Un gest senzill que caldrà veure quina repercussió tindrà. Per fer-lo més efectiu a nivell simbòlic i també real, jo proposo que els diners que treguem avui de les entitats bancàries, els qui segueixin la proposta (aquí teniu més informació), vagin a parar a la BANCA ÈTICA. Així el missatge és molt més complet.

Sense por, sense prejudicis. Les àgores, els fòrums oberts, les speakers’corner
o les assemblees lliures són espais de diàleg, atractius i poden ser, també, constructius.  (segueix)

Com les acampades a la plaça pública ocupada pels indignats que reclamen
democràcia real ja. La qüestió és ser-hi, formar part d’aquest espai
plural que s’obre com una escletxa des d’on començar alguna cosa nova.
Ser-hi per escoltar, per aprendre, per dir-hi alguna cosa, per aportar,
per acompanyar, compartir aquesta construcció. Per nodrir aquest procés
de creixement democràtic en format nou, entre àcrata i alguna altra cosa
per definir-se. Buit de banderes partidistes almenys explícites, amb
referències teòriques al voltant dels postulats de Stéphane Hessel, o
d’algunes de les enraonades tesis d’Arcadi Oliveras. No s’hi val
jutjar-ho des de la llunyania que pot imposar l’edat, l’estil, la
sorpresa o el discurs que queda curt. No s’hi val a criticar les
mancances del discurs sense haver intentat, com a mínim, escoltar-lo a
fons i incloure-hi algunes propostes. Ahir vaig tornar a ser-hi, aquesta
vegada per explicar i debatre amb el públic el contingut del manifest
Badalona som totes i tots. Per explicar el model català de cohesió, el
de la plaça pública. Asseguts a la plaça pública, plegats, vam fer
autèntica plaça pública

Cal mirar-s’ho des de dins, des del que comporta per a milers de persones que fins ara no s’havien indignat prou com per mobilitzar-se i començar a transformar.
És cert que n’hi ha molts que ja fa anys que treballen en aquesta tasca d’empényer el canvi, des de partits polítics, des de les ONGs, des de l’associacionisme compromès… hi ha centenars de línies d’acció, milers de voluntats implicades. Però ara s’hi ha sumat un sector nou, un sector que estava adormit. I ha focalitzat la lluita, la mirada, en el complex entramat finançer que hipoteca l’economia mundial. I ha fet adonar al món, en un toc d’alerta contundent, que és massa important el que ens hi juguem com per permetre que el propi sistema democràtic hagi caigut a les urpes del sietma injust i pervers que castiga i flagela més del 80% de la humanitat. Un toc d’alerta per fer adonar als motors principals de l’actual sistema democràtic , governs i partits, que les coses no es fan bé. Un toc d’alerta per desvetllar les ments adormides dels qui haurien de ser els motors reals de la democràcia, el poble, la ciutadania, per evitar que aquest món mal repartit es perpetui i no arribi mai el canvi esperat.
És cert que el discurs oblida aspectes fonamentals de qualsevol procés
de transformació total. És cert que no inclou moltes sensibilitats madurades en altres processos participatius. Però precisment per això cal sumar-s’hi en
comptes d’excloure-se’n.
Ahir, un cop més, en l’interessant i viscut debat sobre el contingut de Badalona som totes i tots (no oblidem que els processos de construcció d’opinió són individuals i necessiten fer el seu procés personal) va tornar a sortir, com en la darerra assemblea on vaig ser present, la queixa d’algunes persones (de partits polítics o no) que s’indignen pel fet de veure que els indignats de l’acampada no volen discutir res referent als resultats electorals a la nostra ciutat. El “cordó sanitari” contra la inclusió de cap idea partidista o de cap tema relacionat amb partits polítics és una prevenció útil per evitar que això es converteixi en una rèplica del de sempre. Els partits han d’aprendre que també hi ha vida política fora d’ells.

