miozz mirades

L’Itinerari pels llocs més emblemàtics de la
història obrera de Badalona que ha recopilat i explicarà
l’historiador Emili
Ferrando, membre de l’Equip de Pastoral Obrera de
Badalona i Sant Adrià, és d’aquelles cites que m’hauria agradat veure incloses dins el programa de la Festa Major Alternativa o fins i tot dins el programa oficial de les Festes de Maig. És d’aquelles activitats que voldria sentir com sumen interés per part de tota la societat civil, per part dels agents culturals actius de la ciutat, i que el fet que no estigui en cap d’aquests programes em fa adonar del potencial de creixement que encara tenen les xarxes actuals.

Aquesta
passejada, que començarà avui a les 5 de la tarda a la porta del Museu Municipal, ajudarà a descobrir  la història, el sentit i les
repercussions històriques, socials, polítiques i també religioses d’una època
que alguns hem viscut en part, i que es remunta a finals del segle XIX i principis del XX, fins arribar a l’actualitat. A tots els
assistents s’entregarà un dossier detallat, i serà una forma didàctica i amena d’entrar en contacte amb una realitat històrica i identitària de la ciutat tant important com poc coneguda. (segueix)

Algú deia, fa uns dies, en el marc de la xerrada “una badalona o moltes badalones?” que
vaig fer a La Morera, organitzada per l’ Associació de Veïns, que ja
estava bé això de recuperar el passat romà, però… que ens queda molt
lluny, i en canvi, el passat més recent i que tant necessari és rellegir
per retrobar-nos a nosaltres mateixos com a poble i per entendre com
som i per què som com som, doncs que aquest passat necessita tanta o més
atenció que el romà.
I és cert que per poder reconciliar-nos amb aquesta
ciutat que ho va ser oficialment quan el poble que era va arribar a
20.000 habitants, en fa poc més de cent, i que en 60 anys va multiplicar
la seva població onze vegades per si mateixa, i que va transformar les
vinyes i els sembrats, les bòbiles i els aiguamolls en assentaments de
població, en barris d’habitatges, aquesta ciutat que ja es va significar activament en rl moviment obrer català de finals del segle XIX.

Sempre dic, i ja ho he escrit altres vegades, que aquest fil ens pot ajudar a cohesionar passat i present. No fa gaire el propi Emili Ferrando va fer un acte a la FAVB sobre el tema, ho podeu llegir aquí.

A la Plaça Ovidi Montllor no hi havia estat mai. Si us he de dir la veritat, no era conscient que existís, se’m devia passar per alt el dia que l’inauguraren – fa poc més de mig any – i encara que hi passo ben aprop, quan ciclo badalona, no m’hi havia aturat. Se’m fa estrany, portant un nom que em commou, i se’m fa estrany estant, com intento estar, connectada al pols de la ciutat. Però és la veritat: no sabia – o no recordava – que teníem aquesta plaça, dedicada a l’Ovidi i amb vestigis de la indústria vidriera de Badalona. Avui El Joc de Badalona m’ha posat al dia. (segueix)
Aquest joc és molt més que un joc. És un marevellosa forma d’ajudar als
badalonins i badalonines a conèixer la ciutat, a estimar-la i sentir-la
com a pròpia. Jo és el primer any que hi jugo, perquè fins ara hi havia
aportat preguntes, formant equip amb una bona colla de gent – convocats per La Sargantana – que inclou
de forma dinàmica i diversa diferents experteses i mirades sobre la
ciutat. Aquest any he fet entrar el joc a l’aula, i he constat la seva
eficàcia i la seva necessitat per apropar als joves els referents que
ajuden a conèixer i estimar la ciutat, la seva vida associativa i
cultural, la seva història, la seva riquesa humana, les seves anècdotes i
sigularitats. Pensat des de moltes mirades per ajudar als jugadors a tenir una mirada rica i oberta.

Noves mirades també és el que aporta el programa
QUEDEM, d’Òmnium, que setmana rera setmana, cada mes, posa a l’abast de
tota la població itineraris i visites arreu, de forma gratuïta i amb la
cohesió com a objectiu cabdal.

I encara de tan en tant aplaudides
propostes esporàdiques com la de l’itinerari per la Badalona obrera que
ofereix avui l’Equip de Pastoral Obrera de Badalona i Sant Adrià, o el
que vam viure fa poc per reconèixer la relacio de Pompeu Fabra amb
Badalona, i les Caminades per la serralada… , les caminades -visites de la Comissió de Cultura de Llefià, les propostes de la Montserrat Rectoret (Naufragi, badius…) i segurament que algunes altres que ara no em vénen al cap…

Sense oblidar les
propostes del propi Museu per fer conèixer el Patrimoni.

