat tornar a anar a l'escola. (segueix)
També era diumenge, com avui. Diumenge 28 d'agost. El dia abans, dissabte, em va semblar haver fet alguna cosa que podia ser el "tap mucós", i a la platja ja només em vaig banyar mullant-me les cames. Per si de cas. . (segueix)
No sé com s'anomena aquell fenòmen que fa que de sobte se't faci més visible alguna cosa que justament t'afecta directament, com quan estàs embarassada i comences a veure més embarassades que mai. Segur que deu ser un tema purament perceptiu, però el cas és que jo no havia llegit mai tantes coses sobre l'Índia a la nostra premsa com ho he fet aquests dies que la meva filla hi és. (segueix)
L'ànega - llavors no sabíem que ho era - va arribar un dijous a la nit, fa més d'un any. No recordo l'època, només sé que tornant de l'assaig de Gospel Sentits en Ramon ens esperava amb la notícia: hi ha uns veïns que diuen que sen's ha escapat l'ànec, i que corre pel carrer. Vaig baixar a comprovar-ho, i no, en Jach Sparrow (un ànec comú dels que regalen al teu fill els seus simpàtics amics el dia que el xicot fa anys) estava ben tranquil al galliner. M'estranyava que s'hagués escapat, no era ànec de marxar a campar-la lliurement malgrat en tingués l'oportunitat. (segueix)
Si us ensenyo aquesta fotografia dient que l'he fet jo,, podeu
pensar que l'he presa en un paratge natural o potser al zoològic. Essent estiu podeu interpretar que forma part del meu paisatge de vacances, i els qui sabeu que estic al voltant de l'Hospital de Sant Joan de Reus per la salut del meu pare potser pensareu que forma part del meu àlbum, que no és actual. Podria ser d'una granja escola, d'un parc, o de la meva estada al Delta de l'Ebre. Com a realitat clarament discernible, desxifrable sense por a l'equívoc, tan sols hi ha ànega i aigua. I un xic de terra amb herba. La resta forma part
de la interpretació. (segueix)