Però un dia o altre tota aquesta indignació haurà de concretar-se en posicionaments i accions que, sens dubte, seran política i afectaran la política…

Quan éren els grisos ho associàvem al franquisme. A la dictadura que reprimia qualsevol intent d’expressió de la llibertat, a la dictadura que perseguia qualsevol pensament que no fos el de la “una grande y libre” i aplicava tortura i pena de mort sense escrúpols. Llavors almenys ho podíem entendre. “Militars i policia la mateixa porqueria” i “la policia tortura i assassina” eren crits habituals en les nostres manifestacions pacífiques, en les ocupacions on practicàvem la resistència passiva, on l’exercici de la no violència activa provocava sempre alguna agressió física i acabava sovint a les comissaries.(segueix)
Eren els temps obscurs del final del franquisme i de la transició, i els temps dels primers passos d’una democràcia que en dir-se espanyola ja semblava que mai no podria ser-ho Una democràcia que arrossegava un llast difícil d’expulsar personificat amb la imatge sempre funesta dels  cossos policials i paramilitars. Inevitablement de la Guàrdia Civil, o fins i tot de la Policia “nacional” tot podia esperar-se’n, la seva existència era un factor intrínsec d’inseguretat cap a la població civil.
Però han passat molts anys, i aquesta, aquesta és “la nostra”. “La nostra” policia catalana que havia d’imprimir un caràcter diferencial. La “nostra” que ens fa sentir vergonya i indignitat. Res il·lustra tant bé la maldat i contrasentit dels estats com el comportament dels seus cossos de “seguretat” atacant brutalment al poble, persones indefenses en actitud no violenta. És una escena brutal que cap país democràtic hauria de permetre, i encara menys un país petit i oprimit com el nostre. Ja ho vam viure amb en Saura, i ara toca amb en Felip Puig. No importa la ideologia del partit que els “mana”: el monstre està desfermat. L’estil policial català és hereu de l’espanyol que va torturar-nos, hereu i calc. Quina tristesa, quina vergonya, quina impotència i quin fàstic.

(per qui dubti en relació a la poca diferència en l’actuació de la policia sigui qui sigui el partit que la mani, un record a policia i seguretat, al voltant de Bolonya)

Amb gran encert, Òmnium Badalona va programar anticipadament (el cicle “Badalona en construcció, les eleccions del 22 de maig a la ciutat” es va encetar el 2 de maig) un diàleg pertinent i oportú que desbordà la seva seu de Dalt de la VIla ahir al vespre. Amb el títol  ANÀLISI: “Després del 22M. I ara què, Badalona?, Enric Juliana“, periodista i director adjunt de La Vanguardia i el periodista Iu Forn, moderats per Jordi Ballesteros, reflexionaren sobre la situació de Badalona després de les eleccions a l’Ajuntament. Unes reflexions aquestes, i ara què? que són el centre de totes les converses a la nostra ciutat, i el centre de l’atenció mediàtica a tot el país.  (segueix)

Més enllà de totes les anàlisis, consideracions i valoracions, hi ha una cosa clara: es faci el que es faci hi haurà risc, i hi haurà percepció de decisió incorrecta. Només es pot parlar en termes de mal menor, i aquest mal menor canvia de color segons els paràmetres sota els que es miri. La políitica ficció del futur és això: ficció. Previsible? Relativament. Ningú té la veritat, ningú té la certesa que la seva aposta es desenvolupi pels camins imaginats. Les eleccions són un símptoma que evidencia una malura greu. Podem estabilitzar la malaltia i convertir-la en crònica, podem agreujar-la amb tractaments incerts o podem afrontar-la d’arrel amb medecines alternatives de les que curen per dins (com ara la homeopatia, que transforma). Es faci el que es faci hi ha la possibilitat dels efectes inesperats, que poden ser beneficiosos o perversos: podem accelerar l’agreujament i la mort amb tractaments erronis o constatar millores impensables fora de pronòstic. Però si malgrat els incerts el que es vol és actuar amb certa seguretat, cal diagnosticar amb intel·ligència. I amb serenor. En medicina i en ciències humanes cada vegada es treballa més des de la visió sistèmica, i no tant estudiant al “malalt” com un cas aïllat, individual.

Badalona no és qualsevol ciutat. A més de ser la tercera ciutat catalana en població, és la primera ciutat catalana on, des de fa anys i com a raresa absoluta, el PP ha guanyat vots. Només cal imaginar quin significat té sota la mirada dels qui tenen com a principal obsessió desmentallar el catalanisme emergent. La xenofòbia aquí ha estat instrument i no tant finalitat en sí mateixa.

