de fora a dins
Ja en parlàvem quan creixíem políticament des de les taules i reivindicacions de l’Assembla de Catalunya, els moviment d’esplais (Coordinadora de 34 Esplais de Badalona), el primer Consell local de la Joventut i les reivindicacions contra l’exclusió i la marginació social als principis de la refeta postfranquista. Quan esmenàvem amb accions els errors i mancances d’un urbanisme poc humà en una ciutat marcada pel desarrollisme franquista, i guanyàvem espais i locals de participació ciutadana, veïnal procurant alhora cosir una ciutat sense estructura. Quan la pintàvem sencera contra l’OTAN i contra l’empresonament d’insubmisos amb els pinzells del pacifisme antimilitarista. Quan lluitàvem per recuperar la nostra llengua tants anys prohibida i maltractada, i pels drets lingüístics d’accés i ús del català per a totes les badalonines i badalonins sense discriminació d’origen. I quan acampàvem a Montigalà (parc que volíem forestal) o a la Vall de Betlem (contra el golf) per salvar-los per al poble. I quan ens mobilitzàvem reclamant escola pública catalana i de qualitat als barris on en faltava. I quan ens mobilitzàvem i treballàvem per una Badalona de totes i tots contra la xenofòbia, per la cohesió social. I contra les barreres arquitectòniques, i a favor d’una mobilitat més sostenible, i d’una altra forma de fer cultura, i d’una comissió de festes participativa, i pel dret a decidir i …, i…/…
Construir ciutat és tasca que pot fer-se (i cal fer) des de dins de les institucions i des de fora, i molts de nosaltres havíem optat per fer ciutat des de fora de l’ajuntament. Des del poble. La societat civil. De vegades col·laborant constructivament amb els qui hi treballaven des de dins, de vegades pressionant des de fora. I sovint ens imaginàvem com podria ser l’ajuntament si el féssim funcionar “nosaltres”, perquè ja molt aviat, malgrat la conquesta dels primers ajuntaments democràtics nodrits amb persones compromeses amb el fora, ja molt aviat va començar aquesta consciència del nosaltres i vosaltres, els de fora i els de dins. Com si l’ajuntament perdés l’essència de ser la casa del comú, la casa del poble. Com si la distància entre els qui entren al govern municipals (molt sovint connectats inicialment amb el fora) i la realitat de la ciutat, s’eixamplés. Inevitable i injust en el cas de polítics amb un alt grau de compromís de servidors del poble, però més que justificant també en molts altres casos.
En parlàvem, mig seriosament, mig fent volar coloms. Però el pas no el fèiem mai. Alguns s’hi incorporaven com a tècnics, alguns com a polítics. Però la majoria seguíem treballant des de fora. Alguns des dels dos llocs. Jo m’he mantingut sempre a fora. Aquest nosaltres des de fora canviant, sempre ha inclòs pluralitat i transversalitat. I s’ha composat d’una gran barreja d’espais de treball i de lluita amb una gran barreja de militàncies socials sense sigles de partit, i amb militàncies socials amb pertinences a sigles polítiques i fins i tot amb pertinences polítiques sense militància social. I ha combinat moments de col·laboració estreta amb l’ajuntament, construint col·laborativament, i moments d’absoluta confrontació. Són més de 30 anys d’ajuntaments democràtics, hi ha hagut molts escenaris, hi ha hagut lloc per a tot. No cal dir que la distància entre el fora i el dins, entre el nosaltres i vosaltres, s’ha anat degradant els darrers anys fins al moment actual, en què l’ajuntament actua molt sovint i de forma descarada a la contra del seu poble. En què ens governa un partit contrari al bé comú avalat per una oposició que no el frena.
Jo he escollit de sempre – com moltes altres persones actives a la ciutat – el fer política de ciutat des de la militància a moviments socials, associatius i al carrer (no institucional) i sense pertinença a cap sigla política (no partidisme). Ha estat la meva opció sostinguda en el temps, un alt compromís amb la ciutat, des de diferents àmbits. construint alternatives des de moviments transversals. No m’he lligat mai a cap sigla política i m’he sentit còmode mantenint-me’n fora, fins i tot mantenim-n’hi ben lluny. Durant els meus anys més veïnals la no afiliació desconcertava, i d’aquesta raresa en vaig fer virtut. En un món (el veïnal) majoritàriament dominat pel partidisme (parlo dels anys 90) ser independent m’atorgava un plus de credibilitat. I una llibertat a la que mai he volgut renunciar. Per això era difícil que jo entres mai a fer ciutat des de dins la institució, perquè el peatge d’haver-ho de fer vinculada a la disciplina d’una partit, o vinculada a aquest encara que fos com a independent, era per a mi un peatge massa alt, inassumible. M’hi negava.
La credibilitat i llibertat que he posat al servei de diferents causes de transformació, treballant des de “baix”, des de l’associacionisme, des del carrer, la plaça pública, lluitant pels canvis locals des de “fora” de l’ajuntament però tenint-lo en compte com al comú que és i hauria de ser, i amb una mirada ampla, gens viciada pel complicat món dels budells del joc polític partidista, m’ha permès fer molta feina. Com a moltes persones que han mantingut aquest mateix perfil. A la ciutat en tenim una pila. I aquest pensar en com funcionaria l’ajuntament, la institució, si la gent amb consciència política de ciutat forjada al carrer des del no partidisme hi entrés, ha estat un imaginari personal i col·lectiu recurrent. Som persones que rebem sovint la pregunta: per què no et presentes? I que hem rebut, també, propostes per fer-ho com a independents a llistes diverses. No és estrany que els partits busquin incorporar a persones que demostren compromís i treball per la ciutat. Cal renovació, no pot ser que a l’ajuntament hi hagi sempre els mateixos. Són veus que s’escolten sovint al carrer. Però jo personalment no havia fet el pas. Pel meu convenciment que podia ser més útil fora que dins, i mantenint-me allunyada de sigles, i per les circumstàncies familiars que en els darrers dotze anys han marcat les prioritats de la meva vida, prioritats que no m’han impedit seguir activa a la ciutat però sí que m’han impedit prendre segons quins compromisos.
