i ara què, badalona?
Amb gran encert, Òmnium Badalona va programar anticipadament (el cicle “Badalona en construcció, les eleccions del 22 de maig a la ciutat” es va encetar el 2 de maig) un diàleg pertinent i oportú que desbordà la seva seu de Dalt de la VIla ahir al vespre. Amb el títol ANÀLISI: “Després del 22M. I ara què, Badalona?, Enric Juliana“, periodista i director adjunt de La Vanguardia i el periodista Iu Forn, moderats per Jordi Ballesteros, reflexionaren sobre la situació de Badalona després de les eleccions a l’Ajuntament. Unes reflexions aquestes, i ara què? que són el centre de totes les converses a la nostra ciutat, i el centre de l’atenció mediàtica a tot el país. (segueix)
Més enllà de totes les anàlisis, consideracions i valoracions, hi ha una cosa clara: es faci el que es faci hi haurà risc, i hi haurà percepció de decisió incorrecta. Només es pot parlar en termes de mal menor, i aquest mal menor canvia de color segons els paràmetres sota els que es miri. La políitica ficció del futur és això: ficció. Previsible? Relativament. Ningú té la veritat, ningú té la certesa que la seva aposta es desenvolupi pels camins imaginats. Les eleccions són un símptoma que evidencia una malura greu. Podem estabilitzar la malaltia i convertir-la en crònica, podem agreujar-la amb tractaments incerts o podem afrontar-la d’arrel amb medecines alternatives de les que curen per dins (com ara la homeopatia, que transforma). Es faci el que es faci hi ha la possibilitat dels efectes inesperats, que poden ser beneficiosos o perversos: podem accelerar l’agreujament i la mort amb tractaments erronis o constatar millores impensables fora de pronòstic. Però si malgrat els incerts el que es vol és actuar amb certa seguretat, cal diagnosticar amb intel·ligència. I amb serenor. En medicina i en ciències humanes cada vegada es treballa més des de la visió sistèmica, i no tant estudiant al “malalt” com un cas aïllat, individual.
Badalona no és qualsevol ciutat. A més de ser la tercera ciutat catalana en població, és la primera ciutat catalana on, des de fa anys i com a raresa absoluta, el PP ha guanyat vots. Només cal imaginar quin significat té sota la mirada dels qui tenen com a principal obsessió desmentallar el catalanisme emergent. La xenofòbia aquí ha estat instrument i no tant finalitat en sí mateixa.