El tot setmana del 23 de maig: reiniciar el sistema després de les eleccions

(segueix)

REINICIAR EL SISTEMA DESPRÉS DE LES ELECCIONS

Uns dies abans de les eleccions ens van sorprendre les revoltes dels “indignats” que s’han extès des de les places de Madrid i Barcelona  denunciant les greus errades que té el nostre actual sistema polític i econòmic, que permet i pepetua gravíssimes desigualtats en la distribució de la riquesa, i que en l’actual context de crisi ha sumit milers de persones a situacions límit posant en joc l’estat del benestar. A Egipte la revolta massiva, plural i pacífica va enderrocar un dictador i una dictadura, de manera que cal no subestimar el poder d’aquesta presa de consciència col·lectiva. Tot i que no sempre el que es manifesta al carrer es tradueix al llenguatge dels vots, la proximitat de les eleccions podia fer pensar en una repercussió directa de la revolta sobre el vot emès. La realitat és que mentre al carrer s’ha fet pública la indignació per la corrupció i l’abús financer sobre les víctimes de la crisi, a les urnes han guanyat les opcions més afins als causants d’aquesta. Per què aquest desajust? Potser els qui protesten al carrer després no voten? Potser davant la crisi es castiga a qui governa, sigui quina sigui la seva ideologia? En realitat és molta la gent que no vota. A Badalona, per exemple, dels 155.987 electors només 81.370 persones han exercit el seu dret a vot, mentre que 74.648 han callat. Tothom es pregunta com és possible que a Badalona, una ciutat forjada amb immigració obrera, guanyi una opció política de dretes que té un discurs basat en criminalitzar la immigració, i es desaprofitin en canvi opcions plenes de bones idees progressistes i inclusives, i opcions de bona feina feta. Sembla clar que en temps difícils sempre és més fàcil fer demagògia que aportar solucions constructives, i que és precisament durant les grans crisis econòmiques que sovint pugen al poder líders sense tradició democràtica (és de dramàtic record el cas de Hitler). Això explica també l’ascens d’opcions d’extrema dreta, com és el cas de PXC, arreu del país, i de forma especial al cinturó metropolità. Com ja ha passat als extraradis francesos, la classe obrera vota reaccionària contra els seus iguals,  a qui perceb com a rivals en el precari mercat laboral de la crisi. A Badalona aquest vot xenòfob extremista l’ha recollit el PP, que no ha tingut escrúpuls alhora d’atiar el foc de la intolerància per guanyar vots.  Ara bé, alguna cosa deu haver fallat en la política feta a la ciutat quan aquest discurs populista ha aconseguit arrossegar més de 25.000 vots.

Tal com diuen els de “Democràcia real ja” ens cal reiniciar el sistema: una altra política ha de ser possible per transformar aquesta crisi en una oportunitat.

5

4

NOTA DE PREMSA

Sis candidatures que es presenten a les eleccions municipals donen
suport a la carta oberta per a la cohesió i la convivència de
‘Badalona som totes i tots’

PSC, CiU, ICV-EUiA, ERC-Accent-Reagrupament-JERC, Els Verds i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP),
NOTA DE PREMSA

Sis candidatures que es presenten a les eleccions municipals donen
suport a la carta oberta per a la cohesió i la convivència de
‘Badalona som totes i tots’

PSC, CiU, ICV-EUiA, ERC-Accent-RCat-JERC, Els Verds i CUP han fet arribar
la seva adhesió
La carta insta els partits que es presenten als comicis a exercir lideratge i
coherència en les qüestions relacionades amb la convivència a la ciutat

Sis candidatures que concorren a les eleccions municipals a Badalona d’aquest diumenge, el
 han donat suport a la carta presentada per ‘Badalona som totes i tots’ on es
demanava responsabilitat als partits polítics en la gestió de la convivència. Aquesta carta,que es va fer pública en un acte celebrat dos dies abans de l’inici de la campanya electoral, compromet els partits polítics a actuar amb coherència i responsabilitat en les qüestions relacionades amb la cohesió social.

El document assumit per aquestes sis formacions denuncia la demagògia i l’oportunisme electoral que relaciona de forma indiscriminada incivisme i immigració, ja que no fa res més que incrementar la fractura social. Per tal d’evitar aquesta fractura, la plataforma demana als partits polítics un compromís estable amb els programes d’intervenció socioeducativa i per a joves.

La portaveu de ‘Badalona som totes i tots’, Dolors Sabater, valora positivament el suport públic d’aquestes formacions i recorda que “la plataforma farà seguiment del compliment d’aquests compromisos” alhora que “vetllarà perquè es compti amb les entitats a l’hora de treballar per la cohesió social a la nostra ciutat”. La portaveu de la plataforma afegeix que “és molt positiu que aquests partits polítics es comprometin a excercir responsabilitat davant de dinàmiques que fan trontollar la convivència” tot i que lamenta que no totes les formacions locals hagin assumit aquesta carta. Finalment, Sabater subratlla que “sigui quin sigui el govern que es formi a partir d’aquestes eleccions, la plataforma seguirà treballant per la cohesió i exigint responsabilitat política”.

