la revolució antimilitarista pendent
Lluites Compartides, aquesta encertada campanya que ha dut a terme en els darrers mesos Òmnium arreu del país, amb centenars d’entitats, rescatant la memòria i posant en valor l’essència de compromís i lluita que defineix el nostre poble i que explica la nostra història, m’ha portat a remenar els records i aprofundir en les reflexions al voltant de l’antimilitarisme. Dijous passat, convidada per Òmnium Gràcia, vaig tenir l’oportunitat de seure al costat de Pepe Beúnza, Jordi Armadans i David Fernández per protagonitzar, dinamitzat per Mónica Terribas, un interessant diàleg al voltant de les lluites per la INSUBMISSIÓ a la mili, l’antimilitarisme, l’objecció de conscièmcia… el final de la mili obligatòria, la campanya anti Otan, el No a la Guerra etc etc etc. Lluites pacifistes, antimilitaristes, antiarmamentistes… Aquest any que en fa 40 del naixement del M.O.C. i que en el marc del debat constituent un futur sense o amb exèrcit està damunt la taula, però sobretot aquest any que seguim vivint tan d’aprop el drama de les persones refugiades, i que la devastació de les guerres segueix tenyint de sang, horror i pessimisme cada dia de les nostres vides per poc que aixequem la mirada cap al món, aquest any la retrobada i la deliberació va ser molt i molt oportuna.
Un futur amb un altre model de seguretat, sense exèrcits i sense guerres és possible, sí. Però cal lluitar-lo, llaurar-lo, perseguir-lo, construir-lo. La cursa armamentista i el negoci de la guerra en conjunt és un dels invents patriarcals més mortífer i destructiu que existeix. I més lucratiu. És una de les eines més potents per mantenir els pobles sotmesos i les classes treballadores empobrides. És un sistema que perpetua les desigualtats i tenalla la llibertat. Manté la por i la submissió. Les guerres i l’armamentisme en conjunt són un invent humà, i només cal posar la intel·ligència i voluntat humana per desmantellar-lo, i fer hegemònic un sistema alternatiu per dirimir conflictes i preservar la seguretat.
Cal posar a l’agenda de les polítiques transformadores aquest objectiu com una prioritat, i començar a fer feina partint de tota la que ja tenim feta, i comptant amb les estructures de coneixement i lluita existents.
(segueix)
De ben segur no s’enparlaria res dels pioners de l’objecció de consciencia a l’Estat espanyol (anarquistes, i també testimonis de Jehová, adventistes del setè dia, etc.).
Alguns tenen la memoria selectiva. I a sobre no volen saber més.
Atentament
Gràcies pel teu comentari, sí, se’n va parlar, EVIDENTMENT. És molt conegut que existien molts objectors empresonats abans de Pepe Beúnza, però és a partir d’ell que l’objecció pren caràcter de lluita política.