la memòria del parc
Avui, quan vingueu al parc de la Rambla Solidaritat per gaudir de la festa que fa mesos que prepara tota una pila de gent del barri, entitats diverses i veïnat, pugeu fins dalt de tot, atureu-vos un moment, i pareu l’orella. No feu cas d’aquella placa que diu que el parc va ser inaugurat per l’Albiol fa unes setmanes, perquè el parc, ho sap tothom, és molt més antic. La placa es refereix a una remodelació actual que s’ha fet al parc – a esquenes dels veïns, per cert, amb qui no es va comptar ni abans ni després, ni tan sols a l’hora d’inaugurar aquesta remodelació, ho podeu llegir aquí – és una placa molt criticada perquè a part de ser una despesa innecessària, no recull cap dada sobre la història del parc. Pregunteu-li coses al parc, en té moltes per explicar-vos. Potser podeu començar preguntant a què es deu el seu nom. Parc de la Solidaritat. Gireu-vos cap al nord i observeu un bloc d’habitatges força diferent de la majoria de blocs de pisos, són els pisos de la Cooperativa… què significa aquesta cooperativa? Té a veure amb alguna fàbrica? És l’edifici de pisos més antic del barri, o potser no?
Escolteu al parc, té moltes coses per explicar-vos.
Us parlarà dels anys 50 i d’abans, de com aquell espai descampat ja servia per fer-hi vida social entre els centenars i milers de nou pobladors d’aquella zona de Badalona de terra argilosa que havia acollit vil·les romanes, vinyes, bòbiles i alguna casa d’estiueig, i que havia estat punt d’arribada de la primera onada migratòria dels anys 20. Us parlarà de festes i celebracions. Però sobretot us parlarà dels anys 70, quan la força de la segona onada migratòria, l’especulació i els plans desarrollistes del franquisme omplien la Serra d’en Mena de grans blocs de pisos i les famílies de la cooperativa van adonar-se que si no ho aturaven aquell barri no tindria res més que blocs de pisos massificats. Calien espais. Calien serveis. El parc us parlarà de com les dones i els homes de la zona van ocupar aquell solar destinat a la construcció d’un altre bloc, de com van lluitar i guanyar terreny a les màquines i als blocs de ciment, de com van transformar el material de construcció en bancs i jocs per a infants. Us parlaran de torns després de la jornada laboral, de fer pinya, de col·laboració incondicional, de lluita per un entorn més humà… per això van decidir posar-li aquest nom, Solidaritat…
Tot just ahir acabàvem el trimestre amb les exposicions orals que fan els alumnes dels seus Crèdits de Síntesi. En el meu cas, amb els alumnes de 2n d’ESO de l’Institut Júlia Minguell es tracta d’un projecte que els fa descobrir la memòria històrica que amaguen les pedres, carrers, parcs i alguns edificis del seu barri. Una memòria històrica fonamental per entendre com hem arribat on som i posar en valor el patrimoni del barri, un patrimoni que inclou l’alta implicació veïnal en cada conquesta de drets, en cada millora de les condicions de vida. Cal que els joves que avui es formen mentre creixen en un barri molt digne, amb molts equipaments i parcs, sàpiguen que la majoria d’espais públics que ara ells poden gaudir no hi serien si no hagués estat per la valenta acció de les veïnes i veïns que ja als anys 70 van començar a mobilitzar-se. Perquè de seguida es van adonar que si no s’aturava la ferotge construcció que omplia de blocs de pisos tota la Serra d’en Mena, no quedaria espais per a res més.
Amb aquest projecte de síntesi (inclou matèria i objectius curriculars de totes les àrees) l’alumnat estudia com s’ha anat transformant el barri de Llefià al llarg de la història. I el fem en col·laboració amb l’Arxiu Històric de LLefià, i amb la Comissió de Cultura del barri. Amb metodologia d’Aprenentatge i Servei. És una de les accions educatives que més m’omple, em motiva i em satisfà d’aquesta etapa docent actual que desenvolupo al Júlia, etapa que em permet aplicar alguns dels principis d’aquell Pla per la Llengua i la Cohesió Social – amb plans educatius d’entorn inclosos – que dissortadament el Departament d’Ensenyament ja ha deixat de prioritzar. Una acció educativa que m’arrela cada cop més a Llefià.
Avui, quan vingueu a la festa que es fa al Parc de la Rambla Solidaritat escolteu-lo. I pregunteu-vos quin sentit té que un ajuntament – la casa del poble – posi traves i vulgui impedir als veïns celebrar aquesta festa. Pregunteu-vos també perquè l’alcalde es gasta diners deixant un rastre de plaques mentideres… Tan important és trobar respostes com fer-se les preguntes que cal.
(la imatge correspon a la placa modificada pel veïnat per fer justícia a l’autèntica història del parc, modificació que lamentablement només va durar algunes hores…)
Dolors, jo he viscut tot allò que expliques en primera persona. Vaig anar a viure als pisos de la Cooperativa l’any 1968, la meva mare encara hi viu, i de petit jugava en aquest espai. He vist envalats, fires, i la festa major de Sant Antoni de Llefià que es feia allà, amb una participació veïnal molt generosa. Molts records d’un parc que te molta història com per simplificar-ho en una placa.