El moviment ‘Badalona som totes i tots’ agrupa més de 100 entitats i 5000 persones a títol individual. Va néixer ara fa 2 anys quan un grup d’entitats van promoure un manifest a favor de la cohesió i la convivència a la ciutat de Badalona. El text va ser impulsat per la Fundació Ateneu de Sant Roc, Òmnium Cultural, l’associació La Rotllana, la Fundació Salut Alta, l’associació La Mussara, Camí de la pau  o l’associació AMICS, entre d’altres.

Més informació
Bloc: bdnsomtots.wordpress.com
badalonasomtots@gmail.com
Grup al facebook: badalonasomtots
Contacte premsa: Pilar Vallès 678 98 18 45

Carta oberta a totes les formacions polítiques que es presenten a les eleccions
municipals del 2011 a Badalona.

La Plataforma Badalona Som totes i tots davant de la imminent campanya electoral ens dirigim a les formacions polítiques que concorren a les eleccions municipals per manifestar que:

1. Demanem que exerceixin un lideratge polític que no posi en perill la convivència i els recordem que totes les formacions polítiques amb representació local van prendre un compromís públic el 24 de febrer de 2007 en signar el Pacte local per a la Convivència i el Civisme, aprovat pel Consell de Ciutat, i ratificant-lo en el Ple Municipal del 27 d’abril de 2010. Amb aquest Pacte les formacions assumien el compromís que recull el manifest ‘Badalona som totes i tots’ d’exercir el seu lideratge polític de forma responsable per tal de garantir que els seus interessos particulars no posin en perill la construcció d’una ciutat democràtica i plural en què tothom sigui respectat.

2. Exigim als partits responsabilitat i coherència en el seus discursos i comportament polític, i que evitin propostes que generin i enfrontin la ciutadania, esquerdin la convivència a la ciutat i afavoreixin la fractura social

3. Demanem una major responsabilitat i coherència als partits que governen o que poden entrar al consistori de la ciutat i són membres de la Plataforma Badalona som totes i tots, per tal que en el moment de decidir sobre qüestions que afecten temes de cohesió i convivència siguin conseqüents amb la signatura del manifest. Així mateix demanem que tinguin en compte l’experiència i coneixement de la Plataforma Badalona som totes i tots.

4. Denunciem la desinformació oportunista i demagògica que relaciona, de forma indiscriminada, incivisme i immigració i demanem que s’eviti qualsevol mesura que l’afavaoreixi.

5. Demanem mesures per combatre de forma correcta i eficaç els comportaments que vagin contra la convivència, sigui qui sigui qui els realitzi, ja que no fer-ho incrementa el malestar i consolida els imaginaris basats en prejudicis i estigmatitzacions.

6. Demanem que es doni continuïtat als programes d’intervenció socieducativa que s’han mostrat eficaços, i que les mesures derivades de la crisi econòmica no s’apliquin sobre aquests aspectes prioritaris. Agents cívics, Plans educatius d’entorn, promoció de l’associacionisme juvenil i altres programes per a joves són algunes de accions proactives que lluny de desaparèixer, han d’augmentar.

7. Oferim el nostre compromís i corresponsabilitat de continuar treballant en desfer estereotips i prejudicis, en promoure el coneixement, el respecte i el diàleg, i en treballar a favor d’actituds i comportaments socials positius i constructius

No ens deixem enganyar per les mentides electoralistes

Dedicat als milers de persones que diumenge no podran exercir el dret a vot perquè no el tenen, siguin homes o dones, joves o adults, actius o passius…

Elles no voten, però els agradaria poder-ho fer. No van néixer aquí, però ara hi viuen. I amb els pocs anys que fa que van arribar al nostre país, i que habiten la nostra ciutat – Badalona – la seva petjada participativa no deixa a ningú indiferent. S’han demostrat i han demostrat que l’afany de superació no té límits, i que la capacitat per conviure proactivament amb pertinences múltiples pot ser un accelerador de processos socials i personals enriquidors i productius. . (segueix)

