miozz mirades

Encara que antigues i molt usades, hi ha dues imatges que faig servir per encapçalar moltes formacions i xerrades. Són vigents i no em canso de reiterar-les. Emanen sàvies ensenyances per prevenir el pensament únic i l’amenaça contra la democràcia. Prengueu-les com a petits escuts per repel·lir la pluja d’àcides metzines que intoxiquen l’ambient. Totes les defenses són poques. La fàbrica d’armes contra la dissidència està a ple rendiment. Els relats de consigna unívoca es detonen per terra, mar i aire; armes  de destrucció massiva que adoctrinen i trastoquen els sentiments.

Us presento la primera. La jove i la vella, o la vella i la jove.

La jove i la vella, imatge per experimentar la percepció visual, és un clàssic per il·lustrar – entre moltes altres coses – que una mateixa realitat pot ser llegida des de diferents mirades i extreure’n conclusions contraposades, i que només quan es té en compte la totalitat d’opcions s’està encertant en la descripció. Apliqueu-la a la capacitat de posar-se al lloc/punt de vista de l’altra, a la de llegir qualsevol realitat com un sistema complex subjecte a pluralitat de lectures, o a la capacitat de qualsevol element de ser alhora dues o més coses diferents, segons el context.

No acabaríem mai d’estirar-li el fil, dóna joc per a molt. És un exercici sensorial molt útil perquè és fàcil aconseguir veure les dues dones un cop sabem que existeixen, i això obre la ment a les reflexions. Us proposo una altra metàfora: totes dues dones hi són, la jove i la vella, no n’hi ha una que tingui més dret a ser-hi que l’altra. Existeixen. I si n’esborréssim una desapareixeria l’altra. Apliqueu-ho a l’anomenat conflicte territorial entre Catalunya i Espanya. El món polític, judicial i periodístic hauria de prendre algunes dosis d’aquesta imatge. Com si fos una vacuna. Llàstima que el nacionalisme espanyol al poder  – polític, judicial, econòmic i mediàtic – no està per exercicis d’empatia democràtica, i no accepta res més que la unilateralitat quan es mira la imatge. I és una mirada unilateral que pretén esborrar una de les dues dones, eliminar-la. I que manté que només una té dret a viure en el quadre.

El nacionalisme espanyol al poder s’ha conjurat per fer desaparèixer una de les dones de la imatge: la que representa el caràcter plurinacional de l’estat, el dret dels pobles i les nacions a autodeterminar-se, la significativa voluntat federalista del conjunt dels pobles de l’estat i la tossuda i majoritària voluntat independentista del poble català. Una dona que representa també el dret a dissentir, a protestar i a defensar la pluralitat, representa els valors democràtics essencials. Representa poder qüestionar la Monarquia, defensar la República i voler acabar per sempre més amb l’herència franquista del règim del 78. Representa poder plantejar amb serenitat que aquella Constitució del 78 ja ha caducat i cal un nou procés constituent. I representa qüestionar-se el model econòmic, els oligopolis, el capitalisme ferotge, els privilegis d’uns quants asfixiant la vida de la majoria. Aquesta dona representa  l’ecofeminsme, i representa…Tot això volen carregar-se. I potser pensareu que no pot ser que la mateixa imatge ho representi tot alhora. Però sí, va tot junt, per això fa tanta nosa.

Només volen una dona, la que representa la unitat d’Espanya per sobre de tot, la que no reconeix ni respecta la història dels pobles i nacions, la que no reconeix la possibilitat d’un estat federal, ni el dret d’autodeterminació, la que nega, reprimeix i persegueix  la voluntat majoritària del poble català de decidir el seu futur, i la que castiga amb violència policial i venjança judicial impròpia d’una democràcia  la voluntat d’independència expressada de forma pacífica, persistent i creixent per una gran part del poble català. Però no només això. Aquesta dona també representa la voluntat d’imposició sense respectar l’essència de la democràcia, representa la persecució de la dissidència, representa la mentida i les clavegueres posades al servei de la persecució ideològica. Representa dir defensar una Constitució i fer-la servir d’escut, quan molts dels drets que reconeix (treball digne, habitatge…) no han sigut mai una prioritat. Representa mantenir una Monarquia anacrònica hereva del franquisme, posar  l’estat al servei de l’Ibex35 i no del poble, representa preservar els privilegis de la minoria gràcies a asfixiar la vida de la majoria…Tot això volen que sigui l’hegemonia intocable.

Es pensen que esborrant-la s’acabarà el problema. Però obliden que és absolutament impossible esborrar-la. Poden pretendre obviar-la, negar-la perquè la majoria de gent no la descobreixi, però no per això desapareixerà del quadre.

Us funciona la metàfora? Podeu deixar comentaris!