Trepitjar la ciutat i viure les seves petjades. De punta a punta, de sud a nord, d’oest a est. Escoltar el seu batec. Buscar rastres. Descobrir racons i poder dir, m’agrada!
Conèixer és estimar. Per estimar cal conèixer.

I en una ciutat com la nostra, tan poblada, amb una demografia tan diversa i tan dinàmica, enfortir vincles amb el territori, vincles que fan comunitat, és una inversió de primera necessitat.

• motivar l’alumnat a interessar-se per conèixer coses de la ciutat
• aprendre a fer cerques digitals acurades, amb contrast de fonts d’informació (avui una ocasió excel·lent per fer-los conèixer l’HEMEROTECA de La Vanguardia, a la recerca de la relíquia del 1963)
• aprendre a llegir amb atenció tot el contingut de les preguntes i centrar-se en el què es demana exactament
• discutir i argumentar respostes, davant discrepàncies en el grup
• ajudar-los a contenir-se de l’impulsivitat que els domina i a saber esperar abans de contestar aleatòriament, de forma totalment intuïtiva.
• aprofundir en algun contingut històric, sociològic o etnogràfic
• situar geogràficament alguns elements ciutadans (ni el Parc de Can Solei ni l’estàtua de Roca i Pi eren elements coneguts pels meus alumnes, cap d’aquests suposats símbols de referència significaven res per a ells, fins ara)

Comença el joc. (segueix)

COMENÇA EL JOC

Amb pocs dies de diferència, en encetar el mes de maig, han començat dos grans jocs a la ciutat: un ens és molt genuí i aconsegueix motivar un bon grapat de badalonins i badalonines que jugaran al ritme que marqui El Burot; l’altre és el joc que arbitra la democràcia. Un és el joc de moda a la nostra ciutat cada mes de maig, El Joc de Badalona que escampa repte, intriga, emoció, distracció i agilitat al voltant dels coneixements sobre la nostra localitat; l’altre és el joc de la cursa electoral que cada quatre anys obre l’oportunitat per canviar el govern municipal. 

El Joc de Badalona és un joc que es juga amb una bona dosi de badalonisme participatiu que construeix identitat col·lectiva, que il·lusiona, fidelitza i anima a la cooperació. I en una ciutat com la nostra, tan poblada, amb una demografia tan diversa i tan dinàmica, enfortir vincles amb el territori, vincles que fan comunitat, és una inversió de primera necessitat.

El joc electoral, en canvi, és un joc que sovint produeix un gran desgast, posa en joc elements de cohesió de ciutat, i especialment posa en joc la convivència. Per què? Perquè la cursa electoral és molt competitiva i anima a estratègies no sempre lícites, incentiva la demagògia i acaba alimentant sovint la desafecció. No totes les formacions que corren aquesta cursa són igual de demagògiques i ni usen proclames il·lícites, però cal reconèixer que l’electoralisme ja porta en si mateix una tendència a la picabaralla estrident, a les promeses, a la “compra” del vot a qualsevol preu, i que alguns fan aquesta compra a base de falsos rumors i de tragiversacions i mentides.

A diferència del que passa amb el Joc de Badalona, que quants més jugadors hi ha més s’ajuden entre sí els concursants, en el joc electoral en què aquest any hi juguen 18 formacions aspirants, la competència incentiva les males arts, i per això el poble, la ciutadania, ha hagut d’intervenir més que mai.  Forma part del joc que la societat civil presenti als candidats les seves demandes, i que s`organitzin debats i actes de pressió, però aquest any a més cal, des de la ciutadania, posar límits a l’electoralisme feroç. En Democràcia no tot s’hi val. I les proclames xenòfobes o racistes, les que intenten dividir i enfrontar el veïnat segons el seu origen, i les que prometen solucions màgiques impossibles i fins i tot il·legals, aquestes haurien de trobar com a resposta del poble badaloní un rebuig explícit. Hem d’exigir a totes les formacions i candidats, abans que res, joc net.

“Aquellos que reforman las condiciones laborales de los trabajadores y las trabajadoras, los mismos que cercenan sus derechos, también quieren decirles a quién no votar. Y para que no osen equivocarse les niegan la opción del cambio político y social que la unión de fuerzas soberanistas de izquierdas que Bildu pone encima de la mesa.”
Entrevista a Oskar Matute avui, publicada a bildu.info, davant la decisió de l’Estat d’impugnar totes les seves llistes. “La clase política imperante no está dispuesta a dejar que la voz y la voluntad de las mujeres y los hombres de Euskal Herria pueda llegar si quiera a las urnas.” No, i tant que no. 9 a 6, tres vots de diferència que marquen el pitjor frau electoral de la “nostra” democràcia. Democràcia???

Twitter és un clam
#bildu  i també #Bildu