Amb naturalitat i un saber fer extraordinari, la Nàdia i la Nuolé són dues badalonines compromeses amb la vida cultural i social, i, encara que a elles no els ho sembli, compromeses també amb la política de la ciutat. Perquè si entenem que política és participació ideològica i treballar constructivament per transformar la societat – transformar-la per fer-la millor, més justa, més oberta, menys excloent, més de totes i tots -, elles en són partíceps. I si acceptem que la política no només la fan els partits o els governs, i que des de l’associacionisme plural, no partidista, també es marquen línies d’intervenció comunitària, fites i estats d’opinió transformadors, sens dubte aquest tipus de política les involucra.
No sé si en el paquet de reivindicacions sobre els processos electorals que s’està fent des de la revolta indignada s’hi  inclourà el reclam perquè tothom pugui votar. Perquè el dret a vot de la ciutadania nascuda en altres indrets deixi de ser restringit. De moment no n’he sentit parlar, i tampoc he sentit que cap partit assumís aquest eslògan en campanya. Aquest és un desequilibri entre els drets i deures de part de la nostra població tan injust com silenciat.
Ara com ara, malgrat el seu dinamisme proactiu i les seves idees que afavoreixen la ciutat, ni la Nàdia ni la Nuolé poden sumar alhora de decidir qui la governarà aquests propers quatre anys. O qui no la governarà. El seu vot està vetat per no haver nascut aquí o que no existeixin acords oficials entre els governs del seu país i del nostre.
A elles no se les deixa votar. Ni a elles ni a milers que, com elles, per molt que treballin aquí i contribuexïn al fisc amb els seus impostos i per molt que visquin plenament aquí i s’interessin per la vida comunitària, per molt que aportin coneixement i altruisme associatiu, per molt que rebin les conseqüències de les decisions que es prenguin, per molt que… no se les té en compte com a ciutadania de ple dret, i no se les deixa votar.

La Nàdia potser us és més coneguda, darrerament la seva presència mediàtica ha estat espectacular: guanyà amb Agnès Rotger el Prudenci Bertrana pel llibre sobre la seva vida  “EL secret del meu turbant” i les seves xerrades amb alumnat de secundària són de les que marquen època. En la intimitat de la nostra amistat i en la relativa discreció de la seva vida abans del premi, va encetar el seu passeig pel meu bloc amb el sopar afganès, un temps en què ja se la coneixia com a excel·lent narradora  – col·laborava amb Casa Àsia i amb Òmnium – i com a eficaç dinamitzadora en l’àmbit d’acollida i d’autoajuda a altres persones acabades d’arribar a la ciutat, vinculada a l’Espai Jove de Converses Interculturals. Són tantes les accions positives en què ha col·laborat a la ciutat, i tanta la seva força personal, que ara l’article es faria inacabable. Enllaço només com a mostra algunes de les gravacions que ens l’apropen per la xarxa, en la darrera campanya d’Òmnium, en els actes poètics “A tota Veu lletres del món”… i a tants d’altres

La faceta mediàtica de la Nuole es concentra en els documentals, essent el més conegut el d’IMMIGUIANTS. Però uns anys abans, quan feia ben poc que havia arribat, Amics de la Unesco ja la va escollir per a un dels seus primers documentals Diversa.cat, en la mateixa època en què participava al projecte dels contes a les biblioteques que dinamitzava l’Espai Jove de Converses Interculturals (projecte que actualment ha crescut així). Compagina els seus estudis de medicina amb la seva dedicació com a monitora del programa de cohesiò d’ÒMNIUM Quedem? i dinamitzant, amb altres joves. “Joves d’Òmnium a Badalona. El debat sobre la construcció de la identitat va ser un dels seus darrers actes públics, però la seva veu i la seva opinió s’ha fet sentir en molts fòrums i debats. L’any passat va ser l’encarregada de llegir el manifest del Correllengua, que a Badalona es dedicà a Pompeu Fabra.

Per ser com són no tenen ni han de tenir més dret a votar que qualsevol altra persona, però sí el mateix. Les he escollit per a l’article perquè en ser com són il·lustren amb nitidesa la injustícia que comporta no poder comptar amb el seu vot. És una injustícia per a elles, i una pèrdua per a la resta. Si tota la població que viu a Badalona – i al país – tingués dret a vot, alguns mals usos contra la població immigrada amb finalitats electoralistes deixarien de tenir lloc.

rebost. Provisió de comestibles que hom guarda en una casa, una nau, etc.