Però estem en temps de canvis. D’una banda ara els canvis sociològics i la nova forma de fer política donen força a aquest imaginari. Nova política. Moviments d’unitat popular. Coalicions ciutadanes. Pluralitat. Suma de sensibilitats. Nou municipalisme (en parlo aquí). Una plataforma plural amb un projecte de ruptura que m’il·lusiona fermament. D’altra banda, en el meu cas, les circumstàncies familiars (dissortadament) han canviat. I finalment una circumstància ineludible que em motiva especialment: una circumstància pròpia de Badalona 2015: aquesta legislatura l’oposició ha estat un desastre i no ha aconseguit aturar la política de pèrdua de drets aplicada pel govern. Cal un canvi ja, no podem tenir una Badalona del segle XXI governada per la dreta que beu de les FAES, que recentralitza i retalla drets conquerits amb tants anys de lluita. No podem mantenir una Badalona, ciutat obrera i d’immigració, dominada per un partit xenòfob, expllotador i expoliador. I no podem tenir la 3ª ciutat catalana d’esquenes a la construcció d’una República Catalana, en plena revolució pel model d’estat. (Aquí més informació! sobre el projecte GUANYEM).
Afeblits els meus principals escuts de protecció contra la proposta de presentar-me a eleccions municipals, he acabat decidint que aquesta vegada sí tocava seguir treballant igual, o encara més, però ara des de dins de l’ajuntament. Només es manté una reticència. Sempre deia que tampoc ho faria fins que es pogués votar amb llistes obertes, llistes obertes que permetessin a tothom (inclosa a mi) escollir persones de diferents llistes. Aquesta circumstància no es compleix i complicarà la decisió de vot a moltes persones, com ja va passar a les darreres… Ho mitiga el fet que la llista que encapçalo sí que ha estat decidida a partir d’unes primàries obertes i amb consens assembleari. Pel que fa a la decisió de vot a una llista sencera, el dia de les eleccions, tornarà a ser com sempre, tothom decidirà el seu vot atenent a les propostes i a la confiança que ofereixi cada formació en el seu programa…
Doncs bé, ja us ho explicat. Ja he contestat a tantes preguntes. Alguns em feliciteu, i em dieu, ja era hora! D’altres no em dieu res, incomodo apareixent en escena quan ja hi havia els actors coneguts de sempre amb els papers més o menys repartits, D’altres em renyeu, d’altres m’alerteu, ja saps on t’has posat? I jo us contesto perquè m’he decidit a passar del fora al dins.
Hola Dolors, et confesso que escric atret per un dels teus comentaris, doncs jo sóc un dels que no t’ha dit personalment res sobre la teva decisió.
Com tu ja ben saps, les decisions personals, són personals, totalment intransferibles, però en tot cas sempre n’hi han opinions. La meva en concret considera que seràs una pèrdua, per molt temps, difícilment substituïble en el món de la societat civil, al passar l’àmbit institucional. Estic convençut que la teva renuncia també serà un guany per l’Ajuntament de Badalona si aconsegueixes el teu objectiu. La teva participació aixecarà el nivell de discurs del consistori en quan ambició social. Demanaràs més compromís amb la ciutadania, i segur que pencaràs molt, per què ets una persona que t’estimes Badalona.
Sempre he considerat que ets una dona amb una capacitat de visió avançada al temps sociohistòric en el que vivim. Realment amb tu es pot aplicar el terme progressista. Ets una persona treballadora, honrada i amb molt de criteri, i això com he dit serà bo per l’Ajuntament de Badalona i en definitiva per la ciutat. Durant el temps que ens coneixem hem coincidit en moltes opcions, però en altres no, malgrat les diferències continuo convençut que si tens l’ oportunitat ho faràs bé. De fet ho tens fàcil, per què l’actual equip de govern l’ha fet tant malament que no serà difícil fer quelcom millor. Doncs res, com t’he dit Dolors, et desitjo que s’acompleixi el teu objectiu personal i també des de fora et demano que no deixis de ser la mateixa Dolors.
Hola Dolors, he de confessar que jo no et coneixia abans d’anar al míting del passat 29A. Vaig anar precisament per això, per saber qui formava Guanyem. Atreta per la presència de grans persones com són el David Fernàndez, la Teresa Forcades i l’Antonio Baños. Sabia que tal coktel de ments brillants, no podia més que donar pas a la presentació de persones compromeses en la justícia social. I així va ser. De fet des de ‘l principi qualsevol dubte que tingués (que’n tenia) es va esclarir.
Comparteixo amb tu el sentiment de no voler estar a cap partit polític, ja que havent-ho provat a ERC, no em vaig sentir còmoda. Diguem que al ajuntar gent amb ganes de fer coses amb gent que vol de la política una professió o ampliació curricular podem saltar espurnes.
Bé no m’enrotllo més, només dir-te, que segur que Guanyem, amb una persona com tu al davant, desperta moltes ments endormiscades per l’avorriment de polítics apoltronats i populistes fatxendes que creen suposades zones de confort a persones que no es paren a pensar quina calamitat fan votant-lo. Costarà, hi ha feina a fer, ja que als partits de sempre ja els hi va bé que amb els trams de mitjans de comunicació no els eclipsi ningú.
Molta sort amb aquest camí que comences. …què tinguem sort i que “els vots” ens donin un camí molt llarg…