I per extensió, lloc on es guarden provisions, que en el cas dels esplais ens fa pensar en un aliment simbòlic: recursos, eines d’animació, reflexions…

REBOST és una revista viva i molt participada que es va editar a Badalona, el butlletí de la Coordinadora Esplais de Badalona de la dècada dels 80 del segle passat i que ha estat notícia de sobte, en formar part d’una pregunta del Joc de Badalona. De vegades aquestes preguntes serveixen per copsar la temperatura de la memòria col·lectiva, dels referents compartits, i en aquest cas el diagnòstic és pessimista: hi ha molt poca memòria d’aquesta etapa tan important de la vida associativa badalonina. Poca memòria i poc rastre. El llegat s’ha quedat en molts casos tancat en els records personals, i és un llegat que ni tan sos han heretat els actuals esplais de la ciutat. Diuen que ni a ESPLAC sabien respondre la pregunta. Ara REBOST és un document anacrònic, però en el seu moment va ser una eina vital que va ajudar a articular una xarxa ciutadana formada per joves amb moltes ganes de transformar la realitat. Un document testimonial d’una època històrica on la construcció de ciutat – transició, inici de la democràcia…) passava per l’associacionisme participatiu i compromès, per la visió i consciència de ciutat sencera i, sobretot, pel paper dels JOVES.

Aquest migdia el maldecap m’ha fet sortir de l’institut, no hi ha gaire temps per dinar, però m’anirà bé una mica d’aire. I camino. Segurament no m’hauria d’haver quedat a escoltar l’Àgora, que acaba massa tard i les cervicals ahir em punxaven.  Ja era el segon debat, en una mateixa nit, i vaig cansada. L’espectacle buida l’ànima: quin poder que té el cinisme posat al servei del populisme. No és estrany que em llevi emmigranyada, però em resisteixo a absentar-me: massa fils que es trenquen quan es falta. I m’escapo una estona en aquesta hora entre migdia i tarda, i camino a poc a poc: escolto l’aire. Escolto les veus que porta, converses retallades. I miro el meu entorn, aparadors, portals, finestres, bancs i racons, jardins i places. Avingudes i carrerons, blocs enormes i cases baixes. I descobreixo, com ja m’ha passat altres cops – no és pas la primera vegada, us en parlava a  badalona ens agrada – descobreixo carrers tranquils, sense cap estridència, sense cap baralla. Pares que porten infants a l’escola, pares i mares. Nenes i nens, joves, adolescents, uns juguen, uns callen, uns parlen. Molts riuen. Carregats amb les seves motxilles, uns apressats, d’altres no gaire. De totes mides, de tots colors, de totes parles. Dones vestides amb texans i brusa ajustada, dones amb túnica ampla. Cabells al vent o mocador que els tapa. Dones primes, dones grasses, altes, baixes, serioses o enriolades. Mares amb fills, barrejades. Unes se saluden, d’altres ja venien parlant-se. O no diuen res. Camino i sembla que l’aire fresc que em ressegeix la cara alleuja una miqueta aquest coi de punxada. Homes asseguts, homes que en creuar-se fan una parlada. Botigues obertes, botigues tancades, venedores, venedors, clients de tots colors, barreja ben normalitzada. Una pilota que s’escapa, un nen que juga al portal i fa somriure de cor la botiguera que observa al llindar, desenfeinada.

Tombo ara aquest carrer, ara aquest altre, i busco, busco aquest merder, aquest malestar insuportable que diu que es cou en aquests carrers… però no el trobo enlloc, deuen ser uns altres? Avui a LLefià camino, miro, escolto, i només veig i sento una agradable i variopinta calma, una calma que no és tensa, sinó molt càlida.

Aquest podria ser perfectament qualsevol dels dimonis que la canalla de Badalona fa a la seva escola durant el mes de maig, per portar-lo a la platja i que cremi la nit del 10, la nit de la vigília de Sant Anastasi . O un dels que ha fet qualsevol escola d’arts plàstiques per posar en un aparador comercial durant les Festes de Maig. Hores d’ara ja és força conegut que a Badalona tenim la peculiar Cremada del Dimoni, i que el dimoni és un referent simbòlic del que ens servim per enfortir sentit de pertinença i identificació amb la ciutat. Però no, aquest dimoni només és badaloní d’adopció. El vam portar amb nosaltres dins la maleta, en el viatge de tornada de Mèxic. Aquest dimoni, com centenars d’altres que inundaven els “puestos” o s’exposaven en aparadors i museus, és un “judas” i es crema per Pasqua. El vam comprar a Xochimilco. Allà és un vestigi vivent de mixtura entre les creences pròpies i l’herència del colonialisme catòlic, és la voluntat de cremar tot el que simbolitzi traïció i mal. En el fons quan cremem dimonis, amb més o menys convicció, el referent de fons és ben semblant… (segueix)